La senyora Isabel es va aixecar de la cadira, es va posar bé la jaqueta, va fer un gran somriure i va dir “un, dos... eii, eii,... hola... eii, eii”. El micro li va relliscar de les mans i un xiulet agut i molt desagradable va ressonar a l'oïda de tots els assistents.
La senyora Isabel va fer una rialleta nerviosa, va recollir el micro de terra i, sense més dilacions, va començar el discurset:
“... i per quart any, en la Festa major de la nostra vila de Rocabaró, el Club de Lectura Els Dimecres, atorga el premi de Relat llarg o novel·la curta a na Maria Rosa Orella Fina.”
Una dona d'uns quaranta anys, amb els cabells foscos, els ulls clars i expressió intel·ligent es va posar dreta i s'apropà a la tarima. Se la veia satisfeta. Sí, estava contenta. Li varen donar un diploma i un xec de cinc-cents Euros.
Al cap de quinze dies molta gent del poble havia llegit l'escrit de la Maria Rosa... Molts comentaven la gran imaginació que tenia i n'estaven meravellats. Quina obra! Quants embolics, secrets... Millor que una sèrie de la tele. Altres, en canvi, no deien res. Res de res.
Un tercer grup es preguntava com podia tenir tanta creativitat la telefonista del poble.
