dilluns, 22 de maig de 2017

Ja recordeu aquest blog?

Aquest blog segueix existint...


Ja el teniu a les vostres llistes? A les barres laterals? Segur? Potser penseu que sí i per alguna causa ja no hi és... Sabeu quan s'actualitza?

Així, així, de puntetes, sense massa públic, ell ja ha fet sis anyets. Si l'aneu a veure podreu llegir la història d'unes estovalles

dissabte, 13 de maig de 2017

MOMENTS D'ANIVERSARI

Estimada Carme,

Porto dies pensant en el teu aniversari, en la qüestió de bons records i records no tan bons... La veritat és que de bons en tinc moltíssims (els posts d’aquests dies d’en McABEU en són un exemple... tota aquella història de les agendes! Què bé ho vàrem passar!) En general, sempre he gaudit molt amb tot el que significava interacció bloguera.


Són magnífics records els premis C@ts, les desvirtualitzacions, les trobades... Darrera dels blogs hi ha persones excepcionals. Sorprenents. Amb un cor enorme. Algunes de les coses que explicaria aquí potser és millor no dir-les ja que tal vegada estaria desvetllant coses que qui les va fer prefereix que no tinguin publicitat però, insisteixo, parlo de molt bona gent...

Voldria ser original i no repetir el mateix que digui la majoria. Intentar recordar quelcom molt especial... però, cada vegada que hi penso, em venen més i més coses al cap!... A veure si em surten coses diferents o repeteixo amb altres...

- La creació del blog-via per la independència (amb la SARGANTANA i tu, CARME), aconseguint que, l’any 2013 no tan sols centenars de milers de catalans sortissin a donar-se les mans creuant tot Catalunya sinó que també un munt de blogs s’enllacessin donant-se pas els uns als altres en una cadena de posts de contingut català.

- L’homenatge a Dickens… Aquí també hi va intervenir en MAC… Jo, dickensiana fins al moll de l’os em vaig unir (instigada per en MAC) als actes oficials que, amb el vist-i-plau des de Londres- s’organitzaven a tot el món. Molts blogaires (més de cinquanta) van participar llegint un llibre de Dickens i fent un comentari. Vàrem aconseguir que la web de Londres parlés de “Online tribute to Dickens by bloggers from Catalonia”. Tot va ser recollit a “L’espai Internet de TV3

- Quick-blog: Recordo també un any d’un estiu especialment calorós en que algunes blogaires (especialment la CARME i la SARGANTANA) es van posar en mode-SLOW i jo,per portar la contrària, vaig decidir que faria un post cada dia... I ho vaig aconseguir!!

- I moltes, moltíssmes coses més... Ara que ja tenia el post acabat me'n recordo de les mandales que vàrem pintar!

Mandala pintada per la CARME

Però, en lloc de centrar-me en coses concretes, diré dues coses molt positives que m’han aportat els blogs “en general”

1.- Recuperar l’afició per la lectura: Jo, de petita i joveneta, era una fanàtica de la lectura, després –tot i que sempre he llegit, clar- el volum va anar baixant i vaig perdre aquell costum de tenir sempre un llibre entre mans. Això ho vaig recuperar gràcies als blogs, a les llistes d’en XEXU, als comentaris d’altres blogaires de llibres que havien llegit, a la gran afició lectora en general de tota la catosfera i, fins i tot, a la creació d’un blog molt humil però al que estimo molt “Silenci, estem llegint” que es manté actiu gràcies a la paciència d’en MAC.

2.- Assolir un nivell força bo de català escrit. Sé que no tinc un català perfecte i que els meus posts poden tenir alguna falta, però estic segura que, en general, el nivell és bo. No era així fa uns anys. Jo ho vaig estudiar tot en castellà (tinc 55 anys) i mai he “estudiat català”. Tot el que sé és auto-didacta. Llegint, consultant, preguntant... Fa uns anys (parlo ben bé de catorze o quinze anys enrere), quan jo ja era activa a Internet (en fòrums i coses similars) el meu idioma d’expressió era el castellà, perquè era l’únic en que era capaç d’escriure bé. Quan escrivia coses personals ho feia en català, clar, però “en públic” no em refiava de no fer errades de l’alçada d’un campanar. Em feia vergonya demostrar que no dominava la meva llengua. Fins que vaig dir “prou” i em vaig llençar. I estic molt contenta perquè crec que ho faig prou bé ;-)

I millor que ho deixi o això no acabarà mai!! :-)

Paint de la CARME

Gràcies per tot, CARME, moltes felicitats per l'aniversari del teu blog i, si us plau, no marxis, segueix sempre per aquí perquè tens una màgia molt especial que, crec sincerament, és un dels elements que fa que encara existeixi aquesta catosfera nostra!! La catosfera, sense tu, no seria el mateix i en quatre dies es desmembraria... Molts publiquem menys, entrem menys, estem més "dispersos"... però seguim aquí perquè ens hi trobem bé, i un dels elements que dóna aquesta sensació de trobar-se a gust, és LA CARME ;-)

dimecres, 10 de maig de 2017

Avui riurem a l'àmbit judicial :-)

També és una llista que fa temps que corre per la xarxa, però es va completant...


1.- Y bien, Doctor, ¿no es cierto que cuando una persona muere durante el sueño, no se entera hasta la mañana siguiente?


2.- El hijo más joven, el de veinte años, ¿qué edad tiene?


3.- ¿Estaba usted presente cuando se tomo su foto?



4.- ¿Estaba usted solo o era el único?


5.- ¿Fue usted o su hermano menor quien murió en la guerra?


6.- ¿Él le mató a usted?


7.- ¿A que distancia estaban uno del otro los vehículos en elmomento de la colisión?


8.- Usted estuvo allí hasta que se marchó, ¿no es cierto?


9.- ¿Cuántas veces ha cometido usted suicidio?


10.- Pregunta: ¿De modo que la fecha de la concepción (de su bebe) fue el ocho de agosto?Respuesta: Sí
Pregunta: ¿Y qué estaba usted haciendo en ese momento?


11.- Pregunta: ¿Ella tuvo tres hijos, cierto?
Respuesta: Sí.
Pregunta: ¿Cuantos fueron varones?
Respuesta: Ninguno.
Pregunta: ¿Hubo alguna mujer?


12.- Pregunta: ¿Dice usted que las escaleras bajaban al sótano?
Respuesta: Sí.
Pregunta: ¿Y esas escaleras, también subían?


13.- Pregunta: Mr. Slatery, usted se fue a una Luna de Miel bastante rebuscada. ¿No es cierto?Respuesta: Fui a Europa.
Pregunta: ¿Llevó a su esposa?


14.- Pregunta: ¿Cómo terminó su primer matrimonio?
Respuesta: Por muerte.
Pregunta: ¿Y por la muerte de quién terminó?


15.- Pregunta: ¿Puede usted describir al individuo?
Respuesta: Era de talla media y tenía barba.
Pregunta: ¿Era hombre o mujer?


17.- Pregunta: Doctor, ¿cuántas autopsias ha realizado usted sobre personas fallecidas?Respuesta: Todas mis autopsias las realicé sobre personas fallecidas.


18.- Pregunta: Cada una de sus respuestas debe ser verbal, ¿de acuerdo? ¿A qué escuela fue usted?
Respuesta: Verbal....
Risas y comentarios jocosos en la sala.



19.- Pregunta: ¿Recuerda usted la hora a la que examinó el cadáver?
Respuesta: La autopsia comenzó alrededor de las 8:30 p.m.
Pregunta: Mr. Dennington ¿estaba muerto en ese momento?
Respuesta: No, estaba sentado en la mesa preguntándose por que estaba yo haciéndole una autopsia....
El Sr. Juez tiene que imponer orden en la sala, el alboroto es tremendo, se escuchan carcajadas por todas partes...


21.- Pregunta: ¿Está usted cualificado para proporcionar una muestra de orina?
Respuesta: Lo he estado desde mi más tierna infancia.


22.- Pregunta: Doctor, antes de realizar la autopsia, ¿verificó si había pulso?
Respuesta: No.
Pregunta: ¿Verificó la presión sanguínea?
Respuesta: No.
Pregunta: "¿Verificó si había respiración?"
Respuesta: No.Pregunta: Entonces, ¿es posible que el paciente estuviera vivo cuando usted comenzó la autopsia?
Respuesta: No.
Pregunta: ¿Cómo puede usted estar tan seguro, Doctor?
Respuesta: Porque su cerebro estaba sobre mi mesa, en un tarro.
Pregunta: "¿Pero podría, no obstante, haber estado aun vivo el paciente?
Respuesta: Es posible que hubiera estado vivo y ejerciendo de abogado en alguna parte.

dijous, 4 de maig de 2017

Notes parroquials

Estic segura que molts de vosaltres coneixereu aquesta llista de "NOTES PARROQUIALS". A mi me l'ha passat en Josep Lluís que l'ha trobat en el blog d'un Mossèn. Jo en recordava algunes, d'haver-les vist fa molt de temps, però en rellegir-ho ara m'he fet un bon tip de riure!!

El fet és que diuen que totes són certes, i ho podrien ser perfectament... Per allò d'escriure ràpid, t'oblides una coma, canvies una paraula de lloc i, el resultat, és molt, molt divertit. Aquí les teniu :-))



Para los que tienen hijos y no lo saben, tenemos en la parroquia una zona arreglada para niños.

El viernes, a las 7, los niños del Oratorio representarán la obra "Hamlet" de Shakespeare, en el salón de la iglesia. Se invita a toda la comunidad a tomar parte en esta tragedia.

Estimadas señoras, ¡no se olviden de la venta de beneficencia! Es una buena ocasión para liberarse de aquellas cosas inútiles que estorban en casa. ¡¡Traigan a sus maridos!!

Tema de la catequesis de hoy: "Jesús camina sobre las aguas".Catequesis de mañana: "En búsqueda de Jesús".

El coro de los mayores de 60 años se suspenderá durante todo el verano, con agradecimiento por parte de toda la parroquia.

Recuerden en la oración a todos aquellos que están cansados y desesperados de nuestra parroquia.

El torneo de basquet de las parroquias continúa con el partido del próximo miércoles por la tarde. ¡Acompáñennos a derrotar a Cristo Rey!

El precio para participar en el cursillo sobre "oración y ayuno" incluye también las comidas.

Por favor, pongan sus limosnas en el sobre, junto con los difuntos que deseen que recordemos.

El párroco encenderá su vela en la del altar. El diácono encenderá la suya en la del párroco, y luego encenderá uno por uno a todos los fieles de la primera fila.

El próximo martes por la noche habrá cena a base de guiso de frijoles en el salón parroquial. A continuación tendrá lugar un concierto.

Recuerden que el jueves empieza la catequesis para niños y niñas de ambos sexos.

El mes de noviembre terminará con un responso cantado por todos los difuntos de la parroquia.

diumenge, 23 d’abril de 2017

Feliç Sant Jordi!!


Tenim la gran sort de pertànyer a un país que celebra una festa preciosa en la que amor, cultura, amistat, primavera, llum... es donen la mà.

De tots els costums i tradicions de la meva estimada Catalunya, la festa de Sant Jordi és una de les que més orgullosa em fa sentir. És tan nostre, tan característica, tan catalana... és allò que mai et cansaries d'explicar a un visitant que ve de lluny i que ho faries amb els ulls plens d'il·lusió, sabent que expliques una cosa que segur que agrada...















diumenge, 16 d’abril de 2017

Crist ha ressuscitat! Al·leluia!!

Anem a anunciar, a compartir a revelar que és cert: el Senyor és Viu!!



EN: Let us go back to proclaim, to share, to reveal that it is true: the Lord is alive!
PT: Vamos anunciar, partilhar, revelar que é verdade: o Senhor está Vivo!
ES: Vayamos a anunciar, a compartir, a descubrir que es cierto: el Señor está Vivo!
IT: Andiamo ad annunciare, a condividere, a rivelare che è vero: il Signore è Vivo!
FR: Allons annoncer, partager, révéler que c’est vrai : le Seigneur est vivant!
DE: Gehen wir, um zu verkünden, um mitzuteilen und zu offenbaren, dass es wahr ist: Der Herr lebt!

Copiat de l'Instagram del Papa Francesc

Gaudim d'aquest Al·leluia!!



BONA PASQUA A TOTHOM!!!

dissabte, 15 d’abril de 2017

Dissabte Sant


Silenci, meditació, espera...

divendres, 14 d’abril de 2017

Divendres Sant

Text de l'Evangeli (Jn 18,1—19,42):

En aquell temps, Jesús va sortir amb els seus deixebles cap a l'altra banda del torrent de Cedró. Allà hi havia un hort, i Jesús hi entrà amb els seus deixebles. Judes, el qui el traïa, coneixia també aquell indret, perquè Jesús s'hi havia reunit sovint amb els seus deixebles. Judes, doncs, s'endugué la cohort de soldats romans i alguns guardes del temple que els grans sacerdots i els fariseus li havien posat a disposició, i va arribar a l'hort. Venien amb llanternes i torxes, tots armats. Jesús, que sabia tot el que li havia de passar, surt fora i els pregunta: «Qui busqueu?». Li respongueren: «Jesús de Natzaret». Els diu: «Sóc jo». També hi havia amb ells Judes, el qui el traïa. Així que Jesús digué: «Sóc jo», retrocediren i caigueren per terra. Jesús tornà a preguntar-los: «Qui busqueu?». Li digueren: «Jesús de Natzaret». Ell respongué: «Ja us he dit que sóc jo. Però si em busqueu a mi, deixeu que aquests se'n vagin». S'havien de complir les paraules que Jesús havia dit: «Dels qui m'has donat, no n'he perdut ni un de sol». Llavors Simó Pere es va treure una espasa que portava i d'un cop tallà l'orella dreta al criat del gran sacerdot. Aquell criat es deia Malcus. Jesús digué a Pere: «Guarda't l'espasa a la beina; ¿no he de beure la copa que el Pare m'ha donat?».


Llavors la cohort romana, amb el tribú que la comandava i els guardes dels jueus, van agafar Jesús i el van lligar, i el dugueren primer a casa d'Annàs, que era sogre de Caifàs, el gran sacerdot d'aquell any. Caifàs era el qui havia donat als jueus aquest consell: «Val més que un sol home mori pel poble». Simó Pere i un altre deixeble seguien Jesús. Aquell deixeble, que era conegut del gran sacerdot, va entrar amb Jesús al pati de la casa del gran sacerdot. Pere s'havia quedat fora, a la porta. Però l'altre deixeble, conegut del gran sacerdot, va sortir fora, parlà amb la portera i féu entrar Pere. La criada que feia de portera digué llavors a Pere: «¿Vols dir que tu no ets també deixeble d'aquest home?». Ell respongué: «No, no ho sóc pas». Com que feia fred, els criats i els guardes del temple havien preparat brases i s'estaven allà, escalfant-se. Pere també s'escalfava amb ells. Mentrestant, el gran sacerdot va interrogar Jesús sobre els seus deixebles i sobre la seva doctrina. Jesús li contestà: «Jo he parlat al món obertament. Sempre ensenyava a les sinagogues i al temple, on es reuneixen tots els jueus. Mai no he dit res d'amagat. Per què em preguntes a mi? Pregunta als qui m'escoltaven quines coses els deia; ells saben el que he dit». Així que Jesús hagué parlat, un dels guardes que eren allà li va pegar una bufetada dient: «¿És aquesta la manera de contestar al gran sacerdot?». Jesús li respongué: «Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues?». Llavors Annàs l'envià lligat a casa de Caifàs, el gran sacerdot. Mentrestant Simó Pere s'estava allà dret, escalfant-se. Li digueren: «¿Vols dir que tu no ets també deixeble d'Ell?». Ell ho negà: «No, no ho sóc pas». Un dels criats del gran sacerdot, parent d'aquell a qui Pere havia tallat l'orella, li digué: «Però si jo t'he vist a l'hort amb Ell!». Pere tornà a negar-ho, i a l'instant el gall cantà.


Després dugueren Jesús de casa de Caifàs al pretori. Era de bon matí. Però ells no van entrar dins el pretori, per no quedar impurs i poder menjar el sopar pasqual. Per això Pilat sortí a trobar-los fora del pretori i digué: «Quina acusació porteu contra aquest home?». Ells li contestaren: «Si aquest no fos un criminal, no te l'hauríem entregat». Pilat els replicà: «Emporteu-vos-el vosaltres mateixos i judiqueu-lo d'acord amb la vostra Llei». Els jueus li respongueren: «A nosaltres no ens és permès d'executar ningú». Calia que es complissin les paraules que Jesús havia dit, indicant com havia de morir. Llavors Pilat se'n tornà a l'interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué: «¿Tu ets el rei dels jueus?». Jesús contestà: «¿Surt de tu, això que em preguntes, o bé d'altres t'ho han dit de mi?». Pilat replicà: «Que potser sóc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t'han posat a les meves mans. Què has fet?». Jesús contestà: «La meva reialesa no és d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d'aquí». Pilat li digué: «Per tant, tu ets rei?». Jesús contestà: «Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu». Li diu Pilat: «I què és la veritat?». Després de dir això, Pilat va sortir altra vegada a fora, on eren els jueus, i els digué: «Jo no li trobo res per a poder-lo inculpar. Però ja que teniu per costum que us deixi lliure algú en ocasió de la Pasqua, ¿voleu que us deixi lliure el rei dels jueus?». Ells van contestar cridant: «Aquest, no! Volem Barrabàs». Barrabàs era un bandoler.


Llavors Pilat féu assotar Jesús. Els soldats li van posar al cap una corona d'espines que havien trenat i el cobriren amb un mantell de porpra. Se li acostaven i li deien: «Salve, rei dels jueus!». I li pegaven bufetades. Pilat tornà a sortir i els digué: «Ara us el trauré aquí fora, perquè sapigueu que no li trobo res per a poder-lo inculpar». Llavors sortí Jesús portant la corona d'espines i el mantell de porpra. Pilat els diu: «Aquí teniu l'home!». Quan els grans sacerdots i els guardes del temple el van veure, cridaren: «Crucifica'l, crucifica'l!». Pilat els diu: «Emporteu-vos-el vosaltres mateixos i crucifiqueu-lo, que jo no li trobo res per a poder-lo inculpar». Els jueus li contestaren: «Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei ha de morir, perquè s'ha volgut fer Fill de Déu». Quan Pilat sentí aquestes paraules, va agafar molta por. Va entrar altra vegada dins el pretori i preguntà a Jesús: «D'on ets, tu?». Però Jesús no li tornà contesta. Llavors Pilat li diu: «¿A mi no em parles? ¿No saps que tinc poder per a deixar-te lliure o per a crucificar-te?». Jesús li respongué: «No tindries cap poder sobre mi si no l'haguessis rebut de dalt. Per això el qui m'ha entregat a tu és culpable d'un pecat més gran». Des d'aleshores, Pilat intentava de deixar-lo lliure. Però els jueus es posaren a cridar: «Si deixes lliure aquest home no et pots dir amic del Cèsar. Tothom qui es fa rei va en contra del Cèsar». Quan Pilat sentí aquestes paraules, dugué Jesús a fora i es va asseure al tribunal en el lloc anomenat l'Empedrat, en hebreu Gàbata. Era el dia de la preparació de la Pasqua, cap al migdia. Pilat diu als jueus: «Aquí teniu el vostre rei». Ells cridaren: «Fora, fora, crucifica'l!». Pilat els diu: «¿Al vostre rei, haig de crucificar?». Els grans sacerdots respongueren: «No tenim cap altre rei fora del Cèsar». Llavors Pilat els el va entregar perquè fos crucificat.


Prengueren, doncs, Jesús, i, portant-se Ell mateix la creu, va sortir cap a l'indret anomenat “Lloc de la Calavera”, que en hebreu es diu Gòlgota. Allà el crucificaren, juntament amb dos més, un a cada banda, i Jesús al mig. Pilat va fer escriure un rètol i el féu posar a la creu. Hi havia escrit: «Jesús de Natzaret, el rei dels jueus». Molts dels jueus el van llegir, perquè l'indret on havia estat crucificat Jesús queia prop de la ciutat. El rètol era escrit en hebreu, en llatí i en grec. Però els grans sacerdots digueren a Pilat: «No hi escriguis: ‘El rei dels jueus’. Posa-hi: ‘Aquest va dir: Jo sóc el rei dels jueus’. Pilat contestà: «El que he escrit, ja està escrit». Els soldats, quan hagueren crucificat Jesús, van agafar el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada soldat, i també prengueren la túnica. Però la túnica era sense costura, teixida d'una sola peça de dalt a baix, i es digueren entre ells: «No l'esquincem; sortegem-la a veure a qui toca». S'havia de complir allò que diu l'Escriptura: «S'han repartit entre ells els meus vestits; s'han jugat als daus la meva roba». Això és el que van fer els soldats. Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare: «Dona, aquí tens el teu fill». Després digué al deixeble: «Aquí tens la teva mare». I d'aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva.


Després d'això, Jesús, sabent que tot s'havia realitzat, perquè s'acabés de complir l'Escriptura, va dir: «Tinc set». Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Van posar al capdamunt d'un manat d'hisop una esponja xopa d'aquell vinagre i la hi acostaren als llavis. Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: «Tot s'ha complert». Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit.

Per als jueus era el dia de la preparació, i els cossos no es podien quedar a la creu durant el repòs del dissabte, més quan aquell dissabte era una diada solemníssima. Per això els jueus van demanar a Pilat que trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els seus cossos. Hi anaren, doncs, els soldats i van trencar les cames del primer i les de l'altre que havia estat crucificat amb Jesús. Quan arribaren a Jesús, es van adonar que ja era mort i no li trencaren les cames, però un dels soldats li traspassà el costat amb un cop de llança, i a l'instant en va sortir sang i aigua. El qui ho veié en dóna testimoni, i el seu testimoni és digne de crèdit. Ell mateix sap que diu la veritat, perquè també vosaltres cregueu. En efecte, tot això va succeir perquè s'havia de complir allò que diu l'Escriptura: «No li han de trencar cap os». I en un altre lloc l'Escriptura diu: «Miraran aquell que han traspassat».


Després d'això, Josep d'Arimatea, que era deixeble de Jesús però d'amagat per por dels jueus, va demanar a Pilat l'autorització per a treure el seu cos de la creu. Pilat hi va accedir. Josep, doncs, hi anà i va treure de la creu el cos de Jesús. També hi va anar Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús de nit, i portà una barreja de mirra i àloe, que pesava unes cent lliures. Llavors van prendre el cos de Jesús i l'amortallaren amb un llençol, juntament amb les espècies aromàtiques, tal com és costum d'enterrar entre els jueus. Hi havia un hort a l'indret on havien crucificat Jesús, i dintre l'hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú. Com que per als jueus era el dia de la preparació, i el sepulcre es trobava a prop, van dipositar-hi Je

dijous, 13 d’abril de 2017

Dijous Sant

Text de l'Evangeli (Jn 13,1-15):

Era abans de la festa de Pasqua. Jesús sabia que havia arribat la seva hora, l'hora de passar d'aquest món al Pare. Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem. Mentre sopaven, quan el diable ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo, Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a les mans, i que havia vingut de Déu i a Déu tornava, s'aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després va tirar aigua en un gibrell i començà a rentar els peus dels deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duia cenyida.


Quan arriba a Simó Pere, aquest li diu: «Senyor, ¿tu em vols rentar els peus?». Jesús li respon: «Ara no entens això que faig; ho entendràs després». Pere li diu: «No em rentaràs els peus mai de la vida!». Jesús li contesta: «Si no et rento, no tindràs part amb mi». Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor, no em rentis tan sols els peus: renta'm també les mans i el cap». Jesús li diu: «Qui s'ha banyat, només cal que es renti els peus: ja és net tot ell. I vosaltres ja sou nets, encara que no tots». Jesús sabia qui el traïa, i per això va dir: ‘No tots sou nets’».

Després de rentar-los els peus, es va posar el mantell i s'assegué a taula altra vegada. Llavors els digué: «¿Enteneu això que us he fet? Vosaltres em dieu "Mestre" i "Senyor", i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres».

diumenge, 9 d’abril de 2017

La cagada de Rufián

Molta gent el troba divertit... fa gràcia com parla, "sense filtre"... cita els personatges d'El Padrino, copia a en David Fernández...

Imagino que per fer aquest post molta gent se'm tirarà al damunt però ja aviso que m'és igual. Moltes vegades a tuiter he defensat en Rufian pensant que anava de bona fe, que en el seu discurs sempre hi havia un fons de veritat i que estava molt bé que la gent s'expressés de diferents formes per arribar a diferents grups.

Però ha arribat un moment en que em dóna la sensació que es creu tan graciós i tan perfecte que es pensa ves a saber què i parla sense conèixer, sense contrastar...

Justament he entrat a tuiter per veure comentaris sobre la final d'Oh happy day. (Jo anava amb SoundSix i han quedat segones). He posat els meus comentaris i he mirat de què més es parlava i, entre molts temes (com la reunió del President Puigdemont amb el President Carter) m'apareix aquesta perla:


Tothom que em coneix sap que sóc creient, practicant, catequista i... súper esquerrana. Evidentment no m'he empassat la notícia ni per una centèsima de segon. Ara bé, he pensat que alguna cosa hauria dit l'arquebisbe que ja els anti-clericals de sempre estaven interpretant de la manera pitjor possible. Com és lògic, he googlejat una mica per veure què havia dit veritablement el pobre home... I resulta que el pobre home no havia dit ni això ni res semblant. No res. Res sobre aquest tema. La frase surt d'una paròdia humorística de la SER. Igual com els hi pot donar per imitar al Rey, a Rajoy o a Trump i fer-los dir el què vulguin, un dia (a més, el programa ja té gairebé un anyet) els va donar per fer una paròdia d'aquest arquebisbe i dir això.

El senyor diputat Gabriel Rufián ho troba ves a saber on, li fa gràcia i, sense contrastar res, ho penja al seu tuiter... sense venir a conte de res. Perquè ficar-se amb l'Església mola molt. I ara, a mi m'ha molat moltíssim fer aquest post... Rufian, l'has cagat, disculpa't.

I és que el que més em rebenta és que el tuit estava ple de persones comentant el que havia posat en Rufian, criticant l'Església i criticant l'arquebisbe per haver dit això perquè, clar, un creu que quan algú de "certa categoria" (com pot ser tot un senyor diputat) diu alguna cosa, aquesta cosa és certa...

dimecres, 8 de març de 2017

Cent anys!!

Fa cent anys, el dia 8 de març de 1917, va néixer mon pare.

Recordo, quan era petita, que pensar en l'any 1917 em semblava molt llunyà!


En aquesta foto, a la que el pas del temps ha deixat un color horrible, ell tenia seixanta-quatre anys i jo vint. És del febrer de 1982, li faltava un mes per fer-ne seixanta-cinc.

A la imatge és impossible de veure, però jo anava amb texans (com la majoria de les vegades) i duia un jersei fi de coll alt i, damunt, un "polo" de màniga llarga de color grana que era d'ell. Ell sempre anava amb camisa i corbata per anar a treballar, no sabia anar amb "polos", no s'hi sentia gens còmode, però ma mare a vegades insistia perquè ho trobava més modern hehehe... 

El fet és que se'ls posava un parell de vegades i els abandonava. Aquest me'l vaig agenciar jo: m'encantava!!

Moltes felicitats, papi!!!

diumenge, 26 de febrer de 2017

Relats Conjunts: "Vieja friendo huevos"

Diego Velázquez, 1618, Vieja friendo huevos

- Mama, maaaaama, corre vine, que continuen!!
- Ja s’han acabat els anuncis? Ja era hora!!... No hi ha dret, que demà hem de matinar! Menys mal que mentrestant he deixat tota la roba llesta... Ja està bé aquests programes que...
- Calla, calla, mami, va... que ja parlen!!

Les dues callen i se sent la veu d’un dels jurats:
- Después de un buen rato deliberando, Samantha, Jordi y yo hemos decidido que los treinta mil euros, el curso en el Basque Culinary Center y el trofeo Master Chef 2017 és para Doña Vieja Friendo Huevos!!!

El públic aplaudeix sonorament mentre les càmeres enfoquen als altres concursants que tenen una expressió barreja de decepció i de “ja m’ho temia, aquests ous ferrats tenen una pinta fantàstica”.

En Pepe segueix parlant:
- ¡Y aquí llega su nieto!... –un nen amb expressió tímida s’apropa a la flamant guanyadora d’un dels programes més seguits de la televisió estatal… -Dale un beso a la abuela…

- Caram! Així ha guanyat l’àvia! Quina sort trenta mil euros!... Vols dir que anirà al curs, tan gran, aquesta senyora?
- Ni idea, mama, però estic contenta que hagi guanyat. Des del primer moment que es veia que era la millor...
- Va, tanca i anem a dormir, que demà hem de treballar nosaltres...



Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

dijous, 23 de febrer de 2017

Bona feina, Assemblea!!

Avui, de bon matí, en Josep Lluís ha passat per l'estació de la RENFE i unes persones d'Assemblea li han donat aquests fulletons. 

Com que més d'acord no puc estar, els he escanejat i us els poso aquí. Sempre he pensat que aquells moments en que veus que el tren no arriba a l'hora; quan puges i no trobes lloc; quan s'atura i ningú explica res de res; quan, de cop, el tren comença a anar a pas de tortuga, etc. són moments ideals per manifestar que n'estem farts!! Farts de trens vells, bruts i que no van bé...

Tan sols amb la Independència podrem gaudir d'un transport públic com cal!








dissabte, 11 de febrer de 2017

Res nou sota el sol...

No havia vist mai en ma vida el quadre... El vaig mirar i no em deia res. De fet, no m'agradava gaire (per no dir gens)... I, per acabar-ho d'adobar, la gent de la catosfera estava súper animada pensant en fer múltiples relats sobre el tema per celebrar la proposta número CENT del Blog "Relats Conjunts".

Mentre la meva vista lliscava per aquells personatges muts, un detall em va cridar l'atenció: Un dels allí retratats em recordava moltíssim la imatge d'en Vincent Van Gogh!... Bé, ja tenia una cosa on agafar-me. Al menys podria fer un relat!!

Als lectors els va fer gràcia la semblança i alguns d'ells van seguir "la broma" en altres escrits seus...

Ai, Assumpta, Assumpta!! Que et pensaves que havies descobert la sopa d'all.

La meva sorpresa ha estat superlativa quan avui, dissabte 11 de febrer, en comentar-ho a en Josep Lluís (que fins acabar el seu relat, avui mateix, no n'havia llegit cap de ningú) m'ha dit "Però és que representa Van Gogh de veritat!"...

Cóm?? Doncs sí. Mentre s'informava sobre el quadre, va trobar que Hopper volia representar Van Gogh!!... Ves quina poca gràcia!... De veritat que no en tenia ni idea... ufffff



diumenge, 29 de gener de 2017

Relats Conjunts: "Soir bleu" (Segona Proposta)

Edward Hopper, 1914, Soir bleu

El centre estava tan ple de gent que semblava mentida que, només dos carrers més avall, entrant a la part més vella de la ciutat, no s’hi veiés ningú. El soroll de cotxes i l’ambient de persones passejant amunt i avall havia cessat totalment i l’únic que es podia sentir eren les seves petjades.

A la Violeta gairebé li molestava sentir que el seu caminar feia un soroll tan fort. No tenia por, però sí estava una mica nerviosa. Amb una rialla que volia semblar despreocupada va dir:
- Com ressonen els nostres passos, oi?
- Sí, això ho fa aquests carrers tan estrets i buits.

Van tombar a la dreta i van arribar a un carreró sense sortida. Tot semblava molt vell i abandonat. Cap a la meitat d’aquell passatge, una porta donava al que, feia molts anys, havia estat una merceria. Els aparadors pràcticament buits i amb tres dits de pols, tan sols tenien unes mostres de puntes que, potser, havien estat de color beige, i una nota en un vidre dient que es feien classes de ganxet dimarts i dijous per la tarda.

L’Arianna va treure una clau, va obrir una porteta estreta que hi havia al costat de l’aparador i varen entrar. Es van trobar en una mena de petit vestíbul amb una altra porta, molt més moderna. Per passar-la ja no calia una clau sinó una mena de tarja de plàstic, una mica més petita que una VISA.

Un cop la segona porta es va obrir, hi havia una saleta petita, quadrada, amb miralls de reconeixement a les quatre parets. Una veu molt amable va dir. Si us plau, identifiqueu-vos i digueu la contrasenya.

L’Arianna i la Violeta van posar les seves mans en un dels miralls mentre deien la frase-clau: “Cristobal Sòria sempre té raó”. El mirall va lliscar cap a la dreta, deixant lliure una entrada per la que elles van passar.

El que allí es veia no us ho creuríeu. Ja podria jo explicar-ho fil per randa que pensaríeu que estic deixant anar la imaginació i que això no pot ser cert. Tan sols diré que es trobaven a la seu barcelonina del Centre de Ciberinvestigacions Multidisciplinars Mundials.

Tan bon punt van entrar, un noi baixet, amb bata blanca i un tic a l’ull esquerre les va anar a rebre tot emocionat:
- Ho tenim, noies, ho tenim! Ha funcionat perfectament...
Elles van somriure...
- Oblidem la realitat-virtual... Passem a la hiper-realitat, la realitat-realitat! La veritat interior! L’essència de la realitat!... -I, amb una gran rialla, va afegir- Funciona perfectament! La prova ha estat un gran èxit!
- Podem veure alguna cosa? – Va preguntar l’Arianna
- I tant!!... Mireu. La darrera gravació. La de fa mitja hora. El que surt a les imatges és el centre de la ciutat. Per on les dues anàveu passejant. Seieu.

Les noies van agafar unes cadires atrotinades (el pressupost, al CDCIMM, se’l gasten amb coses més importants que amb cadires) i van seure davant una pantalla... Immediatament un robot amb forma de gos va saltar a la falda de la Violeta i una dona de mitjana edat, també amb bata blanca i els cabells totalment despentinats, va anar corrents a buscar-lo mentre deia "Tro, sigues bo! Tro, sigues bo!.. Disculpeu, noies, cada dia sembla més un gos de veritat"

El que podien veure és el que elles mateixes havien anat filmant dissimuladament amb els seus medallons d’altíssima fidelitat. El passeig que acabaven de fer. Una part de la ciutat amb moltes cafeteries, gent asseguda, passejant... Però les imatges no mostraven la realitat tal com estem acostumats a veure-la. La gent no semblava gent normal. Tots ells semblaven disfressats! Una parella vestida com de gala, un home vestit com un llop de mar, una dona ridículament maquillada, un home totalment caracteritzat de pallasso...

- Tenim introduïts, de moment, seixanta dos tipus diferents. Amb el programa d’hiper-realitat, veiem les persones tal i com són, exactament, en el seu interior. Així sabem immediatament qui pot implicar un perill per l’Estat, qui és de confiança, qui pot aportar coses positives. Cada perfil té una imatge.
- Aquest home que veiem com a un pallasso, Dídac, què vol dir?
- Ell pallasso és un personatge que pot cridar molt l’atenció, arribar a ser popular, atraure seguidors, però mai farà res dolent. Essencialment és un dels tipus “bons”.
- Ho teniu molt ben estudiat...
- Sí, aquests són els que, per exemple, ens interessen com a polítics...

La conversa va seguir, però ja no us puc explicar res més. Tot això és alt secret.



Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

dilluns, 16 de gener de 2017

Relats Conjunts: "Soir bleu"

Edward Hopper, 1914, Soir bleu

- Aquella gent es coneixien tots, entre ells, vull dir. Clar.
- Quina gent?
- Els artistes. O sigui, que eren com un grup tancat, no? Anaven als mateixos llocs, feien exposicions conjuntes...
- Ah, pensava que parlaves dels personatges del quadre... Doncs... dona, suposo que sí que tenien relació, clar, però...

Les dues estan mirant un quadre d'Edward Hopper. Hi ha un instant de silenci. Què li deu passar pel cap a la Sònia? La noia insisteix.

- Ho dic perquè a vegades, els uns surten en els quadres dels altres. Es retrataven entre ells... Tot i que les dades no quadren, eh? Ell era mort i ben mort, però potser l'admirava... i va voler plasmar la seva imatge. Sí, deu ser això. No és un retrat, és un homenatge. Potser tot el quadre és un homenatge per a ell.

La Clàudia suspira. Quan la Sònia comença a parlar com si tothom sabés què passa exactament pel seu cap és com jugar als enigmes de categoria difícil.

- No et segueixo, Sònia. Em pots dir de què i de qui estàs parlant? A qui veus en el quadre?
- Dona!! -amb l'expressió súper estranyada- No em diràs que no t'has adonat que hi surt en Vincent Van Gogh!
- Qui?... hahaha... però...
- No riguis, noia, que ho tinc claríssim. I ja sé que em diràs, que quan es va pintar el quadre en Van Gogh feia gairebé vint-i-cinc anys que era mort. I què? per això et dic que és un homenatge. Mira-ho bé, abans de començar a riure... que tu...
- Espera, espera... mmmm... deixa'm mirar bé... Bé... el cert és que sí que s'hi assembla molt.
- I tant que s'hi assembla molt!! Aquest quadre és un reconeixement a Van Gogh. Com pot ser que els experts no se n'hagin adonat.
- Doncs -amb un somriure- no hi deuen entendre tant com tu...

De cop... un la Sònia fa un crit...

- Eh!!... I si no era mort?
- Què?
- Doncs que potser no era mort. Potser van explicar que s'havia matat per donar-li una nova identitat, perquè pogués viure tranquil i, ja saps tots els dubtes i misteris que hi ha entorn dels fets i, casualment, potser... sí que es va voler suïcidar, o potser va ser algú altre qui li va disparar..., però se'n deuria sortir... Mira, mira, es nota que és un home gran. De fet, apostaria a que és en Van Gogh amb seixanta-un anys!!

Ara sí que la Clàudia s'ha quedat sense paraules...



Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS


diumenge, 15 de gener de 2017

Resum anual d'activitat blogaire i llistat de llibres llegits 2016

Estimats companys blogaires,

Es per a mi una vergonya mostrar-vos aquest resum anual d'activitat blogaire. Crec que una imatge val més que mil paraules, així que, sense més preàmbuls, aquí ho poso:


Nota: Posts fets per mi en altres blogs


I ara passem a l'altra joia de la corona, el "llistat" per dir-ho d'alguna manera, de llibres llegits durant l'any 2016. El 2017 ho milloraré segur! ;-)

1.- Temor a la verdad, Mary Higgins Clark

2.- Los viajes de Gulliver, Jonathan Swift

3.- L'avar, Molière

4.- Un crim, Pere Calders

5.- Peter Pan, J. M. Barrie

6.- Matar es fácil, Agatha Christie

7.- La guerra de los mundos, H. G. Wells

8.- On t'amagues? Mary Higgins Clark

9.- Cianuro espumoso, Agatha Christie

10.- Harry Potter and the cursed child, John Tiffany & Jack Thorne (començat, pendent d'acabar)

11.- Pigmalión, George Bernard Shaw


NOTES i COMENTARIS:

- Títols en color vermell: Llibres escrits en català o llegits en traducció a la llengua catalana.
- Títols en color blau: Llibres escrits en castellà o llegits en traducció a la llengua castellana.
- Títols en lila: Llibres escrits en anglès o llegits en traducció a la llengua anglesa.
- Autors masculins en color verd.
- Autores femenines en color salmó.

diumenge, 25 de desembre de 2016


JESÚS ÉS NAT, AL·LELUIA!!