Suposo que la majoria de vosaltres heu sentit parlar d’un programa de TV3 anomenat Casal Rock. Jo també sabia de la seva existència, però no l’havia vist mai. Tenia una idea preconcebuda (molt diferent de com és en realitat!) i pensava que no m’agradaria.
Però, fa unes setmanes, en un dels avanços de programació, en van posar un trosset. En aquell moment jo no mirava però vaig sentir en Josep Lluís que em cridava: “Mira, mira, és l’Anna de Cervera... A casal Rock!... l’Anna... de l’Escola de Catequistes!”...
L’Anna Vidal! I tant que la recordava!! És d’aquelles persones que deixen petjada ;-)
Anna Vidal (Foto copiada de l'enllaç del programa)
Varem coincidir fa quasi set anys (l’estiu els farà) en uns Cursos d’estiu que, amb el nom d’Escola de Catequistes, organitzava el Secretariat Interdiocesà de Catequesi de Catalunya i les Illes Balears (S.I.C.). Allò era una passada! En els programes de matrícula hi havia un munt de cursos per triar, tant de temes teòrics com de classes pràctiques i tallers (activitats per fer amb els infants, com fer catequesi amb nens amb alguna discapacitat, etc.) Era maquíssim centenars de persones (no exagero, no), tots amb els nostres diferents accents de la llengua catalana, vinguts del sud o del nord, de les illes, de terra endins...
Com es feia en època de vacances, jo hi anava amb en Josep Lluís, el qual s’apuntava al Curs teòric del matí, però no als tallers de les tardes i aprofitava per llegir, passejar, escriure...
Aquell any havíem triat el mateix curs, crec recordar que era l’estiu que varem fer El Credo. El professor, Mn. Rafael Serra, és (casualitats de la vida!), actualment, i des del mes d’octubre passat, el Rector de la nostra Parròquia ;-)
Al lloc de l’Escola a Tarragona, la Residència del Col•legi La Salle, hi feia molta calor... tanta calor que a algunes aules no s’hi podia pas estar, així que alguns grups varem agafar taules i cadires i sortíem a fer la classe a un jardí que hi havia... Ens llevàvem ben aviat, la pregària del matí, l’esmorzar i... cap al nostre lloc de jardí! ;-))
I allí, el grupet que formàvem aquella classe, gaudíem (perquè no hi ha altre paraula que ho defineixi millor) de les lliçons i les converses que sortien... Una de les persones que més s’emocionava era l’Anna. Abans he parlat amb ella per telèfon i, quan recordàvem aquell curs, tenia ben present les classes al jardí i com, a vegades, li queien les llàgrimes... Ella ja era vídua llavors i quan, segons la conversa, es recordava del seu marit, s’emocionava... No, no... no és posava trista, no... era una sensació de total confiança en que un dia es retrobarien... i, quan ho deia, a en Josep Lluís i a mi (i la resta del grup... potser unes quinze persones) ens transmetia aquella fe seva tan forta i tan ferma.
El càsting de l'Anna
Aquesta Anna és la que, animada com sempre, es decideix (amb l’empenta de la família) a participar a Casal Rock perquè es vegi que, com ella diu "la gent gran no és gent avorrida ni passada de moda". Per demostrar que hem de lluitar cada dia per ser feliços perquè, també amb les seves paraules (ella que, valenta, presumeix davant tota l’audiència de ser Catequista), "Déu vol que siguem feliços".
El programa en sí és una meravella... a mi em té enganxada totalment (cosa que no m’esperava en absolut!). Aquí no hi ha competició. No hi ha guanyadors ni perdedors, no hi ha eliminats... Són un grup, són amics, s’animen entre ells. Aprenen conjuntament i s’ajuden. Tot sota la direcció d’en Marc Parrot el qual els parla amb una sinceritat, un respecte i una dolcesa que dóna gust...
Són persones de la vida real, amb els seus fills, els seus nets i les seves capsetes amb les pastilles que han de prendre...i, molt important, les seves il•lusions (l’Inma de 81 anys, fa jerseiets de mitja per petitons per si algun dia arriba a besàvia... és genial!)
L'Anna i l'Inma solistes del vídeo-clip "Zapatillas" d'El Canto del Loco
I practicant-la, uns dies abans, al Palau Sant Jordi, amb El Canto del Loco
M’ha explicat l’Anna que queden cinc programes i que, ara que ja està tot gravat i acabat, entre ells segueixen sent amics, que han creat uns lligams forts i que n’estan tan contents.
Al final de la nostra conversa li he demanat permís per fer aquest post i m’ha dit que “I tant!!” i m’ho ha dit rient... amb alegria, perquè ella transmet alegria... la porta dins.
Ah, i una cosa que us farà gràcia i amb la que jo estic molt d'acord... diu l’Anna Vidal que si els nostres polítics fossin com en Pep Guardiola i en Marc Parrot les coses sí que anirien bé! ;-)
Us recomano aquest programa... és el millor que hi ha per pujar els ànims!! Dimarts al vespre, a TV3.
Un feliç retrobament per a tu, es nota que t'ha fet il·lusió, ho transmets amb les teves paraules. No obstant, lamento no compartir el teu entusiasme pel programa. Bé, jo no miro mai la tele, així que tampoc sóc objectiu, però tinc la mateixa idea que segurament tenies tu abans, i veient vídeos no em canvia, i les vegades que n'he vist promocions i això... doncs tampoc. Tot s'ha de dir que sóc molt contrari a programes d'aquest tipus, que generalment es fan amb gent jove amb un màxim de dues neurones. I aquest no deixa de ser un reallity, encara que sigui ben intencionat i inofensiu.
ResponEliminasón un bon exemple, no hi ha dubte
ResponEliminaOOOOOOOOOOOH!!!! Quines ganes tenia de llegir-te'l des que em vas dir que l'escriuria!! Cada dimarts veiem Casal Rock a casa i hi he enganxat la meva sogra i tot (que no miren gaire la TV3...).
ResponEliminaVaig gaudir moltíssim del programa l'any passat i quan vaig veure anunciar que en feien una segona edició casi exploto d'alegria!!!!! Crec que és una tasca molt maca, aquesta que fa el programa, tot i que he parlat amb gent que diu que el troba de molt mal gust perquè sembla que els padrins hi vagin a fer el ridícul. Jo no ho trobo pas! Ho trobo milers de cops millor que un programa com OT, en què hi ha gent expulsada i que plora, hi ha competitivitat i, en tercer lloc, per què pot sortir a cantar gent jove, nens cantant música folklòrica, i la gent gran no pot sortir a cantar rock?
Personalment crec que val molt la pena per recordar-nos que hi són i que encara poden fer coses, que molts estan plens de vida i a molts que pensaven que els quedava poc els l'haurà tornada!
Jo estic encantadíssima amb aquest programa i cada capítol m'emociona. Penso en la meva àvia que als darrers anys sempre deia que era un trasto i que aviat moriria i que ja no li quedava gaire i totes aquestes cabòries que se'ls posen al cap, i després veig aquests avis tan plens de vida, que tornen a ser joves, però amb tot el que han viscut al cor... És fantàstic! :D
I l'Anna és la millor!!!!! M'encanta!!!!!
Home, XeXu!!! Jo no crec que sigui pas un reality d'aquests, tipus OT, Supervivents i aquestes merdes enganxades en un pal. Em sap greu, però no ho veig així! Crec que no deixa de ser un programa que treballa amb diverses persones en un tema concret que és la música i aquestes persones són gent gran. No el trobo gaire diferent de programes diversos que ja s'han fet a TV3 que tractaven la immigració i coses així. Això no és un concurs, sinó un treball que es fa amb gent gran a la qual aquesta nova activitat els dóna vida. Al mateix temps, s'intenta demostrar que encara formen part de la nostra societat, cosa que molta gent ha oblidat...
ResponEliminaDefensaré aquest programa fins a la mort a capa i espasa! hahahaha
L'únic que em sap greu són els desqualificats del principi, però, clar!, no hi poden anar tots, no? Quina llàstima...
Hi ha gent que critica per què els fan cantar un tipus de música que "no va amb ells", però suposo que és la gràcia del programa.
ResponEliminaFa il·lusió quan algú que coneixes surt per la tele, no?
ResponEliminaJo no sóc seguidor del programa però si que n'he vist més d'un capítol i estic molt més d'acord amb la NUR que amb en XEXU.
És divertit i desprèn "bon rotllo", per tant no es pot ni comparar amb un reallity. No té res a veure amb programes infectes com els que la NUR cita en el seu segon comentari.
Jo només he vist un cop el programa, i potser un parell més de cops algun trosset... i tot i que no veig mai la tele, i per tant no m'hi he enganxat he de dir que estic totalment d'acord amb tu. Dóna bon rotllo i fa il·lusió que la gent gran tingui ganes de fer coses divertides i trobo que es nota que s'ho passen tant bé... i que aprenen i que es relacionen. Jo ho trobo un encert de programa, encara que jo no me'l miri... una abraçada de divendres... me'n vaig a fer una mia de feina!
ResponEliminaXEXU.- Sí, sí, a nosaltres ens ha fet moltíssima il•lusió ;-))
ResponEliminaEn quant al programa, la veritat és que, si no arribem a veure -de pura casualitat- que sortia l'Anna, tampoc l'hagués mirat i m'hagués quedat amb aquesta idea de reallity que, després, he vist que no té res a veure :-)
Els participants no competeixen entre ells, tampoc viuen tots junts en un mateix lloc, sense saber res de l'exterior, ni hi ha càmeres per tot arreu... Els programes són gravats, es veuen assaigs i activitats de com preparen les cançons i de la vida diària dels avis (a mi m'encanta quan veig que a alguns els nets els ajuden a aprendre les cançons)
En fi, que tampoc és que et vulgui convèncer ara que el dimarts al vespre et posis davant la tele incondicional :-)) però sí assegurar-te que no s’assembla en res a aquests programes que penses... no hi ha baralles, no malparlen uns dels altres, s'ajuden amb les lletres... Es tracta de demostrar que l'edat no té perquè significar perdre la il•lusió per fer quelcom nou :-))
Al primer capítol que vaig veure hi van sortir Els Pets que, per cert, van estar genials :-)
Mira els avis (a casa seva, perquè ells segueixen en el seu entorn) reflexionant sobre la cançó Tantes coses per fer :-)
Diu l'Anna que poden dir el que volen, que no hi ha cap control de res, que és tot "autèntic" :-)
Jejeje que no, que no, que no et vull convèncer que ho miris, només que no és cap reallity :-))
JESÚS M. TIBAU.- I tant que sí! ;-))
Jo mateixa moltes vegades penso "ai, que ja me'n vaig als 50, que això ja no sé si va per mi..." L'any passat, després del triplet, vaig anar tot un dia amb la samarreta del Barça: pel carrer i a tot arreu. Tenia dubtes... però res, res, una dosi de "ganes de viure" sempre és bona :-))
NUR.- Jajajaja pensava en tu quan el feia!! T'ho prometo :-))
Fins i tot, si em vaig animar a telefonar-la després de tant de temps (vaig fer de Miss Marple per aconseguir el telèfon jejeje) parlar-hi i que quedés un post més ben fet va ser també perquè vaig pensar que a tu et faria gràcia saber més directament d'ella... I què contenta estic d'haver-ho fet!! Quina conversa tan maca que varem tenir! :-))
Quan em vas posar aquell comentari em va fer molta gràcia i em va encantar que una persona jove, moderna, activa, com tu, sentís aquesta il•lusió per aquest programa... estic segura que tot el que expliques és, justament, la idea que es pretén transmetre ;-)
I fas molt bé d’haver-hi enganxat a la teva sogra!! ;-)
Tristament, hi ha molts avis i avies que, com tu dius, es senten inútils... i és un sentiment real, que els fa pensar que ja no serveixen per res... i això és molt trist.
Precisament... hi ha una de les avies, que anava em bastó i diu que ara ja no l’agafa... Per a mi això és un cas claríssim de com n’és d’important la part psicològica per a sentir-se bé :-))
P-CFACSBC2V.- És cert que és una música a la que ells no estan acostumats :-) Però tots ells tenen experiència cantant, o bé actualment o en algun moment de la seva vida, han estat en alguna coral, per exemple. No són gent que “desafina” i que van allí per fer quelcom humorístic... no, no. Precisament trien gent que els agrada la música, que en saben una mica (fins i tot n’hi ha que saben tocar algun instrument)... Llavors per ells és un repte, però un repte que és maco i que, sobre tot, emprenen amb moltíssima il•lusió i que, com diu la Núr, s’encomana ;-))
ResponEliminaMcABEU.- A mi em va fer moltíssima gràcia!! I el que em deixa admirada és la força que tenen tots en conjunt... És que m’encanta :-DD
El dimarts al vespre estic incondicional a rebre la meva dosi d’optimisme i de capacitat de lluita dels meus avis preferits ;-))
He comentat a vegades que jo no recordo als meus avis. Dos d’ells van morir abans que jo nasqués (imagina... la mare de la meva mare va morir quan ella encara no tenia tres anyets i l’avi patern quan mon pare encara era solter) l’avia paterna quan jo tenia un any i mig i l’avi matern quan en tenia cinc i mig (recordo algunes “imatges” i que quan em veia em deia “Hola, princesa”)... i, moltes vegades, quan veig la gent que parla dels seus, i quan veig el que fan, com estimen els nets, si els van a buscar a l’escola, els hi donen el berenar... (això si no els cuiden tot el dia) penso que són persones molt especials.
No tot són flors i violes a la vida d’aquesta gent... algunes de les senyores són viudes, un dels avis va explicar que la seva dona pateix principi d’Alzheimer... però no es volen deixar guanyar pel desànim. Com diu la cançó d’Els Pets que van cantar (no trobo el vídeo!) tenen encara moltes coses per fer ;-)
Qui té alegria, pot transmetre alegria ;-))
CARME.- Doncs m’encanta el que dius!! ;-)) Igual que em fa moltíssima il•lusió que ho digui la Núr, que és tan jove, doncs que ho diguis tu, que entens tant de l’ésser humà, també em reafirma, encara més, en que aquest és un bon programa! ;-))
Dóna bon rotllo... i tant, la gent gran també pot tenir ganes de fer coses divertides, d’intentar nous reptes, es coneixen, es relacionen i ho fan a través d’una cosa que ja els agrada: la música... encara que sigui en un estil diferent ;-)
Abraçada de divendres!! :-DDD
Mai l'he vist ja que a casa, caixatontats de mena com som, tenim totes les nits de la setmana ocupades per c.s.i./house/bones/castle/ ... etc.
ResponEliminaHe vist els clips penjats i, la veritat, transmeten simpatia i vitalitat. Miraré de negociar amb els "jefes" de la tele a veure que em diuen.
Jo no el miro assíduament però les poques vegades que l'he vist m'ha semblat molt interessant, per les ganes de viure i gaudir que transmeten els avis quan canten. N'he vist poc, però sembla que se'ls tracta molt bé i que en Marc Parrot els mima... i les cares dels familiars veient els avis a dalt de l'escenari no tenen preu! (en el fons, m'agradaria tenir una iaia Casal Rock...)
ResponEliminaEl veig de tant en tant i la veritat és que està prou bé. Dista molt de programes com Gran Hermano o Operación Triunfo. És diferent, més casolà!
ResponEliminaFa molta il·lusió veure gent per la tele que la coneixes.
El món és un mocador, ja ho veus!! Jo les vaig veure quan van anar al concert del canto del Loco, un cop van acabar d'assajar van sortir a fora amb tot el jovent que feia cua. I va ser molt bo, perquè elles els explicaven que acabaven de cantar amb el grup i les noies no s'ho creien, i va i comencen a cantar la cançó, i les noies flipant, no es creien que es sabessin les cançons. Quin aprenentatge també...
ResponEliminaJo no el miro, la veritat, a vegades fent zàpping o al youtube, però res més.
Un petonàs!!
Un programa molt recomanable i carismàtic, m'encanta.
ResponEliminaquines casualitats, eh!
ResponEliminareconec que jo tb el miro. el tinc posat i encara que sigui un reality, té alguna cosa d'entranyable.
la música ho pot tot!
ÒSCAR.- Ja ho tinc!! ;-)) Mira de negociar el moment dels anuncis!! Enlloc de fer zapping sense rumb, els dimarts (el programa comença cap a les 22:20) als descansos de la sèrie, ràpid cap a TV3 i com en fan molts, doncs encara podràs veure alguna cosa jeje
ResponEliminaTU, JO I L'OTIS.- Ostres, m'ha encantat el teu comentari... destaques tots els punts que jo trobo importantíssims... Els avis es senten contents especialment cantant, els agrada, els fa feliços...
En Marc Parrot els mima, així mateix ho penso jo. Els tracta amb un respecte, amb un carinyo i, al mateix temps, els corregeix quan ho ha de fer... ho fa genial ;-))
I quan les famílies els van anar a veure un assaig... els nets, gent jove de totes les edats, fotografiant-los ben orgullosos dels avis que tenen... ufff... és molt emocionant ;-))
I siiiiiii!! jo també vull una iaia Casal Rock :-DD
JORDI DE LA BANYERA.- Tu també ho veus de tant en tant? ;-))
Ostres!! Doncs aquest programa és molt més seguit del que jo em pensava, què bé!!
I tant que dista de programes com aquests que cites, la seva filosofia és justament la contrària, no es tracta d'eliminar, de competir i d'enfrontar-se (i, molt menys, de tots els mals rotllos que això genera) sinó de fer coses plegats i de passar-ho bé ;-))
INSTINTS.- Uaaaau!! Quina gràcia!! ;-))
Així tu les vas veure "en directe"... igual encara vas sortir per la tele!! És que va sortir un tros d'això que has explicat... ben bé com ho has dit, totes les xiquetes esperant i elles allí cantant-los la cançó, i sí, sí, les nenes flipant :-DD
JORDI DE L'ART DEL FUTBOL.- Doncs no saps l'alegria que em dones! ;-))
Que la gent jove us mireu aquest programa i us agradi és el premi més gran per a ells! Espero que l'Anna pugui veure aquest post i llegir els comentaris perquè es posarà molt contenta!! ;-))
RITS.- No li veig jo massa cosa de "reality"... li falta l'element essencial, que és el morbo, la competició, el saber que veus allò que es grava en directe, el conflicte...
Però estic absolutament d'acord amb la definició d'entranyable i amb la gran força que té la música!! ;-))
La veritat estic admirada de la gran quantitat de bloggers joves que ho mireu, estic contenta! ;-))
Molt animada la teva amiga.
ResponEliminaAquesta alegria que té, la deu haver ajudat a superar la mort del marit.
Visca la segona joventut!
Jo no l'he vist però tot el que sigui aportar vitalisme i entusiasme és d'agrair.
ResponEliminaQuina il.lu oi Assumpta veure algú que has conegut i li tens afecte...a la tele i cantant rock! jo si que he vist els programes..potser no tots ...però ho trobo molt sa i fins i tot educatiu...amb constància i esforç les coses surten... a més permet als familiars i als joves mirar amb altres ulls els iaios...i el Marc Parrot té mà esquerra, és amable i molt pedagògic ....no ho veig pas com un reallity
ResponEliminaQuina casualitat, doncs.
ResponEliminaUn cop confirmat que el Marc Parrot és el que dirigeix el programa, suposo que l'Anna deu tenir raó amb això dels polítics.
No segueixo aquest programa, però em penso que, malauradament, si aquest programa té èxit és perquè la majoria de gent es riu de la gent gran. És la meva impressió.
Adéu!
De ben segur, que aquesta experiència els ha agradat molt. Dubto que cap dels protagonistes es veiessin, abans que els ho proposessin, fent uns videoclips com aquests! I quian casualitat que coneguessis una de les protagonistes! Llavors encara fa més gràcia i il·lusió!
ResponEliminaGràcies pel teu comentari al meu blog. Tot i que no comento, et llegeixo cada article que publiques. Ara, però, entre la nena, i que tinc la mare a l'hospital, vaig de corcoll, i no puc entretenir-me a comentar com m'agradaria.
ResponEliminaUna abaraçada!
Fantàscit programa que dóna vida a les persones grans!
ResponEliminaSalut!
ME parece genial; me encantaron los videos; ojalä en Argentina lo pasen o lo copien; imagino tu alegrïa de ver que se trataba de tu amiga ana besos tïa Elsa
ResponEliminaCoincideixo plenament amb tu pel que fa al magnífic esperit que respira aquest programa de què parles.
ResponEliminaJo sóc molt,però molt poc, televident, però des que en vaig veure un fragment a un “yutub”, em va fer gràcia i en sóc un seguidor i, ara que no ens es escolta ningú, et confessaré que hi ha moments que m'emociona fins al punt de fer-me vessar alguna llagrimeta.
El Marc Parrot és un noi amb una gran sensibilitat i en cap moment veig que ningú se'n rigui de ningú. Ans tot al contrari, crec que és l'esperit de col·laboració (les classes d'anglès amb la família, per exemple) el que regna entre els concursants, i com que, segons jo trobo, aquest programa res, però res té a veure amb un "reality" d'aquest on tothom acaba barallant-se, no se m'acudiria pas d'etqiquetar-lo de reality.
Et deixo un enllaç al bloc “El imperio de los sinsentidos” perquè, si et ve de gust, llegeixis un preciós article que Martí Domínguez va publicar a l'edició d'”El País” de València. Estic seguríssim que t'agradarà molt:
http://elblogdetitus.blogspot.com/2010/05/pachelbel-guardiola-i-marti-dominguez.html
Una abraçada!
Aquest programa m'agrada veure la vitalitat i ganes de fer coses noves. tot l'entusiasme i ganes que hi posen i com s'apropen al món del rock i els rockers s'apropen a ells.
ResponEliminaEn sóc seguidora i m'agrada.
P.D. Tens una resposta al meu post anterior.
ResponEliminaAdéu!
Mai no he vist sencer aquest programa perquè no em crida ni m'agrada, no hi he parat a pensar, però hi ha alguna cosa que em molesta.
ResponEliminaNo m'agrada que s'hagi de recordar a ningú que encara té temps per fer qualsevol cosa, això és evident, no cal, sobra..
Jo l'altre dia el vaig haver de treure perquè em queien les llàgrimes de l'emoció de veure plorar un avi quan li van dir que aniria a Londres... Ho trobo genial el programa...
ResponEliminaM. VICTÒRIA.- Sí, és una persona amb empenta, amb una força que li surt de dins i que es nota quan ets al seu costat ;-)
ResponEliminaA més d’aquesta alegria, també la gran fe que té... és molt maca...
Siiii!! Visca la segona joventut!! ;-))
KWEILAN.- De fet, jo tampoc l’hagués vist mai si no fos perquè en Josep Lluís em va avisar que sortia l’Anna... Va ser llavors que el vaig voler mirar... i em vaig endur una sorpresa tan gran! Jo m’esperava una mena de reality i és quelcom ben diferent ;-))
ELVIRA.- Signo ara mateix el teu comentari! ;-)
Una de les coses que més m’agrada és com els fills i els nets valoren aquesta activitat dels avis, com els ajuden i com els aplaudeixen. L’altre dia, a un assaig amb familiars, els més joves no paraven de tirar fotos i més fotos “dels seus” i això, si no et fa il•lusió, no ho fas ;-)
En Marc Parrot ha estat una altre sorpresa agradabilíssima... jo no sabia que aquest noi tenia aquesta capacitat pedagògica, és amable, educat, carinyós i respectuós. No diu a tot que sí, però si ha de dir que no, sap com dir-ho... el seu somriure quan parla amb ells és veu absolutament natural... En fi, que ja espero a que sigui demà jejeje
ALBERT.- Això de “riure’s de la gent gran” és una de les coses que a mi em feia por que passés abans de veure el programa, però t’asseguro que no és així en absolut, al contrari.
I tant que té raó l’Anna amb això dels polítics!! ;-)
Ei, el programa és demà... després de l’APM?... mira’n un capítol i ja m’ho diràs jejeje
ALBERT B. i R..- Si! ;-) L’altre dia, quan vaig parlar amb l’Anna, estava contentíssima! El programa és tot gravat, així que ja està (en emissió en falten cinc, segons em va dir) i em va explicar que ha estat una experiència tan positiva!! ;-))
MAFALDA.- No pateixis gens ni mica, xiqueta! El que has de fer és mirar primer de tot per la salut: la teva i la dels teus... Espero que això de la mare no sigui res greu i que es recuperi quan més aviat millor. Petonassos!! ;-)
CONSUELO.- Jo crec que sí, que els fa adonar-se de quantes coses poden fer encara, de tot el que tenen dins... i el millor és que tot això s’encomana i qui ho mira, també absorbeix la seva alegria :-)
TÍA ELSA.- ¡Estaria muy bien si lo hicieran! ;-)) Las mayoría de las televisiones que vemos aquí están llenas de “tele-basura” (así le llamamos jeje) programas en los que, cuantas más peleas, malos entendidos, chafarderías y mala educación, mejor... En cambio éste te llena de optimismo ;-))
ASSUR.- D’acord... ara que no ens llegeix ningú, et confessaré que jo també hi ha moments en que m’emociono ;-)) (Ens guardem el secret mútuament, eh? jeje)
ResponEliminaJo quasi no coneixia en Marc Parrot i des del primer capítol que vaig veure en vaig quedar encantada... és una passada! Els hi marca els ritmes, els fa repetir les vegades que calgui, però sempre amb dolcesa, amb molta sensibilitat... m’agrada moltíssim com condueix el programa ;-)
Eeeei, ja vaig passar per l’enllaç que em deixes i, tens tota la raó, em va agradar molt!! ;-))
MONTSE.- Moltíssimes gràcies per passar i deixar un comentari!! ;-)
Tens tota la raó... és una cosa que també m’he fixat, en que els artistes als quals visiten, fan també un apropament a la gent gran que és molt maco. Tot el programa és molt positiu :-))
ALBERT.- Ja hi he passat, moltes gràcies per avisar sempre! ;-))
LOLITA LAGARTO.- Entenc la teva opinió des del moment en que dius que no has vist mai un capítol sencer. A mi em passava el mateix, veia com l’anunciaven i no em cridava l’atenció, hi havia quelcom que no em convencia, tal com et passa a tu ;-)
Però un cop l’he vist i he parlat amb una de les persones que hi ha sortit, la meva opinió és totalment favorable... m’encanta :-))
En quant a que no calgui recordar a la gent gran que encara està a temps de fer moltes coses... aquí sí que no estic gens d’acord amb tu: Cal recordar-ho a la gent gran, a la de mitjana edat i als joves... Conec a gent encara jove que necessita que li recordin quantes coses pot fer encara, que no és massa tard per apuntar-se a un curs de tal o qual cosa, per fer aquell viatge, o per... ;-)
Mira el comentari de la Núr que explica que la seva avia deia que ja “no servia per res”... Hi ha molta gent gran que pensa així (jo mateixa ho he sentit dir a persones properes)... Que hi hagi un programa de la tele en que ells siguin els protagonistes ho trobo molt bo ;-)
ABOGADA EN BCN.- Iupiiiiiii!!! M’encanta que t’agradi! ;-)) Tu ets una dona jove, actual, compromesa... per tant pensar que t’emociones amb això és perquè també ho veus autèntic, positiu... Hi ha un dels avis que s’emociona sovint... a mi també m’agrada moltíssim... està vivint coses i experiències que es pensava que ja no viuria i això el fa feliç ;-)
ai, ai, Assumpta, quantes coses maques que m'has dit en un sol comentari! Me n'alegro que gràcies al programa i una mica per la meva influència hagis tornat a contactar amb l'Anna!
ResponEliminaJo estic molt convençuda de la part positiva d'aquest programa precisament per això: perquè els diu a la gent gran que encara poden fer coses, ja sigui cantar rock, ja sigui agafar l'avió i anar a Londres, ja sigui conèixer persones noves, etc. Sembla que socialment tenim massa dins al cap que quan arribes a una certa edat el teu lloc és a casa per tenir cura dels néts, si en tens, i esperar que arribi el moment d'anar-te'n. I penso que molta gent gran ho deu tenir molt sovint al cap això, és clar, però una cosa és esperar la mort de braços creuats a casa i l'altra és continuar vivint cada minut, cada segon, fins que el moment arribi. Com he llegit que responies a algú, hi ha molta gent més jove que això encara no ho ha après i crec que aquest programa s'hauria de veure, no amb la visió de "mira quin ridícul foten aquests vells", sinó amb la idea que són persones, independentment de la seva edat, que lluiten i proven coses noves, cosa que molta gent no gosaria de fer!
He dit! hahahaha ains... Una abraçada, preciosa!
Reblant aquest darrer comentari de la Núr, he de dir que en cap moment he tingut la sensació que ningú hagi o estigui fent el ridícul en aquest programa, i una cosa que me'l fa encara més agradable de seguir-lo cada setmana és que no hi ha cap mena de competitivitat entre ells.
ResponEliminaVau veure amb quina sincera admiració se'ls dirigien, sorpreses, aquelles noies catalanes amb qui un dels grups es va trobar a Londres?...
De debò et dic, Assumpta, que em sap greu haver-me perdut, per desconeixement que existia aquest programa, tants episodis.
NÚR.- I tant que va ser gràcies al teu comentari!! Em va fer tanta gràcia que, en un post que anava d'una altre cosa, em parlessis d'aquest programa que vaig pensar que t'havia d'agradar molt i llavors vaig decidir que en volia parlar :-))
ResponEliminaPenso que tens tota, tota la raó... Mantenir les il·lusions, es tingui l'edat que es tingui, és viure!! :-))
ASSUR.- La meva germana tampoc l'havia vist mai i la setmana passada el va veure i després em deia que li havia agradat molt, i destacava això mateix que tu dius, quan es troben amb aquell grupet de joves a Londres i l'Inma diu tota contenta "Som de Casal Rock!" :-)) Les noies les miren contentes, les escolten, segueixen la cançó amb ells i s'hi fan fotos... els avis estan feliços ;-))
Estic contentíssima que ara també el miris :-))
quan aneu passat el temps i seus tanquen portes, algunes amb rufaqgada forta, sabreu que sols us queda aquesta individualitat que teniu i que la podeu fer anar al lloc que vulgueu, ara el coratge es necessescita per seguir i obrir.te un nou camí, per que ens haviem fet illusions de que el que teniem no ens ho acabariem...aquell stato quo ja no hi és i dins del mateix existir se te'n obre un altre de misterios i et fa por de seguir endavant... Parl sol i per mi.heu pensat en la sordesa, quan no sents res, o en la ceguesa, no veure res...Les paperines les has d'obrir ne nou i escoltar i callar, aveure si tornes a escoltar, i apartar les rames del bosc que tens davant i per les clarianes entreveure...Proveu-ho sols un instant de que el vostre actual status quo es vegi canviat en efectiu i caureu en un lloc molt deficil de retor. Tot necessita de lloc i temps, Proveu-ho i ja em direu que és la vertadera tristor, la soletat... Bé, no soc el rector per sermonar,... Bona Pascua. Adeu. Anton.
ResponElimina