Sóc esquerrana...

Diu el Diccionari de la Llengua Catalana del Institut d’Estudis Catalans:
Esquerrà -ana: “Que se serveix millor de la mà esquerra que de la dreta”.

I el Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana ho defineix així: "Dit de qui se serveix de la mà o el peu esquerre en allò en què la generalitat de les persones empren la mà dreta o el peu dret".

Jo, des de ben petita, vaig demostrar que no era que em servis “millor” de l’esquerra que de la dreta, si no que només em servia l’esquerra :-)

Gràcies a Déu que no se’ls hi va ocórrer forçar-me a fer les coses amb la ma dreta, com s’estava fent fins molts pocs anys abans. Em vaig lliurar per poc! He sentit a dir que molts nens “dretans a la força” tenien problemes de dislèxia, tartamudejaven, etc. Pobrets, quines bestieses es poden arribar a fer en nom del desconeixement!

El meu cas era tan exagerat que em donaven una llibreta i el meu instint era començar-la pel final i passar les fulles cap el principi.

Igualment, el meu cervell em feia escriure de manera que havien de posar les meves primeres paraules davant d’un mirall per poder entendre què hi havia posat.

Aquesta curiosa “habilitat” encara la conservo... sóc capaç d’escriure en les dues direccions.
Ara ho faré en un paper, ho fotografiaré i quedarà demostrat :-)

Em va encantar quan vaig saber que Leonardo da Vinci, exemple del gran geni dels esquerrans (je, je) també escrivia així!!

Un cop em van ensenyar a escriure en la direcció que la majoria de les persones considera “normal”, ho vaig aprendre sense cap dificultat. Amb la ma esquerra, això sí, per suposat, per fer-ho tot: escriure, menjar, pentinar-me...

I ara he de fer una queixa sobre la marginació que patim els esquerrans en una sèrie d’objectes que els dretans han fabricat a mida del seu cervell sense pensar en nosaltres: Tisores, navalles, obridors, canyes de pescar, culleretes de bebè... n’hi ha una llista immensa, però per a mi, el més “graciós” de tots és aquell model de cadira escolar amb braç per escriure... al cantó dret, per suposat, i que ens exposa als esquerrans a patir una deformació de columna i dolors d’esquena de per vida.

Afortunadament, jo vaig trobar una aplicació molt profitosa a aquestes odioses cadires: Els dies d’exàmens!! Podia seure de la manera més torta i més guerxa que volgués (cosa que facilitava la visió de “chuletas” o directament el paper del company més estudiós) i si algun professor gosava dir-me alguna cosa, jo posava cara “angelical” tot dient que no podia seure de cap altre manera amb una cadira dretana com aquella.