Viena: Punt de trobada oficial.

M’haurien de donar comissió, fer-me un carnet de client preferent o, com a mínim, posar-me doble ració de pastetes d’aquelles que posen gratis de quatre a set de la tarda si demanes algun producte de cafeteria.

I és que he convertit aquests establiments en una mena de “dimensió-especial-de-trobada-blogaire” molt agradable... i em fa molta il·lusió poder explicar que he conegut a una persona que fa molt de temps que segueixo i que sempre m’ha caigut molt bé. Em vaig enganxar al seu blog pels dibuixos “al paint”. Un dia hi vaig arribar i em van agradar tant que hi vaig tornar. Després, ella m’ha explicat que justament llavors començava amb aquesta afició.

Què de qui parlo? Ai, sí!! Que no ho havia dit encara!! De la Carme, clar!!


Totes les meves reserves de fa temps a les desvirtualitzacions blogaires van caient com si res... En menys de tres setmanes he conegut dues persones que ja em queien genial a la xarxa i que he comprovat que en persona són absolutament iguals a com jo les veia, si no millors!

Aquesta nova trobada va tenir lloc al Viena del carrer Pelai de Barcelona. La Carme va arribar un minut abans que nosaltres, va pujar a dalt, va veure que no hi érem i va baixar per fer la comanda. Mentre ella era a la cua, vàrem arribar nosaltres, vàrem pujar a dalt, vàrem veure que no hi era i vàrem pensar “uf, menys mal que no l’hem fet esperar”, triem una taula, seiem i... ella puja l’escala amb la safata a les mans i el seu somriure radiant, igual que a la foto de la seva imatge de perfil. L’hagués reconegut en qualsevol lloc del món!

Sembla que en aquestes cròniques sempre es diu el mateix, però és que és cert, fa molt maco poder parlar “directament” amb algú amb qui has conversat tantes vegades a través de comentaris al blog o de correus electrònics. És bonic poder conèixer la veu, veure els gestos... La Carme és molt expressiva, molt riallera, molt simpàtica.

Ara bé, estic parlant només de la Carme, però és que després va venir també l’Enric, el seu marit, i això em dóna peu a parlar d’un tema diferent, quelcom que dissabte a la tarda, quan ja ens havíem acomiadat, vaig estar pensant, una cosa que em va agradar i que em vaig adonar que jo en gaudeixo fa molt de temps i potser no ho havia valorat prou. Em refereixo a que és molt important, quan un té una afició com aquesta, el fet de tenir una parella que et recolza, algú que potser no entén que passis hores a l’ordinador parlant amb gent que no coneixes i que viuen a altres pobles i ciutats, però que ho respecta absolutament, que confia en tu i que, fins i tot -si passat el temps s’hi comença a interessar una mica- valora el que fas, el que escrius i t’anima a seguir endavant.


I és que quan va arribar l’Enric –més tard perquè primer havien tingut un altre compromís- i el vaig veure somriure i escoltar amablement com parlàvem de blogs, posts i comentaris, i participant en la conversa de forma tan agradable, em vaig adonar que, tant la Carme com jo som dues dones amb sort.

En fi, que van ser dues hores i mitja de trobada absolutament agradables, que la Carme en persona és tan maca com ho és en el blog i que la veritat és que se’m va fer curt!!