2010: L'any sense estiu

Anava llegint diferents blogs mentre taral•lejava una cançó dels Pets... El meu cervell, incapaç de seguir una mínima sistematització del procediment, saltava de lloc en lloc quan, sense saber com, em vaig trobar buscant a Google informació sobre un fenomen molt interessant.

L'erupció del Tambora el 1815 provocà que a l'any 1816 el coneguessin com "l'any sense estiu", a causa de les baixes temperatures que es patiren a Europa i a bona part del planeta.

Diuen que aquella temperatura estranyament freda i plujosa, tètrica, tenebrosa (bé... no sé si tant, però bé hi hem de posar una mica d’ambientació) va ser la causa de que Mary Shelley escrivís “Frankenstein”. Podem llegir a la Wiki:

Durante el verano boreal de 1816, el año sin verano, el hemisferio norte soportó un largo y frío "invierno volcánico" debido a la erupción de Tambora. Durante este terrible año, Mary Wollstonecraft Shelley y su marido Percy Bysshe Shelley hicieron una visita a su amigo Lord Byron que entonces residía en Villa Diodati, Suiza. Después de leer una antología alemana de historias de fantasmas, Byron retó a los Shelley y a su médico personal John Polidori a componer, cada uno, una historia de terror…

En fi, que jo ja em vaig fregar les mans pensant en un estiu amb màniga llarga...

Així que, emulant Mary Shelly, vaig decidir escriure una autèntica obra mestra. El procediment l’havia vist a casa de la Carme i d’en McAbeu, però es veu que la idea va venir d'un blog anomenat Mafia Mental.

Es tractava d’agafar uns quants llibres que t’haguessin agradat i, copiant una frase de la contraportada de cadascun d’ells, confeccionar un nou escrit... Hi havia una sèrie de normes, però la veritat és que no m'hi vaig fixar massa...

Així doncs, barrejant frases dels catorze llibres triats, vaig fer fet la ressenya d’aquesta nova obra, meravella que serà escrita el 2010, l’any sense estiu:

Aclaparada pel pes de la culpa, a conseqüència d’uns enigmàtics somnis, escriu una obra de reflexions filosòfiques i polítiques, un recital joiós de celebració de la llengua catalana. Barreja de sàtira, tragèdia i intriga policial, la realitat de la vida quotidiana i la fantasia es donen la mà.

Per mitjà de la carta d’un habitant de l’illa, decidí que volia explorar un altre paisatge (és un deliri de ment trastornada). A l’indret només hi queda un home blanc... La resposta està en el passat.

Plantejat com un joc o com un diàleg poètic, narra en primera persona la seva turmentada vida: Patir és i serà sempre el pa de cada dia.




Obres utilitzades en l’experiment:

La carga, de Mary Westmacott
El rei, el savi i el bufó, de Shafique Keshavjee
El petit príncep, de Antoine de Saint-Exupéry
Xocolata desfeta, de Joan-Lluís Lluís
El casalot, de Charles Dickens
Grandes esperanzas, de Charles Dickens
La societat literària i de pastís de pela de patata, de Mary Ann Shaffer
A peu pels camins de cendra, de Josep M. Espinàs
La carta robada i altres narracions, d’Edgar Allan Poe
El senyor Pip, de Lloyd Jones
Cámara de Gas, de John Grisham
Roda Poètica 2009, de Carme Rosanas i altres
Yo, Vincent Van Gogh, de Carlos García-Osuna
Avui patirem, de Joan M. Pou

PS. / Si voleu llegir un interessantíssim article sobre volcans i la seva influència en el clima, cliqueu AQUÍ. Val la pena ;-)