divendres, 29 de gener del 2010

Jaqueta. Passejada. Petó (143è Joc Literari)


Per a ella, qualsevol passejada, per lenta que fos, ja era esgotadora. Malgrat això, no volia renunciar a la sortideta de cada tarda, sempre que no fes mal temps, clar.

Poc a poc i anar fent -es deia a sí mateixa mentre s’agafaven de la mà-.

Arribats a la cafeteria, es treia la vella jaqueta, la seva preferida, tan càlida com era. No pesava gaire i, en canvi, li donava l’escalfor que necessitava.

Després d'una curta estona, ell la mirava i li deia “vaig a demanar els talladets?” i, només per aquest minut d’absència, li regalava un petó tan dolç i tendre que semblava que tot el cansament li marxava...


En Jesús M. Tibau, des del seu blog, ens va proposar un nou Joc literari creatiu. Un relat curt amb la participació de les paraules jaqueta, passejada i petó qualificades amb determinats adjectius sortits d'un petit joc anterior.

dijous, 28 de gener del 2010

L'Avemaria...


Una vegada, ja fa molts anys, vaig llegir que es poden dir tres Avemaries ben dites, sense presses, en menys d’un minut. Òbviament ho vaig voler provar... i és veritat! ;-)

És una de les pregàries que ensenyem als nens de Catequesi i trobo que, en la seva senzillesa, i en menys de 20 segons, diu moltíssimes coses maques.

La podríem dividir en tres parts. Les dues primeres són moments evangèlics (l'Anunciació i la Visitació)


L’Anunciació:

“ L'àngel entrà a trobar-la i li digué:
-Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu.”

(Evangeli de sant Lluc, capítol 1, versicle 28)

L’Anunciació de Leonardo da Vinci (1452-1519)



La Visitació:

Quan Maria estava embarassada, també ho estava (i més avançada) la seva cosina Elisabet. Aquesta era molt més gran que Maria i ja, per la seva edat, estava convençuda que no podria tenir fills... però en va tenir un, doncs Elisabet i el seu marit Zacaries van ser pares d’un nen: Joan Baptista.
En saber Maria que Elisabet havia de tenir un fill, va anar a visitar-la per ajudar-la...

"Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces:
-Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes!
"

(Evangeli de sant Lluc, capítol 1, versicles 41 i 42)

La Visitació, per Mariotto Albertinelli (1474-1515)



La tercera part ja és la nostra petició, demanant a Maria que ens ajudi sempre...

Així queda sencera:

Déu vos salve, Maria, plena de gràcia, el Senyor és amb vos,
Beneïda sou vos entre totes les dones
i beneit és el fruit del vostre sant ventre, Jesús.
Santa Maria, mare de Déu,
pregueu per nosaltres, pecadors, ara i en l’hora de la nostra mort.
Amen.

Les referències bíbliques fetes en aquest blog es corresponen a la BCI (Bíblia catalana interconfessional, traducció de l’Associació Bíblica de Catalunya)

dimarts, 26 de gener del 2010

La resposta a la foto misteriosa...


Ha arribat el moment de descobrir la solució a la pregunta d'ahir... Dir que NINGÚ ho ha encertat, i és una llàstima perquè el premi era un xec de 25.000 Eurus en productes Abacus a escollir pel guanyador (tant de llibreria com papereria!!) durant un any. Em sap greu que ningú en pugui gaudir...

Així i tot, hi ha hagut gent que s’hi ha apropat bastant, però apropar-s’hi no és encertar, eh? (que no em demanin ara un xec ni que sigui per una quantitat menor... què era broma!!)

Abans de seguir, donar-vos les gràcies per jugar! Heu dit coses molt, molt diferents i heu fet que un senzill entreteniment m’hagi resultat molt interessant i divertit. Un altre dia ho tornaré a fer amb una altre foto.

El que més heu repetit ha estat “ESCUMA”, ja fos del mar, de cervesa o de sabó. Mireu tot el que s’ha dit:

Una estrella,
la part inferior d’una peixera,
escuma,
la clara d’un ou ferrat,
una aspirina efervescent,
una nebulosa,
una balena,
neu,
escuma del mar,
escuma de la rentadora,
escuma de cervesa,
clara d’ou muntada,
un melindro sucat a la nata damunt d’una tassa de xocolata (mmmmmm què bo!)
escuma de sabó,
cervesa,
pa i ous ferrats,
onada a la platja,
un abocament il•legal de residus! (mare meva!!)
aigua oxigenada damunt d’una ferida (al·lucinant!)
un vidre de cotxe ensabonat,
la part inferior d’una truita,
fairy atacant la grassa incrustada (jajaja)
la massa d’una crep a la paella a mig cuinar,
la costa,
l’escuma del mar,
el mar escumós,
nata sortint d’un spray,
baba de gos!! (eeeecccsss)
un fotograma de pel•lícula antiga (uaaaau!!)
el meu retrat robot (jiji),
tiramisú,
i més escuma en diverses varietats.

La més original, el tauró d’en XeXu, que no sabia si feia broma o veritablement es podia veure... el vaig buscar i... l’he trobat!!



En fi, la resposta correcta era... RESTES DE LLET SECA AL POT D’ESCALFAR-LA!!


dilluns, 25 de gener del 2010

Algú sap què és això?


No tinc la menor intenció de fer la competència a en McAbeu, que cada dia ens fa treballar les neurones en el seu magnífic blog d’enigmes i endevinalles, però és que ahir vaig veure una cosa que em va recordar un joc que vaig fer fa temps a un grup d’Internet i m’ha fet gràcia portar-ho aquí :-)

Tan sols una pregunta... Algú sap què és això?


La resposta, demà, més o menys a la mateixa hora!

diumenge, 24 de gener del 2010

Demanant un taxi (II) (Relats Conjunts)


Demanant un taxi, de Lisbeth Firmin, 2004
Escrit a partir d'una nova proposta de Relats Conjunts



Es sentia feliç, molt feliç, com ja ni recordava que algú es pogués sentir.

I què importava si un plugim pesat, avorrit i molest seguia caient? Per ella era com si fos un d’aquells preciosos dies d’hivern on el fred viu, intens i estimulant era suavitzat a estones per la carícia d’un sol brillant i lluent dalt del cel.

Sense importar-li ni poc ni gens si la gent la mirava pel carrer, va sortir fent saltironets i equilibris damunt les seves sandàlies noves... Al seu costat una dona quasi va relliscar amb el terra moll i deixà anar una mala paraula per tants dies de mal temps.

Avui s’havia atrevit a telefonar-lo! Al company més tímid de la feina, al que feia mesos que li tenia el cor robat, el que es posava vermell quan ella el mirava, el que escrivia uns articles preciosos a les pàgines culturals de la revista, que entenia de pintura, de música, de poesia... però que quasi no obria la boca a les reunions.

Es passava les hores somiant i esperant que ell li digués alguna cosa i ell no deia res. Però, què caram, avui havia pres la iniciativa trucant-lo ella i havia sentit la seva veu a l’altre costat de la línia i s’havia sorprès en sentir com de fort podia arribar a bategar el seu cor quan ell, mig titubejant i quequejant, li havia dit que sí, que li agradaria molt anar a dinar amb ella.

I és que no en tenia cap dubte. Mai havia estat tan segura de res. Volia passar la resta de la seva vida amb aquell home. Ja podia ploure, tronar o nevar, que ella anava decidida a trobar-se amb el seu futur.

La pluja s’intensificava i el paraigües li servia de poc... No tenia la menor intenció d’arribar a la seva cita completament xopa...

- Taxi!!

dimecres, 20 de gener del 2010

Blog en pause

dimarts, 19 de gener del 2010

Demanant un taxi (Relats Conjunts)


Demanant un taxi, de Lisbeth Firmin, 2004
Escrit a partir d'una nova proposta de Relats Conjunts



Dr. Álvarez:

Estic cansada d’estar aquí. Demà al matí marxaré. Em llevaré ben aviat, aniré al vestidor on es canvien les noies que fan la neteja, em posaré la roba de carrer de la Mathilda-Rose, que té un pes i alçada semblant als meus... i sortiré. I m’escaparé.

Que jo sigui diferent a vostès, que el meu cap funcioni d’una altre manera, no vol pas dir que jo estigui boja (sí, ja sé que no diuen aquesta paraula, però la pensen).

El meu cervell no ha estat dissenyat per funcionar com els de la majoria. Jo puc convertir els meus somnis en vides i crear moltes històries al mateix temps. Però jo en sóc conscient d’això. No ho faig pas sense adonar-me’n.

No vull que em passi el mateix que a la Paula, que quan va entrar encara somreia i ara sembla tan sols una ombra mig apagada... Dijous passat, a les nou i disset minuts, va sortir de la seva habitació amb pijama, bata i sabatilles (d’aquelles de tovallola, de color blau cel, amb uns brodadets blau fosc). Duia una cigarreta encesa a cada mà... Caminant a passos petits, va anar a la zona de visites externes i es va asseure a una cadira. I tothom la mirava quasi amb por. Pobre Paula!! Jo la vaig veure i me la vaig endur a la nostra sala.

Quan divendres vostè em va sorprendre plorant i rient al mateix temps -en proporcions exactes del cinquanta per cent- vaig sentir que li deia a la infermera que em volia augmentar la medicació. No. Jo tinc motius per plorar i per riure... i si em venen les ganes a l’hora, doncs ho faig a l’hora i vostè no n’ha de fer res. Igual que no n’ha de fer res si vull comptar quantes lletres té una de les pàgines de cada llibre que puc llegir (el darrer en tenia una mitjana de dos mil cent vint-i-quatre) Quin mal faig?

No suporto aquest centre que no em fa sentir millor, que em vol transformar en no sé què... Tant de bo em pogués endur també a la Paula!!

Observarà, benvolgut doctor, que el meu escrit de comiat és molt coherent: No m’agrada estar aquí, ergo, marxo.

Quan surti, agafaré un taxi. No tinc diners, però això el taxista no ho sabrà fins que baixi. I a algú que surt d’un centre com aquest tampoc crec que li vulguin discutir massa cosa, oi? Em deixarà marxar...

Fins mai!

B.Y.E.

dilluns, 18 de gener del 2010

Qüestió d'imatges...


Dissabte, 16 de gener de 2010, un arbre amb moltes branques -però ni una fulla- mira cap amunt. Falten tan sols cinc minuts per les sis de la tarda i el cel té aquell color que no és ni clar ni fosc. Vull fer-li una foto i ho provo amb flash i sense flash.




Parlant d’imatges. S’ha acabat el termini per tractar d’endevinar quantes imatges tenia al meu blog fins al dia 9 de gener.
De les 31 persones que han tingut el bon sentit de l’humor de participar per poder jugar una estoneta, tan sols 5 ho han encertat.

La resposta correcta era la mes alta!! 1.473 imatges en 314 articles!!

Si es pensa bé, tampoc era tan difícil si es té en compte que, per exemple, el passat mes de desembre l’escrit sobre llibretes en duia 22 i el de Tarragona 19, sense oblidar que el del dinar en portava 10 i el Barça de rècord 9.

La forma en que ho vaig saber va ser molt curiosa. Mirant els regals que els diferents blogaires s’havien fet en el joc de l’amic invisible, vaig trobar que al Garbi24 li havien regalat l’enllaç per convertir el seu propi blog en un llibre. Em va semblar divertidíssim i vaig voler veure com quedaria el meu (sense comprar-lo, és clar, que resulta bastant caret).

Quan ja havia fet tots els passos, em va treure un missatge que deia que aquell programa només admetia un màxim de 1.000 imatges i que el meu blog en tenia 1.473 i que, per tant, ho hauria de fer en dos volums ;-)


diumenge, 17 de gener del 2010

Homenatge a Joan Amades



La primera ocasió que vaig sentir parlar d'en Joan Amades tindria jo uns 21 o 22 anys. L'Editorial Salvat treia a la venda, en fascicles setmanals, el Costumari Català. Jo, que no tenia ni idea de què anava, em va atraure tan sols sentir-ne el títol... I què maco sonava això de “Costumari Català!”.

No era la primera vegada que començava una obra en fascicles, al contrari, em feia molta gràcia poder comprar una Història de l’Art, una Enciclopèdia Universal o altres joies que, sinó ho feia així, no hagués pogut tenir.

Amb els petits ingressos que tenia fent de cangur, o treballant algunes hores d’auxiliar administrativa, mentre pel matí estudiava la carrera, les col•leccions per fascicles s’enduien una part dels meus calerons, però jo n’estava encantada!

El Costumari és una obra fascinant! Tan bon punt vaig tenir el primer fascicle a les mans, vaig decidir que continuaria fins al final... i, cada setmana, en comprar-lo, passava les pàgines mirant els dibuixos de les auques, llegint els refranys, les històries, llegendes i supersticions de diferents pobles, les festes i els sants patrons, aturant-me a imaginar les danses tradicionals i, sobre tot, impressionada amb la gran tasca realitzada per unir, en una sola obra, tantes vessants de la cultura popular catalana.

Actualment, les seves més de 5.000 pàgines, són un dels tresors que viuen a les prestatgeries de casa meva ;-)



Amb aquest escrit, doncs, em vull unir al merescut homenatge a qui va fer tan bona feina i que mereix trobar, també, reconeixement al món virtual dels blogs en català.











Nota: Les imatges d'aquest post no s'han de tenir en compte per l'enquesta de la barra lateral.

dissabte, 16 de gener del 2010

Quina protecció dóna Sanitas?


Un dels comentaris al meu post anterior era de Mafalda, bloguera que és mare d’una nena petita. En el seu escrit em demanava si em podia fer ressò d’un post que ha fet en el que explica una mala experiència que està passant amb l’asseguradora Sanitas.

Com ella m’inspira confiança, el que faig és copiar el post tal qual l’ha posat al seu blog.

Aquesta és la denúncia que vol fer la Mafalda:

Tinc una filla de poc més de dos mesos i mig.

Dilluns al vespre va pujar-li la febre i dimarts al matí, en veure que no li remetia amb medicació, vam dur-la al metge.
Vàrem anar a Urgències d'una de les Clíniques que ens cobreix la mútua (tant la nena com jo som de Sanitas). Allà, la pediatra va decidir -després d'explorar-la i fer-li analítiques- que calia ingressar. Desconeixien l'origen de la infecció i volien tenir-la en observació i tractament a la clínica, donada la seva curta edat.

Hem estat ingressats allà des d'aleshores i la nena sembla que respon bé al tractament (uns antibiòtics d'ampli espectre que li subministren per la via que porta al bracet).

Imagineu-vos la nostra sorpresa i decepció quan aquest matí de divendres ens comuniquen, des de l'administració de l'hospital, que la mútua es nega a pagar més l'estada de la nena a la clínica. Al·leguen que només cobreixen casos d'urgència i que aquesta no pot superar el període de 3 dies d'hospitalització. Hem parlat amb tots i cadascun dels comercials i supervisors que ens han agafat el telèfon i només un ha sabut donar-nos-en el motiu: un suposat període de carència que té la criatura.

He revisat la lletra grossa i petita de la meva pòlissa i hi queda ben clar que, en cas de provenir d'una altra mútua- com és el meu cas- s'anul·len les carències. A més, tot i que no fos així, com pot tenir antiguitat de més d'un any una criatura de només dos mesos i mig? En quin país de mones vivim en què es nega la hospitalització a un infant?

La nena, evidentment, seguirà a la Clínica, i s'hi estarà fins que els metges ho considerin pertinent. Però, per desgràcia, tindrà uns pares que, a banda d'estar preocupats per ella, ho estan per haver de pagar una factura que no té raó de ser.


-------------------------------

Editat el 18 de gener a les 23.25 del vespre:

Estic contenta de poder dir que tot ha acabat bé, la nena és a casa i la Mafalda ens deixa aquest comentari:

" mafalda ha dit...
Assumpta, em fa molta il·lusió comunicar-te que, després d'enviar aquest matí una reclamació a les "més altes esferes" de Sanitas, ens ha trucat el comercial per dir-nos que la mútua cobrirà tota l'estada de la nena a la Clínica..."

dimecres, 13 de gener del 2010

Un pitet a punt de creu


Aquest pitet el vaig fer per a la Júlia, una nena preciosa... maca, maca de veritat, que va néixer el passat mes de novembre i el seu papà és un company de classe d’anglès :-)




Nota: Les dues imatges d'aquest post no s'han de tenir en compte per l'enquesta de la barra lateral.

dimarts, 12 de gener del 2010

Una bona iniciativa!!


Diuen els experts que un dels llocs on la llengua catalana gaudeix de millor salut és a la xarxa i això és perquè els catalans som molt actius a Internet i, a força de presència, anem aconseguint victòries com, per exemple, que els navegadors principals es puguin configurar en el nostre idioma i una sèrie de coses que, al món real, desgraciadament encara no es reconeixen.

Una de les xifres que demostren aquesta bona salut del català a Internet és la gran quantitat de blogs que l’utilitzen.

Així, qualsevol cosa que es faci per aconseguir que aquests blogs siguin més coneguts, perquè interactuïn entre ells, etc. penso que és molt bona.

Fa poc més d’un any vaig conèixer els Premis C@ts i em va agradar, doncs es tracta de fer un reconeixement als blogs en català, o idees nascudes d’ells, sempre a proposta i votació d’altres internautes. Per això s’anomenen “Els premis populars de la catosfera”.



C@ts fa dues convocatòries a l’any:

a) A l’estiu es premien BLOGS (el que té millors imatges, el més original, el més reflexiu, el més divertit, etc.)

b) A l’hivern es premien INICIATIVES. O sigui, alguna idea sorgida d’algun blog que ha aconseguit mobilitzar a altres blogaires.

Invento uns exemples d'iniciatives: Imagineu que algú té l’idea de proposar la creació d’un himne a en Pep Guardiola... altres ho llegeixen ho troben simpàtic, es van animant i van posant diferents lletres, proposant músiques, etc.
O que algú posa una foto seva quan tenia un anyet i invita a la gent a posar fotos seves de bebès, hi ha blogaires que ho troben divertit i la catosfera comença a omplir-se de fotos d’infants.
Podríem posar centenars d’exemples...

Doncs bé, fa pocs dies s’ha obert el període de proposta per als premis d’hivern. Les iniciatives que siguin més proposades passaran a la “Final” on, també mitjançant votació popular (la nostra), es sabrà qui s’endu el premi (honorífic)

Si aneu al blog de C@ts, clicant AQUÍ, ho trobareu molt més ben explicat i també podreu llegir les normes.Qualsevol dubte el podeu preguntar allí també mitjançant un comentari.

Animeu-vos a participar amb les vostres propostes i votacions!!



Nota: Les imatges d'aquest post ja no s'han de tenir en compte per l'enquesta de la barra lateral.

dilluns, 11 de gener del 2010

A Reus també va nevar!!


Aquests dies passats, moltes localitats catalanes s’han vist emblanquinades per la neu. A molts blogs hem pogut veure fotos precioses de paisatges nevats, arbres, terrats, carrers...

La veritat és que a Reus, tot i que també va nevar i fins i tot va quallar una mica, tampoc podem parlar de grans gruixos de neu i no es va arribar als nivells del desembre del 2001.

Malgrat tot, amb un fred que pelava, i amb una tos que fa tant de temps que tinc que ja he oblidat quan va començar, vaig sortir en bata i sabatilles (sense rul•los, eh? jajaja) a la terrassa i vaig fer aquestes fotos tan especials:





Originals ho són, oi? :-) Ah! i no em digueu que la fregona és velleta, el que passa és que té molta experiència!

I... tatxinnn!! El meu arbre!! ;-))




Nota: Les imatges d'aquest post ja no s'han de tenir en compte per l'enquesta de la barra lateral.

dissabte, 9 de gener del 2010

Tretze agendes... El desenllaç!!


Avui dissabte, el blog Xarel-10 d’en McAbeu no ens presenta cap enigma sinó justament al contrari, ens dóna una solució, una resposta.

La Laura Fonts, una dona que acaba d'arribar al cim de la seva carrera professional, es planteja si ho ha aconseguit tot a la vida, mentre alguns fantasmes del passat tornen a la seva memòria...

Voleu saber com acaba “Tretze agendes”? Al blog Xarel-10 trobareu el final de la història!!

dijous, 7 de gener del 2010

Tretze agendes




Faltava encara una hora perquè comencés el sopar anual d’alts directius de la Harper & Sukuda Corporation, la multinacional del sector de les noves tecnologies amb més beneficis durant 2009.

Per la Laura, recentment nomenada Vicepresidenta Directora General pels Països de la Unió Europea -amb una capacitat de decisió i marge de maniobra pràcticament absolut a la zona- era la seva presentació en un club tan selecte.

S’ho mereixia. Ho havia aconseguit tot amb el seu esforç, estudiant i traient notes brillants que li permetien l’obtenció de beques i treballant sense descans. Dues llicenciatures, postgraus, idiomes, el que fos necessari. Disponibilitat absoluta per viatjar, no dir mai que no a cap feina, encara que representés hores i hores sense dormir. Anar pujant poc a poc, assumint cada vegada més responsabilitats, llocs més importants i ara, finalment, havia arribat la recompensa.

Per damunt, només Jeremy Harper i Kakuei Sukuda, amos i presidents del gran imperi. Després, els sis Vicepresidents Directors Generals que es repartien el món en zones i dels que ella era la més jove. Tan sols trenta sis anys.

Maquillada amb discreció, amb un vestit caríssim però de línia sòbria, quasi sense cap joia, la Laura esperava asseguda a la butaca de la suite que ocupava en el luxós hotel. No estava nerviosa, al contrari, es sentia com qui ha fet bé el seu treball i ha arribat allí on volia arribar.

Mai ho havia explicat a ningú. Mai. A ningú. Però ara va tornar amb violència a la seva memòria. La veu aguda i burlesca de la Patrícia... “a casa teva sou pobres, oi?”, “a tu això no t’ho poden comprar, veritat?” “com és que el teu pare no treballa?”... i la petita Laura havia anat acumulant ràbia i impotència mentre callava tot el que li deien i estudiava més i més.

Fos el que fos actualment la Patrícia, segur que ella l’havia superat. Actualment, la Laura Fonts Solana tenia tot el que volia i més, ho tenia tot. I, d’ara en endavant, ja no hauria de treballar catorze hores diàries, com al principi, ni dotze, ni deu. Ara estava al davant de molta gent, i tenia un equip que sabia fer la feina. Treballaria de forma racional i es dedicaria a viure... I es repetia una i una altra vegada “ho tinc tot”.

Però no, ella sabia que no ho tenia tot... l’ombra de la malcriada Patricia es va esvair com la boira i, en el seu lloc, va aparèixer una altra persona. El record també feia mal, però era un mal molt diferent.

Una de les seves darreres converses amb en Joan se li va fer tan present com si hagués tingut lloc el dia abans... i havien passat més de deu anys!

(CONTINUARÀ...)

Podreu llegir el desenllaç d’aquest relat al blog Xarel-10, d’en McAbeu, dissabte al matí.

Foto tretze agendes: McAbeu
Text relat: Assumpta

Han passat els Reis!!


Hem passat un dia de Reis bastant maratonià... Com avui havíem de ser tot el dia a fora, varem anar a Missa de vigilia ahir, doncs avui ens hem aixecat abans de les SET del matí!...
Hem agafat el tren destinació Barcelona, hem anat a casa la meva mare i la meva germana, hem estat una estona allí i, després, tots quatre hem anat a buscar un altre tren per dirigir-nos a una localitat del Maresme on viu el meu germà amb la seva família... Dinar (boníssim!! Tant la meva cunyada com el meu germà són molt bons cuiners) i sobre un quart de set, de nou a l’estació a agafar tren cap a Barcelona, arribar a casa la mare, descansar una estona i de nou a buscar el tren per tornar a Reus.
Arribada passades les deu de la nit, cansats, però contents de la ben organitzada cursa per etapes.

He pujat i baixat un munt d’escales, però les aturades entre etapes m’han anat molt bé ;-)

I ara, tal com fan les criatures, us ensenyaré què m’han portat els reis!! (a part d'uns dinerons de la mare)

Tovalloles, moltes tovalloles (algú va pegar una indirecta de que ens en feien falta i els reis són molt llestos!) :-)

Llibres!!
- El informe pelícano, de John Grisham
- La carta robada i altres narracions, d’Edgard Allan Poe
- El casalot, de Charles Dickens

L’agenda, és clar! i uns guants calentons que ja he estrenat i que amb l’onada de fred que s’apropa m’aniran genials!





Per cert, el trosset de coixí amb un abecedari brodat que es veu a la darrera foto, el vaig brodar jo fa temps... ;-)
(Foto feta a l'habitacioneta on tinc l'ordinador)

diumenge, 3 de gener del 2010

Per sempre...


En Manel estava molt enamorat de la seva dona. Ella, tot i la seva naturalesa malaltissa, era la seva força.

En Manel, alt, fort i ple de vida, només trobava la seva raó de ser en un somriure de l’Anna... i ella, conscient que això el feia feliç s’esforçava per mostrar-li el seu amor en cada gest.

La debilitat de l’Anna augmentava cada dia i els metges no acabaven de saber què tenia.
- No és una dona forta -deien, i semblava que això ho explicava tot.

En Manel s’adonava de com ella sempre tenia fred i, protector, li deia:
- Anna, té, agafa aquesta bossa d’aigua calenta i posa-te-la als peus, veuràs com aviat reaccionaràs, no et sàpiga greu demanar-me-la, dona.

I ella ho feia com una nena obedient i es quedava adormida així, amb aquell respirar quasi imperceptible que tenia, mentre ell somiava en quan ella es recuperaria i en com en serien de feliços tots dos, tant com s’estimaven.

Però el temps passava i en Manel veia que ella respirava tan fluixet que ja no la podia sentir... i justificava que la seva fredor fos cada dia més intensa en el fet de que s’apropava l’hivern. Pels matins ella li regalava el seu somriure i ell començava el dia ple d’esperança... i poca cosa més podia fer l’Anna, perquè en realitat feia temps que era morta, però no ho acabava de demostrar per no deixar sol el seu Manel.



Bé, la veritat és que, malgrat haver-lo escrit jo mateixa, em dóna molt mal rotllo :-)
Em va venir al cap fa ja algunes setmanes i em sabia greu no dedicar-li un post, així que he buscat una imatge a Google, l’he retocat una mica i aquí està.
Tan sols afegir que, com em deien quan era petita, “això no és veritat, eh? tan sols és una història
:-)

divendres, 1 de gener del 2010

Any nou, agenda nova!


Ja som al 2010!! han arribat els “anys deu” i m’agrada molt aquesta xifra ;-)

Ara és el moment en que, tant els que són molt organitzats com els qui som un desastre, recordem que a vegades necessitem ser ajudats per una agenda i això suposa, al menys per a mi, entrar en un món de dubtes... Quina triar? Ja no parlo de regalar-ne alguna, sinó per a un mateix... quina ens agrada més?

Gran o petita?




D' aquelles a les que només cal comprar un recanvi o una totalment nova cada any?




Mes serioses o de disseny?




Amb espiral o tipus llibre?




Amb espai lliure per anotacions o no cal?




Dia vista? Dos dies? Setmana?




I una que és molt, molt, important. Separacions en columnes o bé horitzontals?



Personalment, tinc les meves preferències, és clar... però hi ha dues de les qüestions que són innegociables:

- Necessito espai per anotacions a part del que es concedeix per a cada dia, doncs jo sóc molt d’apuntar coses soltes (el títol d’una cançó, una adreça, o fer un dibuixet...)
- No suporto la divisió en columnes... Hi ha algú que li agradi escriure en un espai tan estret? Per tant, divisió horitzontal de totes, totes! ;-)