Vladimir Kush, Forgotten sunglasses, 2008
La vaig veure allí, asseguda a la taula del fons, amb una jaqueta gastada i passada de moda, ben cordada. Que no és el mateix vell que antiquat, i aquella peça de roba reunia ambdues característiques. I la duia tancada de dalt a baix perquè algú havia deixat una finestra entreoberta i passava un aire fred una mica desagradable.
Allí estava, amb el cap baix. No sé dir si llegia o si tan sols tenia la mirada fixa, perduda, abstreta, clavada sense veure res en realitat, en una pàgina concreta del llibre que tenia al davant. Quieta. Tranquil·la.
Llavors va fer un gest, va aixecar lleument la mirada i em va veure. No m’ho esperava i no vaig poder dissimular de cap manera. Tot i que duia les ulleres de sol posades, ella em va mirar directament, tot fent evident que s’adonava que si jo estava allí, palplantada, era també perquè l’estava mirant a ella.
Quina mirada tenia, Senyor! La mirada dels perdedors. Quanta tristesa reflectia!
Va ser llavors que em vaig adonar que damunt la seva taula no hi havia cap tassa, ni cap plat, ni res que indiqués que havia pres alguna cosa. I ho vaig entendre. A aquella taula del racó del fons, la que tocava el corrent d’aire quan la finestra estava entreoberta, era el lloc on li deixaven passar les hores. Petit espai on ella s’asseia i llegia, escrivia, somiava i passava dia rere dia esperant –l’únic que li quedava per fer- que algú anés a comunicar-li que havia estat la guanyadora d’un destí millor.
Va abaixar la vista de nou, va acariciar una pàgina del llibre que tenia al davant, es va ajustar encara més la jaqueta i tornà a quedar immòbil.
Em vaig apropar a l’amo del cafè i li vaig dir que seria bo que tanquessin aquella finestra, que segons com es notava l’ambient massa fred. I vaig marxar.
Escrit seguint la proposta de Relats Conjunts.
Al menys que no passés tan fred!
ResponEliminaQue trist que , ja no li quedava res més per fer que esperar ... m'ha fet molt a pena.
CARME.- La veritat és que m'agrada més escriure per fer riure que no pas al contrari... però com en XEXU i tu feu aquestes "competicions" de finals feliços o finals tristos i a mi també m'agrada apuntar-m'hi ;-)
ResponEliminaPerò sí... a mi també m'ha fet llàstima.
(Ostres, l'he escrit jo, però és com si m'hagués sortit sol... i jo "des de fora", també pensés que em fa pena... és normal això?)
si que és trist, però saps que? m'ha fet pensar en l'anunci de Vichy Català.....potser si l'haguessis convidat a un vichy almenys hauria fet un somriure.
ResponEliminaSi hi tornes anar ja saps.....;)
M'ha agradat, si.
Estic admirada ....m'ha agradat molt...podria ser un quadre que visualitzo com els d'Hopper que m'ha agraden tant ...una dona amb la jaqueta posada, la mirada perduda al fons d'un bar....m'ha agradat molt el teu relat....segona part més bona encara!
ResponEliminaTot i que m´agrada quan expliques coses més alegres, m´ha agradat aquest relat...
ResponEliminael proper dia podria anar a parlar una estona amb ella, què et sembla?
Nanit!
JOAN GASULL.- Potser sí que si algú s'assegués a parlar amb ella, o a oferir-li alguna feina, alguna cosa que la fes sentir útil, aconseguiríem que somrigués :-))
ResponEliminaDe totes formes, crec que no està trista, està resignada...
Qui sap, potser algun dia tot canviarà a millor! :-)
ELFRI.- Ostres!! Tant com sé que t'agrada Hopper, que em diguis que el meu relat t'ha evocat un possible quadre seu, això si que és un "piropu" dels grossos, grossos!! Moltíssimes gràcies!!! :-)))
SA LLUNA.- A mi també m'agraden més amb final feliç, la veritat... però com la CARME i en XEXU a vegades "juguen" a escriure relats diferents del seu "estil habitual", jo també m'hi apunto ;-))
Ja en tinc un altre "in mente"... hehehe
Nanit, guapa!!
La Carme i jo ja fa temps que no juguem a aquestes coses, potser seria hora de tornar-ho a intentar. Però a mi se'm donen millor els finals tristos, clarament. Bé, millor no sé si és la paraula, el que vull dir és que em surten així. Aquest teu és força trist i desesperançat, una escena que descriu molt bé la buidor que pot patir una persona. Ja parlarem amb la Carme a veure si juguem a alguna cosa, però aquest cop no, eh, que em sembla que tots tres hem fet ja dues aportacions a aquestes ulleres oblidades!
ResponEliminaXEXU.- Jo n'he fet tres!! (De moment hehehe) Al petit blog n'acabo de posar un altre... Mira que és horrible aquest quadre perquè -i que em disculpi l'autor, si és viu... bé, i si és mort també- però el quadre és pffff... ecsss... No m'agrada gens ni mica. En canvi no puc parar de fer relats... Serà una rebel·lió mental contra una obra tan lletja? :-)
ResponEliminaAquest segon relat em posa trista a mi mateixa i tot... No hi vull pensar, per això he fet el tercer :-))
Això, feu una nova juguesca amb la CARME, que, si em deixeu, jo m'hi apuntaré ;-)
Ostres... XEXU, no tan sols es viu el pintor aquest sinó que el tio és més jove que jo!! Quines coses...
ResponEliminaPer cert, que m'acaba de passar una cosa que... això sí que és surrealista... crec que en faré un post!... No sé quan, que se m'acaben els blogs per fer posts, però... és molt curiós el que m'acaba de passar amb aquest Kush...
Si que és molt trist. Sobretot el final, quan la protagonista demana a l'amo del bar que tanqui la finestra conscient, segurament, de que és l'únic (i és ben poc) que pot fer per ella. Colpeix, i això vol dir que està molt ben escrit. Felicitats!!
ResponEliminaPS: Me'n vaig a llegir el 3r, a veure si em canvia l'estat d'ànim. :-)
És una història trista, però malauradament, ben real i molt ben escrita.
ResponEliminaMcABEU.- A vegades, hi ha relats que se m'escriuen una mica "sols". Vull dir que jo vaig escrivint i, a mida que ho faig, es va desenvolupant la història i ni jo mateixa sé com acabarà. La idea de demanar que tanquessin la finestra és un d'aquests exemples... Potser el meu subconscient protesta sempre que faig un relat trist i, ni que fos un petit detall, va voler mirar de millorar en alguna cosa el final de la història... Però, de fet, m'agrada més fer relats que facin somriure :-)
ResponEliminaEstic molt contenta que t'hagi agradat!! ;-))
JPMERCH.- Gràcies Jotapé! ;-) És trist que històries així siguin reals... A veure si canvien les coses i les inspiracions són més positives :-))
Què trista... I què ben escrita. Les he vist mentre llegia, la noia aquella i la finestra oberta.
ResponEliminaHome, a mi no em sembla tan lleig el quadre! Ara, que l'autor sigui un friki ja és una altra cosa, però si més no, la imatge és curiosa, i si t'ha inspirat tres relats (de moment), tan malament no pot estar! Ah, i ja explicaràs què t'ha passat amb l'autor... no sé si em fas més por tu o ell...
ResponEliminaMBOSCH.- Et crec sincer, així que m'alegra molt que la trobis una història ben escrita... Gràcies!! :-))
ResponEliminaPotser és perquè m'ha vingut en un moment, també, com una imatge, com una sensació... i ho he escrit tal com ho sentia :-)
XEXU.- A mi em sembla absurd, sense cap sentit... perquè ni tan sols el trobo maco, estètic... per mi, aquest quadre no vol dir res de res. Ara bé, de relats en podria treure uns quants més perquè tampoc estan "inspirats al cent per cent" en la imatge. Aquest mateix, parla de algú que té una "mirada trista" i que, qui la veu, ho fa darrera unes ulleres de sol... però el marc és ben diferent que el del quadre... M'ho he agafat "en un sentit ampli" ;-)
Al final no faré cap post de l'anècdota perquè són aquelles coses que quan li passen a un fan gràcia però després t'adones que tampoc n'hi ha per tant, era una tonteria :-))
Ains, Assumpta, massa trist. Gens bo per una tarda de diumenge. (sí, sí, avui és diumenge..)
ResponEliminaYÁIZA.- D'acord :-) Jo sóc barcelonina i nosaltres també teniem festiu dilluns de Pasqua granada :-)
ResponEliminaSí que és trist, sí... però de els cinc que he he escrit és el que és més autèntic (com a sensació, com a sentiment) :-)