Jo només volia llegir...

Aquests dies estic tenint una mica de feineta (cosa que m’alegra moltíssim) per això puc bloguejar menys i entro a comentar a alguns posts quan ja fa dies que estan posats. Tot i així, miro d’anar fent i perdre’m el menys possible. El que sí que s’ha ressentit és el meu blog, pobret, que en tot el novembre només porta vuit entrades, volum baixíssim tenint en compte el meu ritme normal.

El que també ha baixat ha estat la quantitat de temps de lectura. Estic llegint un llibre que m’agrada molt, però li puc dedicar poca estona, així que vaig poc a poc. Aquesta tarda, tenint en compte els meus horaris i els d’en Josep Lluís, hem pensat en anar una estona a llegir al Viena, tot prenent un talladet amb les seves corresponents pastetes gentilesa de la casa. Jo, ben contenta, pensant que seria una tarda ben relaxada, de descansar les articulacions de retallar i enganxar i que donaria una bona empenteta a la Història de dues ciutats de Dickens...

Però res, els astres no m’han estat favorables... la meva lectura ha estat més o menys això:

Quan es va quedar sol, aquell ésser estrafolari va prendre una espelma s’acostà a un mirall penjat a la paret, la nena només vol portar texans.
Dit això, va enrotllar el punt de mitja... un curs d’informàtica, però tots teníem un nivell diferent i es va treure la rosa que duia agafada al mocador.
- Zarautz és el poble de l’Arguiñano... Això va tocar una fibra sensible del petit Jerry.
Si vas de vacances, és per estar de vacances. Al vespre, i sobre tot en aquella estació, el barri sencer es vessava al carrer i no se li ocorre altre cosa que posar-se a pentinar-la mentre menjava, i madame Defarge solia dardar d’aquí cap allà d’un grup a l’altre... a una mateixa casa, ficar la cunyada, els cosins... el punt de mitja sempre a la mà... unes hores de conversa a l’escola oficial d’idiomes a Salou.
El seu marit fumava a la porta de la taverna contemplant les seves anades i vingudes amb admiració: mitja hora explicant per telèfon un exercici a un nen!
- És una gran dona –va fer- una dona forta i admirable!
- És un ordinador bo, però per alguna cosa que té a dins, va molt lent.
De seguida va començar a caure guix i pols, que ell va esquivar apartant el cap.


En fi, això és el que passa quan a la taula del costat, a tocar estirant la mà (i mira que hi ha taules buides al Viena!!) s’asseuen a parlar dues amigues durant dues hores, sí, sí dues hores, dues llargues i eternes hores, dues hores en que no han parat ni un moment.

I el pitjor és que no em puc queixar! El Viena no és una biblioteca... i el que feien elles és més normal que el que preteníem fer nosaltres, llegir relaxadament mentre preníem un talladet amb les pastes gentilesa de la casa. Això sí, si el volum de les seves veus hagués estat una micona més baix, potser hauria pogut avançar més en la lectura. Clar que ara no tindria post!