Avui l'he vist per primera vegada i m'he promès a mi mateixa que el miraré cada dia, pel matí, quan em llevi, com si fos una pregària, perquè després d'escoltar en Tony, la veritat és que venen ganes d'anar endavant, endavant... :-)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
:) Gràcies, nina!
ResponEliminaBessets
La veritat és que, quan l'he vist, m'he dit a mi mateixa que havia d'evitar al màxim dir "no puc" i intentar-ho ;-))
EliminaPetonets!!
ara mateix vaig amb molt poc temps...demà quan pugui ho miro
ResponEliminaEspero que t'agradi ;-))
EliminaQuina història i quina persona!!! Potser sí que aquestes persones valentes són les que més esperança ens poden donar.
ResponEliminaJo sí que me l'he mirat. Pensar en un nen així m'omple el cor de tristor i en canvi ell ha sabut viure una vida sencera...
És impressionant, oi? Jo recordo quan van fer els Jocs Olímpics a Barcelona, just acabar van empalmar immediatament amb els Paralímpics per aprofitar tot l'ambient de festa de la ciutat... això, sumat a que les entrades als diferents esports eren gratuïtes, va fer que fossin uns Jocs Paralímpics molt, molt seguits.
EliminaDoncs bé, nosaltres vàrem anar a veure algunes proves... Tennis de taula, atletisme, natació... i jo, que no sé nadar, veia aquells atletes sense cames o sense braços i els admirava tant, tantíssim!
Va bé, que una persona així, que ho ha tingut tant difícil et digui "va, no diguis que no pots, va... fes-ho!" :-))
Caram, Assumpta, quina història... I per favor! Quina habilitat amb els peus! Brutal!
ResponEliminaJo m'he emocionat quan l'he vist... m'he posat a plorar... i la meva amiga m'ha dit que me'l mirés cada dia i m'he promès a mi mateixa que ho faria. I ho faré ;-)
EliminaUna gent admirable aquests que amb tantes limitacions s'esforcen a aconseguir coses que altres amb tots el membre i tots els sentits no arriben a fer. Impressionant!
ResponEliminaA partir d'ara, cada vegada que vulgui dir "no puc", m'ho pensaré dues vegades... hem de buscar la força que segur que tenim al nostre interior ;-))
EliminaExtraordinari i emocionant.
ResponEliminaSí, molt, molt... impressionant :-))
EliminaHi ha molta gent que han sabut superar incapacitats i viuen més plenament que moltes d'altres que ho tenen (ho tenim) més fàcil. És cert, que hi hauríem de pensar quan ho veiem tot negre o ens sembla que hem arribat al nostre límit.
ResponEliminaJo sóc molt de "no puc", "no puc" i desanimar-me i, en realitat moltes vegades és que, com penso que no podré, ni ho intento i això està molt, molt malament. A vegades s'han de córrer riscs, intentar-ho, provar-ho, equivocar-te i tornar-hi... i jo sóc bastant covarda, la veritat... Però avui estic intentant millorar :-))
EliminaLes lliçons de vida sempre ens les donen persones que tenen alguna mancança, i malgrat tot, viuen amb alegria el dia dia, sense queixar-se i amb un somriure als llavis...I és ell qui ens diu que tenim un món que ens està esperant...Realment veient això, la força de voluntat d'una persona que estima la vida malgrat tot, ja és un miracle!
ResponEliminaI nosaltres que ho tenim tot, de què ens queixem?
M'ha agradat molt el vídeo, Assumpta, gràcies per penjar-lo.
ResponElimina"La música ha calmado mi corazón". Caram
ResponEliminaUna història ben punyent!
ara sí et puc dir que ja l'he vist....aquestes petites grans històries de superació personal ens ensenyen molt! a la que pugui els hi passo als meus nous alumnes! gràcies!
ResponEliminatinc la pell de gallina!
ResponEliminai després ens queixem de tonteries, quan hi ha tanta gent que ha de superar coses molt greus.