Estimadíssima Berta...

Estimadíssima Berta:

Quant et llevis trobaràs aquesta carta que et deixo per dir-te que t’estimo molt i que vull viure... i que desitjo que aquesta vida, sigui amb tu!

Sé que moltes coses ens han anat malament, que no hem pogut realitzar molts dels nostres somnis... petits somnis! que tampoc demanàvem tant!

Deus pensar que no saps de què parlo. Ara t’ho explico... perdona que vaig amb presses i escric una mica inconnex.

Ahir vaig cometre un altre error a la feina. Són coses insignificants, es poden arreglar, però es nota que no estic concentrat i em van esbroncar. El cap de departament em va dir clarament que a la propera vaig fora... Ja saps, fas mil coses bé i com si res, tens un oblit sense importància i comencen les amenaces. Si pogués trobar feina a un altre lloc!

Clar que ells no saben el que estem passant! No tenen ni idea de com vas patir per la mort del teu germà i del teu nebodet en aquell accident. No coneixen la depressió posterior que et va dur a deixar el teu treball de mestra que tan estimaves... Què saben de les dificultats econòmiques que passem cada mes?

Berta, nineta meva... avui tenia pensada una cosa. No t’espantis, que no ho penso pas fer. Només t’ho explico:

Quan anés a travessar el Passeig volia fer-ho en vermell, just per anar a parar sota un cotxe... Ja no podia més. Tenia ganes d’acabar amb tot. He pensat que si l’imbècil del meu cap m’acomiadés jo seria un autèntic fracassat que no t’ha sabut ajudar prou, que no ha complert les promeses de felicitat que et va fer fa vuit anys. Creia que sense mi estaries millor i que la indemnització per l’accident et faria més servei que jo...

Fa deu minuts, he obert el tercer calaix de l’escriptori (aquell que no toquem quasi mai perquè s’encalla) volia mirar si hi havia els papers del pis, si tot estava correcte, que no tinguessis massa problemes... però allí, damunt de les carpetes, he trobat una capseta i, encuriosit, l’he obert... i era teu! era un regal per a mi, pel meu aniversari la setmana que ve... i m’he emocionat i m’he posat a plorar... i he vist que anava a fer una bestiesa molt gran... Vull viure, vull que tu et posis bé, vull que lluitem junts!! Ho aconseguirem!!

T’estimo amb tot el cor,

Albert

(Foto: 23-10-2008, aquesta mà tan maca és d'en Josep Lluís)

Avui Kebab per sopar!!

Aquesta tarda, mentre jo era a Catequesi, en Josep Lluís ha quedat per anar a fer un cafè amb un dels seus alumnes de català de Càritas, un noi paquistanès.

Es veu que han anat al Viena i, quan duien una estona, ell li ha volgut ensenyar on treballava... i han anat a un restaurant indi-paquistanès on fan això...


La qüestió és que, sí o sí, n’hi ha regalat per sopar... Fa una oloreta més bona!! A que té un aspecte magnífic? Kebab!! No n’havia provat mai, així que em fa molta gràcia!!

Són gent generosa... bona gent... I aprenen català!! :-))

Post fet a mà.

Clicant al damunt es fa més gran i és pot llegir millor

Altres posts amb mostra de lletra:

- Sóc esquerrana (25 d'agost de 2008)
- Blocs i apunts (26 de febrer de 2009)
- El poder de la ment (29 d'octubre de 2009)

De fet... ja en fem de coses rares, eh? Algú més s'anima? :-))

Homenatge a Víctor Pàmies.- 300.000 Registres!!

En Víctor és optimista i sempre diu que el català gaudeix de molt bona salut a Internet. A mi m’agrada pensar que té raó i, a més, atribuir-li a ell el mèrit d’una molt bona feina per procurar que així segueixi sent.

Avui ha arribat al seu registre número 300.000!! Ho trobo una quantitat tan alta, tan gran, que no em puc ni imaginar la quantitat d’hores i hores que deu haver treballat per aconseguir-ho, però, en tot cas, el que vull fer és felicitar-lo per la seva gran tasca i dir-li que endavant!! ;-)

Com a homenatge especial al seu treball, m’he submergit en un dels seus blogs-fillets i he mirat si podia trobar un refrany que pogués encaixar bé amb el meu blog. I, òbviament, hi era!! :-)

Víctor, la meva felicitació la faig dedicant-te aquest refrany que tu vas recollir el 15 d’agost de 2007.

Quan Déu vol, s'ennivola i plou

Fotos des de la meva terrasseta màgica. Reus, 17 de setembre de 2009

Variants i sinònims:
* Quan Déu vol, s'ennivola i plou (PONS LLUCH 1993)
* Quan Déu vol, sense novulats plou (PONS LLUCH 1993)
* Quan Déu vol, sense núvols plou (o amb tot vent plou) (SAURA 1884)

Parèmia segons la font original: Quant Deu vol, sense núvols plou, ó ab tot vent plou (SAURA 1884).

Explicació: Expressa la idea de la providència i omnipotència de Déu (PONS LLUCH 1993).


Info copiada del blog d'en Víctor Pàmies "Refranyer Català-Castellà" però si hi aneu, encara trobareu moltes més dades!!

Local Hero.- Mark Knopfler

Fa uns anys, arribant a casa al vespre, vaig posar la tele i estaven fent una peli. Ja duia estona començada però no vaig voler canviar perquè em va agradar l’ambient, em van enganxar els paisatges i la música.

La peli era Local Hero, els paisatges eren d’Escòcia i la música de Mark Knopfler.

Simpatia Movistar...

Ja fa temps em vaig empipar molt amb Movistar perquè van canviar de forma unilateral les condicions contractuals de forma que, evidentment, perjudicava a l’usuari.

Vaig seguir amb ells perquè, per una altre banda, m’havien ofert la possibilitat de 60 sms gratuits cada mes durant un any (cosa que quasi compensava l’estafa anterior). I és que jo faig molt poques trucades a mòbil. El meu ja és vellet i la bateria aguanta poc, en canvi sí que envio missatges.

Però bé, el que jo critico avui és el to amenaçador que Movistar utilitza en el seu avís de pagament. Primer t’arriba un sms amb l’import de la factura i, quan falta poc perquè acabi el termini, t’ho recorden així:



Això ho he rebut aquest matí. El to em sembla absolutament amenaçador i de mal gust. Suposo que el departament de Relacions Públiques de Movistar deuria estar de vacances quan algú va tenir la brillant idea de redactar aquest missatge.

Senyors de Movistar... Què els he deixat de pagar alguna vegada ni un sol cèntim? Oi que fins i tot els vaig pagar quan van canviar les condicions cobrant-me més del que havíem contractat? Doncs facin el favor de redactar el “recordatori” aquest amb una mica més d’amabilitat.

Per cert, no els hi penso pagar fins el dia 12.

"Tardor a la ciutat", pel Joc literari núm. 133

En Jesús M. Tibau en el seu blog ens proposa un nou Joc literari creatiu. En aquest cas un poema sobre la tardor d'un mínim de cinc versos. Aquest és el meu :-)

Desprès d’un matí de pluja,
pel diari camí d’asfalt,
penso en colors de tardor,
mentre camino somiant...
Fulles grans, branques petites
i admiro els marrons del bosc
diferents ocres i grocs
de varietats infinites.

Quan, sorpresa inesperada,
no diríeu què ha passat...
En un bassal sota un arbre,
humils, sense vanitat,
els colors de la tardor
m’han vingut a saludar!

Pobretes fulles caigudes
envoltades d’aigua bruta!
Per què la gent no us fa cas
i us miren amb rostre fosc
si teniu igual color
que las germanes del bosc?

La tardor a la ciutat
representa en miniatura
un trosset de la natura
però és tardor de veritat!

Fotos 22 d'octubre de 2009, a Reus

Què és un successor?

Abans d’ahir, a Catequesi, va sortir la paraula “Bisbe” i, com és lògic, els nens no sabien què volia dir.
Així doncs, els vaig dir que Jesús havia nomenat dotze Apòstols que, amb el temps, uns es morien i els havien de substituir, que si en feien falta més n’escollien de nous i que, avui en dia, als que són els successors dels Apòstols els diem Bisbes.


Però, evidentment, tampoc sabien que vol dir “successor”, així que vaig mirar d’explicar-ho...
Suposo que ho deuria fer bé, perquè tot just acabava de parlar jo que salta un nen tot content i diu:

- Ja ho entenc!! En Pep és el successor d’en Rijkaard!!


El nen es va endur la meva més sincera felicitació i, acte seguit, un altre va intentar posar l’exemple de la successió Eto’o / Ibrahimovic, però el nom del suec encara li costava de pronunciar.
Això sí, el concepte de successió els hi va quedar clar ;-)

El meu arbre

El passat 17 de juliol, en un post, vaig posar la foto d’un arbre que creix a la vorera del davant de casa.

Recordo que vaig comentar que, al llarg dels anys, n’hi havia fet moltes i que al principi, quan era molt petitó, feia llàstima quan es quedava sense fulles a l’hivern, amb les branques primetes, desprotegit... però que després renaixia amb força i que era molt maco de veure. Fins i tot, quan el desembre de 2001 va fer una nevada molt forta a Reus (cosa molt rara) li vaig fer fotos envoltat de neu.

Llavors, en P-cfacsbc2v em va preguntar si guardava totes les fotos... Doncs bé, des de llavors que les he buscat mil vegades i no sé on son. Les guardava en un àlbum d’aquells que regalen a algunes cases de revelat, i en tenia moltes! Doncs han desaparegut. No les trobo.

Així que vaig començar a fer-ne de nou... Aquest és el meu arbre des del juliol fins ahir:

8 de juliol, 10h. 26m.

17 de setembre, 15 h. 8m.

1 d'octubre, 13h.

18 d'octubre, 9h. 11m.

22 d'octubre, 13h. 24m.

31 d'octubre, 11h. 30m.

2 de novembre, 11h. 46m.

Els millors panellets del món

Encara no els he provat, així que no sé quin gust tenen, però el que sí sé és que, per mi, aquests són els millors panellets del món, perquè són un regal... i un regal d’uns nens genials!!

Avui a la meva Parròquia estàvem de festa. El nostre Mossèn celebrava el seu vint-i-cinquè aniversari d’ordenació i l’església era plena a vessar.

En acabar la Missa, li han llegit unes paraules, han parlat persones de diverses Parròquies on havia estat i de llocs que el coneixen i li han fet uns obsequis en record del dia.

A la dreta de tot hi havia una jove família. Uns pares amb tres fills. Nen i nena bessons, de nou anys, i la germana més petita, de set. Els tres germanets venen al meu grup de catequesi.

Mentre les diferents persones parlaven i emocionaven al nostre Mossèn, que anava donant les gràcies i rient davant tota la sorpresa que se li havia organitzat, s’ha apropat al banc on jo estava asseguda el jove pare dels tres nens i la meva sorpresa ha estat majúscula quan m’ha dit que els nens havien fet panellets i n’havien preparat tres per a mi i tres pel Mossèn i que volien saber quan els hi podrien donar...

Detalls com aquest em deixen amb cara de felicitat, mig emocionada i sense saber què dir...

He sortit disparada del banc (en Josep Lluís ja està acostumat a que faci coses així) i, sense fixar-me que passava per davant de tothom, he anat a l’altre banda de l’església on hi havia la coordinadora de tot i li he explicat.

Tal com esperava, li ha fet molta gràcia que, entre tant de parlament i tant obsequi "seriós" (un àlbum de fotos amb records de tots els llocs on ha estat, un quadre amb una imatge, etc.) hi hagués uns infants que pugessin a regalar tres panellets.

Han pujat les dues nenes, la M. i la N. perquè en J. ha tingut un moment de timidesa i no s’ha atrevit. El Mossèn ha estat tan encantat amb el seu regal que, a part de donar-los-hi el més gran somriure, les ha fet seure a dalt el Presbiteri, i allí han estat ben satisfetes, la N. (la petita) més feliç que un gínjol i la M. (la gran) amb aspecte de gran responsabilitat, fins que tot ha acabat. Com a fi de tota la celebració hem cantat el Virolai... i ha estat genial veure com tant la M. com la N. es sabien perfectament la lletra i el cantaven també!! :-))

En marxar, m’han donat un paquetet amb tres panellets per mi. Els que han regalat al Mossèn anaven embolicats amb paper fi de color blau i els meus de color rosa!!



Gràcies M. J. i N!! Gràcies per venir, gràcies per ser tan macos i carinyosos, gràcies perquè vosaltres i tots els nens i nenes feu que ser catequista sigui quelcom tan especial, gràcies perquè nosaltres també aprenem de vosaltres!

Per cert, el petit individual sobre el qual he posat els panellets per fer la foto és un regal de la meva amiga Vero ;-)

El meu calendari del Barça diu que ja som a Novembre!!

I com passa el temps!! Sembla que era ahir que celebràvem que l’agost quedava enrere i ja han passat dos mesos més!

Com que aquest calendari tan especial té passatemps, he pensat fer-los una mica més grans per si voleu jugar.

Seguim endinsant-nos en la preciosa tardor... Bon Novembre a tothom!!

Una Conselleria divertida...

Estava passejant pels blogs quan, a casa de la Maria , m'he trobat un vídeo que m'ha fet riure. En realitat es tracta d'un anunci, però la idea l'he trobat genial! :-)

Ella diu que si fos la titular d'una suposada Conselleria encarregada de promocionar activitats que fessin somriure a la gent, faria coses com aquesta que veurem. Jo la voto!! :-))

En aquests dies que els polítics ens fan posar de malhumor i ens desmoralitzen (podeu veure el magnífic post d'en XeXu en forma de relat) estaria bé que n'hi hagués alguns que, amb detalls com aquests, ens proporcionessin un petit kit-kat en el tràfec diari. Millor que se'ls gastin fer-nos somriure que no que se'ls posin a la butxaca.

Només dura un minut i mig, val la pena veure'l! ;-)

El poder de la ment

La Laia va agafar el seu telèfon mòbil, va buscar un número concret i va mirar fixament el nom que apareixia a la pantalleta. Es va concentrar en cada una de les lletres que el formaven i després en el nom sencer. La paraula s’anava tornant, a la seva vista, borrosa i clara de manera intermitent. Sense parpellejar gens, mantenia fixos els ulls en el nom d’ell.

En un moment determinat va fer una respiració profunda i va pensar: “Truca’m, si us plau...” “Si us plau...”

No havien passat ni trenta segons que el telèfon va sonar. Van parlar un parell de minutets i van quedar en veure’s més tard per fer un cafè.

Feia temps que havia descobert el poder de la seva ment, sabia que podia comunicar-se amb les demés persones de manera telepàtica. A més, havia practicat molt, ja fos amb fotografies, amb paraules o només amb imatges visualitzades mentalment.

Ara, el seu dubte era si tenia dret a utilitzar aquesta capacitat per aconseguir el seu amor. Sabia que ho podia fer, però...

Fils per brodar a punt de creu.

Hi ha dues grans marques de fils per brodar a punt de creu: DMC i Anchor (Coats). Les dues són de gran qualitat, els brodats es poden rentar perfectament amb aigua calenta fins a 90 graus i no passa res.



Quan comences a brodar per primera vegada, vas a una merceria i compres els fils que tenen allí. Si els teus primers fils són Anchor, quasi segur que sempre seguiràs amb aquesta marca, i si són DMC, doncs el mateix.

Els primers fils que jo vaig comprar van ser DMC i me’n vaig enamorar i jo, que sóc una persona fidel en tot, doncs també vaig decidir ser-ho a DMC ;-)

Parlo potser de fa 15 anys... Llavors, ma germana i jo varem tenir la brillant idea (o ximpleria, segons es miri) de que volíem tenir tots els fils de la carta de colors (més de 400). Així que ens varem fer una llista i anàvem tatxant (com qui col•lecciona cromos) Per un aniversari? un llibre i 5 fils... Pel sant? Un jersei i 5 fils més... i així, poc a poc, fins a tenir-los tots!!



Però amb el temps n’han anat sortint més... que sí brillants, que amb variació de colors en un mateix fil, que si de lli... En total en tinc més de 500!!





Els guardo en capses, molt ben posadets, però resulta que... ara en treus uns per fer un pitet, ara en treus uns altres per fer uns punts de llibre, ara uns per un quadret per regalar... coses que comences i no acabes i els fils van sortint del seu lloc, i van a parar a capses o bosses “supletòries” de tal manera que arriba un moment que quan en necessites un i el busques al seu lloc... ja no hi és... i ves a saber on ha anat a parar!!




Avui, finalment, he fet endreça... i ara que ja sé on els tinc tots... puc començar el meu nou projecte: Un pitet (del qual no donaré més dades, perquè així el podré ensenyar quan estigui acabat)


A que fan goig de veure tan ben posadets? :-) (Si cliqueu al damunt de la foto, la podreu veure més gran)

Un llibre que m'agrada és un "bon llibre".

Feia temps que em voltava pel cap la idea d’un post amb aquesta temàtica. Què és exactament “un bon llibre”? però, a força de donar-hi voltes, mai era capaç de trobar la forma exacta de plasmar el que volia dir.

Dimarts passat, a casa la Mireia, hi havia un post d’en Martí en el que, referint-se a un llibre en concret, deia "llibre que recordo com, sinó un bon llibre, sí un llibre entretingut i que valia la pena llegir". En aquell moment, en una mena de principi d’inspiració, vaig exposar en un comentari, més o menys com vaig poder, la meva “teoria” i la Mireia, enlloc de respondre al comentari, hi ha dedicat un post sencer! :-)

Així doncs, us demanaria si us plau que aneu al seu post, llegiu opinions i comentaris i a veure si, entre tots, en traiem l’aigua clara i sinó, al menys, ens haurem distret una estona ;-)

La meva idea, resumida, és que, per mi, si el llibre m’atrau, m’enganxa, m’emociona o em distreu, sigui d’un autor consagrat o novell, molt conegut o totalment desconegut, amb premis i reconeixements o sense, aquest serà un bon llibre. El bon llibre és el llibre que m’agrada.

La foto l’acabo de fer triant una sèrie de llibres ben diferents.