diumenge, 15 d’agost de 2010

Dictadura, llengua catalana, el meu nom, la policia i jo.



Avui, que és el dia del meu sant, Maria Assumpta al Cel, explicaré una història que va passar fa molts anys, molts... tants com trenta-tres. Parlo d’agost de l’any 1977

Però, de fet, la història comença el mes de desembre de 1961, quan jo vaig néixer. Els meus pares van decidir que el meu nom seria Assumpta (Maria Assumpta, per ser exactes) però, en aquella època de dictadura franquista, estava prohibit posar noms en llengua catalana (això ho explico perquè va bé recordar-ho, i que si ho llegeix algú molt jove o algú de fora de l’estat espanyol potser no ho sabria) o sigui, els pares no podien posar als seus fills el nom que volien. No podien posar, per exemple ni Jordi, ni Mercè, ni Pol... havia de ser forçosament en castellà, o sigui Jorge, Mercedes i Pablo.

Gràcies a Déu (i en aquest cas mai més ben dit) a l’Església si em van poder batejar com Maria Assumpta... probablement el capellà era català i, en tot cas, sempre podia dir que Assumpta, en llatí, es diu justament Assumpta, igual que en la nostra llengua.


Peter Paul Rubens, 1612-1617.


Així doncs, vaig ser batejada (i inscrita al Registre Parroquial) com Maria Assumpta però inscrita al Registre Civil obligatòriament com a María Asunción, en castellà, com manava la llei de la dictadura.

He de dir que mai ningú a la meva vida m’ha dit Asunción (i pobre del que ho faci, perquè m’enfado... per mi aquest nom és el nom que em van imposar, no el que els meus pares van triar). Ni tan sols a l’escola -on també era obligatòria i única la llengua castellana- em deien amb el nom Asunción. Tothom, sempre, Assumpta.

El mes de novembre de 1975 el dictador va morir. Bastant aviat van començar a canviar algunes coses. Una d’elles va ser que ja es va permetre que els pares poguessin posar als seus fills noms en català, gallec i basc... i, a tots aquells que ens havien humiliat obligant-nos a dur “oficialment” un nom que no era el nostre, se’ns permetia anar al Registre Civil per demanar la traducció del nom. O sigui, sol•licitar que es canviés la inscripció en castellà pel nom veritable, en la nostra llengua catalana. Al principi hi havia moltes cues, doncs era molta la gent que estava farta de dur un nom amb el que no es reconeixia. Jo, de moment, no hi vaig anar...

Van passar alguns mesos i ens trobem a l’estiu de 1977. Jo tenia quinze anys i mig i m'havia de fer el meu primer Documento Nacional de Identidad (DNI) que era obligatori a partir dels setze anys.

Vaig anar a la Comissaria de Policia, a fer els tràmits. Duia les fotos i tenia una certificació de naixement del Registre Civil on encara constava el meu nom en castellà. Malgrat això, vaig omplir els impresos pel DNI amb el nom en català. Quan ho feia era plenament conscient de que potser em posarien algun problema... però ho vaig fer així ben convençuda.

Em vaig apropar al taulell... era molt llarg i hi havia diverses persones atenent, unes just darrera el taulell i altres més al fons, treballant. Vaig donar tots els papers a una dona (sóc incapaç de recordar si anava uniformada, crec que sí, però no n’estic segura).

Efectivament, quan va veure que a la Certificació de naixement posava “María Asunción” però que als impresos jo havia posat “Maria Assumpta” em va dir que no m’ho podia fer perquè no coincidia el nom. Jo li vaig dir que era el mateix nom però en català, tal com em deia realment.
Ella va repetir que no ho podia fer. Jo vaig insistir en que mai ningú a la vida m’havia dit “Asunción” i que no volia un DNI amb aquell nom. Ella va replicar que era impossible acceptar-me aquells papers... que anés primer al Registre Civil a traduir-me el nom i que quan tingués una Certificació de naixement en català tornés... Jo insistia i ella també...

Em vaig quedar allí plantada. No me'n volia anar, però sabia que tampoc em podia posar a discutir més... Tot i així, era evident que l’escena cridava l’atenció dels presents... i, de cop, de darrera el taulell mateix, però a l’altre extrem, em va cridar un altre funcionari.

Hi vaig anar i em va preguntar que quin problema tenia. Jo li vaig explicar, deixant ben clar que el meu únic nom era Maria Assumpta però, davant la meva sorpresa, va somriure i em va dir “jo t’ho faré”. Em va recollir els papers, ho va donar tot per correcte i em va dir “tal dia pots venir a buscar el teu DNI”...

Quan, passats els dies, vaig anar a buscar-lo... Estava en català!! M’ho havia fet bé!!... No sé si podeu imaginar quina alegria tan gran vaig sentir en veure aquell document amb el meu nom en català, per primera vegada a la meva vida! ;-)



Des d’aquell moment ja podia acreditar a tot arreu que jo era Assumpta, en català, en la meva llengua... i el Registre civil que digués el que volgués, que aquella inscripció per a mi no valia res perquè no havia estat una inscripció lliure...

Tot i així, passats alguns anys (tres o quatre) vaig anar finalment a fer aquell tràmit desagradable de sol•licitar la traducció... Demanar que es desfés aquella ofensa...

No, no exagero quan parlo d’ofensa i humiliació. El nom d’una persona és important... Aquella imposició de la llengua castellana, fins i tot en els noms que els pares triaven pels seus fills, era molt greu. Haver aconseguit que em fessin un document oficial en català sense haver d’anar a “arreglar” primerament el Registre va ser un dels meus primers actes d’afirmació nacional catalana... i me’n sento molt orgullosa.

En el fons, sempre he pensat que aquell noi (no sé si era policia o senzillament funcionari en aquella Comissaria) es va arriscar bastant... va fer una cosa que, en realitat, no podia fer... sempre, sempre li estaré molt agraïda ;-)

Ah, i moltes felicitats a totes les persones que avui, arreu del món celebren el dia del seu sant, sigui en la llengua que sigui ;-)

38 comentaris:

  1. Primer, moltes felicitats!
    Que fins i tot no deixessin ni tan sols registrar a la gent amb el seu nom demostra fins a quin punt en són d'intolerants i tancats. Encara vas tenir sort de trobar-te una persona comprensiva; en cas contrari hauries tardat més temps en poder gaudir del teu DNI amb el nom correcte.
    Vaig néixer el 1985. Sortosament, per això, al meu DNI sempre hi ha posat "Albert". Ara, el següent pas és que al lloc de "nacionalitat", tot seguit, hi posi "catalana"!

    ResponElimina
  2. abia que ets molt valenta, però no em creia tant... valgui per una felicitació de cor.
    FELICITATS, PASSEU-S'HO BÉ, TENS UN BON RECORD.- Anton.

    ResponElimina
  3. Vas tenir sort de trobar aquell funcionari, no n'hi ha gaires (fins i tot avui en dia) que facin la feina entenent que estan al servei del ciutadà i no de la burocràcia.

    Fas molt bé de recordar que el català estava perseguit, prohibit i minoritzat per un estat amb un potent aparell repressor... igual, igual (i notis la ironia, sisplau) que l'espanyol a Catalunya que tots sabem que està a punt de desaparèixer. :-P

    I no me n'he oblidat, només que ho deixo pel final per poder dir-ho més fort: MOLTES, MOLTES FELICITATS EN EL DIA DEL TEU SANT :-))

    ResponElimina
  4. no aconseguiran que renunciem a la nostra identitat

    ResponElimina
  5. Em sumo a les felicitacions pel teu sant, Assumpta.

    Vaig passar pel mateix, pel que fa al nom traduït: legalment em van obligar a ser Fernando (em sona tan estrany que ni em sembla que pugui estar parlant de mi!) fins que, a finals anys 80, vaig fer-me'n fer la correcció corresponent.

    Que passis un feliç diumenge.

    ResponElimina
  6. Doncs a mi em va passar una cosa semblant. Em di Jordi, però quan els meus pares van decidir posar-me jordi l'infermera li va dir el meu pare que no es podien posar encara els noms en català i que havia de posar Jorge.

    Bé, han passat els anys i em continuu dient Jorge en el meu DNI tot i que tothom em coneixi com Jordi.

    Es veu que per posar accents en català als noms o cognoms hem d'anar a la generalitat a canviar-ho.

    I jo encara tinc una cita pendent per arnar-hi!

    Bon estiu!

    Jordi Cirach
    L'À | L'imperdible de L'Ànima
    http://www.imperdibleanima.blogspot.com

    ResponElimina
  7. Jo vaig tenir la sort de néixer després de la mort del dictador. Segons em van dir, el nom que em van posar, que era el mateix que el del meu pare, era per posar-lo en català, ja que a ell no li van deixar posar. Recordo que de petit ma mare sempre em deia que no em deixés dir el nom en castellà, que si m'ho deien digues que no. I així ho he fet fins el dia d'avui, no responc pel meu nom en castellà, i si algú em diu així el corregeixo.

    ResponElimina
  8. Asunta también es castellano, no hay tanta diferencia en el fondo, aunque sí en la forma. Total un s, una m y una p de más, pero como casi no suenan al hablar, pues como si no existieran.

    Felicidades en tu día, Assumpta, o Asun, a Asunta, o Asunción.

    ResponElimina
  9. Felicitats pel teu sant!

    Sort que jo vaig néixer després de Franco (d.F) :-D
    Sinó m'hauria dit "Carlos" en lloc de "Carles".

    Estic d'acord amb l'Albert B.iR. el pròxim pas és que a la nacionalitat hi posi "CATALANA".

    ResponElimina
  10. Torno a felicitar-te, tot i que ja saps que ho vaig fer.

    Torno també per respondre a una apreciació que em vas fer directament al blog d'en Ferran parlant de la sra Forcades.
    No, Assumpta, no discrepo per ser monja, sembla que sempre et molesten els meus comentaris referents a aquest tema. En el seu moment vaig veure el video i val a dir que el vaig escoltar de les primeres, un amic me'l va enviar. I és una persona del "clergat", diem-ne. Jo sóc una persona creient, treballo en una escola religiosa, tot i que la direcció no ho és, ni cap càrrec, tots són laics, per dir-ho que s'entengui. És una escola concertada i quan parlo de segons quins aspectes referents a l'esglèsia, en parlo com a estament, com a poder que té i de vegades no empra bé ni dóna exemple, mai com a persones dedicades, bones, exemplars i molt que hi ha dins, tu entre elles. Em dol que t'ho prenguis com un atac directe, que no ho és, ja saps que una cosa és la denúncia d'alguns fets i l'altra ben diferent és que de tot se'n faci un dogma, no sé si m'explico. Vull dir, que una de les meves màximes és "per les seves obres els coneixereu".

    Vaja, m'he allargat massa, però em dolen els malentesos, un grandíssim petó i una abraçada! Sigues molt feliç, avui i sempre!

    ResponElimina
  11. En primer lloc moltes felicitats pel dia del teu sant! en segon lloc moltes felicitats per haver-te trobat un policia bo que et va fer el DNI en català! i en tercer lloc moltes felicitats per haver-ho explicat! jo per sort tinc un nom que s'escriu igual en català que en castellà....el nom és important i cal no oblidar els fets del passat que malauradament es poden tronar a repetir....la sentència del TC sobre l'Estatut ens ha deixat en calces com si diguéssim i segons ells el català no és pas la llegua preferent de Catalunya...no vull cridar el mal temps...però ves a saber quants anys enrere ens poden fer recular....cal estar a l'aguait!

    ResponElimina
  12. Felicitats, pel sant, i per pertànyer al club dels irreductibles. Jo em vaig arribar a dir 'Juan Suñé', i el perible fins a l'actual Joan Sunyer ha estat mooolt llarg, que corregir el cognom no es va poder fer fins fa molt pocs anys. Ni que es tractés d'un error, qualsevol modificació es considerava un canvi, amb tots els maldecaps adjunts...

    ResponElimina
  13. Primer de tot, moltes felicitats Assumpta!

    En el meu cas, fer constar el nom en català al DNI va ser tan fàcil com anar al registre civil (l'ajuntament del poble) i demanar-ho. Si no em falla la memòria, el secretari va redactar un document amb el nom tal i com està al registre (això també ho haig de canviar), i la seva traducció al català; i amb això no vaig tenir cap problema a l'hora de fer el DNI nou.
    El meu nom, que també porta el Maria al davant, no és tan diferent d'una llengua a l'altra, com algun dels vostres, però em sona estrany quan el diuen o el veig escrit en castellà.

    ResponElimina
  14. Jordi Cirach, no és a la Generalitat on cal anar per aquestes modificacions, sino al Registre Civil. És una mica pal, per la burocràcia que demana, però no hi ha problema.

    ResponElimina
  15. Feliç sant, abans de res. Tristament comú la teva experiència, però motl inusual que un funcionari t'ajudés d'aquesta manera! Recordo l'engnaxina del En català sisplau. En tenia un munt per casa.

    ResponElimina
  16. MOLTES FELICITATS!!!!!

    M'ha encantat la teva història, dona valenta i funcionari valent!!!

    ResponElimina
  17. Moltes felicitats!!! Uf, Déu n'hi do, amb la història… Però també penso que és important tenir el nom posat correctament; si no, oficialment tu eres l'Asunción.

    ResponElimina
  18. MOOOOOLTES FELICITAAAAATS!!!! Assumpta
    petonets

    ResponElimina
  19. Assumpta, fa una estona que acabo d'arribar d'un cap de setmana esgotador i no em posaré a mirar posts. Ja ho faré demà. Però si que et volia felicitar. A mig matí m'he enrecordat!

    ps. he pensat en tu quan els pares d'una de les amgiues amb qui era li han enviat un sms recordant-li que tenia que felicitar l'àvia que es diu com tu. I he pensat que quan arribés et felicitaria.

    un petó ben gran

    ResponElimina
  20. Ja t’he felicitat per un altre indret però també ho faig aquí. FELICITATS!

    Quan va néixer el Jordi ens va passar un cas també. Era l’any 1977ja es podia posar els nom en català i en el registre no i va haver cap problema. El problema va ser a la empresa on treballava el pare d’en Jordi. Una de les administratives era una senyora ja entrada en anys, castellana de Saragossa. El pare d’en Jordi li va entregar els papers perquè fes els tràmits de incloure el Jordi a la llibreta de la seguretat social i la sorpresa va ser què quan la vam veure li havien posat Jorge. La feinada va ser de fer entendre en aquella persona que no es deia Jorge sinó Jordi. Ella duro que si que Jorge era el mateix que Jordi. El final després de unes quantes discussions ho va canviar.

    ResponElimina
  21. ALBERT B. i R..- Sí, a mi això dels noms sempre m'ha semblat la màxima demostració de les ganes de carregar-se totalment la nostra cultura. Prohibir la llengua fins i tot en una cosa tan personal com és el nom és molt greu.
    I tant que vaig tenir sort ;-)) I la veritat és que no ho esperava.
    Jo creia que: o bé qui m'agafés els papers no li donaria massa importància i m'ho acceptaria o bé que em dirien que no i punt.
    Quan vaig veure que era la segona opció vaig pensar que no tenia res a fer i vaig insistir i discutir-ho senzillament per manifestar la meva “empipamenta”... però jo ja no m'atrevia a fer res més... Per tant, l'aparició de l'altre noi va ser genial :-))
    Si!! Ara anem per a aquest segon pas! :-DDD


    REBAIXES.- Bé, tampoc m'hi vaig barallar, jaja, la meva valentia tampoc és tanta... o potser era una mica inconscient, no sé... només em vaig posar una mica "pesadeta", insistent... el necessari perquè es notés ben clar que no estava d'acord... i em va funcionar!! :-))
    Moltíssimes gràcies, amic Anton!! :-))


    McABEU.- Sincerament, sempre m’ha estranyat la reacció d’aquell noi que l’altre no es queixés o li protestés... potser aquell noi era el cap -i tenia més categoria que l'altre- o que potser tampoc tenia massa importància... però és d'aquelles persones a les que, sense conèixer, sempre recordaré amb agraïment :-))
    Sí, és que s'ha de recordar fins a quin punt es menyspreava tot el que no fos "el idioma del imperio"... que avui no ens vulguin explicar les coses com no eren.
    Actualment, a Catalunya, tothom posa als seus fills el nom que vol, tan si és Arnau, com José Antonio, com Kevin... i els meus nebots, que tenen 14 i 9 anys i són fills, nets, nebots i cosins de catalans... saben parlar, llegir i escriure castellà perquè a l'escola tenen una assignatura (de les fortes) que és castellà, on han de llegir, comentar, analitzar...
    No sé com hi ha qui té la barra de comparar les dues situacions. Quan jo era petita, el català estava prohibit en qualsevol àmbit públic i punt, cap opció.
    Aquestes coses s'han d'anar recordant... i tant :-)
    I moltíssimes gràcies per la felicitació :-))


    JESÚS M. TIBAU.- No ho aconseguiran de cap manera! :-))
    Al contrari, quan més ens ataquen, més convençuts estem de defensar el que és nostre :-)


    FERRAN.- Moltes gràcies! ;-))
    Exactament... Hi ha noms que són molt semblants o iguals, però n’hi ha d’altres amb els que un no es pot sentir gens ni mica identificat. Però bé, ni que fos tan sols una lletra o un accent... Què és això d’imposar noms a la gent? Un intent d’aixafar totalment una cultura i una llengua... i encara van dient del que es fa a Catalunya, quina barra!

    ResponElimina
  22. L’IMPERDIBLE DE L’ÀNIMA.- I no t’ho vols traduir? :-) Jo no podia suportar que els papers de l’escola, el meu títol de Graduat Escolar o el que fos anés amb un nom que no era el meu. A la Facultat ja vaig estar sempre matriculada com a Assumpta...
    Com t’ha dit en FERRAN més a baix, no has d’anar a la Generalitat sinó al Registre Civil a fer el canvi de nom. És molt fàcil, no et demanen res (que només faltaria, clar) ;-)


    XEXU.- Sí, aquell dia que jo estava a la Comissaria a tu et faltaven uns cinc mesos per néixer... o sigui que ja eres en aquest món ;-)
    Ah, jo si algú té la gosadia de dir-me Asunción tampoc responc... és que no és el meu nom i prou. Si és algú que m’acaba de conèixer i és la primera vegada que ho fa, doncs li dic “Assumpta, Asunción no, Assumpta” :-)
    Gran consell el de la teva mare... i tu ben fet per seguir-lo des de petit ;-)


    MIGUEL ÁNGEL.- Sí, Asunta, escrito así, también es castellano, aunque jamás he sabido de nadie que usara este nombre ;-)
    Aunque ya sabes que no se trata de si el nombre se parece o no se parece... a parte de que a mi jamás se me ocurriría llamarte MIQUEL ÀNGEL por mucho que, entre las dos palabras tan sólo cambie una letra y un acento. (Mira lo que ha escrito FERRAN, al que obligaron a llevar el nombre de FERNANDO... o imagínate un ROGER con toda la documentación de un tal ROGELIO) Pero, como decía, no se trata de si las versiones catalana y castellana de un nombre tienen mucho o poco en común, se trata de mucho más, es una imposición de aquellas hechas con todo el ánimo de acabar con una cultura y una lengua. Si nadie tiene un nombre en catalán es casi, casi como si no existiesen catalanes... Afortunadamente no lo consiguieron ;-)


    CORO.- Moltes gràcies!! ;-))
    M’has fet riure amb l’ús de les sigles “d.F.” :-DD
    Me n’alegro molt que et puguis dir Carles... i estic més que convençuda que tu veuràs aquest dia en que la nostra documentació mostrarà una nacionalitat catalana... Jo espero també poder-ho veure ;-)

    ResponElimina
  23. ZEL.-
    Sí, tu vas ser la primera en felicitar-me! I et dono les gràcies de nou, ara per aquesta segona felicitació ;-))
    ZEL, tens raó, probablement jo tinc la pell molt fina en aquests temes, però et sóc ben sincera si et dic que moltes vegades, en llegir-te, he tingut la sensació que eres una persona molt tolerant amb tot menys amb qualsevol cosa que no t’agradés de l’Església catòlica.
    Més d’una vegada t’havia deixat al teu blog algun comentari en aquest sentit i després passava una dotzena de vegades (o més!) a veure si trobava una resposta, però mai hi era... i això feia que jo em seguís quedant amb aquesta opinió que t’he dit, de que era com si tinguessis dues vares de mesurar diferents.

    Qualsevol cosa d’altres religions o creences quedava justificada per part teva amb les paraules de “respecte per altres cultures”, tolerància, etc... però en canvi semblava que esperessis alguna ficada de pota (que, evidentment, no nego que hi poden ser) en algunes declaracions d’algun capellà, per exemple, per fer-ne un post... i, com no m’agradava ser sempre la nota discordant, doncs ja al final ni tan sols deia res.
    M’agradava molt passar pel teu blog (un dels primers que vaig conèixer, crec que el segon, després del de l’Abogada en Barcelona)... els primers posts que et vaig llegir m’agradaven, et veia “lluitadora”... i també badava mirant les teves precioses fotos, no t’enganyo... Però m’empipava cada vegada que veia determinades coses... No ho trobava -ni ho trobo- just. I utilitzo la paraula “just” en el sentit de “equitatiu”, de tractar a tothom igual... I, per donar-li un to de broma, que no vull que sembli ara que estic enfadada, et diria que “O tots moros o tots cristians” ;-)
    Però ZEL, és el teu blog i jo no m’hi puc ficar... tu tens tot el dret del món a pensar com vulguis i a escriure com vulguis... A més que, la immensa majoria de la gent sempre estava d’acord amb tu... i jo era la nota discordant i no m’agradava tampoc aquest paper tan antipàtic de portar la contrària sistemàticament...
    I et responc aquí tan llargament perquè és aquí on me n’has parlat, a causa d’un comentari-resposta meu a un comentari teu a cal FERRAN ;-)
    Sincerament, em va donar tota la impressió que discrepaves de la Dra. Teresa Forcades per la senzilla raó de que és una monja. Si tu em dius que no és així, doncs et crec, perquè no tinc cap motiu per no fer-ho ;-)
    Tinc un blog que és una barreja de tot, un poti-poti, que el tinc per entretenir-me, perquè estic moltes hores a casa i em distreu... En cap moment vull estar malament amb ningú, em pots ben creure, perquè a mi tampoc m’agraden gens ni mica els malentesos. O sigui que si et va saber greu el meu comentari a cal FERRAN, doncs el retiro i ja està. I, si vols, l’esborro i tot, com si no l’hagués posat.
    T’he fomut una resposta que és un rotllo de por... però m’ha semblat que havia de respondre bé i una mica justificadament al teu.
    Un petó i una abraçada també per a tu ;-)

    ResponElimina
  24. ELVIRA FR.- Moltes gràcies!! ;-))
    Sí, sí, són totes aquestes coses del Constitucional, aquests intents per part d’alguns de voler fer-nos anar enrere, que m’han animat a fer aquest post, per no oblidar el que varem haver d’aguantar i perquè tots junts mirem que no ens vulguin prendre gens de terreny... Sí senyora, cal estar a l’aguait! ;-))


    JOAN.- Ostreees!! Jo sí que t’he de felicitar a tu!! ;-)) És ben cert que això de lluitar pel cognom té moltíssim més de mèrit, de treball i de paciència. Enhorabona per haver-ho aconseguit! :-)
    El primer cognom del meu marit és castellà, però el segon és català i és maquíssim... però està mal escrit... hi ha una “a” que hauria de ser una “e”... Típic error registral d’escriure com es pronuncia.
    Si enlloc de ser el segon cognom hagués estat el primer, jo l’hagués animat a fer-ho arreglar... i més si haguéssim tingut nens, que també l’haurien portat com a primer. Però com ni hem tingut nens ni és el primer, doncs així s’ha quedat, amb aquella “a” estranya... Això sí, ell també es va fer traduir el “José Luis” obligatori pel “Josep Lluís” actual ;-)


    LLUÏSA.- Moltes gràcies!! ;-))
    Sí, de fet no era difícil anar a fer-ho canviar... però a mi m’empipava haver de fer un tràmit per “arreglar” una cosa que no era culpa meva... vull dir que era com un cas de tossuderia. Si jo estava inscrita com a Maria Asunción no era perquè hagués volgut sinó imposició :-))
    Finalment hi vaig anar, eh? Això sí, van passar uns anys, uns quatre si no recordo malament... ;-)


    FERRAN.- (Segona intervenció) Efectivament, al Registre Civil... i la veritat és que m’ho van fer en un moment, s’ha de ser sincer ;-))
    Però era xulo anar amb el DNI en català sabent que l’havia aconseguit sense haver de fer el tràmit ;-)


    SM.- Moltes gràcies ;-))
    Oi que sí que va ser estranya la reacció de l’altre funcionari?... A veure, jo era “mona” quan tenia quinze anys :-DD
    No, bromes a part... hahaha... és que va ser immediat. Em va preguntar què passava, li vaig dir i em va respondre que ell m’ho faria i ho va fer com si fos la cosa més normal del món ;-))


    ANNA ALMÉCIJA.- Moltes gràcies!!! ;-)
    Ja veus, xiqueta, a la meva edat explico batalletes hehe
    Molt, molt valenta no és que fos, eh? De fet ja estava a punt de rendir-me... havia insistit tres o quatre vegades i aquella bona dona era inflexible ;-) Menys mal que el jove funcionari va acudir en la meva defensa :-DD


    P-CFACSBC2V.- Moltes gràcies! ;-))
    Sí, sí, al final m’ho vaig fer posar bé... al cap d’uns quatre anys si no recordo malament. Però el cert és que aquell DNI ja em va servir per algunes coses. Crec (ara no n’estic segura) que per inscriure’m a la Facultat va “colar” en català i encara no ho tenia traduït (de fet era una “irregular”) ;-))
    (No em diguis Asunción que se’m posa una tensió a l’estómac i agafo un lleuger color verd hehe)


    AIGUA.- Moltíssimes gràcies, guapa!! ;-))


    RITS.- Ei, això sí que és un detall! :-)) Moltes gràcies per haver-te recordat de mi! Petonassos!!


    Ma. VICTÒRIA.- Moltes gràcies, maca!!
    Ualaaaa, aquesta història teva és greu, eh? Però com hi pot haver gent tan “dura de mollera” ... quina barra la dona aquella, per la seva pròpia decisió agafa i li canvia el nom... Jo a vegades al•lucino, eh?... Doncs si Jorge és el mateix que Jordi, per què ho toques, burra!!...
    Per cert, ja la sap ell aquesta història? ;-))

    ResponElimina
  25. Sólo entré para felicitarte.
    Yo no tengo la percepción de que los catalanes no existáis, y creo que nadie que yo conozca la tiene.
    Si la diversidad de idiomas es riqueza, también podría llegar a entenderse como pobreza. Una babel de locura para que nadie se comprenda, una afirmación de la propia identidad frente a todos y a todo.

    Fíjate lo que son las cosas; antes entraba por aquí, que también te expresabas en castellano. Ahora ya no; me cuesta entender y traducirlo en google es inexacto.

    Pero de todas maneras, insisto, sólo vine a felicitar a L’Assumpta en su día.

    ResponElimina
  26. Em fa molt feliç, Assumpta, que el jovent d'avui dia no sàpiga gairebé res -per no dir res- ni de Franco ni del que va significar haver de viure sota la seva dictadura, però això no significa que, malgrat que aquest mateix jovent ens pugui titllar de ploms, ens hàgim d'estar de manifestar en veu alta, com has fet tu en aquest post, els nostres mals records i les vexacions que, com a catalans, ens va tocar viure en aquella llarguíssima i fosca època.

    Tinc una anècdota molt bona de quan tres companys de la feina ens vam anar a canviar el nom a un local d'un partit polític d'allà prop on treballàvem, ja que ells es preocupaven de la paperassa i t'estalviaven haver de demanar permís un matí per poder anar al Registre Civil.

    Jo vaig veure que un dels altres dos companys duia una bossa de plàstic, però no en vaig fer cas. La sorpresa va ser quan, un cop li van tenir preses les dades, va obrir la bossa de plàstic i a dins hi duia... Bosses de confits!!!... Sí, sí; com les que s'obsequien en els batejos!!!

    Ens en va donar una a cadascun de nosaltres i als qui s'encarregaven de les tramitacions, i aquestes bosses duien una etiqueta que hi deia: “Hola! Ja em dic Esteve!”

    Em va semblar una idea originalíssima!

    I per ahir en molts anys, Maria Assumpta! A Badalona, aquest és un nom molt popular ja que és el nom de la patrona de la ciutat i, per tant, el dia de la Festa Major.

    Maria és, també, el nom d'una de les gegantes de la ciutat (la seva parella es diu Anastasi), i et diré, com a cosa curiosa, que les Edicions Proa, impulsades per Pompeu Fabra, van néixer a Badalona i, si t'hi has fixat, el logotip d'aquesta editorial és un veler amb un lema que diu: “Navego a tot vent”.

    Doncs bé, el veler dibuixat d'aquest logotip està inspirat en el veler “Maria Assumpta”, construït, el 1858, a Badalona i que, abans que un temporal no l'estavellés contra les costes de Cornualla l'any 1995, va ser el veler de fusta en actiu més antic del món.

    Si vens un dia a Badalona, a l'altar de l'església de Santa Maria hi veuràs un exvot que se li va oferir, com a patrona de la ciutat, en una festa molt emotiva organitzada per la marineria civil i el gremi de pescadors, a la Mare de Déu, i que és una reproducció d'aquest veler, al qual també se li va dedicar una havanera que duu el seu nom, els dos darrers versos de la qual diuen: “A Badalona, on la mar / va de bracet amb la Rambla”, dos versos que figuren a la capçalera del meu blog... perquè la lletra de l'havanera, i creu-me que t'ho dic amb molta satisfacció ja que n'estic molt content, és meva.
    En aquest enllaç, si t'interessa, hi trobaràs un petit resum, però molt interessant, que en parla, d'aquest veler.

    Una abraçada, i moltes gràcies perquè l'altre dia em van assabentar que m'havies proposat pels premis Cat de blogs. Es veu que només vaig tenir el teu vot :)), però creu-me que em vas fer tan content com si hagués guanyat.

    I plego ja, que això sembla, per la llargada, més que no pas un comentari, un serial. :))

    ResponElimina
  27. També considero que era una vil humiliació i que vas fer ben fet. Tu i el funcionari.

    Els meus pares, que són gent previsora, al posar-me _ _ _ _ _ de nom (Ara et confessaré que Sànset és un pseudònim...) ja en van buscar un que toques molt la pera a algú si mai me'l volia espanyolitzar. I ben orgullós que n'estic!

    *Sànset*

    ResponElimina
  28. MIGUEL ÁNGEL.- Sí, y te agradezco mucho que lo hicieras :-))

    A veces, entrar en discusiones sobre temas lingüísticos es algo absolutamente imposible cuando una de las partes no lo ha vivido.

    Vamos a ver: Si la diversidad de idiomas es una pobreza (cosa que no comparto en absoluto) ¿cuáles nos cargamos? Porque parece ser que los castellanoparlantes, poseedores de un idioma fuerte, utilizado por millones de personas en todo el mundo, no aceptarían jamás que su preciosa lengua fuese una de las suprimidas.

    ¿Hablamos todos en inglés? Un único idioma, universal, tan sólo uno y para todos los rincones del planeta. A mi no me costaría demasiado porque, aunque no lo domino, soy capaz de defenderme suficientemente bien en ese idioma.

    Pero ¿verdad que te parecería una barbaridad eliminar la lengua castellana en beneficio de un "mayor entendimiento" entre todos?
    ¿Cómo te sentirías si a tus padres, castellanohablentes, les hubiesen obligado a inscribirte como MICHAEL ANGEL? ¿Y si tu, hablando castellano en casa, hubieras tenido prohibido usar tu idioma en cualquier sitio oficial y sólo te hubieran enseñado inglés? (y no me digas que en Catalunya hoy el castellano está prohibido que eso es una mentira "pepera" de tantas que dicen: el catalán es la lengua vehicular en la escuela, pero el castellano se enseña como asignatura tanto en su aspecto gramatical, como literatura, etc. o sea, bien completo).

    ¿Tu no afirmas tu propia identidad frente a todos y frente a todo? ¿No dices que antes, cuando traducía cada artículo, tu entrabas en mi blog pero ahora, por no usar el Traductor de Google, ya no lo haces? Tu mismo has preguntado y respondido. :-)

    Y yo no he dicho que tu tuvieras la percepción de que no existieran los catalanes, dije que EL FRANQUISMO, con su prohibición de cualquier otra lengua que no fuese la castellana, pretendía cargarse la menor diferencia... si no había en el Estado español nadie que se llamase Jordi, ni Arnau, ni Mercè, ni Mariona, ni Pere, ni Pol, ni Amat... era como si no existieran catalanes.
    El franquismo pretendió suprimir una cultura entera, la catalana, y para ello trató de eliminar un idioma entero, el catalán. No lo consiguió...

    Por cierto, eres bienvenido siempre que quieras pasar por aquí que yo siempre te responderé en castellano (como hago con las amigas que entran desde Argentina, a las que no les cuesta tanto usar el traductor y que no hacen ningún problema de ello) ;-))

    ResponElimina
  29. ASSUR.- Els teus comentaris són sempre tan interessants com els teus posts!! Per tant, quan més llargs, més temps per gaudir-ne llegint-los ;-))
    Aquesta anècdota del teu amic Esteve i les bosses de confits m'ha semblat magnífica!! M'has fet riure... i m'agradaria que tothom la llegís perquè expressa, de manera festiva, l'alegria que teniem quan, per fi, podíem demostrar i usar el nostre veritable nom! :-))
    Per molt que et posis vermell quan t'ho dic (hehehe) ets un veritable pou de saviesa i tens la virtut de saber explicar les coses d'una forma molt amena i agradable :-)
    No tenia ni idea d'aquesta història d'Editorial Proa i m'he quedat impressionada llegint el teu enllaç amb la dissortada història del vaixell Maria Assumpta (no en dic res per si algú vol clicar-lo i llegir-lo hehe)
    Ah! I és clar que vaig proposar el teu blog al "Premis C@ts"... és un dels meus millors recents descobriments (crec que el vaig proposar a dues categories) ;-) i ho vaig fer absolutament convençuda que era una proposta merescuda :-))


    SÀNSET.- Oi que va ser maco el funcionari? ;-))
    Sí, el nom és la identitat de la persona: prohibir els noms és humiliar.
    Jo, que llavors ni em plantejava si algun dia podria arribar a ser independentista o no, el que tenia ben clar era que la meva llengua estava essent trepitjada, i contra això em revelava.
    Hahaha molt bons els teus pares! ;-)) Els meus nebots també porten uns noms catalans, catalans (tot i que aquests sí que tenen traducció) :-))

    ResponElimina
  30. Me invitas Assumpta a una respuesta larga. Pero no voy a hacerlo. Siento el pasado, que también lo hubo por aquí. Pero ya no hago problema de ello, ni hablar, eso se acabó.
    He dicho que el traductor de google es inexacto, y que no lo quiero usar porque me quedo peor con lo que me da que con lo que entiendo por mí mismo. Así que ya sólo entro donde entiendo todo, y comento cuando no tengo duda a qué estoy respondiendo.
    Y sí, existe Asun, por aquí hay muchas. Y Asunta también, como nombre propio. Y desde hace ya un tiempo estoy bautizando a Esther, Elisabeth, Yhasmina, Judith, Vanessa… Por cierto a un primo mío el cura no le quiso bautizar como Óscar, decía que no existía en el santoral; le añadió Pío, así que Pío Óscar se quedó. Y a mi hermano tampoco le quería poner Roberto, que era raro en el pueblo, pero mi madre se puso porrona y lo consiguió.
    Termino con mi idea: lo importante es que nos entendamos. Lo demás…

    ResponElimina
  31. MIGUEL ÁNGEL.- No es que, en realidad, tratase de invitarte a una respuesta larga... Resulta que yo no sé darlas breves y es por eso por lo que, a veces, que puede dar la impresión que pretendo enzarzarme en una discusión sin fin ;-)

    Si te fijas, verás que, más arriba, he dado respuestas aún más extensas. Nunca he sido capaz de aplicar aquella inteligente -y en bastantes ocasiones cierta- reflexión de Gracián de "lo bueno, si breve, dos veces bueno" y, tratando de que quede claro lo que pretendo expresar, empiezo a incluir explicaciones y ejemplos haciendo el texto a veces innecesariamente largo. Lo admito, pero no sé hacerlo de otro modo :-)

    Dicho esto, añadiría que tienes razón cuando dices que el traductor de Google és inexacto y, como dice un amigo mío, a veces, más que buenas traducciones, las proporciona "divertidas" por las confusiones en las que incurre.

    Lo que sucede es que, traducirme a mi misma al castellano era un trabajo bastante laborioso y largo, puesto que yo no tan sólo traducía "tal cual" sinó que a veces reescribía algunos pequeños trozos para que, cambiando expresiones, el resultado final de lo que contaba fuese exactamente el mismo que en catalán, pero resulta que aquí la inmensa mayoría de gente que entra son de habla catalana, por lo tanto me resulta mucho más cómodo poner el "Traductor" ese y ya está ;-)

    Por otra parte, no todos mis posts necesitan de "una buena traducción", la verdad (los que más trabajo me daban eran aquellos que tenían algún cuento o relato) cualquier otro puede ser perfectísimamente entendido con el traductor de Google: Un post con una canción de The Beatles o un concierto de Mozart, unas fotos sobre manualidades o imágenes de Barcelona o Tarragona, celebraciones de títulos del Barça, pequeños juegos para adivinar una imagen misteriosa, anécdotas de mis niños de catequesis... nada de ello exige una traducción precisa, amigo Miguel Ángel, con el Google Translate es suficiente :-)

    Entiendo que tu madre se pusiese "porrona" (jejeje no conocía la expresión, tomo nota) y convenciese al sacerdote de bautizar al niño como Roberto, ¡cómo tenía que ser! ;-) así pues, tu madre y yo nos hubiéramos entendido bien en la defensa de los nombres elegidos por los padres ;-))

    (sigo en otro bloque, que Blogger limita el número de caracteres y no me permite insertar el comentario entero jeje..)

    ResponElimina
  32. (continuación)

    En definitiva, no quiero discutir contigo porque te respeto muchísimo (y sabes que tienes muchos puntos de antemano por ser quien eres... digamos que "tienes enchufe" en mi blog... "de ahí arriba"), además yo también he leído el tuyo y sé que, precisamente, Franco no era santo de tu devoción, así pues, lo que me gustaría que hicieses es decir que tengo la razón en quejarme, seguir pasando por aquí siempre que quieras, expresarte en castellano porque es tu idioma, y, eso sí, llamarme Assumpta ;-)

    Dice JOSEP MARIA ESPINÀS (escritor catalán) del gran MIGUEL DELIBES (al cual admiraba y del que dice que es el mejor escritor del siglo XX en lengua castellana, además de unirles una buena amistad):

    (La traducción es mía, que el original lo tengo en catalán, claro, tal como lo ha escrito el autor):

    "En cambio, Delibes nunca terminó de creer que yo escribía en catalán porque sencillamente era mi idioma. Me dedicó algunos artículos llenos de afecto, comentando en El Norte de Castilla mis novelas traducidas al castellano...
    ... Siempre he creído, por lo que me daba a entender, que Delibes estaba convencido de que yo mantenía con mi lengua una relación básicamente sentimental, que yo escribía de vez en cuando en catalán por algún tipo de idealismo, de voluntad de servicio a una cultura "regional". Que se trataba, en definitiva, de una decisión benemérita"

    Párrafos así, escritos por alguien que apreciaba y admiraba profundamente a Delibes y del cual cuenta maravillas como persona en su libro "Relacions particulars", me hacen pensar que, al igual que Delibes, muchos buenos castellanos, cultos e inteligentes (no, no es peloteo, que yo no uso de eso, además me repele) no acabáis de comprender que, para los catalanes, nuestra lengua es exactamente igual que para vosotros la vuestra.

    Un abrazo bien sincero :-)

    ¡Me voy a comer! ;-))

    ResponElimina
  33. Pero ¿Nos hemos entendido, verdad? Pues eso.
    Y ya sabes: si no comprendo del todo, no comento.
    Soy así, tal y como cantaban Los Salvajes: http://www.youtube.com/watch?v=N_5_yqVs1Ag

    ResponElimina
  34. M'ha agradat llegir la teva anècdota. Sé d'altres que sense passar pel registre, res de res.
    Felicitats amb un dia de retard!

    ResponElimina
  35. avui ja et llegeixo detingudament (encara que ara ja marxaré i no em posaré al dia tampoc!). Sempre dic, en la meva defensa, que hi ha funcionaris i funcionaris. Que hi ha qui és capquadrat i només segueix el peu de la lletra el que ha de fer i d'altres que realment creuen que estàn al servei del ciutadà. I és ben important. I era ben important en aquell moments. Moments que jo no recordo però que van ser ben importants per a l'identitat personal.

    Però conec molts amics que si que han tingut que passar pel tràngol i és un rotllo ben gran!

    ResponElimina
  36. MIGUEL ÁNGEL.- No está nada mal la canción... y el tuneado del coche del minuto 1.17 me gusta :-))
    Hombreee, entenderse conmigo no es nada complicado! :-)


    KHALINA.- Moltíssimes gràcies! ;-)
    És que, en teoria i seguint la normativa en sentit estricte, no ho podia fer... però quan la normativa té el seu orígen en una persecució lingüística, si trobes un funcionari amb una mica de seny, doncs tens sort... i això és el que em va passar a mi :-))


    RITS.- El problema era que aquesta situació ja no s'havia d'haver donat mai, perquè mai cap llengua s'hauria de prohibir ni cap persona hauria de patir la humiliació de no poder utilitzar el seu nom...
    Ara bé, tens raó... hi ha funcionaris que són bona gent ;-)))
    I ara ja et dono permís per tornar a sortir hehe... què ho passis bé, que per alguna cosa són les vacances!! ;-)

    ResponElimina
  37. Crec què si que sap l’historia el Jordi.

    De totes maneres ja li preguntaré.

    ResponElimina
  38. Una mica tard...però moltes felicitats!!! Una abraçada!

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!