dilluns, 30 d’agost del 2010

La resposta a la Foto Misteriosa (VIII)

A risc de ser pesadeta, vull començar, com sempre, donant-vos les gràcies per participar i fer-me passar una estona ben distreta. Vaig estar a punt de no fer el joc al mes d’agost perquè hi ha molta gent que no hi és, però al final vaig decidir fer-lo apurant els darrers dies... em sabia greu saltar-me un joc i això és ben bé gràcies a vosaltres.

I bé, la foto que dóna la resposta és aquesta:




Amb la bondat i màniga ampla que em caracteritza, he donat com a bones totes aquelles respostes que parlen de la “espuma” (jo diria crema) de cafè, llet, tallat, capuccino o qualsevol cosa similar, ja sigui del Viena o d’un altre lloc (en aquest cas és de la Pastisseria - cafeteria Soler i Pont, de la Plaça de la Llibertat). A més, mostrant també la meva gran generositat, he valorat com a correctes les respostes d’aquells que heu dit això del tallat tant si ho heu fet en única opció com si heu dit alguna altre cosa (o dos, o tres) més ;-)

Així doncs, han encertat aquesta imatge misteriosa:

MIREIA, que, a més, després d’un temps de reflexió, s’hi reafirma.
LLUÏSA que, tot i que en segona opció, acaba veient que allí hi ha cafè per algun lloc.
KUDIFAMILY que, gràcies a pensar -equivocadament- que no m’agrada la cervesa, es decideix pel tallat (algun dia us he d’explicar que a mi em van deslletar amb cervesa hehe)
RITS que, de cop i volta mira el que s’està prenent i diu “estic de sort, és això!!”
McABEU, tot i que ple de dubtes, admet que és el primer que li ha passat pel cap.
SM, que ja cal que m’estigui agraït per donar-li per bona perquè no sé si ho afirmava o bé o preguntava, però el meu lema és “in dubio pro bloguero” així que l’accepto.

He trobat molt curiós que un gran nombre de vosaltres heu vist pell humana en la foto i, el més divertit és que, jo me l’he mirat “volent veure-hi pell”... i... ostres!! podria ser perfectament... una esquena pigada, a la que estan passant crema protectora i hi ha una part mal absorbida ;-) Han recolzat aquesta teoria de la pell en primera, segona o tercera instància:

XEXU, que hi veia desodorant Sanex i tot... :-)
SM que la dóna juntament amb la correcta
BLAKWOLF, jove participant de la nova fornada de bloggers en català
ELVIRA FR, que s’apunta a la festa tot recordant que el Madrid ahir les veia quadrades a Mallorca hehe
SÀNSET, la teva magnífica descripció és la que jo he aconseguit visualitzar... però no és... ai!
INSTINTS... uuuuui xiqueta!! menciones el tallat però el rebutges expressament... això no has de fer mai... si l’haguessis “apuntat” encara que em dubtes te la donava per bona.
ALBERT B. i R. tot i que diu que no ho veu gaire clar...

Hi ha hagut altres opcions com el plat posat dret d’en P-CFACSBC2V, la pilota de tennis de la LLUÏSA, el gelat de vainilla d’en JESÚS PÁRRAGA, la part central d’un llibre obert de l’ALBERT del RACÓ BLAUGRANA, una porció de bescuit d’en McABEU, espuma d’afaitar o guix pintat sobre la pell d’INSTINTS, una poma golden mig florida de TU, JO I L’OTIS (que aquest mes s’emporta el premi a la resposta més original hehe) i roba de la CARME... a tots, moltíssimes gràcies :-)

Missatge especial per en FERRAN.- Xiquet, en Robert, un jugador del Barça de fa anys, valencià ell, va dir una vegada una frase molt normal però que a en Josep Lluís, a la meva germana i a mi ens va fer gràcia “si no xutes, no marques”... i l’apliquem sempre que volem dir que si no ho intentem, segur que no ho aconseguim... Si no t’arrisques a dir res, com vols sortir a la llista? :-))


Així doncs, la classificació queda així:

CLASSIFICACIÓ

VUIT ENCERTS: - - - -

SET ENCERTS: - - - -

SIS ENCERTS: Mireia.

CINC ENCERTS: McAbeu.

QUATRE ENCERTS: XeXu i SM.

TRES ENCERTS: Eli, Kudifamily, Garbi 24, Jordi Casanovas "Cròniques", Rits i Utnoa

DOS ENCERTS: Albert B. i R., Albert d’el Racó Blaugrana, Carme Rosanas, Elur, Estrip i Òscar.

UN ENCERT: Anna Tarambana, Assumpta Pijuan, Consuelo, Elvira FR, Instints, Jesús M. Tibau, Jordi (marit de Maria Escalas), Jordi Casanovas "Banyera", Kweilan, Lluïsa, Maria Escalas, Mercè, Montse de Lletres i fotos, Núr, P-cfacsbc2v, Ramon, Sànset, Tu, jo i l'Otis i Zel


NOTA: He mirat de fer-ho bé però em puc haver equivocat o deixar-me a algú al passar la llista. Si us plau, si algú veu un error, que m’ho digui i ho arreglaré ipso facto ;-)

diumenge, 29 d’agost del 2010

Algú sap què és això? (VIII)


Ja fa més de mig any que vaig recordar que, en un grup d’Internet on entrava, havia fet un joc d’endevinar imatges vistes d’una forma “diferent” (o de molt a prop, o des d’un angle una mica estrany) i llavors vaig provar de fer-ho al blog. Les vostres respostes em van fer passar una estona ben divertida i vaig pensar que estaria bé fer-ho de tant en tant... una vegada al mes, per exemple ;-)

Des de llavors, aquesta és la vuitena vegada que us faig aquesta pregunta... Algú sap què és això?



La resposta la donaré demà per la nit (a les 21:00 aproximadament tancaré els comentaris) i, fins llavors, no donaré cap pista. Per tant, podeu repetir respostes, tan sols es tracta de saber quantes persones saben veure què és.

El premi serà la meva més sincera felicitació :-)

CLASSIFICACIÓ A DIA D'AVUI:


SET ENCERTS: - - - -

SIS ENCERTS: - - - -

CINC ENCERTS: Mireia

QUATRE ENCERTS: Mc Abeu i XeXu.

TRES ENCERTS: Eli, Garbi 24, Jordi Casanovas "Cròniques", SM i Utnoa

DOS ENCERTS: Albert B. i R., Albert d’el Racó Blaugrana, Carme Rosanas, Elur, Estrip, Kudifamily, Òscar, Rits

UN ENCERT: Anna Tarambana, Assumpta Pijuan, Consuelo, Elvira FR, Instints, Jesús M. Tibau, Jordi (marit de Maria Escalas), Jordi Casanovas "Banyera", Kweilan, Maria Escalas, Mercè, Montse de Lletres i fotos, Núr, P-cfacsbc2v, Ramon, Sànset, Tu, jo i l'Otis i Zel

divendres, 27 d’agost del 2010

Quan un dia acaba bé...

Avui és un dia del que em quedarà un record molt maco... i no és que hagi començat especialment bé. Tot normal... en Josep Lluís ja treballa, ha fet tres setmanes de vacances senceres i aquesta (des de dilluns) hi va només pels matins. Dilluns que ve ja tot com sempre. Als volts de les tres ha vingut a dinar... a la tarda a casa feia una calor que no s’hi podia estar, cap a quarts de set, mentre miràvem el sorteig de la Champions per la tele m’ha agafat mal de cap.

Ja feia un parell de dies que havíem decidit que avui aniríem a sopar a una Creperia bretona que hi ha aquí a Reus, així que m’he pres una aspirina i hem marxat aviadet ;-)

El sopar ha estat un èxit... l’aspirina havia fet el seu efecte (he de dir que jo sóc súper sensible a tots els medicaments... en prenc molt pocs, tan sols puntualment, menys dels que “hauria” de prendre i, per tant, quan em prenc alguna cosa em fa efecte ràpid).

Hem arribat els primers. Cap a un quart i mig de nou ja demanavem.

Si us hi fixeu, veureu que totes les taules i cadires són diferents!


La primera sorpresa ha estat descobrir que, típic de la Bretanya no tan sols són les creps sinó també les “Galettes” i jo no tenia ni idea de què era, però ho he volgut provar, clar (podeu llegir aquest post de la Mireia) i m’ha encantat. Enlloc d’explicar què és, poso foto:



I, de postres jo he pres una crep dolça de xocolata, ametlles i nata i en Josep Lluís gelat, una bola de llimona i una de mandarina.


Anar xerrant, un cafetó... i prop de les deu, quan allò començava a ser ben ple, hem marxat... Passejant (no puc dir “prendre la fresca” perquè no m’agrada dir mentides) però...

...pocs passos havíem fet quan un xiquet jove, guapo, de cabell llarg, arrissat i barba d’algun dia, s’apropa, em mira i, amb expressió lleugerament tímida però somrient, diu:
- Assumpta... Assumpta? Hola... em coneixes?
Jo, també somrient el miro demanant interiorment i amb urgència al meu cervell que em digués qui era... però res... amb expressió de disculpa li dic:
- Ostres, ho sento, però no...
Ell respon:
- Sóc en Dani, en Dani... de catequesi
- Mare meva!!... i tant què et recordo!!... Però és que estàs tan canviat!!
El recordo perfectament... i per demostrar-li li dic:
- Tu eres nascut el novembre... vas començar catequesi amb sis anyets tan sols! Imagina si ha passat temps!
- –riu- sóc del novembre...
- I ara quants anys tens?
- Divuit.
- Divuit!... Estic molt contenta que m’hagis saludat!!... (estic feliç)
- Alguna vegada t’he vist...
- Pensa que vosaltres canvieu moltíssim en aquestes edats... em sap greu pensar que puc passar més d’una vegada per davant d’algun dels nens o nenes que hagi tingut fa temps i no dir-vos res perquè no us reconec...

Hem parlat uns minutets i ja ha marxat amb els amics que l’esperaven...

Es un xiquet maquíssim. Va fer la Primera Comunió amb vuit anys i mig, intel•ligent i espavilat com el que més. Encara va venir per la Parròquia un parell o tres anys més perquè sempre s’apuntava a fer els Pastorets... però potser la darrera vegada que el vaig veure tindria onze anys, dotze com a molt...
Estic tan contenta, tant, que s’hagi apropat a saludar-nos!! (no sé quantes vegades li he dit a en Josep Lluís!) ;-)

Després, tot pujant pel carrer Llovera, hem entrat a una geladeria, en Josep Lluís s’ha pres un altre cafè (ara descafeïnat) i jo un gelat petit de poma verda... i ja, després cap a casa...

Qui m’havia de dir que avui seria un dia tan maco? :-DD

dimecres, 25 d’agost del 2010

Aquell post que no vaig fer...

En XeXu, a partir d’un post de l’Anna Tarambana, exposa la teoria que els blogaires, mentalment, de tot en fem un post: Una imatge que ens agrada, una conversa que hem sentit casualment, un programa de la tele, una situació que ens expliquen, una cançó que escoltem... El que passa és que moltes vegades aquests “posts que ens passen pel cap” no acaben sortint a la llum per causes diverses.

Ell, ens proposa que rescatem un (o més d’un) d'aquests "pensaments" i li donem una oportunitat ;-)

Aquí va el meu!!

L’estiu passat, després d’haver fet canelleres blaugranes per una font de Gran Via cantonada Passeig de Gràcia i d’haver descobert que aquesta font és una de les anomenades “Fonts Wallace”, vaig passar casualment per davant d’una de les altres que hi ha a Barcelona, a les Rambles, prop de l’entrada a la Plaça Reial.

Llavors em va passar pel cap buscar-les totes i fer-ne com un reportatge... fins i tot un blogaire, en Joan, em va ajudar donant-me informació d’on eren... però res, massa feina, finalment no ho vaig fer... I la font de les Rambles es va quedar sense post. Però ara ja en té ;-)


diumenge, 22 d’agost del 2010

Campions de la Supercopa!!


CAMPIONS!!!



El Barça, que la setmana passada havia perdut en el partit d’anada al Sánchez Pizjuán per 3-1, aquesta nit ha remuntat clarament el marcador imposant-se per 4-0 al Sevilla amb un hat trick de Leo Messi.

Ja tenim el primer títol de la temporada i el segon de l’any 2010! :-)


FORÇA BARÇA PER SEMPRE!!



dissabte, 21 d’agost del 2010

Somriures pel cap de setmana










Jo, personalment, de l'aperitiu passo... de veritat

dijous, 19 d’agost del 2010

Mare meva, com plou!!





Informació pràcticament a temps real :-)

dimarts, 17 d’agost del 2010

Un passeig per Reus

Durant una estoneta he estat buscant entre les quasi 10.000 fotografies que tinc guardades a l’ordinador i he fet una selecció, absolutament desordenada en quant a dates i llocs, d’algunes de les imatges reusenques que tinc guardades i que, sense ser totes de les més “típiques”, he trobat maques...















diumenge, 15 d’agost del 2010

Dictadura, llengua catalana, el meu nom, la policia i jo.



Avui, que és el dia del meu sant, Maria Assumpta al Cel, explicaré una història que va passar fa molts anys, molts... tants com trenta-tres. Parlo d’agost de l’any 1977

Però, de fet, la història comença el mes de desembre de 1961, quan jo vaig néixer. Els meus pares van decidir que el meu nom seria Assumpta (Maria Assumpta, per ser exactes) però, en aquella època de dictadura franquista, estava prohibit posar noms en llengua catalana (això ho explico perquè va bé recordar-ho, i que si ho llegeix algú molt jove o algú de fora de l’estat espanyol potser no ho sabria) o sigui, els pares no podien posar als seus fills el nom que volien. No podien posar, per exemple ni Jordi, ni Mercè, ni Pol... havia de ser forçosament en castellà, o sigui Jorge, Mercedes i Pablo.

Gràcies a Déu (i en aquest cas mai més ben dit) a l’Església si em van poder batejar com Maria Assumpta... probablement el capellà era català i, en tot cas, sempre podia dir que Assumpta, en llatí, es diu justament Assumpta, igual que en la nostra llengua.


Peter Paul Rubens, 1612-1617.


Així doncs, vaig ser batejada (i inscrita al Registre Parroquial) com Maria Assumpta però inscrita al Registre Civil obligatòriament com a María Asunción, en castellà, com manava la llei de la dictadura.

He de dir que mai ningú a la meva vida m’ha dit Asunción (i pobre del que ho faci, perquè m’enfado... per mi aquest nom és el nom que em van imposar, no el que els meus pares van triar). Ni tan sols a l’escola -on també era obligatòria i única la llengua castellana- em deien amb el nom Asunción. Tothom, sempre, Assumpta.

El mes de novembre de 1975 el dictador va morir. Bastant aviat van començar a canviar algunes coses. Una d’elles va ser que ja es va permetre que els pares poguessin posar als seus fills noms en català, gallec i basc... i, a tots aquells que ens havien humiliat obligant-nos a dur “oficialment” un nom que no era el nostre, se’ns permetia anar al Registre Civil per demanar la traducció del nom. O sigui, sol•licitar que es canviés la inscripció en castellà pel nom veritable, en la nostra llengua catalana. Al principi hi havia moltes cues, doncs era molta la gent que estava farta de dur un nom amb el que no es reconeixia. Jo, de moment, no hi vaig anar...

Van passar alguns mesos i ens trobem a l’estiu de 1977. Jo tenia quinze anys i mig i m'havia de fer el meu primer Documento Nacional de Identidad (DNI) que era obligatori a partir dels setze anys.

Vaig anar a la Comissaria de Policia, a fer els tràmits. Duia les fotos i tenia una certificació de naixement del Registre Civil on encara constava el meu nom en castellà. Malgrat això, vaig omplir els impresos pel DNI amb el nom en català. Quan ho feia era plenament conscient de que potser em posarien algun problema... però ho vaig fer així ben convençuda.

Em vaig apropar al taulell... era molt llarg i hi havia diverses persones atenent, unes just darrera el taulell i altres més al fons, treballant. Vaig donar tots els papers a una dona (sóc incapaç de recordar si anava uniformada, crec que sí, però no n’estic segura).

Efectivament, quan va veure que a la Certificació de naixement posava “María Asunción” però que als impresos jo havia posat “Maria Assumpta” em va dir que no m’ho podia fer perquè no coincidia el nom. Jo li vaig dir que era el mateix nom però en català, tal com em deia realment.
Ella va repetir que no ho podia fer. Jo vaig insistir en que mai ningú a la vida m’havia dit “Asunción” i que no volia un DNI amb aquell nom. Ella va replicar que era impossible acceptar-me aquells papers... que anés primer al Registre Civil a traduir-me el nom i que quan tingués una Certificació de naixement en català tornés... Jo insistia i ella també...

Em vaig quedar allí plantada. No me'n volia anar, però sabia que tampoc em podia posar a discutir més... Tot i així, era evident que l’escena cridava l’atenció dels presents... i, de cop, de darrera el taulell mateix, però a l’altre extrem, em va cridar un altre funcionari.

Hi vaig anar i em va preguntar que quin problema tenia. Jo li vaig explicar, deixant ben clar que el meu únic nom era Maria Assumpta però, davant la meva sorpresa, va somriure i em va dir “jo t’ho faré”. Em va recollir els papers, ho va donar tot per correcte i em va dir “tal dia pots venir a buscar el teu DNI”...

Quan, passats els dies, vaig anar a buscar-lo... Estava en català!! M’ho havia fet bé!!... No sé si podeu imaginar quina alegria tan gran vaig sentir en veure aquell document amb el meu nom en català, per primera vegada a la meva vida! ;-)



Des d’aquell moment ja podia acreditar a tot arreu que jo era Assumpta, en català, en la meva llengua... i el Registre civil que digués el que volgués, que aquella inscripció per a mi no valia res perquè no havia estat una inscripció lliure...

Tot i així, passats alguns anys (tres o quatre) vaig anar finalment a fer aquell tràmit desagradable de sol•licitar la traducció... Demanar que es desfés aquella ofensa...

No, no exagero quan parlo d’ofensa i humiliació. El nom d’una persona és important... Aquella imposició de la llengua castellana, fins i tot en els noms que els pares triaven pels seus fills, era molt greu. Haver aconseguit que em fessin un document oficial en català sense haver d’anar a “arreglar” primerament el Registre va ser un dels meus primers actes d’afirmació nacional catalana... i me’n sento molt orgullosa.

En el fons, sempre he pensat que aquell noi (no sé si era policia o senzillament funcionari en aquella Comissaria) es va arriscar bastant... va fer una cosa que, en realitat, no podia fer... sempre, sempre li estaré molt agraïda ;-)

Ah, i moltes felicitats a totes les persones que avui, arreu del món celebren el dia del seu sant, sigui en la llengua que sigui ;-)

dissabte, 14 d’agost del 2010

L'Auca dels Llibres i els Blogs


Des del blog TUMATEIX LLIBRES, se’ns anima a fer una auca que parli sobre “ELS LLIBRES I ELS BLOGS”. Jo m’hi vaig apuntar però la veritat és que no em venia cap idea al cap. Ahir per la tarda, amb la baixada de temperatures, el meu cervell va despertar una mica de la seva letargia estiuenca i em vaig inspirar. Em va sortir una auca molt llarga, però jo la vaig enviar tal qual... si la JOMATEIXA la vol escurçar té tot el meu permís ;-)

Animeu-vos! El termini acaba el dia 18 d'agost! I aquí va la meva auca!!

Avui és dia d’estiu
però fa bona fresqueta
per això surto del niu
i escric una miqueta.


Un auca vol Jomateixa
i a mi em costa molt rimar
i si això sembla una queixa
no ho hauria de semblar.


Que parlar de la lectura
i dels blogs i el seu entorn
és cosa bona i madura
que no causa cap trastorn.


Llegir ens té entretinguts,
ja ho deia la meva mare,
ai, no em sigueu descreguts!
sigueu creients com un frare.


I aquell que llibres llegeix,
d’un blog també gaudirà:
És més o menys el mateix,
que ho provi i ja m’ho dirà.




Nota: Totes les imatges les he trobat a Google.

dijous, 12 d’agost del 2010

Multipost: Joc de diferències, Haarlem, musiqueta...

En aquests dies sense Internet he pogut fer altres cosetes, per exemple, he escrit un munt de paràgrafs sense cap lligam que he anat recollint per algun dia convertir-los en relat. M’ha fet gràcia fer-ho així...

I també he fet punt de creu, clar, no he acabat el quadret de les Casetes Holandeses, però si l’he avançat bastant... Aquí la prova, per si voleu jugar al joc de les diferències amb el post anterior jeje (és broma, eh? que en Mac encara em denunciaria al Gremi de Blogaires d’enigmes i endevinalles per competència deslleial... que ja vaig haver de demanar un permís especial per poder fer el joc de les Imatges misterioses un cop al mes)


Això no és fotografiat, és escanejat, el color és més real a les fotos.
La data és avui mateix.



I unes fotos que demostren com he treballat ;-)







I com aquesta labor la vaig comprar a una preciosa localitat Holandesa anomenada Haarlem, ara us he escanejat totes les pàgines del meu àlbum d’aquelles vacances corresponents a aquella excursió. Així presumeixo d’àlbums xulíssims. Totes les fotos són nostres menys la de la primera pàgina, que és una postal una mica retallada.






Aquesta foto és un autèntic collage feta amb “tallar” i “enganxar” manual, amb tisores i pegament... de tres en vaig muntar una, doncs era impossible agafar-la bé ;-)







Però per si resulta un post massa curt, i com enyorava el blog, i les casetes són blaves, doncs música de fons: Blue Moon en una versió súper canyera du-duà dels Platters ;-)



O una molt especial i romàntica amb Rod Stewart i Eric Clapton :-)