divendres, 28 de gener del 2011

Espectacular!!

Ella, l'Aigua, diu que no és mèrit seu... però el cert és que jo l'he trobat a casa seva, al seu magnífic blog :-) Li he demanat permís per copiar-lo i m'ha dit que sí...

Aquí el teniu. Preciós!!

dimecres, 26 de gener del 2011

Jersei acabat!

Sí!! És cert!! Per fí!! :-)

Abans d'ahir ja el vaig rentar, ahir ja estava sec i li vaig fer les fotos i avui ja l'he estrenat!



dilluns, 24 de gener del 2011

Llibres iguals... però diferents.

La meva germana fa uns mesos que em subministra lectura provinent d’una col•lecció de llibres de butxaca de l’any de la Maria Castanya que corre per casa els pares. Fa unes setmanes me’n va passar un de l'escriptor britànic G. K. Chesterton titulat “El hombre que fue jueves”. Quan li vaig ensenyar a en Josep Lluís em va dir “però si aquest llibre ja el tenim”. Evidentment, si ho diu ell és segur que el tenim perquè a casa hi ha centenars de volums, però ell els sap tots. Justa la fusta. Arribem a casa, i em mostra el llibre en qüestió.

El primer que em va cridar l’atenció va ser com n’eren de diferents. Un de tapes toves, vell, fet pols. L’altre de tapes dures i més ben cuidat (tot i que comprat en una col•lecció d’aquelles de llibres quinzenals, que sortien molt bé de preu, a les que nosaltres érem força aficionats fa molts anys, igual que a fer enciclopèdies per fascicles... així tenim una Història Universal, Història de l’Art, Costumari Català...)



Però, a més, un semblava molt curt, un llibre ben primet i l’altre tenia aspecte de llibre mitjà...



Així doncs, m’he posat a recollir dades (jo gairebé mai m’avorreixo) que tinc la satisfacció de poder compartir amb tots vosaltres (sé que molta gent tenia interès per un estudi comparatiu tan ben fet com aquest)

ESTUDI COMPARATIU DE DOS LLIBRES IGUALS PERÒ DIFERENTS

Llibre de tapes dures que ja teniem a casa
Col•lecció: Obras maestras de la literatura contemporánea.
Editorial: Seix Barral
Págines: 219
La història comença a la pàgina: 5
Duració real de la novel•la: 214 pàgines.

Llibre de tapes toves
Ediciones GP
Difundido por Plaza & Janés S.A.
Págines: 181
La història comença a la pàgina: 3
Duració real de la novel•la: 178 pàgines.


Aquesta diferència és deguda a que les pàgines tenen diferent número de línies:

Llibre de tapes dures:
La gran majoria de les pàgines escrites senceres comprovades tenen 36 línies i algunes en tenen 35.

Llibre de tapes toves:
Totes les pàgines escrites senceres comprovades tenen 46 línies.


Però... les línies dels dos llibres. Tenen el mateix número de caràcters?

Per fer l’estudi, he triat 10 línies a l’atzar de cada un dels dos llibres i després he fet la mitjana aritmètica. Els resultats han estat:

Llibre de tapes dures:
Recompte de caràcters de les línies: 52, 52, 49, 50, 52, 51, 52, 49, 51, 50
Mitjana aritmètica: 50,8

Llibre de tapes toves
:
Recompte de caràcters de les línies: 46, 51, 50, 53, 51, 51, 49, 54, 50, 51
Mitjana aritmètica: 50,6

O sigui que, en aquest cas, podem dir que les línies són pràcticament iguals.

Per acabar, unes imatges dels mateixos fragments (corresponents a les primeres pàgines, és clar, per no desvetllar res de l’argument)


Les fotos de color més clar corresponen al llibre de tapes dures i les de color més esgrogueït al de tapes toves.



Ah!! Per cert... ja heu passat pel blog de C@ts a fer les vostres propostes a la Millor iniciativa blogaire del 2010? Queden pocs dies!! :-)

diumenge, 23 de gener del 2011

Terrassa decideix

La meva germana m'acaba d'enviar un correu electrònic amb imatges d'avui a Terrasa. Les que surt gent les he distorsionat... N'hi ha més en que es veuen persones, però em costa això de retocar les imatges (no tinc cap programa bo, ho faig amb les eines normals de Windows) i no vull posar fotos de gent sense el seu permís, però el cert és que es veia molt bon ambient! :-)











dissabte, 22 de gener del 2011

El meu costat obscur... Jo també vaig tenir Feisbuc

Sí, ho confesso. Jo, també vaig ser feisbuquera... Aquesta és la meva història real.

Quan van començar a fer-se populars aquestes xarxes socials (recordo que també n’hi havia una que es deia hi5), però sobre tot amb el Feisbuc, sempre vaig dir que no em cridaven gens l’atenció. Rebia invitacions però sempre les rebutjava i, quan més en sabia, més poca gràcia em feia.

Per parlar amb els amics, quan no els tinc al davant, puc fer servir el telèfon o el correu electrònic i, la veritat, saber coses de gent que fa més de trenta anys anaven a classe amb mi però amb les quals no vaig mantenir el contacte en absolut, doncs tampoc em preocupava massa.

Però el món dóna moltes voltes i... em vaig veure embolicada en una xarxa feisbuquera, amb cavalls, gallines i, sobre tot, molts cultius...

Com va ser això?

La meva germana sí que és membre d’aquesta xarxa social perniciosa. Allí sap coses tan importants com que hi ha un grup als quals “Descubrir que el signo de Carrefour es una “C” les cambió la vida” o un de “los que cantan o silban en la ducha” o aquell que demanava adhesions per “prohibir que Ana Obregón salga de su casa”. A part d’això també es comunica amb els seus amics (reals) i, això sí, no s’oblida mai d’un aniversari...

Però va arribar un dia en que va començar a provar els jocs que el Feisbuc ofereix: cafeteries, granges...
Per poder tenir un bon local, has de tenir molts “veïns”... quants més veïns tens, més gran és la teva granja o cafeteria... Els veïns són aquells “amics” que t’accepten especialment pel joc en qüestió.

Al principi, amb els seus amics (de la vida real que també jugaven) ja en tenia prous però, clar, per poder prosperar, necessitava més veïns... Solució? Tot el grupet es va crear noves personalitats (nous usuaris de la xarxa, però ficticis, clar) i es van fer amics i veïns entre tots ells... No es tractava d’enganyar a ningú (o potser al Gran Hermano Feisbuc) perquè entre ells tots sabien qui era qui... però d’un grup d’unes set o vuit persones, jugaven, en realitat, uns quaranta o cinquanta usuaris.

Un dia, a Barcelona, veient-la tota atrafegada recollint collites, plantant noves llavors, munyint vaques, i posant unes tanques per separar l’escola i la biblioteca, de l’estable dels cavalls, se’m va ocórrer preguntar-li si tan divertit ho trobava per dedicar-li tant de temps.

La seva resposta va ser que ja m’ho demostraria. Es va posar una de les seves personalitats fictícies i va entrar a la corresponent granja-fantasma. Evidentment, estava buida, ja que tan sols existia per poder fer “bulto”... i li va comprar una gallineta i una vaqueta... i va fer un petit cultiu... i cada setmana em deia “vols veure com va la TEVA (o sigui... meva!!!) granja?”... i jo m’ho mirava... i em feia gràcia...

El següent pas va ser dir-me que la podia portar jo sola... des de casa... i em va donar la contrasenya d’aquella “personalitat”... i ho vaig provar...

Cada vegada que em connectava, veia tot el que hi havia al “mur” penjat... i m’assabentava de coses dels seus amics... però res, jo anava i em posava a recollir la llana dels xais i a mirar com anava la collita de taronges...

A vegades rebia invitacions a grups... o sabia quan era l’aniversari d’un o d’altre, o veia les fotos del darrer sopar que havien fet tal i qual... Però tot el que era pròpiament “feisbuc” em seguia fent el mateix “temor indefinit” de sempre.

La meva granja anava creixent i em vaig especialitzar en fer cultius de tal manera que formessin dibuixos geomètrics... i em quedaven xulíssims. Però quan preguntava als demés per què no feien ells també cultius bonics, amb combinacions de colors i tal, sempre em deien que anaven massa atrafegats en una "missió" determinada, mirant d'aconseguir tantes collites per arribar a no sé quants punts... O sigui que jugaven d’una forma molt més estressant que jo. Fins i tot una de les noies havia arribat a gastar diners de veritat (pagant amb targeta de crèdit) per poder obtenir més “diners del joc” i augmentar així la seva granja!!

Finalment, passats uns mesos, vaig dir que prou. Vaig vendre tot el que tenia, ho vaig deixar tot pelat i li vaig dir a la meva germana que li tornava aquella personalitat. I ja està.

He de dir la veritat i admeto que hi havia moments en que m’ho passava bé, força bé... Em feia molta gràcia veure el resultat dels meus cultius de colors combinats... M’agradava decorar els terrenys del voltant, posar tanques, arbres, bancs, tauletes... tenia fins i tot uns gronxadors pels nens... era com jugar “a les casetes”. Però cada vegada m’adonava més compte de que, al darrera de tot, hi havia l’interès per aconseguir que la gent gastés diners de veritat i que, al cap i a la fi, el Feisbuc en sí, ara que el coneixia una mica més, seguia sense agradar-me i que, fins i tot, li trobava un punt perillós.

I, després d’aquest rotllo, i ara que de tot això ja fa força temps... aquí hi ha una mostra dels meus cultius... i és que vaig retallar algunes imatges dels més bonics ;-)