Ja feia un parell de dies que havíem decidit que avui aniríem a sopar a una Creperia bretona que hi ha aquí a Reus, així que m’he pres una aspirina i hem marxat aviadet ;-)
El sopar ha estat un èxit... l’aspirina havia fet el seu efecte (he de dir que jo sóc súper sensible a tots els medicaments... en prenc molt pocs, tan sols puntualment, menys dels que “hauria” de prendre i, per tant, quan em prenc alguna cosa em fa efecte ràpid).
Hem arribat els primers. Cap a un quart i mig de nou ja demanavem.
Si us hi fixeu, veureu que totes les taules i cadires són diferents!
La primera sorpresa ha estat descobrir que, típic de la Bretanya no tan sols són les creps sinó també les “Galettes” i jo no tenia ni idea de què era, però ho he volgut provar, clar (podeu llegir aquest post de la Mireia) i m’ha encantat. Enlloc d’explicar què és, poso foto:
I, de postres jo he pres una crep dolça de xocolata, ametlles i nata i en Josep Lluís gelat, una bola de llimona i una de mandarina.
Anar xerrant, un cafetó... i prop de les deu, quan allò començava a ser ben ple, hem marxat... Passejant (no puc dir “prendre la fresca” perquè no m’agrada dir mentides) però...
...pocs passos havíem fet quan un xiquet jove, guapo, de cabell llarg, arrissat i barba d’algun dia, s’apropa, em mira i, amb expressió lleugerament tímida però somrient, diu:
- Assumpta... Assumpta? Hola... em coneixes?
Jo, també somrient el miro demanant interiorment i amb urgència al meu cervell que em digués qui era... però res... amb expressió de disculpa li dic:
- Ostres, ho sento, però no...
Ell respon:
- Sóc en Dani, en Dani... de catequesi
- Mare meva!!... i tant què et recordo!!... Però és que estàs tan canviat!!
El recordo perfectament... i per demostrar-li li dic:
- Tu eres nascut el novembre... vas començar catequesi amb sis anyets tan sols! Imagina si ha passat temps!
- Sí –riu- sóc del novembre...
- I ara quants anys tens?
- Divuit.
- Divuit!... Estic molt contenta que m’hagis saludat!!... (estic feliç)
- Alguna vegada t’he vist...
- Pensa que vosaltres canvieu moltíssim en aquestes edats... em sap greu pensar que puc passar més d’una vegada per davant d’algun dels nens o nenes que hagi tingut fa temps i no dir-vos res perquè no us reconec...
Hem parlat uns minutets i ja ha marxat amb els amics que l’esperaven...
Es un xiquet maquíssim. Va fer la Primera Comunió amb vuit anys i mig, intel•ligent i espavilat com el que més. Encara va venir per la Parròquia un parell o tres anys més perquè sempre s’apuntava a fer els Pastorets... però potser la darrera vegada que el vaig veure tindria onze anys, dotze com a molt...
Estic tan contenta, tant, que s’hagi apropat a saludar-nos!! (no sé quantes vegades li he dit a en Josep Lluís!) ;-)
Després, tot pujant pel carrer Llovera, hem entrat a una geladeria, en Josep Lluís s’ha pres un altre cafè (ara descafeïnat) i jo un gelat petit de poma verda... i ja, després cap a casa...
Qui m’havia de dir que avui seria un dia tan maco? :-DD
Entenc molt be la teva il.lusió, Assumpta. Vaig ser teacher molts anys, i quan algun cop m'he trobat un exalumne... sí, fa molta gràcia :)
ResponEliminaDoncs sí que ha estat un dia maco, si a més de trobar-te aquest noi has pogut degustar coses bones i... ai... hmmm... quina gana; ahir no vaig sopar!!
Que el teu dis sigui, com a mínim, igual de bonic que ahir :-)
La sensació que descriviu tant tu com en Ferran ha de ser ben maca, sí. No puc dir que m'hagi passat, mai m'he encarregat de canalla. Però bé, ja sé que a tu és molt fàcil fer-te feliç amb aquestes coses, ara ja en tindràs per uns quants dies de no tocar el terra amb els peus! Ai els teus catequistes!
ResponEliminaHa de fer il·lusió i alegria un retrobament així. :-)
ResponEliminaEn quant al sopar a part de assenyalar que tot fa molt bona pinta, dues coses: Primer dir que jo també sóc dels que, quan vaig als restaurants, demano els plats que no conec. Hi ha gent que s'estima més anar sobre segur i demanen sempre el mateix, no és el meu cas. M'agrada provar coses noves i la majoria de les vegades ho encerto ;-). I segon, fer notar l'horari "típicament escocès" del vostre sopar. :-DD
Ep, i berlinès, horari berlinès! O... hmmm... no, de fet no és molt berlinès. Aquí, hi ha gent que comença a sopar a quarts de sis / les sis. Posar-s'hi a les 20h és, normalment, el límit de tard, especialment entre setmana.
ResponEliminaPS: I ara a què treu cap, això? Ah, sí, al comentari d'en Mc, aquí dalt :)
¡Jo, tia! Quin luxe de dia, tot i el mal de cap!
ResponEliminaQuina sopar us tràfec. Però el millor de tot el partit amb aquest xaval. Normal que tu no et acordades d'ell, que és que canvien que és una barbaritat. El FETEN és que ell se't s'acostés per saludar. No solen fer-ho, i menys si van en colla, perquè els dóna com a arreglar o vergonya.
Molt majete el noi, i sanote.
A mi a vegades se'm s'acosten en família, ja amb fills, i em costa un ronyó i mig recordar, i pas molts problemes perquè no aconsegueixo reconstruir la seva cara d'infantesa. Després ho estic donant voltes i voltes fins que caic de qui era fill o on vivia.
Uf, sovint dia vas tenir, inclòs el Gamper. Felicitats.
[Lo que esté mal dicho, la culpa google, eh]
FERRAN, deixem-ho en "horari europeu" ;-))
ResponEliminaNoia entre aquest bloc i l'altre la gana de menjar ja és immensa i no pot ser que després m'engreixo! quina il·lusió que fa retrobar alumnes , ells creixen i canvien i nosaltres ja no ...a mi em fa molta il.lusió quan al cap del temps passen a veure'm a l'Insti ...que tinguis dies bons com aquest uns 365 cops a l'any!
ResponEliminaJa sé quina és aquesta sensació, a mio també m'ha passat alguna situació molt semblant.
ResponEliminaM'alegra que hagi estat al final un bon dia.
M'encanten les crèpes i les galettes. Molt! Jo això ho vaig aprendre a Bretanya.
És el segon cop aquesta setmana que algú em parla de les "galettes", serà qüestió de tastar-les.
ResponEliminaI també sóc de les que intenta sopar aviat, cap a les vuit / quarts de nou. Vaig començar a fer-ho fa molts anys per un problema de salut i ja no ho he deixat.
El mal de cop, de ben segur, que no va ser resultat de la preocupació del sorteig de la Champions. Ens ha tocat un grup ben fàcil!
ResponEliminaAixò de poder treballar la meitat de les hores la primera setmana de tornar de vacances està molt bé. Així no es fa tan dura la tornada!
Sobre el tiberi qeu vau fer, le simatges parles per si soles! I quina il·lusió això que et vinguessin a saludar. Això vol dir que té un bon record de tu!
Assumpta! a vegades una tonteria ens alegra tant i tant el dia. Ben segur que si aquest noi t'ha vingut a saludar és perquè se´n recorda de tu i cap a bé.
ResponEliminaQuan tens mal de cap , el millor es animar-se a sortir de casa i acaba passant
petons desde edinburgh!
No sabia que hi haguessin gelats de poma!!!
ResponEliminaFa molta "ilu" retrobar-se, sobretot al cap de temps. A mi també em passa, que no conec la canalla que ja no és tant criatura. Veus, que et parés és que té un bon record de tu.
M’alegro que hagis tingut amb la companyia del Josep Lluís un sopar tan bo i diferent i després la trobada del noi que un dia li vas fer catequesis.
ResponEliminaJo a Normandia i la Bretanya vaig provar les galettes (salades) i els creps (dolços) i plens de mantega. Que bons!
FERRAN, primera intervenció.- A mi sempre em fa gràcia :-)Jo que, a part de catequesi, que no és una "feina", també he donat classes "de veritat" a gent gran (des de 18 anys a l'Escola Universitària de Turisme a més grans que jo gent que es preparava per oposicions) i, quan són adults, doncs fa gràcia, però els reconeixes... però quan són petitons i s'han fet grans, al•lucines amb el canvi :-))
ResponEliminaTu també havies tingut petits? :-)
Ara mateix repetiria, exactament, el soparet hehe
Eeeei, i moltes gràcies pels bons desigs! Smuaaaaaaaac!
XEXU.- Ai, xiquet, quin comentari tan maco! ;-))
És que era un nen... amb sis anyets el vaig conèixer!! Maco, simpàtic, molt mogut, però bon nen (vull dir d'aquells que juguen, xerren, però quan dius "va, ara anem a fer feina", doncs fan cas)... i ahir duia barba!! Divuit anys!... Mare meva, si ja pot votar :-))
Sí, sí, segur que ell no s'imagina l'alegria que em va donar! :-))
McABEU.- Molta, moltíssima :-))
Jo estic acostumada a trobar-me'n alguns que viuen a prop i em saluden, amb un somriure i un "adéu", fins i tot un gest amb el cap o amb la mà si van per una altre vorera... Però veure "de cop" un canvi de tants anys em va fer una il•lusió!!... i que es recordés del meu nom, que m'aturés ell... Genial, fantàstic :-))
Has vist el post de la Mireia que he enllaçat? ;-) Parla d'això, de provar coses noves o demanar sempre el mateix :-)
Normalment sopem més tard hehehe... però ahir va ser una "fugida" de casa per la calor... Bon horari, l'horari escocès!! :-))
FERRAN, segon comentari.- Hehehe mira que arribeu a sopar d'hora aquests berlinesos, eh? :-)
Al meu pare li agradava sopar d'hora i els meus sogres sempre, a les vuit ja sopen (nosaltres, normalment, cap a les nou o nou lleugerament passades) :-))
MIGUEL ÁNGEL.- ¡Buenísimo el experimento! ;-)) He sido capaz de entender "casi" todo... Si el efecto contrario es el mismo puedo decir que la verdad es que se pilla bien el sentido peroooo con algunas barbaridades incluídas... jejejeje :-)))
¿Qué es FETEN? :-)
A mi el día que se me acerque alguno con hijos voy a alucinar... ¡y me encantaría llegar a tener en el grupo de catequesis alguno! Algunos de "mis niños" ya pasan de los 20! :-)
Pero que fuese él que se acercase, me hablase, me preguntara si le reconocía... fue un auténtico regalo, te lo prometo :-)
El Gamper se quedó en casa y este finde empieza la Liga ¡Yupiiiiii! ;-)
McABEU, segon comentari.- Fet! Horari europeu! ;-))
ELVIRA FR.- Moltíssimes gràcies pel bon desig! ;-))
És que canvien tant a aquestes edats!... I és que jo no el veia, va venir directe en direcció a mi, em va aturar, em va parlar... Recordo algunes anècdotes de quan era petit... segur que no s'ho pensa :-))
CARME.- Jo alguna vegada trobo una alumna que vaig tenir fa anys, però en un grup d'FP... ella deu tenir més de 35 anys ara, però segur!... Però és la mateixa cara, és ben bé ella... Però, quan es tracta d'un nen, o una nena... fa tanta il•lusió! :-))
ResponEliminaEeeei, bones les Galettes!! En vull més!!... I no era gens car (espero que ningú de la creperia llegeixi això o apujaran els preus hehe)
LLUÏSA.- El meu pare també sempre sopava aviat... i la veritat és que feu molt bé, és molt més saludable :-))
Ostres, si tens ocasió de provar les Galettes, fes-ho!! Jo ho vaig trobar tan bo! :-))
ALBERT B. i R..- Hehehe no, segur que no era resultat del sorteig de la Champions ;-) Sincerament, crec que era de la calor sufocant que feia... ufff
Bé, el meu marit és autònom, així que l'horari se'l fa una mica ell mateix (per això "només" fa tres setmanes de vacances... si no, tindria un mes sencer, pobre, sniff) però llavors, doncs la primera setmana que treballa, com encara és agost, fa de 8 a 3 i ja està... així no se li fa tan feixuc :-)
Oi que són xules les fotos del menjar? I estava bo!! molt bo!! :-)
I el regal de la trobada amb el xiquet... em va fer moltíssima il•lusió :-)
RACH.- Ostres, quina il•lusió!! Gràcies per visitar el blog! :-))... És una mica "poti-poti", tot barrejat. Un nebot meu de 14 anys diu que un blog així no s'ha de fer, que han de ser temàtics hehehe
Es recordava de mi, del meu nom... em vaig posar tan contenta! ;-)
Ja ho diu en XEXU, ja... que ara estaré uns quants dies sense tocar de peus a terra :-))
Records cap a Edinburgh! ;-))
INSTINTS.- Ui, a la gelateria La Jijonenca, aquí a Reus, en tenen d'un munt de gustos diferents!! Aquest era de Poma Verda, molt bo :-))
Sí, tu que també tens grups de petits... quan els veus tan grans al•lucines!! :-))
M. VICTÒRIA.- A casa no s'hi pot estar. De fet, ara estic responent comentaris però quan acabi, tanco... això és una barreja de sauna i bany de vapor... per tant, el millor era sortir de casa!! :-)
La trobada amb el xiquet va ser un regal per acabar d'arrodonir la vetllada :-)
Què bones les Galettes!! I la crep amb xocolata, nata i ametlles, la millor que he provat mai, de veritat :-))
Assumpta....pero que rico este plato.
ResponEliminaMe encantó el de los postres, es que soy bien golosa.
Y también me llamó la atención las diferentes sillas, le da un toqe especial al lugar.
A tomar helados para refrescar un poco...QUE RICOOOO.
Besos y buen fin de semana
Ya lo creo que ha sido bonito y que un joven te salude habiendo sido su maestra de catequesis habla muy bien de ti. Besos tía Elsa.
ResponEliminaHo sento, he esborrat el comentari anterior, de cada dos paraules tres eren faltes!
ResponEliminaEi! A mi m'encanta anar a la creperia Bretona. A Girona n'hi ha una que està decorada com un autobus, mira
http://creperiebretonne.com/P_Creperie_Gerone_G06_CAT.html
Les gallettes m'encanten: una amb molts formatges i ciboulet és la meva preferida!
Quina il·lusió que el "nen" no només et reconegués, sinó que et saludés!
FETEN és boníssim, bo en superlatiu.
ResponEliminaAixò de les trobades té algun inconvenient, és clar que algunes persones ho solucionen tenyint els cabells.
Quan vingui algú a apuntar a la seva fills a catequesi i en mirar-te digui, tu ets Assumpta, oi? I recordis que li vas tenir a primer d'iniciació cristiana però que ara és un pare o mare d'àmplia família, poden passar moltes coses:
1. Que no li reconeguis ni en l'aspecte físic ni en l'altra.
2. Que et preguntes si va merèixer la pena la feina que et va donar i la guerra d'aguantar.
3. Que et recordi que llavors es feien millor les coses que ara.
4. Que pensis que ja estàs més per entendre als pares joves d'ara.
5. Que et preguntes com és possible que aquesta persona, que no ha canviat de barri, ni de domicili, que ha crescut amb tu, no hagi tornat mai fins que ha tingut necessitat de fer-ho.
6. Que el temps no passa en va, i tot pot empitjorar malgrat les bones intencions.
7. Que en la conversa vagin sortint coses que reconeguis com teves a aquesta persona que ara et parla.
8. Que et faci recordar coses que ni recordes que van ser teves, però aquesta persona les ha mantingut vives i ara ve a devolvértelas.
9. Que et digui que ara viu en un altre lloc, però que vol que el seu fills et tingui a tu, perquè facis amb el (la) el mateix que llavors tu vas fer amb el (la).
10. Que la trobada et resulti gratificant en grau màxim, i des gràcies per tenir tanta sort. I decideixis, com no podria ser d'altra manera, seguir vivint agraïdament.
[Fetén es buenísimo, bueno en superlativo.
Eso de los encuentros tiene algún inconveniente, claro que algunas personas lo solucionan tiñéndose el pelo.
Cuando venga alguien a apuntar a su hij@ a catequesis y al mirarte diga, ¿tú eres Assumpta, verdad? Y recuerdes que le tuviste en primero de iniciación cristiana pero que ahora es un papá o mamá de amplia familia, pueden ocurrir muchas cosas:
1. Que no le reconozcas ni en lo físico ni en lo otro.
2. Que te preguntes si mereció la pena el trabajo que te dio y la guerra que aguantaste.
3. Que te recuerde que entonces se hacían mejor las cosas que ahora.
4. Que pienses que ya estás mayor para entender a los padres jóvenes de ahora.
5. Que te preguntes cómo es posible que esa persona, que no ha cambiado de barrio, ni de domicilio, que ha crecido junto a ti, no haya vuelto nunca hasta que ha tenido necesidad de hacerlo.
6. Que el tiempo no pasa en balde, y todo puede empeorar a pesar de las buenas intenciones.
7. Que en la conversación vayan saliendo cosas que reconozcas como tuyas en esa persona que ahora te habla.
8. Que te haga recordar cosas que ni recuerdas que fueron tuyas, pero esa persona las ha mantenido vivas y ahora viene a devolvértelas.
9. Que te diga que ahora vive en otra parte, pero que desea que su hij@ te tenga a ti, para que hagas con el(la) lo mismo que entonces tú hiciste con el(la).
10. Que el encuentro te resulte gratificante en grado sumo, y des gracias por tener tanta suerte. Y decidas, como no podría ser de otra manera, seguir viviendo agradecidamente.]
Hola, Assumpta, bonica! Primer un encert les creps bretones, i un consell, si no heu anat mai a la Bretanya, us ho econsello, disfrutareu molt, però molt i tu, amb els brodadets que veuràs i els pobles medievals, et moriràs de gust.
ResponEliminaSegon, ja sé de què parles amb això del maliciós, el blog les meves veritats, l'he hagut de treure un piló de vegades de la llista, perquè acaba sempre fent això, i no ho entenc, tanca la connexió a qui vol entrar, sobretot amb el Mozilla...
L'he tornata treure, a veure què, ja em diràs...Un petonàs!
aquests retrobaments són únics i especials. i saber com els va també. Fa uns dies, un nano amb una realitat que no sabia cap on aniria, vaig veure a través del facebook que està estudiant infermeria!!!!!!!!!! no pots imaginar el somriure que em va provocar. Li veia un futur molt incert, i se n'ha sortit. Continua estudiant i té possibilitat d'un ofici, tan noble com el d'infermer, que pel què li va tocar viure és increïblement humà.
ResponEliminaespero que aquests dies tb hagin començat i acabat bé.
de creperie bretonne hi ha una al port olímpic. sempre he tingut un especial desig d'anar-hi, però mai s'ha donat el cas.
Hola la meva mare de Planeta Aigua m'ha recomenat mira el teu blog.
ResponEliminaAquest menja tan estrany té bona pinta!
Mmm… si hi ha formatge, passaria directament a les postres :-D Ha de fer il·lusió que et vinguin a saludar després d'uns quants anys.
ResponEliminaAques apunt teu és la felicitat de les petites coses. M'ha encantat!
ResponEliminaes una sensacio q conec be... pq em passa sovint. aquest curs mhan vingut a veure a lleida exalumnes de quan treballava a reus, i el q et fan sentir es brutal... ara tinc exalmnes q son molt amics meus, i mes dun company d'ofici... es molt gratificant...
ResponEliminaMc, això ja m'agrada més ;)
ResponEliminaAssumpta, i ben petitons... vaja, força: de cinc anys en amunt, fins als 16 o 17 anys. Amb els petits era molt divertit: els feia dibuixar un sol, per exemple, i llavors els escrivia "This is the sun" i es preguntava: "What is this?". I ves, a còpia de dibuixets i preguntetes, anaven aprenent :)
MARISA, el rincón de mi niñez.- La crepe de chocolate estaba deliciosa ¡seguro que te encantaría! Jeje
ResponEliminaAl principio no nos dimos cuenta de las distintas sillas y mesas... y luego empezamos a mirar y, aunque había algunas de repetidas, nunca estaban una al lado de la otra :-))
TÍA ELSA.- Para mí fue súper emotivo... Había cambiado tanto que no le habría reconocido jamás! (Imagínate a tu Dami con el pelo bien largo y barba jejeje) ;-))
MIREIA.- Ei, què xula aquesta de Girona!! ;-)) he mirat i he vist que també n’hi ha a Barcelona. Aquesta de Reus em va agradar tant que segur que hi tornarem si Déu vol ;-)
MIGUEL ÁNGEL.- ¡Ay, amigo mío! ¡Yo las canas hace muchos años que me las tiño! De hecho, estaba pensando en cambiar de color la próxima vez que “toque” ir a la pelu ;-))
Mi marido tiene dos o tres canas entre todo su pelo y yo las tengo a montones desde los 22 o 23 años... ¡qué injusto! ;-)
De estas 10 posibilidades que me citas me parece que todas ellas serían posibles, incluso varias de ellas a la vez, pero las dos últimas son muy, muy bonitas ;-)
ZEL.- Ja he pogut entrar al teu blog sense que es bloquegés!! :-DDD
Una amiga meva ha estat a la Bretanya i em va estar ensenyant fotos i la veritat és que ho vaig trobar preciós, preciós... si algun dia puc anar-hi ja ho explicaré ;-))
RITS.- Comencem pel final hehehe... Si no ho he vist malament, aquesta crepereia bretona del Port Olímpic és de la mateixa casa que la MIREIA coneix a Girona (així m’ho ha semblat a la web que ella ha posat), per tant, ja tens una garantia de que sigui bona ;-)
Imagino quina alegria tan gran deuries tenir en veure que aquest xiquet està estudiant infermeria!!! Estic contenta cada vegada que sé d’un cas així ;-))
BLACKWOLFF.- Hola!! Molt benvingut! ;-))
Li has de dir a la teva mare que us convidi a tots a sopar a la creperia aquesta hehehe (és just arribant al Pallol) ja veuràs que us agradarà molt! Millor que una pizza ;-))
P-CFACSBC2V.- Si et sóc sincera, no sé si totes porten formatge... Tant la del meu marit com la meva sí ;-) Ara bé, encara que només mengessis postre, segur, segur que sortiries molt content... era tan bonaaaaa ;-))
Molta, molta il•lusió (serà que he canviat poc? Hihi)
KWEILAN.- I a mi m’ha encantat el teu comentari!! ;-))
És tan maco això de “la felicitat de les petites coses”... Gràcies!
FERRAN.- M’encanta quan us comenteu els uns als altres ;-)
Ooooh!! Oi que són maquíssims tan petitons? Així que eres English teacher? Quina gràcia! Veus? Aquesta faceta teva no la coneixia i m’ha fet molta gràcia! Segur que eres un molt bon teacher!! ;-))
Recordo que això ens ho deia un mestre d'escola!, que si ens el creuàvem pel carrer, que féssim el favor de saludar-lo perquè era molt possible que ell no ens pogués reconèixer: una persona que aleshores tenia prop de 40 anys no canvia tant, però nanos i adolescents que als 25 seríem completament diferents...
ResponEliminaPer un moment he pensat que et trobaves un blocaire! ;)