dilluns, 13 de juny de 2016

Blackout poetry

Amb aquest post participo en l'exercici-joc que ens proposa SA LLUNA en el seu blog... M'ha costat moltíssim i m'ha quedat una cosa rara i surrealista. La veritat és que és molt difícil, però ho he trobat, també, molt interessant.

Aquest és el text original amb les parts ratllades eliminades:


Des de l'autobús el Sr. X guaitava aquell dia gris que se li reflectia a la cara. Un somriure pintat d'un fúcsia intens destacava al bell mig d'una enorme pancarta penjada entre dos arbres del parc. Aquell esclat de color li va semblar força absurd, gairebé insultant.
Quan va baixar a la següent parada, un gos menut i grassonet el va seguir insistentment tot remenant la cua. Ell se'l va mirar de reüll sense bellugar pràcticament el cap; l'animaló duia un vestit negre de punt amb un interrogant blanc que li queia just al centre de l'espatlla.
Li va resultar ridícul i empipador; era com aquells emprenyadors que trucaven al timbre per vendre assegurances de vida o enciclopèdies quan estava tranquil·lament assegut a la butaca.
Mentre ignorava la seva irritant presència, es va creuar amb un músic ambulant que cantava acompanyat d'una guitarra "avui pots morir, contempla la vida". Ficava una passió desfermada en la interpretació d'aquella cançó, donant forma als sentiments emmagatzemats entre les paraules. No semblava reivindicar res, ni havia cap moneda al terra...
El Sr. X, incomodat per aquell improvisat personatge, només el va mirar un instant, desaprovant aquell esclat de bogeria sobtada. Li molestava qualsevol cosa que pertorbés la gris monotonia de l'existència.
Seguia metòdicament sense alteracions la rutina d'una ruta prefixada; no llegia ni veia missatges enlloc i així era com havia decidit viure...
Hi ha qui pot pensar que ja feia temps que era mort, però en tot cas, aquesta apreciació no deixa de ser abstracta i molt subjectiva.

I això és el que en queda!!


El Sr. X pintat d'un fucsia intens va semblar força absurd,
menut i grassonet vestit de punt blanc
mentre cantava acompanyat d'una guitarra.
Ficava una passió desfermada, 
donant forma a un esclat de bogeria 
metòdicament prefixada;
així era com havia decidit viure...

9 comentaris:

  1. M'ha agradat, justament per aquest toc surrealista. Molt ben trobat! :-)

    A veure si m'hi poso...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies!! ;-)) La veritat és que em pensava que seria més fàcil i em va costar força... Hauré de practicar hehehe

      El que no tinc cap dubte que tu te'n sortiràs a les mil meravelles! :-DD

      Elimina
  2. ha,ha,ha, ets bona, nina!
    M'agrada i, ara, anirà cap el blog. ;)
    Gràssis ... bessets dolcets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Va ser un bon entreteniment!!
      N'has de fer més! hehehe

      Elimina
  3. Molt bo, aquest esclat de bogeria metòdicament prexixada... M'has fer riure... Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que estava a punt de rendir-me quan em va sortir aquest final tan... "especial" ;-))
      És divertit (però costa, eh?) ;-))

      Elimina
  4. Teniu molta traça, fer sortir una història coherent d'un text més llarg em sembla molt difícil, i la manca de temps no hi ajuda.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molta traça no creguis, eh? al menys jo, que em va costar un munt! M'hi vaig posar i pensava que en deu minutets hauria tret un text i vaig haver de canviar de fil un munt de vegades. Vaig provar amb un autobús fucsia, amb uns arbres fucsia... hehehehe... i el rellotge anar corrent. Jo ho he trobat difícil, però molt interessant ;-))

      Elimina
  5. doncs t'ha quedat molt i molt bé Assumpta

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!