dijous, 28 de juny del 2012

Els Premis C@ts a RAC-1

Com a continuació del meu post d’ahir, em fa molta il·lusió presentar-vos un vídeo “d’estar per casa” súper cutre i mal fet (l’he fet jo amb la càmera fotogràfica, aguantant-la sobre un llibre en precari equilibri i enfocant l'ordinador) però que espero (creuo els dits) que es senti acceptablement bé :-)

I és que avui dijous, 28 de juny, a la secció “A cop de clic” del programa “El món” de RAC-1, quan faltaven tres minuts per les vuit del matí, han recomanat el Blog dels Premis C@ts!!


I aquesta és la nota que ha sortit al seu blog.


M’agradaria que ho hagués sentit molta gent, que ho vegin molts blogaires i així s’aconseguís una edició amb una participació molt, molt amplia!

dimecres, 27 de juny del 2012

Conversa en català

Fa uns dies vaig llegir –no recordo on- un comentari de l’Helena Bonals que deia que set de cada deu blogs de l’Estat espanyol són catalans... Set de cada deu!! És moltíssim! La notícia em va omplir d’orgull, no ho dissimularé. I és que, com va dir en McAbeu en aquest post, a vegades els catalans ens entestem en veure les coses dolentes i no veiem les bones.

M’agradaria pensar que molts d’aquests blogs que es fan des de Catalunya, són en català, perquè sé que la nostra presència a Internet és, cada dia, més gran. Com diu aquí:

“el català... Gaudeix d'una presència espectacular en el sector de les noves tecnologies, concretament, és la vuitena llengua més activa de la xarxa, xifra que es reflexa en que de les 10 webs més vistes del món, 6 tenen ja versió en català.”

I a què bé tot això? Doncs que us volia parlar d’una d’aquestes coses que creen moviment a la xarxa, els Premis C@ts



Fa CINC ANYS algú va tenir la idea d’inventar uns premis populars pels blogs en català on tothom pogués participar. Des de llavors, de forma ininterrompuda, s’han anat celebrant dues vegades l’any (a l’estiu premis als blogs i a l’hivern premis a les iniciatives blogaires) Us explico com va, per si algú no els coneix, perquè val la pena participar-hi. Com més gent hi digui la seva, més blogs coneixerem, més en llegirem, més grans ens farem.

- Els premis C@ts s’organitzen des d’un blog propi que trobareu AQUÍ. Cada convocatòria de premis té dues fases, una de propostes i una de votació?

- Què vol dir això?
- Doncs que primer hi ha un període de temps perquè puguem proposar tots aquells blogs que ens agradin com a possibles guanyadors, tant hi fa si en proposem tres, com cinc, com deu. Tots els que ens agradin.

- I si hi ha els ha proposat algú abans què nosaltres?
- Millor! D’això és tracta. Els blogs que siguin proposats més vegades passen a la segona fase, la de votació.

- I com ho he de fer per proposar blogs?
- Doncs vas al blog de C@ts i veuràs que hi ha dotze categories de blogs (Literari, Visual, Opinió, Aficions...) Cada categoria té un post obert amb la seva definició. Allí pots deixar un comentari amb les teves propostes. Has de posar el nom dels blogs que t’agraden i la seva adreça url.

- Puc posar-hi blogs meus?
- Doncs no. La gràcia està en que siguin les altres persones qui et proposin.

- I quantes propostes puc fer?
- Ja ho he dit. Tantes com vulguis. I pots tornar tantes vegades com et vagi bé. Un dia pots entrar i proposar-ne tres i, després, si et recordes d’un blog que també t’agrada molt i no li has posat, doncs tornes i l’afegeixes. Cap problema.

- I si hi ha una categoria que no conec cap blog?
- Doncs en aquella categoria no fas cap proposta i ja està. No és obligatori fer propostes a totes.

- I després, quantes vegades podré votar?
- Ep! Quan ja s’han fet les propostes, els administradors de C@ts, que ho porten tot molt net i clar, fan números i diuen quins són els blogs que passen a la final. Llavors sí que ja només en pots votar UN per categoria. El que més t’agradi.

- Em sembla que ho entenc. Però... què passa si després em ve algun dubte?
- Doncs ho escrius allí, en un comentari, i algun dels administradors ja et contestarà. També els hi pots fer la pregunta per correu electrònic, que el tenen allí posat.

- Què faig? Hi vaig?
- És clar que sí!! A més propostes diferents, millor, més ampli és el joc i més blogs coneixerem.

- Joc? Has dit Joc... Però això, no són uns premis? Una competició, amb rivalitats i tal.
- Bé, té de competició, però també té molt de Joc. Aquí no hi ha cap premi econòmic, res de valor material, no hi ha cap transcendència mediàtica. És totalment entre blogaires. Saps què és el premi?

- Què és?
- Doncs un dibuix, un logo... i ja està. Clar que fa molta il·lusió, significa que hi ha gent que els agrada el teu blog i això és molt maco!!... però el que més ens hauria d’agradar és el fet de participar-hi, de moure aquesta iniciativa, d’explicar-ho a tothom, d’animar tothom a fer les seves propostes...

- D’acord! M’has convençut!!! Ara hi vaig!!
- Espera!! Un moment... Aquests són uns premis totalment nets i transparents. Per evitar qualsevol tipus de trampa, si és la primera vegada que hi participes, et demanaran de conèixer la teva adreça de correu electrònic.

- I l'he de posar allí? Públicament?
- No cal, la pots enviar en privat per correu a premiscat@gmail.com i ja està. No es farà servir per res més.

- Molt bé doncs, així ho faré... Puc anar-hi ja? ;-)
- I tant!!

dimarts, 26 de juny del 2012

Què? / Qui?.- Juny 2012.- Segon dia de Joc i ja tenim encertants!

Benvolguts i benvolgudes,

No hi ha personatge que es resisteixi a la vostra capacitat d’investigació. Us felicito!!

Aquesta vegada tenim tres encertants. La primera, i ben ràpida, donant una sèrie de dades que demostraven que ho tenia bastant clar, va ser la YÁIZA. Més tard, l’ALBA, després de dir que no en té ni idea, també l’encerta (cosa que em va fer molta gràcia, per cert) i aquest matí, un dels més prestigiosos detectius de la catosfera, en McABEU, també troba la resposta correcta. No està gens malament!

De totes formes, tant si l’encerteu com si no, jo us vull donar les gràcies a tots els que passeu a dir la vostra! Moltes gràcies!!

I bé, aquesta és la imatge a la qual vaig retallar l’orella i que, com han dit els guanyadors, correspon a Jacint Verdaguer i Santaló, (Mossèn Cinto Verdaguer)


Així doncs, tant la Yáiza, com l’Alba i com en McAbeu, aconsegueixen un punt per l’encert del joc d’aquest mes i, a més, en McAbeu, té el “punt extra” per haver aconseguit la “parella maig-juny


CLASSIFICACIÓ GENERAL (els empats van per ordre alfabètic)

SIS PUNTS: McABEU
CINC PUNTS: LLUÏSA
QUATRE PUNTS: JJMIRACLE, XEXU i YÁIZA
TRES PUNTS: JORDI-DE-TOT
DOS PUNTS: CARME, ELFREELANG, EL PORQUET, MIREIA i SALVADOR MACIP
UN PUNT: ALBA, JPMERCH, Ma.VICTÒRIA, PONS007, PUIGMALET i RITS

Si algú observa una errada en els càlculs, que m’ho digui, si us plau, que la cosa es comença a complicar amb xifres tan elevades ;-)

Fins el mes que ve amb una nova imatge!

dilluns, 25 de juny del 2012

Què? / Qui?.- Juny 2012.- Primer dia de Joc.- Imatge inicial.

El gener passat vaig començar un nou joc d’endevinar imatges, una barreja de la “Imatge misteriosa” i del “Personatge Misteriós”: Un mes s’haurà d’endevinar un “QUÈ” i al mes següent un “QUI”.

Però, per fer-ho més emocionant, els “Què” i els “Qui” aniran per parelles de mesos (gener-febrer / març-abril / maig-juny / juliol-agost / setembre-octubre / novembre-desembre) Sis parelles.

Cada encertant d’un Què (imatge) o d’un Qui (personatge), tindrà un punt. Cada persona que encerti un Què i un Qui de la mateixa parella de mesos tindrà un punt extra.

Aquest mes toca encertar un QUI (endevinar el personatge), així que recordo les normes:

- El joc durarà un màxim de quatre dies (si s’encerta abans, doncs s’acaba abans).
- El primer dia poso una imatge, alguna pista i ho deixo un dia sencer.
- El segon dia, post nou. Pista (o pistes) noves, publicació dels comentaris rebuts el primer dia. També s’estarà un dia sencer.
- El tercer dia, post nou. Pista (o pistes) noves... i publicació dels comentaris rebuts el segon dia.
- El quart dia, post nou. Pista (o pistes) noves... i publicació dels comentaris rebuts el tercer dia.
- Durant aquests quatre dies, cada persona podrà donar tantes respostes com vulgui.
- Si al final de les vint-i-quatre hores del quart dia ningú ho ha encertat, doncs no hi ha guanyador. Jo dic el resultat i ja està.
- Hi haurà tants guanyadors com encertants, independentment de qui ho hagi dit primer.
- Els comentaris al blog, durant aquests dies, seran moderats, jo els rebré al correu però els demés no els podreu veure.


Us animeu a jugar? Si? Doncs...

Algú sap QUI ÉS?



Pistes addicionals:
- És un home.
- Va néixer al s. XIX
- Visqué menys de seixanta anys.
- Per escriure el seu nom i dos cognoms, necessitem totes les vocals i deu consonants.


Recordeu que les persones que el mes passat van encertar el "QUÈ", o sigui (copio segons l'ordre dels seus comentaris llavors), ELFREELANG, CARME, PONS007, LLUÏSA, McABEU, SALVADOR MACIP, RITS, MIREIA, EL PORQUET, XEXU, PUIGMALET i JJMIRACLE , si encerten aquest personatge tindrien, a més, un punt extra per haver fet la parella de mesos "maig-juny".


CLASSIFICACIÓ GENERAL (els empats van per ordre alfabètic)

CINC PUNTS: LLUÏSA
QUATRE PUNTS: JJMIRACLE, McABEU i XEXU
TRES PUNTS: JORDI-DE-TOT i YÁIZA
DOS PUNTS: CARME, ELFREELANG, EL PORQUET, MIREIA i SALVADOR MACIP
UN PUNT: JPMERCH, Ma.VICTÒRIA, PONS007, PUIGMALET i RITS

Si algú observa una errada en els càlculs, que m’ho digui, si us plau, que la cosa es comença a complicar amb xifres tan elevades ;-)

Fins demà a la mateixa hora!!

diumenge, 24 de juny del 2012

Jugant amb la càmera (III) "Les llumetes de les cases... i fanals llunyans"



Jugant amb la càmera (II) "Semàfor"



Jugant amb la càmera (I) "En la fosca nit..."





Això tan sols són fanals, llums de cotxes que passen pel meu carrer, cases amb finestres il·luminades... fotografiats mentre movia la càmera en cercles, o cap a un costat, cap amunt o avall...

divendres, 22 de juny del 2012

Records d'Escòcia...

El proper mes d’agost farà dotze anys que vàrem anar una setmana de vacances a Escòcia.

Dies enrere, vaig posar un post amb vídeos en que es podien sentir instruments no massa coneguts; en un d’ells –el del salteri amb arc- la peça interpretada era una que em va transportar immediatament al passat. Vaig recordar immediatament aquest viatge per terres escoceses...

"The Bonnie Banks o' Loch Lomond" o, senzillament, Loch Lomond.


La música em va arribar al cor i se’m va omplir d’enyor, però no un enyor trist, sinó dolç... i la vaig escoltar una i una altre vegada... i vaig buscar més vídeos, amb diferents interpretacions de la mateixa melodia, cantada per una veu femenina, o masculina, o alguna coral; amb imatges o sense imatges. No me’n cansava.






Ja llavors vaig pensar en dedicar un post al Loch Lomond, un dels llocs més macos que he vist mai, i ara ho faig. Les fotos són de càmera analògica, en paper, les he escanejat i no fan justícia a la bellesa d'aquell paisatge... però, tot i així, m’ha fet il·lusió posar-ne alguna.

En tornar de l’excursió al llac, el xofer de l’autocar ens va posar la casset amb la cançó. És un record que em fa feliç. Tots els records d’Escòcia són com un tresor a la meva memòria.

Loch Lomond, Escòcia,
21 d’agost de 2000. Darrer any del segle XX.

dimarts, 19 de juny del 2012

Poesia en aigua freda

En Jordi de la Banyera ens presenta la seva Primera Iniciativa Blogaire! Es tracta de passar-ho bé escrivint un poema sense cap altres requisits que fer-hi sortir la paraula “BANYERA” i posar-hi sentit de l’humor.

El tema és lliure, l’extensió també i la rima també.

En Jordi ens ho posa ben fàcil perquè no tinguem excusa per no apuntar-nos i, així, passar una estona divertida llegint les aportacions de tots. Per tant, que ningú s’espanti, que no es tracta de ser poetes “de primera” (jo he dubtat molt de posar l’etiqueta “poesia” a aquest post hehe) sinó de tenir ganes de jugar. Animeu-vos!!! :-)



A mi em fa una il·lusió especial ja que, com ell explica al seu post, la idea li va venir en llegir la història del Conde Sisebuto al meu blog i m'agradaria que hi hagués una participació molt, molt alta... per tant, ja callo i deixo aquí la meva intervenció!!



“LA POBRE BANYERA”

Us vull explicar una història
que és completament real
i no emplena pas de glòria
al seu actor principal.

Ens trobem a Barcelona,
a finals del segle vint...
L’oncle Miquel treballava
feia temps amb un senyor
del que tothom s’apartava
perquè feia mala olor.
(Un malson que commociona
com els que es tenen dormint)

Els joves de l’oficina,
que feien broma de tot,
junts amb força disciplina,
a l’home feien boicot.

Pel costat de sa cadira
passaven de tant en tant
tot parlant d’alguna fira
de sabó o desodorant.

La secretària un bon dia,
esperant que en fes cabal,
i aprofitant que sortia,
li deixà damunt la taula,
amb rialla general,
propaganda de productes
per la higiene personal.

No es dava per al·ludit
i només els hi faltava
assenyalar-lo amb el dit!

Fins que va arribar un dimarts,
que per coses del treball,
mon oncle va haver d’anar,
sense poder arrufar el nas
ni fer un sol escarafall,
a casa del bordegàs
(mateix carrer de l’empresa,
dues cases més avall).

Ja dins de casa de l’altre,
va sentir necessitat
i per alleugerir-se el ventre
va demanar pel lavabo
amb certa celeritat.

I va tenir una sorpresa,
trobant-se amb l’inesperat:
l’explicació ben palesa
de la pudor del company,
que per la seva raresa
no es podia donar un bany
ni en un dia acalorat,
ni la resta de tot l’any.

I és que l’home era un talòs!
feia servir la banyera,
com si fos el seu rebost!

Munts de llaunes de sardines,
melmelades de baix cost
uns manats de pastanagues
i préssecs del mes d’agost!
Quatre capses de galetes,
ampolles d’oli i de vi,
dotzenes de mandarines,
i unes poques albergínies,
collides d’abans d’ahir.

Mireu quina absurditat!
aquella pobre banyera,
no s’havia utilitzat
en aquell noble servei
pel que s’havia creat.

El meu oncle veié clar,
que no hi havia remei
que per moltes indirectes
ni que ho digués una llei
aquell home no es rentava
ni es canviava de jersei.

I amb molt gran resignació,
quan ho va explicar al despatx,
en una curta reunió,
(d’una dotzena i escaig)
prengueren la decisió
de comprar un ambientador
aroma de flors de maig.

I quan el brut arribava,
en tiraven un bon raig
tot i que el tuf no marxava
sí feia d’amortidor.

I aquí s’acaba la història,
singular i vertadera,
de l’home que no sabia
de forma satisfactòria
utilitzar una banyera.

diumenge, 17 de juny del 2012

Keith Haring (Relats Conjunts)


- Doctor –va dir en Víctor entrant al despatx i tractant de dissimular com podia la gran emoció que sentia en aquell moment- em sembla que el resultat ha estat satisfactori.
- Ai, Víctor, tan exigent com és vostè, si em diu això és que tindrem bones notícies –respongué el vell Doctor fregant-se les mans lentament, amb un lleu somriure als ulls empetitits darrera les seves gruixudes ulleres rodones.
- Crec que sí... Jo crec que sí.
- Anem a veure-ho, doncs.

L’ancià es va recolzar a la taula i, fent força amb les mans per ajudar-se, es va aixecar lentament. Tot ell semblava una màquina vella, un conjunt d’engranatges grinyolant per tot arreu; però el seu cervell era únic, el més brillant de tot el laboratori.

Arribant a la gran sala on es feien els experiments, tots dos es dirigiren a la taula de treball del jove Víctor F. Allí, una ePetri anava enviant informació a l’ordinador. En Víctor va senyalar amb el dit la pantalla.
- Miri, Doctor.
- Mare meva! Es mouen moltíssim, Victor! No pensava que es poguessin aconseguir uns exemplars amb aquesta activitat tan gran... Pot apropar la imatge, si us plau?
- I tant, Doctor, i tant.
- El blau és espectacular.
- Tots van canviant els moviments, Doctor. No paren.
- Víctor... estimat Víctor... el meu millor alumne! –al vell li tremolava lleugerament la veu- Vostè... Vostè un dia guanyarà un Nobel, jove amic.
- Doctor, estic tan content, estic emocionat.
- Informarem a la Danone ara mateix. Tenim els bífidus més actius que mai hagin imaginat!


Escrit seguint la proposta de Relats Conjunts

divendres, 15 de juny del 2012

Connexions de pensaments, records, humor, empipamenta interneteril i final feliç



Ahir al matí, una amiga em comentava els problemes de lectura que tenen alguns adolescents avui en dia. Bé, el meu cervell, com sempre, va començar a saltar d’una cosa a l’altre i això m’ha portat -ja aquest matí- a recordar un poema molt divertit, en castellà, que el meu pare ens recitava de petits i que, a part de fer-nos riure, ens admirava com podia saber “tot allò” de memòria!

He pensat que en podria fer un post de divendres (Carmeeee!! Ets aquí?) i copiar-lo. Pensava que us podria fer gràcia o que potser, fins i tot, alguns el coneixeríeu...

El problema és que, quan he començat la meva cerca googleiana, m’he trobat un munt d'informació contradictòria: webs on sortia com a “poema anónimo”, altres a “poesía hasta el siglo XV”, finalment he trobat un lloc on deia que l’autor era Joaquín Abati y Díaz (Madrid, 29 de junio de 1865 - Madrid, 30 de julio de 1936) i, buscant aquest escriptor a la Wikipedia, efectivament, el citava com autor del divertit poema. Així doncs, jo, “más chula que un ocho” (ui, ara he recordat el post d’en Jordi de la Banyera d’ahir hehe, veieu com salta el meu cap d'una cosa a l'altre?) entro en un dels blogs on deia que era anònim i que, a més, tenia una errada als dos primers versos, i els hi poso això:



Però, just acabava de fer la meva gran demostració d’erudició, quan trobo un vídeo a YouTube que diu que l’autor no és Joaquín Abati sinó Juan Pérez Zúñiga i, de la forma en que està posat, em sembla més creïble. A més, que hi ha un comentari amb explicacions força precises.

Però... aaaah!! Jo ja havia tancat la pàgina on havia posat que era una obra d'Abati!! I això no ho podia permetre!! Jo mateixa estava ajudant a consolidar una errada a la xarxa... Llavors no trobava quina pàgina era... i vinga a buscar... quin patiment!!... i no hi havia forma i jo pensant “Assumpta, sempre has de ficar cullerada a tot arreu, si no haguessis dit res... si ells volien dir que era anònim, deixa’ls. Si al cap i a la fi era un post de l’any 2009”... Però sóc tossuda i, finalment, he pogut tornar a trobar la “ditxosa” pàgina (confesso que, en un moment de desesperació he estat a punt de demanar ajut a en McAbeu, que ell ho troba TOT... però què li deia? això?: “Mac, he deixat un comentari a un lloc, he ficat la pota, ho vull arreglar i no ho trobo... busca per la xarxa a veure si el trobes, si us plau. Quan ho tinguis m'envies un mail. I moltes gràcies!” Potser hagués estat un pèl abusiu.

Al final l’he trobat perquè, com he recordat que tenia aquella errada que he dit als primers versos, he googlejat amb els versos equivocats i m’ha sortit; llavors els he deixat aquest altre comentari, en el que no em comprometia a res:


I bé, per acabar, aquí teniu el preciós poema:

A cuatro leguas de Pinto
y a treinta de Marmolejo,
existe un castillo viejo
que edificó Chindasvinto.

Perteneció a un gran señor
algo feudal y algo bruto;
se llamaba Sisebuto,
y su esposa, Leonor,
y Cunegunda su hermana,
y su madre Berenguela,
y una prima de su abuela
atendía por Mariana.

Y su cuñado, Vitelio,
y Cleopatra su tía,
y su nieta Rosalía,
y el hijo mayor, Rogelio.

Era una noche de invierno,
noche cruda y tenebrosa,
noche sombría, espantosa,
noche atroz, noche de infierno,
noche fría, noche helada,
noche triste, noche oscura,
noche llena de amargura,
noche infausta, noche airada.

En un gótico salón
dormitaba Sisebuto,
y un lebrel seco y enjuto
roncaba en el portalón.

Con quejido lastimero
el viento fuera silbaba,
e imponente se escuchaba
el ruido del aguacero.

Cabalgando en un corcel
de color verde botella,
raudo como una centella
llega al castillo un doncel.

Empapada trae la ropa
por efecto de las aguas,
¡como no lleva paraguas
viene el pobre hecho una sopa!

Salta el foso, llega al muro,
la poterna está cerrada.
- ¡Me ha dado mico mi amada!
-exclama-. ¡Vaya un apuro!

De pronto, algo que resbala
siente sobre su cabeza,
extiende el brazo, y tropieza
¡con la cuerda de una escala!

- ¡Ah!... -dice con fiero acento.
- ¡Ah!... -vuelve a decir gozoso.
- ¡Ah!... -repite venturoso.
- ¡Ah!... -otra vez, y así, hasta ciento.

Trepa que trepa que trepa,
sube que sube que sube,
en brazos cae de un querube,
la hija del conde... la Pepa.

En lujoso camarín
introduce a su adorado,
y al notar que está mojado
le seca bien con serrín.

- Lisardo... mi bien, mi anhelo,
único ser que yo adoro,
el de los cabellos de oro,
el de la nariz de cielo,
¿qué sientes, di, dueño mío?,
¿no sientes nada a mi lado?,
¿que sientes, Lisardo amado?
Y él responde: - Siento frío.

- ¿Frío has dicho? Eso me espanta.
¿Frío has dicho? eso me inquieta.
No llevarás camiseta
¿verdad?... pues toma esta manta.

- Y ahora hablemos del cariño
que nuestras almas disloca.
Yo te amo como una loca.
- Yo te adoro como un niño.
- Mi pasión raya en locura,
si no me quieres, me mato.
- La mía es un arrebato.
si me olvidas, me hago cura.

- ¿Cura tú? ¡Por Dios bendito!
No repitas esas frases,
¡en jamás de los jamases!
¡Pues estaría bonito!

Hija soy de Sisebuto
desde mi más tierna infancia,
y aunque es mucha mi arrogancia,
y aunque es un padre muy bruto,
y aunque temo sus furores,
y aunque sé a lo que me expongo,
huyamos... vamos al Congo
a ocultar nuestros amores.

- Bien dicho, bien has hablado,
huyamos aunque se enojen,
y si algún día nos cogen,
¡que nos quiten lo bailado!

En esto, un ronco ladrido
retumba potente y fiero.
- ¿Oyes? -dice el caballero-,
es el perro que me ha olido.

Se abre una puerta excusada
y, cual terrible huracán,
entra un hombre..., luego un can...,
luego nadie..., luego nada...

- ¡Hija infame! -ruge el conde.
¿Qué haces con este señor?
¿Dónde has dejado mi honor?
¿Dónde?, ¿dónde?, ¿dónde?, ¿dónde?

Y tú, cobarde villano,
antipático, repara
cómo señalo tu cara
con los dedos de mi mano.


Tan grande fué el bofetón
que el doncel, dando traspiés
hizo añicos un jarrón
de un antepasado inglés.



Después, sacando un puñal,
de un solo golpe certero
le enterró el cortante acero
junto a la espina dorsal.

El joven, naturalmente,
se murió como un conejo.
Ella frunció el entrecejo
y enloqueció de repente.
También quedó el conde loco
de resultas del espanto,
y el perro... no llegó a tanto,
pero le faltó muy poco.

Desde aquel día de horror
nada se volvió a saber
del conde, de su mujer,
la llamada Leonor,
de Cunegunda su hermana,
de su madre Berenguela,
de la prima de su abuela
que atendía por Mariana,
de su cuñado Vitelio,
de Cleopatra su tía,
de su nieta Rosalía
ni de su chico Rogelio.

Y aquí acaba la leyenda
verídica, interesante,
romántica, fulminante,
estremecedora, horrenda,

que de aquel castillo viejo
entenebrece el recinto,
a cuatro leguas de Pinto
y a treinta de Marmolejo.

I aquí el vídeo on es recita un tros del mateix, segons diu, pel propi autor:


Hehehe ara me'n recordava de la Yáiza, que es disculpa si creu que el post li ha quedat massa llarg...

dimecres, 13 de juny del 2012

Fi de curs i berenar multicultural

Aquesta tarda ha tingut lloc l’Acte de fi de Curs dels Tallers de Llengua i Costura a Càritas. Ja fa uns quants anys que en parlo, aquest serà el quart, i és que és quelcom que em fa molta il·lusió. Com he explicat altres vegades, el meu marit és voluntari de Càritas, la seva tasca és de Professor de català per a immigrants. No es tracta d’obtenir un títol, sinó d’aconseguir una millor integració, que sàpiguen entendre la nostra llengua i desenvolupar-se en una conversa normal. Que s’atreveixin a llançar-se a parlar en català.

Però bé, aquest any hi ha una novetat, i és que també hi he anat jo! Abans del lliurament de Diplomes, alguns llegeixen algun poema o text, escrit per ells mateixos i, després, hi ha un bon berenar. I si el berenar és tan bo i abundant és perquè totes les dones que poden hi aporten alguna cosa típica del seu país elaborada per elles mateixes. Dóna gust de veure com van arribant totes amb bosses, safates, i ho van posant tot ben col·locadet damunt les taules. Fa goig de veure... Tant goig que aquest any n’he fet un vídeo! De fons se senten aplaudiments perquè la sala és allargada i a l’altre cantó anaven entregant encara alguns diplomes.


Jo he provat uns dolços deliciosos típics marroquins que ha fet la mare d’en Touffik, un xicot marroquí molt simpàtic del grup d’en Josep Lluís; una mena de crep de poma feta per l’Halyna, una noia ucraïnesa també del seu grup; i he begut un suc de fruita que ha portat l’Adame, senegalesa, la tercera membre del grup que ha pogut venir. No sé pas quina fruita era, però estava molt bo. Ella ha vingut amb el seu marit i el seu nen. Un xiquet petit que és un nino preciós.

En Touffik ha vingut amb el seu germà petit, l’Ahmed, que té onze anys i que parla un català boníssim (que no ens canviïn el sistema educatiu!!) i que també fa de “mestre” de tota la família. És simpatiquíssim i ha estat ell qui, entre tot el que hi havia a la taula, ens ha portat ràpidament cap el que havia fet la seva mare perquè ho provéssim. Jo he preguntat com es deia i en Touffik m’ha fet tota l’explicació: el nom que li donen ve a ser el mateix que donarien al “sobre” (el sobre d’una carta) i es pronuncia “Breuat”, tot i que en francès s’escriu així “Briouat”. Li he demanat que m’ho escrivís en àrab i ho he escanejat. És així:


Doncs bé, són uns “sobres” perquè van farcits. El “sobre” seria el farcellet. Jo he notat el gust de cacahuet i mel i estava veritablement molt bo. He googlejat i he trobat una foto que té exactament el mateix aspecte del que he menjat jo:



Aquí un vídeo que la petita exposició que han fet del Taller de Costura:



Quant surts d’allí, tens el cor eixamplat, amb ganes de somriure i et preguntes per què les persones no sempre es poden entendre... Però sí, surts amb més esperança, i tant que si!

dimarts, 12 de juny del 2012

Una mica més de quatre anys

Aquest blog no té data de naixement. Bé, si ens posem estrictes, en un sentit literal, sí que en té, doncs va ser creat el mes de novembre de 2007, però llavors no el feia servir gairebé gens. De fet, al poc temps d’estrenar-lo, vaig passar més de tres mesos sense escriure-hi res, ni hi entrava (d’un post del 20 de gener de 2008 passo a un del 26 d’abril). He de reconèixer que llavors jo no em sentia blogaire en absolut. L’havia registrat com qui fa un experiment, per veure com funciona i després l’havia oblidat.

Per aquells temps jo ja tenia vida a la xarxa, això sí, però estava ficada en altres embolics com fòrums, msn. groups i coses així.

Al mateix temps en vaig obrir un a bloc.cat, que funcionava terriblement malament. La meva idea era fer-lo servir una mica, però cada vegada que hi entrava me’l trobava ple d’spam... bé, això quan podia entrar, perquè la majoria de les vegades es quedava penjat, no hi havia servei... Un desastre absolut.

Finalment, quan Microsoft va tancar els msn.groups (el darrer al qual vaig pertànyer ja no estava tampoc en el seu millor moment i s’apagava poc a poc) vaig pensar en reactivar els meus blogs, però com bloc.cat era tan nefast, el vaig abandonar, vaig configurar el de Blogger en català (és que al principi era mig bilingüe) tot i que vaig estar una temporadeta traduint els posts perquè entraven unes noies des d’Argentina i em feia gràcia, fins que em vaig cansar de fer-ho i vaig posar el traductor automàtic aquest que fa meravelles.

A què ve tot aquest rotllo? Doncs tot això és per dir que, més o menys, setmana amunt, setmana avall, per aquestes dates ja fa quatre anys que jo havia decidit ser blogaire. Una blogaire de veritat! Ben enganxadeta... Ahir hi vaig pensar. Estava fent unes fotos de núvols i vaig recordar que una de les primeres coses que posava al blog eren fotos de núvols. Així que, com la Yáiza m’ha renyat i m’ha dit -en els comentaris al post anterior- que a veure si feia un post nou, que ja tocava, que quina manca d’inspiració era aquesta, doncs he pensat en explicar tot això i aprofitar per posar algunes de les fotos que vaig fer ahir vespre. Què ho he fet bé, Yáiza? ;-)




dimecres, 6 de juny del 2012

Més instruments musicals...

Ahir per la tarda, vaig passar una bona estona entretinguda saltant de web en web a la recerca d'instruments que, com la cítara, també desconegués (sí, ja sé que n’hi deu haver a centenars d’instruments que desconec, però jo només jugava una mica amb l’ordinador); Després buscava si hi havia algun vídeo on poder escoltar-los. Aquí en deixo uns quants que m'han semblat curiosos:

L'Harmònica de vidre:



El Salteri amb arc (és un instrument bastant modern) Aquesta peça escolteu-la, que es diu Loch Lomond i, amb aquest nom, m'ha transportat a uns preciosos records de fa dotze anys a Escòcia ;-)



L'Erhu (instrument xinès de dues cordes)




El Contrafagot (aquest el dedico a en Mac i a la Carme) Ells ja saben per què! ;-)



I, per acabar, uns que "van sols" els Gongs d'aigua... Impressionant... Em sembla molt, molt relaxant. Potser amb una cosa així s'acabaria l'insomni. El primer és a l'Institut d'Art de San Francisco i el segon a Mougins, als Alps francesos


dilluns, 4 de juny del 2012

La Cítara

És ben cert el refrany aquell que diu que mai anirem a dormir sense haver après una cosa més. També és cert que a vegades pensem que sabem coses i, en realitat, estem totalment confosos. I això és el que m’ha passat a mi amb aquest curiós instrument anomenat cítara.

Ahir llegia una entrevista a una persona que sap música, que havia tocat piano i harmònium i que actualment toca la cítara; llavors va ser quan em vaig adonar de la meva confusió. No sé per què, però sempre m’havia imaginat que la cítara era un instrument de percussió; una mena de maraques o potser uns címbalets petits... Però, pel que explicava la protagonista de la història, havia de ser un instrument més complicat i llavors vaig pensar que potser seria algun tipus de flauta. Nova errada.

Una cítara és això:


I és curiós perquè aquest instrument al qual atribuïa un aspecte i un so absolutament diferents era, en el seu nom, conegudíssim per mi. No vull fer una explicació “rotllo”, només dir que és una paraula que surt moltíssim a la Bíblia, en els Salms (pregàries de l'Antic Testament en forma de poema; himnes, per a ser cantats que, moltes vegades, venen introduïts per una explicació on diu que s’acompanyaven de cítares... i jo pensant que eren maraques!! Mira, com qui canta i pica de mans!!) No sé d’on em venia l’errada perquè n’estava tan convençuda que mai havia tingut curiositat per buscar a l’enciclopèdia què era una cítara. I, si no arriba a ser per l’entrevista seguiria en la meva confusió.

Curiós és també que, justament ahir, responent els comentaris de l’anterior post, em van sortir els Salms... Però encara més. Jo sabia que el llibre dels Salms és conegut també com a Salteri o Saltiri. Doncs, el que he descobert avui és que justament, Saltiri és, com trobem al DIEC, també això:

3 m. [MU] [LC] Instrument antic de corda, anàleg a la cítara, que es toca amb un plectre o amb martells.


Així que mireu si estan units ambdós conceptes! Buscant més he trobat que la coincidència de noms bé, lògicament, perquè els Salms serien els càntics, pregàries o himnes acompanyats amb aquest instrument musical.

I ara, per qui hagi arribat fins aquí, una sorpresa... Segur, segur, que hi ha una peça en cítara que tots hem sentit més d'una vegada. Qui no coneix aquesta música? ;-)

divendres, 1 de juny del 2012

S'ha acabat el curs!

Introducció:

Aquest és un post programat que escric en dijous; per tant, quan digui “ahir dimecres” no és que no sàpiga el dia en que visc, és que ahir, veritablement, era dimecres. I per què faig un post programat si hi ha un noranta-nou per cent de possibilitats que, al moment que es publiqui, jo sigui davant la pantalla impacient per veure “com ha quedat” i si s’ha de retocar alguna cosa? (Segur que sí. Jo sempre retoco els posts un cop han sortit. Que si canvio una paraula que ha quedat repetida, que si veig una falta que s’ha colat, que si la foto quedaria millor més gran, o potser suprimir un espai, o canviar un punt i seguit per un punt i a part). Doncs faig un post programat perquè cada vegada que en vull fer un “de divendres per la tarda” em passa alguna cosa que fa que no tingui temps per fer-lo sencer i, finalment, el "divendres per al tarda" s'acaba sense post. Així, jo el deixo fet i a punt i veurem què passa.



Text del post pròpiament dit:

Ahir dimecres va ser el darrer dia de Curs de catequesi. Durant el mes de maig es van fer les Primeres Comunions i el 22 de juny es confirmaran els que els hi toca. “Els meus” ni una cosa ni l’altre, doncs són de Confirmació, però encara els hi falta un any de catequesi.

M’acomiadava d’ells i els hi deia “Apa, quina sort, eh? el darrer dia!!” i en J. em deia “Doncs no, jo no vull que s’acabi”... Després, quan ja pujava cap a casa amb en D., que és veí meu i sempre tornem junts, li preguntava quan acabava l’escola i les altres activitats que fa (anglès i futbol) i em deia que més tard, que la catequesi era el que primer havia acabat i hi afegia “
hagués preferit que hagués estat l’últim”... jo li vaig respondre “Us trobaré a faltar” i ell va afegir “Jo també”.

I és veí!! Tots viuen pel barri!! Segur que ens trobarem un munt de vegades! Pel carrer, al Mercadona... Amb en J. i la M. segur que ens veurem perquè ells sempre venen a Missa, són escolans; la Parròquia és com casa seva. I la G. i en D. són veïns... I els demés segur que els aniré veient a algun lloc o altre :-)




Ha estat un any magnífic, amb un grup d’aquells que tothom voldria (però era “el meu” hehehe) Vuit en total, cinc nens i tres nenes. La majoria mooooolt xerraires, amb moltes ganes de parlar ells, de riure, molt macos, inquiets, amb ganes de preguntar, de saber.

En fi... l’estiu passarà i a primers d’octubre ja els tornaré a tenir allí... Segur que hauran crescut un munt! Ells a mi cada vegada em deuen veure més baixeta hehehe




Per cert, si algú es pregunta què són aquestes fotos... Doncs resulta que les mares es van posar d’acord i em van regalar aquesta planta... I és tan bonica que l’he començat a fotografiar i he decidit fer-ne un post!! Em va fer molta il·lusió, perquè no m’ho esperava pas. Havíem acabat amb coca i xocolata i, quan ja anava a marxar, veig que tots es fiquen dins d’una aula petita... vaig veure ràpidament que tramaven alguna cosa, però no sabia què... i és que l’havien amagat allí dins! Me la van donar ells, els meus nens... i jo amb un somriure d’orella a orella... i abraçades i petons... i “bon estiu!”... i fins sempre, petits amics meus!!