Fa setze anys, per aquestes dades, jo estava embarassada... Des del primer moment que ho vaig saber tenia ganes de veure créixer la meva panxa i ja em volia posar peces de roba amples per veure si es notava una miqueta.
Però el meu fillet no va arribar a néixer... El dia 13 d’agost, després de dinar, em vaig trobar malament... varem anar d’urgències a l'Hospital (només he anat dues vegades a la meva vida d’urgències i aquesta en va ser una) i em van dir que l’havia perdut.
Ja em vaig quedar allí, ingressada... plorant... i la veritat és que sóc incapaç de recordar-ho tot, sense tornar a posar-me a plorar... i vaig plorar molt, molt... i ara torno a plorar... El meu fill ara tindria 15 anys... hi penso molt.
Hi ha persones que, voluntàriament, decideixen posar fi a la vida que creix dins seu i a mi això em resulta molt difícil d’entendre...
Tot i així, puc imaginar un munt de situacions difícils en que una dona es sent angoixada davant l’arribada d’un fill que no esperava, sigui per la causa que sigui, i li passi pel cap l’opció d’avortar... El que no puc entendre de cap de les maneres, ni que m’ho expliquin mil vegades, és que la resposta de la societat hagi de ser animar-la a desfer-se del fill.
El meu interior es rebel•la amb força, no contra la dona que es troba perduda, sinó contra aquells que li presenten l’avortament com a millor solució... sense oferir-li ajut de cap mena, ni material, ni psicològic, ni afectiu ni res de res... “No pateixis, ets jove, ja en podràs tenir més” Com si tenir fills fos fer una col•lecció de cromos... Cada persona és única i irrepetible i el fill que no neix no tindrà una segona oportunitat...
Demà entrarà en vigor una llei cruel i dolenta, molt, molt dolenta... L’avortament no és cap avanç, no és cap dret de ningú, no és cap solució per a res. Tant hi fa que li diguin “interrupció de l’embaràs” perquè sembli menys greu... Avortar voluntàriament és impedir que una vida vegi la llum, es truncar un petit projecte que no ha fet mal a ningú ni és culpable de res. Avortar no és extirpar una berruga ni treure un queixal corcat... Un fetus és una vida, una vida humana absolutament innocent i avortar és tallar aquesta vida.
La societat que, enlloc d’oferir ajuts i suport de tot tipus, ofereix aquesta via ràpida i ho presenta com a resultat de progrés i avanç (i ho aprova amb aplaudiments i rialles dels senyors i senyores legisladors) és una societat que es deshumanitza cada dia més... i més... és una societat que no m’agrada gens, sense cap mena de valors...
Em sap molt greu que treguis aquests records tan dolorosos perquè sé que no ha de ser gens fàcil per tu. T'envio una abraçada molt forta per haver estat tan valenta d'explicar-ho i per la barreja de sentiments que deus tenir ara mateix.
ResponEliminaPer altra banda, no puc estar d'acord amb tu en algunes coses sobre aquesta llei. En el que sí que coincidirem és que no és cap joc, portar una criatura al món és una responsabilitat. El que penso que hauria d'estar ben present en el cap de tots és que s'ha d'anar amb compte per prevenir embarassos no desitjats, i que si es dóna el cas, cal ser prou responsable com per assumir les conseqüències.
Ara bé, que existeixi la possibilitat d'avortar ho trobo un avanç. Et diré el mateix de tantes altres mesures que es poden aplicar. No penso que se n'hagi de fer un abús ni emparar-se en que sempre es pot avortar, el problema segueix sent de base. Però és una possibilitat a tenir en compte que dóna llibertat a les mares o famílies (si és el cas) que no volen o poden assumir el que significa tenir un fill. Per mi tenir un fill és una cosa molt seriosa i a la que s'ha de tenir un respecte. Cal ser responsable. Hi ha gent que no té capacitat per donar una vida digna a la criatura, i de desgraciats en aquesta vida n'hi ha molts, no cal portar-ne més.
Suposo que hi deu haver restriccions en aquesta llei, segur que no es convertirà en campi qui pugui. Només és que hi haurà una altra sortida.
Em sap molt de greu, Assumpta, que haguéssis de passar per aquest procés tan dolorós. A la meva família també ha passat això un parell de vegades. T'envio una abraçada ben forta i tot l'ànim perquè et sentis millor.
ResponEliminaUn petó!
Estoy muy de acuerdo con Assumpta y no con Xexu porque me parece que la vida humana es sagrada. Cada ser humano es en sí mismo un fin incluso si ha sido concebido irresponsablemente. Si los padres no son capaces de criar un hijo que lo den en adopción pero suprimir una vida de un ser indefenso e inocente no tiene justificación posible.
ResponEliminaÉs difícil no encomanar-se dels teus sentiments. El temps calma les penes però, no les arriba a curar mai…
ResponEliminaI sense voler donar-hi masses voltes, coincideixo plenament amb en Xexu.
Una abraçada
Gràcies per compartir tot això amb nosaltres.
ResponEliminaJo tampoc no puc estar molt d'acord amb tu, i em sumo a la línia de'n Xexu. Tot i així, afegiria que si ambdós bàndols fossin tan curosos amb el respecte de les opinions contraries com demostreu aquí en Xexu i tu, sense anar més lluny, el món seria un indret mil vegades millor.
Assumpta, una abraçada molt i molt forta!
ResponEliminaHe conegut dues dones, amigues molt i molt properes que en en seu dia van avortar, jo pensava que en el seu lloc, possiblement no ho hagués fet. Tot i que tenien els seus motius i que cap de les dues era una frívola ni una irresponsable. I que va ser una decisió difícil i més en aquella època. Per a mi, personalment parlant, no va ser mai una opció.
Però en canvi si que trobo que en alguns casos de persones i famílies molt desgraciades i desestructurades i de mares molt joves, adolescents, que al seu torn ja són filles de famílies complicades... en alguns casos, deia, no puc trobar-ho malament, i el fet que n'existeixi la possibilitat també em sembla un avenç.
Hi ha situacions que fan esgarrifar... per a mi encara més que un avortament.
Assumpta, tu que sempre dius que no t'agrada parlar de temes personals en el blog, avui en fas un post ple de sentiment. Plora, no et sàiga mal, aquí estem per eixugar les llàgrimes sempre que faci falta, faci un any, quinze o els que siguin. Hi ha sentiments que perduren sempre.
ResponEliminaUn petó ben gran!!!!
Respecte a l'avortament, la veritat és que desconec per complert l'abast de la nova llei d'avortament. Estic d'acord amb tu que no es pot animar a no portar un fill al món, o que es tracti frívolament. Però penso que no es tracta així. Els professionals que tracten el tema directament no crec que ho facin així. O m'agrada creure-ho. Entenc que les persones des de la seva llibertat personal han de fer-se càrrec de la responsabilitat de portar un fill al món. I per això s'ha d'anar amb molt de compte.
El problema més gran que hi veig ara mateix i que crec que és per on van els trets d'una nova regulació, doncs l'avort ja estava prou regulat, és en les nenes adolescents que es queden embarassades. La responsabilitat és molt abans de quedar-se embarassada, passa per una educació sexual ja des de casa i des de l'escola, també des de la tele,... Has vist com es tracten els embarassos d'adolescents a les séries d'adolescents? jo, encara flipo. Ho sento però una nena de 15 anys, que sigui mare és una putada, per ella i pel fill.
Tinc molts sentiments contradictòris, xò m'agrada pensar que hi ha molts més àmbits on cal intervenció. Les nenes del grup de joves que porto, evidentment tenen les hormones descontrolades i es plantegen coses. Són molt joves, però no pots anar contra-corrent, sols educar en el respecte i la precaució.
Vaja, Assumpta, em sap greu el que vas passar.
ResponEliminaEn aquest cas, però, estic completament d'acord amb el XeXu. No es tracta d'animar a avortar (i si es fa així, malament rai), sinó d'oferir aquesta possibilitat sense haver de carregar penes legals. És un tema delicat i no s'ha de tractar a la lleugera, però si volgués avortar i tingués els meus motius, m'agradaria que no se'm tractés com un assassí.
Amics, penseu que els que defenseu qualsevol tipus de legitimitat de l'avortament ho feu partint d'un càlcul d'estructura "econòmica": l'augment de patiment al món que pot suposar un fill no dessitjat... ¿Com es pot calcular això? Vull dir ¿com podem saber que un fill d'una dona adolescent, de família desestructurada, amb pocs recursos econòmics "necessàriament" ha de ser un desgraciat? I si és així què? ¿Com podem assumir el "dret" a decidir que una vida "desgraciada" no es digna de ser viscuda? Penseu, amics, que en definitiva hem de triar entre dues opcions, entre dos valors: la vida humana és un valor no mensurable, infinitament valuosa o bé que n'hi ha circumstàncies que fan "relativa" aquesta dignitat infinita. Si voleu, amics, escolteu aquesta història: una alumna meua es va quedar embarassada amb 17 anys, els seus pares estaven a punt del divorci, el seu germà major estava a prop de l'esquizofrènia pel cosum de drogues... Jo li vaig aconsellar l'avortament. Gràcies a Déu no em va fer cas (encara demane perdó). La xiqueta que va nàixer va ser un bàlsam per aquella família: va unir els avis, va millorar la vida de l'oncle, no va interferir en els estudis de sa mare i va ser un àngel de Déu per a tots... Amics, aquesta història , vos ho jure, és tan real com qualsevol altra de desgràcia...
ResponEliminaIn dubio pro vita
Querida amiga yo opino como tu, el problema es por lo menos en Argentina que la gente pobre se hace abortos con prácticas caseras y llevan a la madre muchas veces a la muerte. Creo que hay que educar y a las madres que por la razón que sea no lo puedan tener ayudarlas a dar a sus hijos en adpoción. Sin duda la educaciòn es todo, eso del derecho de la mujer a elegir no me place, hay métodos para evitar embarazos y matar siempre es un asesinato. Besos tía Elsa.
ResponEliminaPdta: también es cierto que las clases medias y altas se hacen abortos clandestinos pero con mèdicos y después se hacen las santurronas, hay de todo Assumpta, tambièn mucha hipocrecia.
Una abraçada Assumpta, ha de ser molt dur perdre un fill.
ResponEliminaTan si l'avortament és natural com induït, no et pensis. Sé que no és comparable, ho sé. El fet no n'és gens. Però el dolor ja et dic jo ara que sí.
No, jo no he hagut d'avortar mai. Però sé del què parlo, creu-me.
Estic d'acord amb en Xexu.
És dur haver passat per una experiència com aquesta i crec que cap dona la vol passar. Però crec que hi ha circumstàncies que s'han de regular sobretot per impedir que hi hagi noies que ho facin sense cap mena de cura mèdica. Una abraçada molt forta!!!
ResponEliminaAlgun cop ja he dit que aquest tema em resulta especialment complicat. Tal com jo ho veig, el problema és amb els seus límits i amb la forma d'enfocar-lo. D'una banda, en quins casos té sentit que una dona hagi de poder avortar? Aquesta és la qüestió dels límits, que entenc que n'hi ha d'haver. I justament perque entenc que n'hi ha d'haver, hi ha el segon tema: com plantegem l'opció?
ResponEliminaEm fa l'efecte que per a una part de la societat, l'avortament s'ha convertit en un sinònim de "planificació familiar", i això no ho comparteixo. Alguns heu parlat de responsabilitat; quina responsabilitat hi ha quan se li diu a una cria de 17 anys que si es queda prenyada, no pateixis, maca, que tons pares no seran un impediment: vine a veure'ns i en un pim-pam et solucionem el problema.
Sí a l'avortament en determinats casos i amb consciència del que s'està fent; no a l'avortament à la carte, tal com el planteja avui dia cert "progressisme".
Assumpta, en vem parlar un cop, per mail. Una abraçada molt forta, no estàs pas sola en el teu dol, ja ho saps.
Estic d'acord amb en Xexu i suposo que aquest és un tema claríssim de debat. Primer de tot, sento molt el què et va passar, debia ser horrible i agraeixo moltíssim la teva sinceritat per compartir-ho. Gràcies.
ResponEliminaSuposo que cada cas pot ser un món i determinar qui pot avortar o qui no també ha de ser difícil. I el què veig en els casos d'accidents sobretot en adolescents, és que es vol córrer molt, alguns es creuen que ho saben tot i no és perquè no hi hagi informació (perquè n'hi ha i molta). Crec que també és un avenç poder avortar quan no saps si en aquell fill/a podràs donar-li tot el què necessita.
Un petó!!
Has estat molt valenta explicant aquesta història. A la meva família també, per desgràcia, hem hagut de viure situacions semblants. És molt dur i causa un dany que és molt i molt difícil de reparar.
ResponEliminaSobre la llei, per desgràcia, es poden donar diverses situacions en les quals una dona s'hagi de veure obligada a avortar. I si aquesta llei permet ajudar a fer-ho, no em sembla malament. L'error, més que el fet, és com es presenta. Potser s'ha fet d'una forma massa banal. Però els fets, un cop t'hi trobes, crec, et fan adonar de la importància del que es porta a dins i fan que, abans de prendre una decisió, es pensi molts i molts cops.
Molts ànims, perquè aquest record, sé, és molt dur de portar. És admirable que ho hagis publicat en un apunt i ho hagis donat a conèixer. Una abraçada ben forta!
Assumpta,
ResponEliminaSento molt el què et va passar. En una ocasió m’ho vas comentar.
A mi quan el Jordi tenia 12 anys, en vaig quedar embarassada, un embaràs buscat i el vaig perdre i el cap de 6 mesos vaig tornar a quedar embarassada i el vaig tornar a perdre i ja no vam voler tornar a intentar-ho. El Jordi es deu recordar.
També veig que el dia que va ser et faltava dos dies per el teu sant. Quin sant duries de passar.
Com el diu el Josep Lluís, no se oblida mai.
Tens molts nens tots els anys a la Catequesis, que t’estimen molt.
Una molt forta a braçada per tu i el Josep Lluís.
Moltes gràcies a tots per deixar els vostres comentaris... us estic llegint tota la tarda amb moltíssima atenció i no sé encara si em veuré amb cor de respondre un per un o si faré una resposta general o si faré un mig-mig.
ResponEliminaAquesta setmana que ve podré entrar poc als blogs perquè tindré menys temps lliure... però segur que trobaré una estona per la tarda per anar-vos llegint i miraré de seguir deixant comentaris.
Aquesta falta de temps és la que ha fet que aquest post, que en principi el volia posar demà, finalment m'hagi decidit a avançar-lo a avui, precisament per poder-ne estar més pendent...
No és un escrit gens fàcil perquè no m'agrada parlar de coses personals -tot i que en puc anar deixant caure miquetes als vostres blogs- i menys encara quan es tracta d'una experiència tan trista... però és un dels que amb més convenciment he escrit mai.
I ara, encara que sigui tan d'hora, vaig a fer nones que aquesta setmana toca fer un bon horari :-)
Em sap greu això que et va passar fa quinze anys. Com a pare de dos fills entenc perfectament quins és el sentiment de felicitat de sentir-se embarassat i ser progenitor (i educar els fills, és clar!), i com a futur no-tiet d'un nen no-nascut (exactament igual al cas que tu expliques), també puc entendre el dolor de la pèrdua d'un fill que no va néixer.
ResponEliminaAra bé, dit això, no puc estar d'acord amb els arguments que dius (i que diuen alguns partits i moviments antiavortistes) per estar en contra de l'avortament. En essència, el Xexu i la Carme Rosanes ja t'ha matisat i comparteixo el seu punts de vista. Legalitzar l'avortament és una conquesta de la societat lliure i democràtica i especialment, de les llibertats de les dones. No per tenir aquest dret, tothom es posara a avortar! En el fons, en el fons, tot ve de la necessitat d'una educació sexual plena i sense embuts. I sembla que aquells partits i moviments que citava abans, s'entestin a no deixar avançar gens en aquesta línia. Les crítiques a la consellera Geli o a la web de la Conselleria de Sanitat, per citar un exemple, em semblen, com a mínim, patètiques.
Ningú, ni que només tingui un sol dit de front, pot no sentir la pèrdua per avortament d'un fill desitjat, això no obstant, i tampoc, com en Josep Lluis, vull donar-li moltes voltes, crec, com alguns dels comentaristes que m'han precedit, que l'avortament, mitjançant lleis que el regulin, és necessària.
ResponEliminaDonat el caràcter tan personal i valent del teu apunt, només voldria ressaltar un fragment del comentari de Rits que m'ha semblat especialment adequat: "Plora, no et sàiga mal, aquí estem per eixugar les llàgrimes sempre que faci falta, faci un any, quinze o els que siguin. Hi ha sentiments que perduren sempre." Un altre petó ben gran.
ResponEliminaPrimer que tot dir-te que em sap greu tot això que et va passar i que ja em suposo el que t'ha costat explicar-ho aquí. No et puc dir gaires coses més només enviar-te una gran abraçada de suport.
ResponEliminaEn quant al tema de la llei de l'avortament, jo considero que és necessària perquè és un tema que s'ha de regular i, per altra banda, que hi hagi una llei no "obliga" a avortar. Per mi el problema és que alguns presentin l'avortament com la primera opció, penso que s'hauria d'apostar molt més per l'educació sexual (per l'educació en general, de fet) i s'evitarien molts d'aquests problemes.
Sento molt que et succeís el que has explicat. Només imaginar-ho se’m posa la pell de gallina.
ResponEliminaSobre el tema, que dir-te... crec que la qüestió bàsica està en el motiu pel qual es desitja avortar i en quin període de l’embaràs es vol dur a terme.
Crec que el dret a avortar és un dret necessari, però que s’ha d’encabir en una legislació coherent i respectuosa. Ara bé, no crec que s’hagi de fer apologia d’un pro-avortisme mal entès. Crec que, abans d’avortar, existirien altres opcions pels futurs pares –o mare- que per A o per B no pot fer front a tot el que representa tenir un fill. Posem un exemple tètric: una xiqueta és violada i es queda embarassada. Entenc que tindrà tots els motius lícits per avortar. Ara, no seria possible que, quan parís, aquesta criatura fos donada en adopció? Hi ha moltes parelles que no poden tenir fills i seria un somni per ells. Crec que seria una bona solució. On està el problema? en l’administració, no és suficientment ràpida ni àgil. Perd temps en tràmits que són massa pesats perquè tot pugui sortir bé.
Com t’he dit, avortar –per mi- és un dret i és positiu que existeixi una llei que ho reguli. Ara, davant de tot això em plantejo qüestions que van més enllà del fet per ell mateix. Fins quin estat de gestació podem considerar que el que tenim a dins encara no és “prou humà” (no em malinterpretis, si us plau). Deixant a part qualsevol visió religiosa que se’n pugui tenir sobre el tema, un anti-avortista s’escuda darrere del terme “assassinat” i un pro-avortista considerarà que el fet no és així en cap cas. On ens quedem? francament, no ho sé i l’únic que aconseguiria seria posar-me en un jardí del qual no podria sortir. No m’hi he trobat i no sé com reaccionaria. Ara, el que sí que tinc clar és que aquest plantejament se l’hauria de fer tothom qui desitgi avortar. Perquè avortar o no és una decisió que comportarà grans conseqüències –i no només a curt termini- i sempre que ens vegem obligats a prendre-la, abans hauríem de plantejar-nos clarament totes les possibilitats que podem tenir.
Una abraçada!
*Sànset*
Com ja et vaig dir en el seu dia, em sap molt de greu això que et va passar. Hi ha coses que no s'obliden, però la vida continua.
ResponEliminaSobre l'avortament, crec que les embarassades han de ser lliures de poder escollir, però al mateix temps crec que no es potencien prou ajudes per intentar que aquestes persones es decantin per opcions més "humanes".
Adéu!
Sap greu per tu Assumpta, suposo que una pèrdua aixi no s'oblida mai...ma germana també va patir un avort...sé el pa que s'hi dóna....
ResponEliminaEntenc que com a creient no hi estiguis d'acord amb la llei...jo recordo l'època del franquisme quan tot era prohibit fins i tot els anticonceptius...hi havia gent que no tenia més remei que fer una cosa tant dramàtic i dolorosa i si tenien diners havien d'anar a l'estranger i si no en tenien es veien obligades a posar-se en mans de matasanos que posaven en perill la seva vida...ja sé que el tema és delicat i crec que s'hauria d'evitar de totes totes arribar a l'avortament amb una bona informació sexual i amb tots els mitjans anticonceptius que hi ha a l'abast però crec que està bé que estigui regulat. Sap greu ....Una abraçada molt gran!!!!
Primer de tot Assumpta donar-te les gràcies per la sinceritat, per la manera d'explicar les coses. També una forta abraçada de condol, perquè un fet així és impossible d'oblidar i el temps hi ha coses que no curen. Jo crec que seria incapaç d’avortar. No m’hi veuria en cor però tot i així, no estic d'acord en què la llei de l'avortament sigui dolenta en sí mateixa. Cal una regulació, cal una feina prèvia de planificació familiar i una feina posterior en el cas que s'hagi d'arribar a l'extrem de l’avortament; però crec que ha de ser una opció, no la única, ni òbviament la desitjada , però sí una opció.
ResponEliminaLa educació és fonamental, tant a l'hora d'engendrar un fill com de criar-lo i crec que aquí és on s'hauria de fer èmfasis. Avortar mai hauria de ser la solució fàcil però no per això no ha d'existir. Jo estic d’acord amb aquesta llei, acompanyada d’altres mesures que crec que són bàsiques. Per mi avui no és un dia trist però tampoc és el final del camí sinó el principi d’un camí on la gent ( homes i dones; la maternitat és cosa de dos) sigui capaç de decidir sobre un tema tant important amb criteri, amb calma i mesurant molt bé els seus actes.
Jo he perdut dos fills. Encara hi penso, encara ploro, i encara no puc tornar als llocs on vam enterrar les restes.
ResponEliminaI se que aquesta pena no caducarà mai, malgrat tenir dos fills sans i feliços.
També se que malgrat la gent diu que m'entén, qui no ho ha passat no pot entendre-ho.
Una abraçada
No puc ser dràstica en cap opció, tinc dues nenes encara petites, però qui sap que ens espera.
ResponEliminaEl que em preocupa més és la poca importància que es dona a tot.
"No passa res, demà ja l'hauré perdut".
Saben realment el que passa al seu cos amb tot el que els és tant fàcil d'aconseguir per solucionar ràpidament aquests "problemes"?
Recordo que quan era una adolescent i estava estudiant ens van passar un vídeo d'un avortament, sense censura, n'haurien de passar a tots els coles alguns d'aquests obligatòriament com a part de l'educació sexual.
Saps que et puc entendre molt bé, doncs tres vegades he passat per això.
ResponEliminaI tot i estar d'acord amb tu en algunes coses, crec que l'avortament ha de ser una opció, però això sí, no ha de ser LA opció.
Per mi el gran problema és l'escassa educació sexual i emocional dins les families, encara avui en dia que tan moderns ens fem.
No sé què em trobaré en el futur, el que sé és que intentarem educar els nostres fills en el respecte per la vida i en el respecte i la responsabilitat pels altres i per si mateixos.
T'envio una forta abraçada d'amiga
Em sap greu lo que et va pasar ahir m'expicaven un cas en el que una noia havia perdut el nen que esperava i estava desis messos, l'avortament no crec quetingui que ser la solució en tot cas un molt utim recurs , a mi en aquest tema i en i el de algunes adopcions crec que s'obliden de que hi ha un ser també amb drets.
ResponEliminaDisculpeu la tardança en respondre els comentaris. Aquesta setmana tinc uns horaris una mica “comprimits” a conseqüència d’uns Cursos als que estic assistint i, per tant, disposo de molt menys temps per a Internet.
ResponEliminaMalgrat això he anat llegint les vostres respostes amb la major atenció.
Ahir vaig començar a respondre i vaig guardar tota la feina feta en un Word i aquesta tarda segueixo i a veure si acabo.
En algunes respostes seré molt breu, i espero que ningú s’ho prengui malament, però si heu dit alguna cosa que ja ha estat contestada, doncs em remetré a aquella part i així aniré més de pressa. Tot i així algunes respostes ja aviso que seran llarguíssimes.
Voldria dir una cosa en general i és que molts de vosaltres parleu de “casos extrems” i “circumstàncies dificilíssimes”... i jo penso que, per tot això, ja hi havia la llei anterior (a mi tampoc m’agradava, però per això l’havien fet) l’ampliació actual és, precisament, per poder avortar sense haver de donar cap justificació... per això penso que és una llei corresponent a una societat que es deshumanitza més i més cada dia..
XEXU.- En primer lloc agrair-te molt el to (i ho dic de veritat, no amb la burleta que fa servir en Zapatero cada vegada que parla amb en Durán, jo t'ho dic ben sincerament) per tant, si d'ara en endavant dic alguna cosa que et pugui sonar molt seriosa és perquè el tema ho és, no per res més.
ResponEliminaSi he tret aquests records és perquè penso que, per demostrar que saps de què va un tema, t'has de mullar: Un pot dir que està a favor o en contra d'alguna cosa amb molta més força si en té una experiència, per això ho vaig fer així, per evitar que quedés com una mena de "post teòric".
Estic d’acord amb tu fins al punt on dius que creus que trobes que la possibilitat d’avortar és un avanç.
Penso que la diferència entre la posició majoritària de les persones que heu comentat aquest post (que no vol dir que sigui la majoritària entre tota la població, doncs la catosfera en la que jo em moc té, en general, una ideologia bastant homogènia) és que crec que molts veieu el fill com una mena de propietat dels pares i si “ara no em va bé a mi” o, fins i tot, “ara em pot perjudicar” és sinònim de que “no és el moment”... sense pensar que el fill també té “el seu moment”.
L’esquema és “vull tenir un fill i el vull tenir quan estigui ben situat econòmicament, quan estigui seguríssim que la meva relació és estable... llavors em farà molta il•lusió... i, naturalment, no vull un nen malalt... i això ho dic pel bé d’ell, clar”.
En realitat, tot es configura com un dret dels pares a decidir (igual com decideixen el moment més oportú de comprar el cotxe nou)... i el dret del fill a néixer queda relegat a una posició molt per sota. O sigui, el dret a la vida del fill es supeditat, és sotmès, a drets que (tot i ser importants) no ho són, ni de lluny, tant com ho és el dret fonamental a viure.
Dius: “Cal ser responsable. Hi ha gent que no té capacitat per donar una vida digna a la criatura, i de desgraciats en aquesta vida n'hi ha molts, no cal portar-ne més” i a això la resposta és claríssima i és que ningú no pot saber qui serà o no un desgraciat i si algú tindrà o no una vida digna. Però és que, a més, per passiva pot passar que el fill d’una parella que s’estimin molt, ben situats econòmicament i que neix guapíssim i sà, pot acabar essent un desgraciat per mil circumstàncies. L’endevinació del futur no és a les nostres mans, així que aquesta causa no em serveix.
A més, el que sí és clar és que si no el deixes néixer, segur que no li dones una vida digna... perquè no n’hi dones cap... millor dit, li prens la que ja té.
Qui pot decidir sobre la vida dels altres? Una amiga de la meva germana té un fill amb síndrome de Down? És la seva una vida indigna?
(De fet, la meva germana va treballar uns anys a la part administrativa d'un centre per a disminuïts psíquics, per tant en coneix un munt... la vida de tots ells té la mateixa dignitat que la de qualsevol persona)
D’altre banda, quan crec que una immensa majoria de gent està en contra de la pena de mort, pensar en canvi que l'avortament és un dret o una solució a alguna cosa em resulta absolutament contradictori i absurd. Tu que ets home de ciència saps que la majoria dels científics estan d’acord en que la vida humana comença en el moment de la concepció.
En quant a si la llei pot ser un "campi qui pugui" et remeto a la resposta que li donaré a la Rits.
JORDI.- Moltes gràcies per deixar el teu comentari. T'envio a tu també una abraçada ben sincera ;-)
ResponEliminaLUIS BALLESTEROS ANDREU.- Moltíssimes gràcies pel comentari :-)
M'agrada la referència que fas al tema de l'adopció.
Jo tinc molts cosins... dos d'ells tenen fills adoptius.
La dona del meu cosí E. va tenir un tumor a l'úter abans dels 30 anys, se'n va sortir però ja sabia que mai tindria fills biològics. Ara en té dos.
La meva cosina A. s'anava fent gran i els nens no venien... ara també en té dos.
Els fills de l'E. van ser fruit d'una adopció nacional, els de l'A. d'una internacional.
Per tant, tots aquests temes me'ls conec... Aquests quatre xiquets (els dos de l'E. ja són més grans) van tenir sort que els deixessin néixer... les seves mares van ser valentes.
JOSEP LLUÍS.- Moltes gràcies pel teu comentari... M'agrada el teu nom (et dius com el meu marit) :-)
En canvi penseu diferent... tu penses com en XeXu i el meu marit pensa com jo...
Com ja he dit abans, com sou molts els que penseu com en XeXu, doncs us remeto a la resposta que he fet per ell, així no he de repetir tant :-)
JOAN.- Gràcies per haver passat i deixar un comentari, de veritat :-)
En quant al respecte, és fonamental... jo crec que qui parla de les coses perdent el respecte és com si perdés part de raó.
I bé, com també ets dels que pensa com en Xexu, doncs també et demano que et sentis inclòs en la resposta que li he donat a ell :-)
CARME.- Com ja vaig dir al post, ja sé que hi ha situacions extraordinàriament difícils en que una dona es pot plantejar avortar... el que no entenc és que llavors se li posi en safata i el més fàcil possible, que és el que es fa en aquest país nostre en el que s'aprova la llei de l'avortament entre aplaudiments i rialles.
I això que dic de facilitar les coses és quelcom que també sé i, per això et remeto a la resposta que donaré a la Rits.
Jo no avortaria mai, en cap cas, però tampoc sóc ningú per jutjar a una dona que, en una situació molt extrema, ho fes... A qui sí acusaria amb tota la tranquil•litat del món és a qui, enlloc d'ajudar-la perquè aquest fill pugui néixer, l'anima a avortar.
Ara bé, quan dic situació extrema no vull dir "és que ara no em va bé", "just encara estem amb aquesta hipoteca", "ara que havia començat la feina"... no, una vida està infinitament per damunt de tot això.
Com he dit al principi, els que accepteu l’avortament en aquestes circumstàncies extremes, doncs són precisament les que regulava la llei ja existent.
RITS.- I és que no m'agrada gens parlar de temes personals, em pots ben creure... això ha estat una excepció perquè no sembli que "parlo per parlar"... però moltíssimes gràcies per aquest petó tan gran :-))
ResponEliminaA veure, del teu comentari, una cosa que m'ha cridat l'atenció és la teva confiança en que "els professionals que tracten el tema" ho faran bé i no d'una manera frívola.
Com sé que molta gent també s'ho creu, ara explicaré una altre experiència personal.
Aviso que serà llarg...
Fa uns anys, no recordo quants però uns set o vuit ben bé, estant jo a una oficina per motius de feina i mentre esperava que arribés una persona, em vaig trobar a soles amb un administratiu d’aquell lloc... ell anava fent la seva i jo esperava... de cop li va trucar el mòbil, va deixar la feina i va començar a parlar. Tot i que el tenia a certa distància, no hi havia ningú més i el tio parlava fort...
De cop, la paraula “avortar” em va entrar per les orelles i vaig començar a escoltar ben atentament...
El personatge parlava sense cap mena de reserva, ni res. A aquell subjecte (ja llavors d’uns 40 anyets, no era cap criatureta) el trucava un amic que es veu que havia deixat embarassada una noia amb la que sortia i la qual no volia tenir la criatura. Per tal com parlava, m’assabentava de tot... així vaig sentir que li recomanava anar a Barcelona, a una tal “Clínica Aragón” (és el nom real, tal qual el vaig sentir, no invento res), que era com un xaletet molt monu a Pedralbes (tinc una memòria fabulosa i recordo frases senceres) que estava molt net i que no posaven cap problema... La frase de que “no posen cap problema” la va repetir tres o quatre vegades.
Jo amb els nervis a l’estómac i sentint-me impotent... em semblava impossible que algú parlés tan fredament d’un tema així.
Quan vaig arribar a casa, per la tarda, el primer que vaig fer va ser buscar el telèfon de la citada Clínica Aragon... jo, fins i tot pensava que no fos quelcom clandestí, que no tinguessin telèfon o que el nom que aparegués fos un altre... però no, a Informació de Telefònica me’l van donar (la meva guia, evidentment, és la de la província de Tarragona i aquell xaletet tan monu estava a Barcelona)
La veritat és que estava sorpresa que hagués estat tan fàcil trobar-lo... i llavors vaig pensar que potser hi havia una clínica amb aquest nom però que feien altres coses... i res, sense pensar-ho un moment vaig trucar.
Van respondre ràpid... i llavors em vaig donar compta que no m’havia preparat res per dir o preguntar... així que, quan van contestar, el primer que vaig preguntar va ser si allí era la Clínica Aragón... Resposta “Sí”... i la meva intel•ligent pregunta va ser “¿aquí realizan abortos?”... va tornar a respondre que sí... jo, nerviosa com estava, vaig titubejar una mica mentre deia “pero... aunque no se den los supuestos que hay...” i... va ser llavors quan aquella amable telefonista o infermera va interpretar la meva veu insegura com el fet que JO ERA UNA POSSIBLE CLIENTA i que no ho veia clar... i em va “vendre” el producte tal qual ho dic.
“Sí, no se preocupe, hay una visita con un psicólogo, pero nunca ponen problemas”... a l’instant em vaig adonar del seu error i llavors, ja expressament, em vaig ficar en el paper i vaig voler insistir... “ya, pero es que, realmente, no tengo nada y, claro... no sé...”... “no, no, usted no se preocupe, esté tranquila, hay que pasar este trámite pero nunca ponen problemas”
(segueixo a un altre, que no m'hi cap)
(segueixo amb la resposta a la Rits
ResponEliminaRITS.- A partir d’aquí em vaig adonar que allò era un “coladero” i que de seriositat res... que, efectivament, el que havia recomanat aquell subjecte per telèfon al seu amic era totalment cert “no posen problemes”.
Evidentment li vaig deixar un al•legat en favor de la vida... la seva veu es va tornar molt més seca i varem penjar.
Automàticament vaig tornar a trucar a Telefònica per demanar el número d’alguna associació “Pro-Vida”... Truco... Explico tot el rotllo i... sopresa! La persona amb qui parlo em dóna les gràcies i m’ho agraeix molt, però em diu que ja ho sabien, que ho saben de sobres, que no és l’únic lloc on això passa, que ho han denunciat dotzenes de vegades a l’Administració i que no els hi fan ni cas.
Aquesta és la seriositat i la confiança que m’inspiren a mi els professionals de la matèria.
La Llei actual permet l’avortament LLIURE fins la setmana 14... tres mesos i mig d’embaràs!! I fins la setmana 22 si corre risc la vida de la mare (cinc mesos i mig!!)... Què t’hi jugues que hi haurà moltíssims professionals d’aquests tan seriosos que “no posaran problemes” per certificar el perill de vida de la mare? Que t’hi jugues a que en cas de persona que dubta l’avortament serà l’opció aconsellada perquè “ets jove, i ja en tindràs més”?
P-CFACSBC2V.- Gràcies pel comentari... i, una vegada més, em remeto a la resposta que he donat a en XeXu.
ResponEliminaJESÚS PÁRRAGA.- Bé... no cal que digui que estic al cent per cent d’acord amb el que tu dius :-)
A més expliques fantàsticament bé el tema de la “dignitat de la vida humana”... Tota vida és digna i tota persona té dret a que el deixin viure. Ningú pot decidir “tu pots viure i tu no”.
En quant al cas que expliques, també en conec un... En aquest cas, però, la noia era una mica més gran. Filla de pares separats des de feia anys i amb els quals no tenia el menor contacte (ni amb el pare ni amb la mare) per qüestions que ara no venen al cas. L’únic membre de la seva família amb qui mantenia relació és una germana. Es va quedar embarassada arrel d’una relació diguem-ne “poc seriosa”... però ella va decidir que el volia tenir, tot i els problemes que això li podia comportar cara a la feina. Actualment el nen té quasi dos anyets i la mare i la tieta (que li va donar suport) n’estan contentíssimes.
Un altre cas que vaig conèixer directament també l’explicaré en la resposta a Instints :-)
TÍA ELSA.- Estoy absolutamente de acuerdo contigo. Ayudar a la mujer que se queda embarazada, en todos los ámbitos en que puede necesitarla, ofrecerle una salida económica, un trabajo... o, también, la posibilidad de tener a su hijo y darle en adopción (Antes conté, en mi respuesta a Luis Ballesteros que tengo dos primos con hijos adoptivos... Creo que alguna vez que hablaste de este tema en tu blog también lo dije allí. Esos hijos son también deseados y queridos... y sus madres fueron valientes.
En cuanto a la hipocresía de quien dice una cosa y hace otra... eso ocurre en todas partes y, en general, cuanto más dinero tienen, peor, más interés por “guardar las apariencias”. Peor aún... criticar para luego hacer lo mismo.
ELUR.- Com també ets de la gran majoria que us manifesteu en favor del que ha dit en XeXu doncs també et demano que llegeixis la resposta al seu comentari.
Ara bé, aquí vull afegir una resposta també particular perquè una de les teves frases m’ha xocat molt...
Dius “ha de ser molt dur perdre un fill. Tan si l'avortament és natural com induït, no et pensis. Sé que no és comparable, ho sé. El fet no n'és gens. Però el dolor ja et dic jo ara que sí. No, jo no he hagut d'avortar mai. Però sé del què parlo, creu-me.”
Dius que no és comparable el fet de perdre un fill per causes naturals que el d’avortar voluntàriament (evidentment, és incomparable)... però que sí ho és el dolor... i ho dius amb tanta seguretat que m’has deixat glaçada.
No, no i no.
Una dona que perd un fill que volia tenir em sembla evident que pateix infinitament més que una que avorta voluntàriament. És tan clar, que tan sols ho volia dir perquè no intentaré ni tan sols justificar-ho. Em sembla que cau pel seu propi pes.
KWEILAN.- Gràcies pel teu comentari. En general et remeto també a la resposta que he fet per en XeXu.
Ara bé, si hem de regular-ho tot... ara mateix em ve al cap que també podríem tractar de regular els atracaments pel carrer per mirar que les bosses s’estirin de forma que no tirin a les iaies per terra (com li va passar a la meva mare), per posar un exemple.
Regulem la violència domèstica i permetem cops mentre no es trenquin ossos... Eps!! Són realitats que es donen... doncs regulem-les.
FERRAN.- Partint de la base que no estic d’acord amb tu, perquè jo estic en contra de l’avortament voluntari en general, no saps com t’agraeixo aquest comentari, t’ho dic de tot cor... Té, un somriure, que avui no n’estic posant gaires :-)
ResponEliminaI per què ho dic això? Doncs perquè sembla que tu ets dels pocs que es donen compte de com estan les coses i que aquesta llei, en nom de paternitats responsables, és una absoluta irresponsabilitat. Noietes avortant amb el consentiment de “papà Estat” i d’esquenes als seus pares... Treure’s el problema del damunt per la via ràpida... Per què pensar altres solucions?
Però és molt “progre” això sí...
Llegeix –si tens temps, que és llarg- el que he explicat com a resposta a la Rits, així veuràs com en són de responsables alguns.
INSTINTS.- Em remeto també a la resposta donada a en XeXu
En quant al tema de les adolescents. Fa ja bastants anys, a catequesi, tenia un nen que, als seus set anys, em va dir que la seva mare en tenia 24 o 25 jo em creia que s’equivocava (alguns no saben ben bé l’edat dels seus pares) però era absolutament cert. La mare l’havia tingut de soltera i molt joveneta. Un parell d’anys després la mare es va casar... ara té dos fills més, un nen d’uns vuit i una nena d’uns cinc... i són una família maquíssima. Quan els veig pel carrer no puc evitar un somriure i una admiració molt, molt gran envers aquesta noia que actualment deu tenir 37 o 38 anys.
ALBERT B. i R..- Moltes gràcies pel teu comentari i l’abraçada que, com totes les que em deixeu, responc ben sincerament.
En quant al tema principal, et remeto també a la resposta feta a en XeXu.
M. VICTÒRIA.- Gràcies, guapa, per les teves paraules... No sabia que n’havies perdut dos, caram... sé com n’és de dur!
La meva mare també n’ha perdut més d’un... i mira que fa anys... doncs encara s’entristeix.
Sí... el 15 d’agost sortia de l’Hospital, dia del meu sant, de la planta de maternitat, on la gent arribava contenta amb rams de flors per obsequiar a les mamis (una de les imatges que tinc gravades) i jo estava trista, trista.
Una abraçada també per a tu :-)
EL VEÍ DE DALT.- Gràcies per deixar el teu comentari.
T’asseguro que desconec qualsevol crítica a qualsevol web de la Conselleria de Sanitat (web que ni sabia que existís, la veritat) el que jo dic, ho dic perquè és la meva opinió fruit de la meva experiència i de la meva convicció.
Per tota la resta, si no et sap greu, he fet una resposta llarga al comentari d’en XeXu al qual molts us referiu i també he explicat un cas totalment real a la resposta a la Rits... tot plegat és molt llarg, però si tens temps, doncs allí està explicat.
ASSUR.- Gràcies pel comentari, de veritat... Jo no veig en absolut l’avortament com un dret necessari, ho veig com el fet de tallar una vida... però he fet una resposta llarguíssima al comentari d’en XeXu i també a la resposta a la Rits per si teniu temps i ho voleu llegir.
PUIGMALET.- Tot i que interpreto (i suposo, perquè conec la catosfera en la que em moc) que no estàs gens d’acord amb mi, rebo el teu gran petó i te’n faig arribar un també ben gran i ben sincer... :-)
ResponEliminaMcABEU.- Gràcies pel teu comentari. I bé, una vegada més, i com estic dient a tots els que trobeu que aquesta llei era necessària, doncs em remeto a la resposta donada al XeXu i a la Rits, el que passa és que són llarguíssimes... però bé, el resum és que jo crec que el dret a la vida és el més fonamental de tots. Cap dret pot passar per davant d’aquest.
SÀNSET.- Moltíssimes gràcies per les teves paraules... El teu comentari em deixa la mateixa sensació que m’ha deixat el d’en Ferran perquè, tot i que us manifesteu favorables a aquesta reforma (bé, tu parles d’una violació, i en un cas així no hagués calgut canviar res, ja estava contemplat) al menys us plantegeu el fet de que, dóna tota la sensació que l’avortament és, com deia ell, un mitjà més de “planificació familiar” sense anar més enllà.
Segons he llegit, són gran majoria els científics que diuen clarament que la vida humana és des del mateix moment de la concepció i, per tant, aquest és el primer dret que s’hauria de protegir.
Em dius que deixem de banda qüestions religioses ;-)
Vaig anar molt amb compte en no donar cap mena de connotació religiosa al meu post... tot i que imagino que algú haurà pensat que penso com penso per seguir alguna mena d'instruccions de l'Església.
Doncs no... en aquest cas estic orgullosa que “l'Església pensi com jo” :-)
És una manera de dir que la meva creença en la vida des del primer moment és meva, fruit de la meva pròpia reflexió i no per seguiment del que diu l’Església
Moltes vegades, quan algú m'ha preguntat si tenia fills, he estat a punt de respondre que un... però després he pensat que la gent no m'entendria o que pensarien que estava sonada...
Tot i que he dit que el meu post estava fet al marge de connotacions religioses (jo he parlat de vida i no d'ànima) també és cert que, el fet de tenir unes creences em dóna la confiança que aquest fill que no va néixer algun dia el veuré (ànima)
Però no cal ser creient per defensar la vida. No tots els científics que diuen que la vida humana comença el moment de la concepció són creients.
Una gran abraçada ;-)
ALBERT.- Moltes gràcies pel teu comentari... Jo, després del que he passat, com pots suposar, no crec en cap “dret a decidir” que sigui més important que el dret a la vida.
En quant a que no es potenciïn altres opcions (tu mateix dius “més humanes”!!) no és que no es potenciïn prou, és que ni els hi passa pel cap.
ELVIRA FR.- Moltes gràcies pel teu comentari, però tal com he dit a en Sánset, no estic en contra de la llei com a creient, estic en contra de la llei com a persona. Son creients tots els científics que parlen de l’existència de vida humana des del moment de la concepció?
ResponEliminaNomés es pot defensar la vida des del punt de vista del creient?
Els no creients no valoreu la vida com a el més important dels drets?
En quant a “no tenir més remei que avortar”... és una frase que no entenc... sempre es pot “no avortar”, també és una opció.
MIREIA.- Moltes gràcies pel teu comentari i per la teva forma tan respectuosa d’argumentar... Veig que, tot i que l’acceptes, també et preocupes (com en Ferran i en Sànset pel fet de que l’avortament no sigui la primera solució, la “via ràpida” que s’aplica en primer lloc.
Desgraciadament, i pel cas que he explicat en la resposta a la Rits i, després de veure com reien les senyores diputades després d’aprovar la llei, em sembla que n’hi ha molts que pensen que això és una festa.
La vida és el dret fonamental, és el millor que li pots donar al fill...
MARIA ESCALAS BERNAT.- Doncs no puc fer més que dir-te que penso exactament igual que tu i que valoro i agraeixo moltíssim que hagis deixat el teu testimoni aquí, de tot cor.
Et felicito pels teus dos fills que tens amb tu i aprofito per dir-te que m’agrada molt quan, al teu blog, expliques les seves anècdotes ;-)
Una gran abraçada ;-)
JOMATEIXA.- Mil gràcies pel teu comentari, fas una nova aportació que m’ha agradat molt, el tema d’aquest vídeo... Però no pateixis, aquest vídeo no el passaran a les escoles, el deuen considerar subversiu...
KUDIFAMILY.- Gràcies per passar i deixar la teva opinió. Mare meva, tres vegades... ho sento moltíssim, t’ho dic de tot cor...
Tot i així, se’m fa estrany que algú que hi ha passat ho pugui considerar com una opció... anar a perdre un fill voluntàriament... si és que només de pensar-ho m’esgarrifo.
STRIPER.- Moltes gràcies, de veritat.
Jo no considero l’avortament com a cap opció perquè la vida humana és el més valuós que tenim... ara bé, per qui ho admet en casos molt extrems, doncs ja hi havia una llei, no calia obrir les portes a un avortament lliure...
Jo conec una senyora que va perdre un fill així també molt avançada... ha de ser més terrible encara.
Primer et volia donar el meu sincer condol, i espero que la tristesa et costi cada cop menys de superar.
ResponEliminaNomés volia dir que hi ha masses nens i nenes ja, en aquest món que esperen i/o necessessiten un pare i una mare, concentrar-se en aquests és el més assenyat. portar-ne més al món podent-ho evitar, ho trobo una falta de responsabilitat induïda pel catolicisme.
Cap dels que aquí estem a favor som assassins de nens, per no dir-te que potser n'hi ha que tenen o tenim nens en adopció tot i poder tenir fills.
Això si, estimar i voler el bé, és sempre respectable és miri per on es miri.
Disculpa’m, Assumpta. El que vaig escriure va ser una exageració bastant forçada per intentar fer més entenedor el que volia dir. Evidentment, estem d’acord. Em referia a que, si el fet d’un embaràs involuntari pot provocar problemes a la mare –i al pare- i implica, per dir-ho així, una distorsió en les seves vides, entenc que es pugui avortar lliure i voluntàriament.
ResponEliminaEntenc el matís sobre que no té res a veure el que has escrit amb cap tipus de precepte religiós, però jo també t’ho vaig voler remarcar perquè no volia que poguessis pensar que el que jo estava escrivint tenia algun tipus de matís religiós.
M’ha semblat molt interessant la teva reflexió al comentari del Xexu sobre “ara potser és el seu moment”. Francament, mai m’ho havia plantejat d’aquesta manera. Suposo que a molts els haurà passat el mateix...
Com et vaig dir, t’envio una abraçada!
*Sànset*
Amiga Agnès:
ResponElimina"hi ha masses nens i nenes ja, en aquest món que esperen i/o necessessiten un pare i una mare,"
D'allò se'n diu una "petitio principi", val a dir: una afirmació que no es demostra perquè qui la fa la considera evident... Però: perquè és evident? N'hi ha massa nenes i nenes? Quants en sobren? Disculpa'm la ironía però el problema de la "superpoblació" és més un mite que no pas una realitat. Em permet recomanar-te el llibre d'en Josep Miró i Ardèvol "El desafiament cristià" on es tracta aquest tema de manera molt aclaridora.
"concentrar-se en aquests és el més assenyat. portar-ne més al món podent-ho evitar, ho trobo una falta de responsabilitat induïda pel catolicisme."
Una altra "evidència"! Per què no podem concentrar-nos en els xiquets que necessiten un pare i una mare i, a més a més, portar-ne més al món? No podem fer les dues coses alhora? I a quí els demanarem que no tinguem fills? als pobres? per què? Tant sols els rics poden tenir-ne, de fills? Per altra banda al món n'hi ha sis mil milions de persones i només n'hi ha uns dos mil milions (beat amunt, beat abaix) de cristians. Crec que es questió de revisar les responsabilitats...
"Cap dels que aquí estem a favor som assassins de nens"
Algú ha parlat d'assassins? M'he perdut alguna cosa?
AGNÈS S..- Moltes gràcies per les teves paraules. De fet, una cosa així mai s'oblida, però jo hi puc pensar perfectament amb serenitat, amb tranquil·litat, com ara mateix. Ara bé, si em poso a recordar detall per detall tal com va anar tot, és com reviure les sensacions d'aquells moments i he d'admetre que se'm fa un nus a la gola i si tinc un dia baixet doncs acabo plorant.
ResponEliminaAixò no vol dir que estigui cada dia així, ni molt menys, que jo sóc una persona molt alegre a qui li encanta fer broma i riure :-)
En quant a la resposta sobre el contingut del teu comentari em remeto al que diu en JESÚS PÁRRAGA just damunt d'aquestes paraules meves... Jo t'hagués dit exactament el mateix però ell ho ha expressat millor :-)
SÀNSET.- M'agrada molt conversar amb tu, t'ho dic de veritat. Pensem molt diferent però ja saps que m'agrada com argumentes.
Hi ha un principi bàsic pel qual jo no puc estar d'acord amb tu i és que jo no nego pas que un fill pot arribar quan menys se l'espera, en un moment en que "no va bé", que pot causar un trasbals, però això sempre serà menys important que una vida, Sànset, una vida... una petita vida que ja està en camí i que ella sí que no té cap responsabilitat de res.
I sí, aquell és "el seu moment" si no se'l deixa néixer, ja no tindrà cap més moment... La persona podrà tenir més fills, però cap d'ells serà "aquell"... i jo crec que tots els "aquells" són dignes, tots tenen dret a tenir la seva oportunitat...
Jo també t'envio una altre abraçada ;-) (malgrat la calor que fa jeje)
JESÚS PÁRRAGA.- Quedes contractat!! ;-)
Quan he arribat a casa, tornant del Curset, i he engegat l'ordinador -cap allà les dues- i he vist el comentari de l'Agnès he pensat exactament el mateix que has dit tu, però no ho volia escriure de qualsevol manera i ràpid (perquè havia de tornar a marxar) he pensat que respondria ara... però tu ho has fet tan bé (millor que com ho hagués fet jo) que ja em remeto al que tu has dit i ja està :-)
I és que penso que tens tota la raó... tota, absolutament :-)
Moltes gràcies ;-)
El cas que expliques és una realitat. hi ha persones que volen avortar, que no volen tenir fills i ho faran al preu que sigui. I hi ha empreses, clíniques que es beneficien d'això. Estiguem d'acord o no en que es faci, el cas és que passava i calia regular. Estaràs d'acord que aquesta clínica anava contra llei i si des de l'associació et van dir que no hi havia mecanismes per aturar el que es feia,...
ResponEliminaAmb això només pretenc dir que no podem estar d'acord amb totes les coses que passen a la societat, jo no estic d'acord amb moltes, però no podem fer ulls clucs al què passa. Torno al cas d'una adolescent, si vol avortar ho farà, estigui regulat i permés o no. Si no està permés, trobarà mecanismes i llocs on fer-ho i s'aprofitaran d'ella. Si està regulat, la faran qüestionar-se, anar amb els pares,... ella continaurà fent el que cregui però com a mínim no se n'aprofitaran.
De més joveneta sempre deia que si em quedés embarassada avortaria. Però suposo que em veia molt lluny d'aquesta possibilitat. Però ara sé que si m'hagués quedat embarassada hagués estat prou responsable i valenta per tirar endavant. Que gent al voltant inclosos pares i amics m'haguéssin recolzat i alhora sé que no hagués estat prou valenta per avortar.
Tenir un fill és una de les coses que més valoro, que més importància tenen. Però ha de ser un fill estimat. Quants fills no són estimats? i no parlo de nens amb famílies desestructurades, o amb pocs recursos o nanos discapacitats. Si hi ha amor, aquests creixeran feliços i tindran una oportunitat. Això sonarà molt cruel, però una vegada una nena que ara ja és dona, en una enrabiada em va dir que hagués preferit no néixer. En aquell moment, no vaig saber com reaccionar. Evidentment que tenia motius per viure, com conèixer'ns a nosaltres o de canviar, però per dins vaig arribar a entendre-la. Té una vida condemnada i de fet no se n'en surt. I com ella, ho podria dir de dos casos més. I sé que és cruel i que no està gens bé dir-ho.
No et diré que m'he llegit tooots els comentaris i toootes les teves respostes, però si un 80%, que no és poc. També el diàleg entre la Rits i tu. Em reafirmo que és un tema extremadament complex, em reafirmo que no veig gens clar com s'enfoca, especialment des de vessants d'esquerres (continuo pensant que sovint es planteja com una "solució pim-pam", gairebé com si fos cosa de prendre's una pastilleta per un mal de cap), em reafirmo... que no tinc ni idea, en el supòsit molt difícilment imaginable que fos una dona, de com reaccionaria si em quedés embarassada per una violació, per exemple...
ResponEliminaÉs molt complexe. En tot cas, el que sí sé és que lamento molt, Assumpta, que haguessis de viure el que vas viure, i que voldria que ningú es trobés mai amb una experiència com aquella.
Una abraçada.
Assumpta, perdona per no haver esccrit fins avui davant un post tan emotiu com aquest. Em sap molt de greu però no puc estar massa on-line...
ResponEliminaEm sap moltissim greu el que et va passar, cosa que passa diàriament i resulta un fet que et trasbalsa de dalt a baix.
T'envio molts petons afectuosos!
Utnoa
RITS.- No, això de que "passava i calia regular" a mi no em convenç gens. Per què no regulem els maltractaments? És una realitat, hi ha gent que ho fa, doncs regulem-ho... permetem uns quants copets...
ResponEliminaRits... la faran qüestionar-se? Anar amb els pares?... Si precisament el que permet la llei és que ho faci a esquenes dels pares!!
No puc estar d'acord amb tot això que dius. La vida és el dret més essencial de la persona i ningú té dret a decidir sobre la vida dels demés i si jo estic radicalment en contra de la pena de mort fins i tot del més cruel dels assassins, com podré estar a favor de que no es deixi néixer a una criatura innocent? Que és una vida en camí! Com es pot pensar en avortar així, tan fàcilment? Qui ho diu que el fill d'una adolescent no pot ser feliç?
Per cert, jo conec un cas, que no m'atreveixo a explicar -i no he volgut explicar en altres respostes- perquè si ho faig seria clarament identificable, però t'asseguro que, amb aquests plantejaments de la societat actual, aquest nen tenia tots els números per haver estat avortat mitja dotzena de vegades. Només diré una cosa: Actualment viu amb els seus avis, un matrimoni molt, molt, molt humil... és un en feliç.
No entenc que es pugui condicionar el dret a néixer amb "el moment oportú" o altres coses així.
En quant el cas de la xiqueta que dius: primer, la majoria dels adolescents, a vegades, diuen coses així i, segon, si veritablement té motius per passar-ho malament, doncs ajudar-la.
I ajudar és precisament el que no es fa. No hi ha "plà B", res d'ajudes econòmiques, laborals, facilitats per estudiar... res de res. L'esperit d'aquesta llei nefasta és: Si t'has quedat embarassada i no el vols, doncs vine aquí que "et traurem aquest pes de sobre".
FERRAN.- I és clar que és un tema molt complex, clar que sí. És un tema on hi ha moltes coses barrejades, moltes pors, angoixes...
Jo, personalment, no estic mai a favor de l'avortament però, com tu dius, com s'ha de sentir una noia o una dona que s'ha quedat embarassada del fastigós repugnant que l'ha violat? És normal que no el vulgui! Com l'ha de voler?... Ara bé, tot i pensar que seria difícil? Algú mirarà de convèncer-la de que el pot tenir i donar en adopció? Jo tinc quatre fills de cosins adoptats. Qui sap si algun d'ells és fruit d'una violació? El que sí sé és que actualment són estimadíssims.
Però, en tot cas, la llei anterior ja regulava aquests casos extrems. Jo parlo de la Llei actual, de la que va entrar en vigor el passat dilluns, d'aquest "avortament lliure i gratuït", sense cap justificació, sense cap motiu... És trist, t'ho dic de veritat... jo, cada vegada que hi penso, m'entristeix.
Una gran abraçada :-)
UTNOA.- No pateixis guapíssima, el teu blog està molt ben representat amb el teu "costello" :-)
Moltes gràcies pels petons, m'arriben ben sincers! I te'n faig arribar a tu també ;-)
Comparteixo el teu dolor pel fill perdut. Una pèrdua que no té consol.
ResponEliminaJo però, entenc aquesta llei com una eina necessària per la dona en molts casos traumàtics i de gran injustícia.
Afegeixo aquest comentari amb tot el respecte possible.
Una abraçada.
Assumpta, en aquest tema no ens posarem d'acord. Ja ho sabia, i em sap greu, però no vull que et pensis que els teus plantejaments no em fan qüestionar coses. Al contrari.
ResponEliminaParteixo del que conec i arribar a entedre aquella adolescent, saber com li ha anat i li va la vida. Li hem estés molta gent les mans per ajudar-la, t'ho asseguro i conec gent que fa el possible i impossible per ajudar-la, però la vida és massa cruel amb ella.
Els meus cosins són adoptats, i jo mateixa em plantejo l'adopció (és la primera vegada que en parlo per aquí, doncs com no tinc clares moltes coses, preferixo no parlar-ne gaire). Una cosa no treu l'altre. Trobo que és molt valent tirar endavant un embaràs perquè un altre el pugui estimar. Però tb he de respectar qui no ho vulgui fer. No podem obligar.
Has estat amb infants que estan en centres d'acollida? jo si i és molt dur. I t'asseguro que hi ha molts infants que no vol ningú, que prefereix anar-se'n a la Xina que adoptar un nen o una nena amb SIDA, amb discapacitats mentals greus,..... i jo puc ajudar aquests infants, els puc donar una oportunitat si està al meu abast i entenc que la seva vida val tant o més que la meva.
I sé que són qüestions diferents i que segurament la llei ens porta a una deshumanització molt més gran, però és el que hi ha. Nosaltres només podem ser-hi per posar les nostres mans.
Realment creus que no cal una nova regulació contra la violència masclista? que les mesures que hi ha ara són insuficients? jo crec que si i tb crec que es treballa i de valent des de l'administració per combàtre-la.
Una abraçada ben gran
No en sabia res, sento molt el que et va passar. Una abraçada.
ResponElimina