dimarts, 13 d’abril de 2021

Relats Conjunts: "L'onada"

 


L’estat en que es trobava tot el pis corresponia perfectament a una bona definició de “desordre”, “caos”, “batibull” i altres sinònims. Mobles pel mig, cadires plenes de llibres, capses de cartró amb els objectes més diversos per dins, armaris oberts...

Feia quinze dies que havia mort la tieta i la Blanca i la Bruna havien de buidar el pis. El de la immobiliària el volia sense res. La Bruna volia trucar una empresa d’aquelles que et buiden tot el pis en un dia, però la Blanca s’ho volia mirar i remirar tot. Eren cosines i les dues havien tingut una gran relació amb la tieta.

- Mira, Blanca, jo venia cada dijous. M’ho passava molt bé amb la tieta. Em preparava un te amb magdalenes que ja te’n pots riure tu d’en Proust i ens posàvem a fer mitja i ganxet i se’ns passaven les hores. Ella em va ensenyar tot el que sé de cosir, brodar... i jo a ella la trobaré a faltar un munt, però no per això vull tots aquests trastos.

- Ostres, Bruna!! No diguis trastos!!

- Són trastos, Blanca!

- Però eren d’ella...

- Sí, jo agafaré un parell de figuretes, el marc amb les quatre fotos, que són molt maques i uns quants llibres... i ja està.

- I no vols aquella calaixera...

- No! Calla... on vols que la posi? Una calaixera!

- Ni un quadre?

- Tampoc. Mira, ara que ho dius, vull un parell de tapetets que vàrem fer juntes. No sé on paren. Ajuda’m a buscar-los. Les figuretes, els llibres, les fotos i els tapetes. Res més.

- Ufff... potser tens raó... No sé... Mirem els quadres? Què et sembla aquest de les flors?

- Antiquat.

- I aquest de les dues noies a la platja?

- No em diu res, el trobo més soso... una escena plana, sense cap gràcia.

- D’acord, d’acord, doncs au, que se’ls emportin tots. Ves a saber, igual tenen valor.

- Quin valor vols que tinguin, Blanca? Aquest de les dues noies no fa ni deu anys que el va comprar. No té cap antiguitat de valor. Coses velles, sí, però “antiguitats” no...

 

Finalment la Bruna va convèncer la Blanca i se’n van endur poques coses. El record de la tieta el tenien ben viu al cor.

 

La resta s’ho va endur en Julio, el noi de l’empresa que buidava pisos.

Per cert, que darrerament en Julio s’ha comprat un cotxe nou i l’altre dia explicava que quan acabin els confinaments farà un viatge a Nova York amb la seva dona... Ell que sempre es queixava que no tenia un duro!

Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

12 comentaris:

  1. Les coses fetes amb pressa mai acaben d'anar bé. La Blanca hauria d'haver fet menys cas a la Bruna i més al seu instint de mirar i remirar abans de llençar res...
    Ben trobat. Felicitats!

    ResponSuprimeix
  2. Sempre si es a temps de llençar les coses, però la precipitació es mala acompanyant... menys pel Julio, es clar !.
    Bona setmana !.

    ResponSuprimeix
  3. La Blanca tenia bon ull, però es va quedar en això només... De vegades cal pensar-se més les coses, abans de donar cap passa.
    Molt bon relat, nina!!

    Aferradetes de colors.

    ResponSuprimeix
  4. Ai! Les presses!

    A vegades passa que hi ha coses que les veus, però no t'ho acabes de creure i no fas res per comprovar-ho. Llàstima per les cosines... el valor del quadre les hagués pogut ajudar molt a tirar endavant. Però sempre hi ha algú que hi surt guanyant, esclar!

    ResponSuprimeix
  5. A TOTS.- Ah, però... voleu dir que
    la bona situació d'en Julio té a veure alguna cosa amb les cosines? Potser la calaixera tenia algun valor??
    .
    .
    .
    .
    😉😉😘😘

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Això o li va tocar la primitiva!! 😉

      Suprimeix
    2. Siiiii, deuria ser això... ja ho diu en MAC, es va vendre la fusta del marc del quadre de les flors i, amb els diners, va comprar loteria!! 😂😂😂😂

      Suprimeix
  6. Doncs clar que la situació d'en Julio té a veure amb les cosines. Però no és cosa de la calaixera que era una andròmina mig corcada, sinó dels quadres. 

    Més concretament del de les flors. El quadre de les flors era una antigalla sense valor, la Bruna tenia raó, però en canvi portava un marc de fusta bona que en Julio va vendre per 5 €. Amb aquests diners va comprar un número de la Grossa de Sant Jordi... i li va tocar la grossa!! 

    És això o que el quadre de les noies a la platja és més bo del que es pensaven.... :-DDD

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. El quadre de la platja?? No, no crec...

      Segur, segur que és com tu dius!! Sí!! Aquell marc tenia alguna cosa especial... ha de ser això. Mira en Julio, que espabilat!! 😂😂😂😂

      Suprimeix
  7. Ja sabia jo que la síndrome de Diogenes havia de servir per alguna cosa! Això d'anar-se desprenent de tot també té els seus inconvenients!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Exacte! La gent no guarda les coses "perquè sí". A veure si la Bruna aprèn a fer una mica de cas a la Blanca... Tot i que crec que elles no en tenen ni idea de la millora patrimonial d'en Julio :-DD

      Suprimeix

...i moltes gràcies per la visita!!