Entremaliadura, sabates i càmera digital

Tinc a l’escriptori de l’ordinador, a part d’un fons de gira-sols i tots els accessos directes de les coses que utilitzo, una mena de gadgets amb un calendari, un rellotge i una finestreta per on van desfilant totes les fotos que hi ha guardades a la galeria d’imatges (a centenars...) i abans n’he vist una que m’ha recordat un dia que...

Era un dissabte al matí, juny de 2008, anava amb el meu marit pel Passeig de Gràcia i em va cridar l’atenció que la gent anava calçada de manera molt diversa... així que, mentre anàvem xerrant, i sense que ell se n’adonés, vaig treure la càmera de la bossa i vaig començar a fer fotos als peus de la gent.

Quan varem ser a casa la mare li vaig ensenyar el resultat de la meva investigació i varem riure de que no s’hagués fixat en cap moment que jo havia estat fent fotos... i és el que tenen les digitals, que no cal posar-se-les davant l’ull... jejeje

De totes formes, després hi va posar la part assenyada... “I què passa si algú et veu mentre li fas una foto i s’enfada?”... i jo, amb expressió innocent “No, home, que ja vaig amb compte”...

















De fet te raó ell, però el cert és que ningú no em va veure i jo trobava divertit tant el mateix fet de fer-les com que ell no em veiés... També he de dir en la meva defensa, que mai a la vida faria fotos de gent en que se’ls pogués reconèixer sense el seu permís. Eren purament “trossets de cames i peus” anònims :-)

Al vespre quan, ja a l’andana de l’estació per tornar a casa vaig pensar a repetir l’experiment, ho vaig deixar ben aviat... i és que allí dins saltava el flash i em delatava!!!