dilluns, 1 de gener de 2018

Comencem 2018!!

Començarem el nou any amb un ànim ben positiu a veure si oblidem ràpid el 2017, any amb molts nervis, sense llista de llibres, gairebé sense posts i gairebé sense intervencions en blogs amics (tot i que el fet que no comenti no vol dir que no entri gens...)

Tant de bo el 2018 sigui, de veritat, el de el renaixement d'aquest Blog... que ja té més de 10 anys d'antiguitat i ni me'n vaig adonar... Ara anirem a post per dia!! ;-)


Bon any, blogaires catosfèrics!!!

dissabte, 16 de desembre de 2017

El color groc

M'han dit que hi ha algunes persones que no els agrada el color groc i es pensen que poden prohibir-lo... La cosa és surrealista. Si un dia et diuen "pensa una cosa ben absurda, quelcom ridícul" doncs una possible resposta podria ser prohibir un color. I llavors, va la realitat i et sorprèn i allò que semblava que només podia passar en el somni d'una nit de mala digestió es converteix en realitat i es prohibeix un color.

I se'ls diu a uns avis, a la ciutat de Reus, que no poden portar bufandes i llaços d'aquest groc llampant que hem triat per demanar la llibertat de bones persones, persones amants de la pau, persones treballadores, persones amb família, amb fills petits... I es prohibeix que es decorin arbres de Nadal amb llacets grocs, i no està permès demanar llibertat, ni democràcia, ni drets humans... i penses que quan s'acabarà això...

Són dolents.

Sí, Assumpta, ets una mica infantil, a vegades, ingènua... dius "són dolents" quan podries dir coses molt pitjors, perquè en tens moltes ganes, però també hi ha l'orgull de no permetre que et facin mal, de no donar-los poder sobre tu, cap poder... El temps posarà tothom al seu lloc. Mentrestant, aquesta tarda he comprat això:


perquè no m'agrada que la gent que fa trobades multitudinàries per donar-se les mans, gent que organitza concerts, gent que estima la cultura i la defensa, passi el Nadal a la presó. Ni el Nadal ni cap dia. I el llacet groc que fa setmanes que porto ja em sembla massa petit.

El Conseller Quim Font celebrava el passat dia 10 de desembre les seves noces d'argent. La seva dona, Laura, va voler donar un caire especial a aquest dia i, tot i no poder gaudir de la presència del seu home, va encarregar una Missa al'església dels Jesuïtes de Casp, de Barcelona... és una església molt gran... la gent ho va saber i van emplenar de gom a gom el temple, acompanyant la Laura i la família amb un silenci respectuosíssim durant tota la missa (concelebrada, per cert, per tota la comunitat de sacerdots que van donar-li, així, el seu suport) i cantant al final el Virolai i els Segadors.

Potser aquests que es pensen que poden prohibir colors no saben la força que tenim... la força de la raó!

dilluns, 27 de novembre de 2017

Heu vist això?

La veritat és que no cal que us ho expliqui... No hi ha res millor que veure les coses directament per un mateix... Cliqueu AQUÍ i ja em direu què en penseu...

dijous, 2 de novembre de 2017

dimecres, 18 d’octubre de 2017

dimarts, 17 d’octubre de 2017

dijous, 5 d’octubre de 2017

No importa la mida, el que importa és l'actitud...

Si espereu uns 20 segons, de cop, com per art de màgia, apareixerà el vídeo que us vull ensenyar ;-)

dijous, 28 de setembre de 2017

Votando voy, votando vengo...


La Tuna Tuninya amb el seu fabulós èxit T1na DiscO :-)


Èric Vinaixa "Dies de Llum"... preciosa

dissabte, 5 d’agost de 2017

Jo encara recordo les pessetes

Doncs sí... no és que tot ho pensi en pessetes, ni molt menys, però a vegades sí que faig un canvi... i m'esgarrigfo! Un petit exemple. Hi ha uns retoladors que m'agraden molt. Per un cantó són normals i per l'altra fan punta com imitant un pinzell... i serveixen per fer cal·ligrafia i tal. A l'Abacus valen 3,80 € UN RETOLADOR o sigui, 632 pessetes!


Us imagineu comprar un retolador per 632 pessetes? Per aquest preu "abans" en compràvem un estoig amb -com a mínim- una dotzena!!

Però bé... així, pensant, vaig voler veure què ha pagat el Paris Saint Germain per Neymar:


Efectivament: gairebé TRENTA-SET MIL MILIONS DE PESSETES...

Recordeu què era UN MILIÓ DE PESSETES? No era una fortuna però era una quantitat respectable. Estalviar-la tenia el seu mèrit.

AVUI EN DÍA, un mileurista necessita MIG ANY per guanyar un milió de pessetes... No és cap tonteria, doncs.

Un mileurista guanya, a l'any DOS MILIONS DE PESSETES. (1.996.632 pessetes)

Avui en dia, tal com estan les coses, un mileurista no és pas qui menys cobra en el mercat de treball... mare meva! La quantitat de gent que està treballant per 600 i 700 Euros al mes!!

Doncs bé, el PARÍS SAINT GERMAIN ha pagat per Neymar el que un Mileurista cobra en 18.500 anys.

Ja no cal dir res més...

divendres, 4 d’agost de 2017

dimarts, 1 d’agost de 2017

Cada dia...

Hola!!

Cada dia penso que seuré davant l'ordinador i faré un post :-)

Tinc "pendent" el RELAT per la CARME i he d'explicar un munt de coses... però la xafogor em mata.

El meu ordinador (jo no tinc portàtil, ni tablet) és un ordinador normal de sobretaula. És en una petita habitació, amb una finestra que dóna a un carrer on toca el sol a lo bèstia fins que es pon. Això, a l'hivern m'encanta (de fet, tot el pis és molt clar i a l'hivern és ideal, que jo necessito llum), però a l'estiu seure a fer alguna cosa és una tortura... és com entrar en un bany de vapor sense opció a, després, anar a una piscina fresqueta.

Aquesta xafogor em fa sentir molt cansada... molt, molt cansada...


Tornaré!

divendres, 7 de juliol de 2017

Ada Colau: Una persona amb doble cara segons bufa el vent...


Això és el que deia l'ex-activista Ada Colau (sí, la que sempre mirava a la càmera) del referèndum grec...
El que li valia per Grècia no li val per Catalunya...

Mentidera...

dimarts, 20 de juny de 2017

RENFE, CACA

Aquest cap de setmana passat vaig anar a Barcelona a veure la família. Diumenge, per tornar a Reus vàrem decidir agafar un tren que sortia de Passeig de Gràcia a les 19:54. Sorprenentment va sortir puntual...

En arribar a Vilanova ens aturem i anuncien que per "no sé què..." (la megafonia, en castellà, evidentment, s'entén fatal) "... que ha passat a Cunit tindrem unos minutos de retraso"

Passats una mica més de vint minuts, comencem a avançar però sense agafar la velocitat que hauríem de tenir i, arribats a Cunit, passem l'estació i, tant sols uns metres després, ens tornem a aturar... a les 21:16 ens trobem en aquesta situació. Al cap d'una estoneta, tornen a anunciar per megafonia i llavors entenem que diu que hi ha hagut un "arrollamiento" i que estan esperant l'autoritat judicial per fer l'aixecament de cadàver.

Es veuen bombers caminant per les vies. Suposo que buscaven restes de la persona que s'havia tirat, clar... Anava passant el temps...

A les 22:05 el tren es posa en moviment i avança cap enrere els pocs metres que havia fet per quedar just a l'estació de Cunit.

Ningú va informar ja de res més. Ningú sabia si havia arribat el Jutge de Guàrdia. Una noia que entrava a treballar a les 22:00 a Tarragona estava súper nerviosa. La gent buscava informació per Internet amb els seus mòbils...

Cap a les 23:00 van obrir les portes... adéu aire condicionat. Gent baixant a l'andana per estirar les cames. Gent pegant crits als treballadors que per què no ens portaven autocars.

Allò estava FOSC com la boca d'un llop. No es pot entendre que, amb aquella foscor estiguessin buscant encara restes del cadàver. És absolutament increïble... Altres persones demanaven que ja ens podrien portar aigua... (hi ha gent que té sentit de l'humor). Jo vaig enviar un whatsapp a ma germana explicant-li tot i dient-li que truqués a TV3 (no volia trucar directament jo per si em feien esperar molt, no quedar-me sense bateria).

Gent trucant a empreses de taxis, altres a familiars perquè els anessin a buscar.

Cap a les 23:40 em van trucar de TV3, jo els vaig explicar la situació i em van dir que "ara mateix enviem una unitat cap aquí"...

A les 23:55 el tren es va posar en marxa. Aproximadament una hora més tard vàrem arribar a Reus.

Cap a les 00:20 vaig rebre una altra trucada de TV3 dient que havien arribat a Cunit i que no hi havia res de res... i jo li vaig dir que ja havíem sortit, però que la notícia podia sortir igualment, que allí s'havia fet un tap de CINC combois i que Renfe no havia fet res de res per ajudar al passatge. La resposta va ser "Nosaltres som la tele i necessitem imatges, testimonis de la gent, sense això no hi ha notícia"... OK. Espero que no em passi mai més però si em passa li diré a ma germana que truqui a Catalunya Informació, RAC-1 o a qualsevol lloc que no considerin que una notícia sense imatges no és notícia.

Vàrem arribar a casa amb la boca seca, mig groguis... i amb la sensació que si tot això arriba a passar a Madrid els hi posen autocars al cap d'una hora.

Jo anava en aquest:



Però, si us plau, llegiu el testimoni d'aquesta noia que es va quedar també en el mateix "tap" que jo però en un altre dels cinc trens afectats:


Si algú té curiositat per llegir més comentaris, AQUÍ.


Si volem uns Ferrocarrils on ens tractin com a persones... VOTEM INDEPENDÈNCIA!!


dijous, 15 de juny de 2017

Semblava que no arribaria mai el dia!!


Ara torno a disposar d'hores per viure!! :-))

MAC, no pateixis, ja me'n recordo del llibre (el pobre ha passat uns dies ben abandonat!)

CARME, ara parlarem dels estoigs! ;-)

diumenge, 11 de juny de 2017

Deixeu-me posar una medalla...

Ja fa més de tres anys que es va posar de moda el que ha estat un dels èxits més rotunds del Club Súper 3 (potser només superat per la cançó d'aniversari "Anys i anys per molts anys"). Tan bon punt la vaig sentir em va fer pensar en el procés del nostre país cap a la Independència (ho poso en majúscula conscientment hehe). Llavors, el 30 d'octubre de 2013, vaig posar aquest tuit, que no va tenir massa èxit, tot s'ha de dir


Passava el temps, volíem fer referèndum, ens deien que no... El 15 de març del 14 vaig tornar a posar-ho, fent broma amb tot allò que ens deien de l'adoctrinament...


I llavors, per si algú no coneixia la cançó, la vaig enllaçar:



Ara, en saber la data pel referèndum, resulta que 1-O (1 d'octubre) sona igual que Uh, Oh!... i molta gent ha recordat la cançó!

Fins i tot en JORDI CALVIS, ha fet un disseny que PRODUCTES DE LA TERRA ha convertit en samarreta






Cantem!!! Cantem!!!




Ser valents és molt millor que tenir força!!!
1-O
No tenim por!!!

Ni Soraya ni Rajoy!
1-O
No tinc por!!

dimecres, 24 de maig de 2017

Relats Conjunts: "El Cavaller irritant"

Berthold Woltze (1874), El cavaller irritant

La pobra noia fa una carona! Al principi, tot just sortir el tren, ha obert la seva bonica bossa de viatge i ha tret un llibre petitó, jo diria que de poesia. Ha anat a una pàgina que tenia marcada amb una cinta de seda i no crec que hagués llegit ni dues línies que aquell home ja li ha preguntat una cosa. Tinc la sensació que anava a seure al seu costat però ella ha fet un moviment ràpid i hi ha deixat la bossa. Ell ni s’ha immutat, ha tret el cap per darrera i ha començat a xerrar. Ella ha sospirat, ha guardat el llibret i ha contestat amb algun monosíl·lab.

Després d’un parell de minuts de silenci i, quan la noia semblava que feia el gest de tornar a agafar el llibre, l’home ha tornat a insistir, girat, inclinant el cos per damunt el seient, mig de genolls sobre la seva pròpia cadira. Aquesta vegada les seves paraules han estat més directes que si ets molt bonica, que com és que viatges sola, que on vas, que si t’esperen...

Les faccions de la jove han anat canviant d’avorriment, a cansament, preocupació i ara ja se la veu espantada, com si tingués por. La seva expressió és tot un poema, pobreta, em fa llàstima. És tan clar que, a través de la mirada està demanant ajut que...

-Talleu!! És bona!!

De cop, tota l’escena es desfà. La noia somriu relaxadament, l’home del seu darrera es posa dret mentre diu:

-Ostres! Que n’és d’incòmoda aquesta postura. Encara m’agafarà lumbàlgia... No podria seure al costat de la Lídia?

-Nooooooo -respon un dels càmeres- que diu el jefe que ella ha de demostrar que no t’hi vol posant la bossa...

El pobre home es posa a caminar fent-se ell mateix, com pot, unes fregues als ronyons...

-Ha quedat molt, molt bé –manifesta el director- una bona estona seguida, en temps real... Molt bé les teves mirades, Lídia, al final em feies llàstima de debò. Podeu anar a l’hotel a descansar una mica. A les quatre de la tarda tots aquí.

La Lídia es posa a riure... S’aixeca i surt corrents darrera el seu marit. En Pere Gomis i la Lídia Agustí porten ja quatre anys de casats. La diferència d’edat no és cap problema, se’ls veu cada dia més enamorats... S’allunyen agafats de la mà mentre ella li va dient:

-Quan arribem t’estires una mica, que si has agafat una mala postura...



Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

dilluns, 22 de maig de 2017

Ja recordeu aquest blog?

Aquest blog segueix existint...


Ja el teniu a les vostres llistes? A les barres laterals? Segur? Potser penseu que sí i per alguna causa ja no hi és... Sabeu quan s'actualitza?

Així, així, de puntetes, sense massa públic, ell ja ha fet sis anyets. Si l'aneu a veure podreu llegir la història d'unes estovalles

dissabte, 13 de maig de 2017

MOMENTS D'ANIVERSARI

Estimada Carme,

Porto dies pensant en el teu aniversari, en la qüestió de bons records i records no tan bons... La veritat és que de bons en tinc moltíssims (els posts d’aquests dies d’en McABEU en són un exemple... tota aquella història de les agendes! Què bé ho vàrem passar!) En general, sempre he gaudit molt amb tot el que significava interacció bloguera.


Són magnífics records els premis C@ts, les desvirtualitzacions, les trobades... Darrera dels blogs hi ha persones excepcionals. Sorprenents. Amb un cor enorme. Algunes de les coses que explicaria aquí potser és millor no dir-les ja que tal vegada estaria desvetllant coses que qui les va fer prefereix que no tinguin publicitat però, insisteixo, parlo de molt bona gent...

Voldria ser original i no repetir el mateix que digui la majoria. Intentar recordar quelcom molt especial... però, cada vegada que hi penso, em venen més i més coses al cap!... A veure si em surten coses diferents o repeteixo amb altres...

- La creació del blog-via per la independència (amb la SARGANTANA i tu, CARME), aconseguint que, l’any 2013 no tan sols centenars de milers de catalans sortissin a donar-se les mans creuant tot Catalunya sinó que també un munt de blogs s’enllacessin donant-se pas els uns als altres en una cadena de posts de contingut català.

- L’homenatge a Dickens… Aquí també hi va intervenir en MAC… Jo, dickensiana fins al moll de l’os em vaig unir (instigada per en MAC) als actes oficials que, amb el vist-i-plau des de Londres- s’organitzaven a tot el món. Molts blogaires (més de cinquanta) van participar llegint un llibre de Dickens i fent un comentari. Vàrem aconseguir que la web de Londres parlés de “Online tribute to Dickens by bloggers from Catalonia”. Tot va ser recollit a “L’espai Internet de TV3

- Quick-blog: Recordo també un any d’un estiu especialment calorós en que algunes blogaires (especialment la CARME i la SARGANTANA) es van posar en mode-SLOW i jo,per portar la contrària, vaig decidir que faria un post cada dia... I ho vaig aconseguir!!

- I moltes, moltíssmes coses més... Ara que ja tenia el post acabat me'n recordo de les mandales que vàrem pintar!

Mandala pintada per la CARME

Però, en lloc de centrar-me en coses concretes, diré dues coses molt positives que m’han aportat els blogs “en general”

1.- Recuperar l’afició per la lectura: Jo, de petita i joveneta, era una fanàtica de la lectura, després –tot i que sempre he llegit, clar- el volum va anar baixant i vaig perdre aquell costum de tenir sempre un llibre entre mans. Això ho vaig recuperar gràcies als blogs, a les llistes d’en XEXU, als comentaris d’altres blogaires de llibres que havien llegit, a la gran afició lectora en general de tota la catosfera i, fins i tot, a la creació d’un blog molt humil però al que estimo molt “Silenci, estem llegint” que es manté actiu gràcies a la paciència d’en MAC.

2.- Assolir un nivell força bo de català escrit. Sé que no tinc un català perfecte i que els meus posts poden tenir alguna falta, però estic segura que, en general, el nivell és bo. No era així fa uns anys. Jo ho vaig estudiar tot en castellà (tinc 55 anys) i mai he “estudiat català”. Tot el que sé és auto-didacta. Llegint, consultant, preguntant... Fa uns anys (parlo ben bé de catorze o quinze anys enrere), quan jo ja era activa a Internet (en fòrums i coses similars) el meu idioma d’expressió era el castellà, perquè era l’únic en que era capaç d’escriure bé. Quan escrivia coses personals ho feia en català, clar, però “en públic” no em refiava de no fer errades de l’alçada d’un campanar. Em feia vergonya demostrar que no dominava la meva llengua. Fins que vaig dir “prou” i em vaig llençar. I estic molt contenta perquè crec que ho faig prou bé ;-)

I millor que ho deixi o això no acabarà mai!! :-)

Paint de la CARME

Gràcies per tot, CARME, moltes felicitats per l'aniversari del teu blog i, si us plau, no marxis, segueix sempre per aquí perquè tens una màgia molt especial que, crec sincerament, és un dels elements que fa que encara existeixi aquesta catosfera nostra!! La catosfera, sense tu, no seria el mateix i en quatre dies es desmembraria... Molts publiquem menys, entrem menys, estem més "dispersos"... però seguim aquí perquè ens hi trobem bé, i un dels elements que dóna aquesta sensació de trobar-se a gust, és LA CARME ;-)