dilluns, 1 d’octubre de 2018

Relats d'estiu de la Carme (segon de 2018)


- Corre, corre, que ja hem arribat!! –Diu l’Una rient i saltant!
- No puc més, Una, no puc més... –respon la pobre Dos gairebé sense aire.
- Va, dona, si ja hi som... ¿no veus el local?
- Sí, sí que el veig... però ja no té cap importància. Arribem molt tard. Ja no hi ha ningú. Sempre és per culpa meva.

L’Una es gira i veu l’expressió trista de Dos... una llàgrima li regalima galta avall. S’ha aturat. Tan sols li queden una dotzena de passes per arribar davant el petit restaurant de colors. Però no es mou. Resta quieta i mira el terra. És com si volgués demostrar que no pot... o, potser, veritablement, no pot. La seva expressió és tan trista!
Una, que ja era davant el petit restaurant, dóna (amb accent diacrític) la volta i camina els pocs metres que la separen de Dos. Li dóna (amb accent diacrític) la mà, li somriu i li diu:

- Quan vas veure la foto et va agradar moltíssim. Et van entusiasmar els seus colors. No penso deixar que et facis enrere. Tenies moltíssimes ganes de venir, de participar, d’escriure alguna cosa.
- Hem fet tard, Una. Quinze dies tard.
- Això no és cert, Dos... jo vaig llegir com la mestressa deia que, a les seves festes, mai ningú no feia tard. Vine.

De la mà d’Una, Dos fa petites passes fins que les dues s’asseuen a les alegres cadires vermelles. A la taula hi ha una ampolla amb un clavell que els dedica un somriure feliç. Dins es poden veure tres o quatre taules buides... (Certament, no hi ha ningú més... però l’Una no vol admetre de cap manera que han fet tard)

Surt una noia amb cara de despistada i els demana què prendran:

- Dos cafès americans amb gel... amb dos sucres i tres glaçons.
- Molt bé. Ara els hi porto. Seran tres eurus... és que aquí es paga al moment perquè a vegades passen coses rares.
- Sí, sí, no pateixi... no ens fa res. Tan sols volíem arribar. Arribar... fos quan fos... poder seure aquí i fer-ne una petita redacció.
- Jo crec que hem fet tard –insisteix Dos.
- No ho digui pas això, senyora, aquí mai ningú fa tard –somriu la cambrera- així ens ho explica sempre la mestressa.


Aquest relat (una mica tard, però NO fora de termini, com diu la mestressa) és per participar en el Joc d'Estiu de la CARME

6 comentaris:

  1. Acabes de demostrar que mai no és tard i que està clar que els Relats de l'estiu de la Carme poden durar fins la tardor.

    M'agrada la Una i el seu optimisme persistent. Dos, bonica, au, relaxa't i gaudeix del moment. Per cert aquesta cambrera que tenen és una joia. A mi m'encanta: menudeta, amb cabells curts, molt eficient i tindrà cara de despistada, però no n'hi escapa ni una.

    Gràcies , Assumpta, no podies faltar i em fa molta ilusió que hi siguis...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, CARME!!

      Ja saps que aquest estiu m'han passat coses no massa bones i que vaig estar uns dies més allunyada "del normal allunyament"... Quan vaig voler fer el relat no trobava el post i em vas haver d'indicar tu on era perquè jo m'havia fet un embolic ;-))

      Tan bon punt vaig veure la imatge em va encantar pels seus colors!! Va ser el que més em va agradar. El local, tan petitó però amb uns colors que transmetien alegria... Però, noia, darrerament les musses no estan gaire amb mi... passaven els dies i em venien relats tristos al cap i això no ho volia fer.

      També tenia el consol del missatge que li havies deixat al nostre estimat MAC dient que els teus relats no caduquen mai...

      I de cop, ahir, em va venir la idea d'aprofitar aquest "desdoblament meu" (UNA i DOS sóc jo mateixa, clar) amb moments bons i moments tristos per escriure el relat. I les vaig fer arribar a les dues, juntes, agafades de la mà, a seure a la petita taula on una flor et dedica un somriure...

      I la cambrera!... Ja ho pots ben dir que és una joia. Sembla despistada, però sap ben bé quin tracte ha de donar a tothom i, sobre tot, ningú li marxa mai sense pagar!! :-DD

      Elimina
  2. Molt bo. I res de "retard", aquest relat tal com està fet no podia sortir a l'agost... no tindria sentit. :-DD

    M'ha agradat molt i vull destacar aquest "aquí es paga al moment perquè a vegades passen coses rares". M'has fet riure amb aquesta picada d'ullet al relat de la Carme... i al meu. ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, MAC!! ;-))

      Oi que no? Oi que aquest relat, per quedar ben encaixat, havia de sortir tard? :-DD

      Quan vaig llegir el teu relat el detall de "marxar sense pagar" que el relacionava amb el de la CARME em va encantar... Aquestes coses a mi em fan sentir bé, són les petites complicitats catosfèriques hehehehe... així que, hi he posat un granet més :-DDD

      Elimina
  3. I encara que el termini s'hagués tancat, segur que a la mestressa no li hauria importat la visita, ben al contrari!

    ResponElimina
  4. bon relat ......mai és tard si la narració arriba ....alcapdavall amb la calor que fa sembla que encara és estiu

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!