Vladimir Kush, Forgotten sunglasses, 2008
CAPÍTOL I
- Passa, passa, Moggís... Què passis, home! Has fet soroll i sé que ets darrera la porta, Moggís!
- Perdó... senyor... és que justament em disposava a trucar.
- No t’excusis, home... si vens a interrompre l’hora del meu dinar segur que és per alguna bona raó
- Sí, senyor, ja sé que és la hora del seu dinar i ja sé que no és bo interrompre i...
- No comencem, Moggís, em poses nerviós.
- Ja ho sé senyor... Jo no voldria posar-lo nerviós, senyor, però sé que ho faig... i és de forma totalment involuntària. Res més lluny de la meva intenció, senyor, que...
- Moggís, al gra. Què vols?
- Ens ataquen, senyor.
- Com?? Moggís!!!
- Sí, senyor. Els tenim a dos dies d’aquí, però venen ben decidits. Armats fins les dents.
- Moggís, la teva tele-visió, una vegada més, ens pot salvar. Ets pesadet i anguniós de mirar, però molt útil.
- Ja sé, senyor, que sóc anguniós de mirar...
- I pesadet.
- Sí, senyor, també ho sé. Però, que li puc demanar la recompensa, ja?
- No, Moggís, si et torno el cos, marxaràs. Així, essent només ulls i ulleres, tens vergonya, no marxes enlloc i jo m’aprofito de la teva tele-visió poderosa.
- Senyor, si no em torna el cos, no l’informaré de res més i quan vingui l’invasor em canviaré de bàndol.
- No ho faràs. El teu cos és aquí.
- Te raó, senyor, no ho faré. Canviar-me de bàndol voldria dir seguir sempre condemnat a ser només ulls i ulleres, a ser anguniós de mirar i pesadet.
- No, pesadet no té res a veure amb ser només ulls i ulleres, Moggís, pesadet ho ets per naturalesa.
- Sí, senyor, ja ho sé.
El pobre Moggís dóna mitja volta i marxa, caminant sobre les fràgils barnilles... els seus ulls castanys amaguen llàgrimes de tristor. No li agrada ser anguniós de mirar. Ell era jove, fort, valent. El rei Moordenaar Olifant el va fer presoner i li va amagar el cos a una de les cambres del castell -justament on hi ha els magatzems de paper de vàter- i l’obliga a treballar per ell. Sense sou.
CAPÍTOL II
Han passat dos dies.
Als magatzems de paper de vàter hi ha moviment. El cos d’en Moggís ha despertat. Tots els beuratges dormidors fets amb benzodiazepines derivades de pota d’elefant han acabat el seu efecte.
Ara bé. Imaginem-nos com es pot sentir el pobre noi, despertant després d’una llarga temporada sedat. Està confús. Perdut. La boca seca amb regust agre. A més que, òbviament, no hi veu. Es posa dret. Palpa les parets... xoca amb uns tubs tous que no sap què son... i sent com li cauen pel damunt una gran quantitat de paquets flonjos. Finalment, crida.
- Eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeei!! Què hi ha algú?
- Algú algú,... gú... u... u
- Holaaaaaaaaaaa
- olaaaaaa... laaa... aaa... aaa
Sent uns copets fluixets a un cantó...
- Obre la porta!!
- Qui és? No veig res? On sóc?
- Sóc els teus ulls, Moggís... Ja sé que et costa d’entendre, però tu pots obrir... jo no tinc força de res, només sóc ulls i ulleres, sóc anguniós de mirar i... bé, és igual. Per fi t’he trobat!!
- Ets els meus ulls?
- Sí, sóc els teus ulls... fes el que et dic. Busca, ressegueix amb les mans i alguna porta has de trobar!! El rei Moordenaar Olifant mai tanca les portes per dins, vull dir que...
- Què?
- Res... busca, busca
Des de fora, en Moggís-ulls-i-ulleres pot sentir les passes d’en Moggís-cos-cec... escolta com les seves mans es recolzen a les parets i busquen allò que no poden veure: una sortida.
Finalment
(ostres, això m’està quedant molt llarg, ja porto sis-centes quaranta dues paraules)
Bé, finalment, en Moggís-cos-cec troba una argolla metàl·lica, fa força, sent el grinyol de la porta obrint-se i, immediatament, nota com una cosa li salta al damunt... i... hi veu!!
En Moggís reconstruït, sencer, surt esperitat del magatzem de paper de vàter... tot i que primer ha fet una ullada per veure què era tot allò.
- Una mica ofensiu, la veritat, fer-me presoner en un lloc així. Ara això no ho podré explicar. Hauré de dir que era a unes masmorres plenes de serps o algu així.
- Quelcom o alguna cosa.
- Escolta, ulleres, ja ho saps que ets una mica pesadet?
- Sí, però al menys, ja no faig angúnia de mirar!!
A la primera entrada que troben, obren i surten corrents just al mateix moment que l’exèrcit invasor anava a tirar la porta a terra amb un tronc de grans dimensions.
- Ei, gràcies per obrir la porta!!
- De res, amic invasor!! Bé, nosaltres marxem!! Que vagi bé la invasió.
- Gràcies, i sort també a tu!
Escrit seguint la proposta de Relats Conjunts.
Assumpta, fa por i tot!
ResponEliminaMareta de déu, quin relat més delirant! El primer cop que he llegit 'pesadet i anguniós de mirar' m'he partit de riure. Després he vist que tot plegat tenia un sentit, tret això de pesadet, que ho és per naturalesa, hehehe.
ResponEliminaNo es pot negar que és original, eh, quina imaginació. I està escrit amb molta gràcia.
Per cert, molt bo el final, eh, que m'ho descuidava. Passa, passa, amic invasor!
ResponEliminasi la invasió ens ha de portar alguna cosa bona.....endavant, pitjor no podem estar.
ResponEliminaMolt currat....;)
Molt bo, Assumpta, m'ho he passat molt i molt bé i he rigut molt.
ResponEliminaDelirant total! però molt divertit.
"pesadet i anguniós de mirar"
és genial!
i a sobre ell ho reconeix, pobret!
Matrix, es queda curt!!! molt bo!
ResponEliminaAi, Assumptaaaa! Hahahaa, què bo! Tens unes idees molt marcianes, d'on les treus?? Però en tot cas, el relat delirant (prenc l'adjectiu que han utilitzat abans) i molt divertit. Quines històries. De debò, d'on les treus?! Tens una imaginació que tela. Enhorabona!!!
ResponEliminaRITS.- Noooo, dona, que era per fer riure!! :-))
ResponEliminaXEXU.- La veritat és que m'ho he passat pipa escrivint-lo! He de confessar que el quadre no m'agrada. Gens. De fet, el trobo anguniós... unes ulleres per aquí tirades, amb uns ulls "dins"... sembla que tingui vida pròpia.
I he començat a escriure i, burrada que em venia al cap, burrada que posava... fins i tot l'he hagut d'escurçar... una escena de "defenseeeeeeeeeeeu el magatzem del paper de vàter" o "si ens quedem sense paper higiènic ho pagaràs amb la vida!!" ha hagut d'anar fora :-DD
Si t'ha fet riure, estic contentíssima!!! :-)))
JOAN GASULL.- La invasió ens ha de deslliurar d'aquest rei tan dolent amb aquest nom tan... ehem... "curiós" :-))
CARME.- Estic contenta que em digueu que heu rigut. La veritat és que no m'he tallat gens en quant a ximpleries, només en quant a extensió! ;-))... Siiiiii em feia gràcia que ell mateix reconegués que era pesadet, li donava com un aire tendre, no? ;-)))
MARTA.- Hahahaha donaaaaa, vols dir? ;-))
Moltes gràcies!!!
YÁIZA.- Eeeei, estic súper contenta que us faci riure!! Gràcies!! ;-))
No sé d'on ho trec, em surt sol del cervell... De fet, jo sempre parlaria així, però si sempre estigués dient coses d'aquesta mena la gent pensaria que no estic massa bé del cap :-DD
Però m'encanta deixar anar la ment i que faci una mica el trapella!!
Mira que a mi se m´ha fet curt!!
ResponEliminaHe rigut molt, gràcies.
Nanit!
A la que et descuides, en comptes de fer un rel·lat en fas un llibre!
ResponEliminaA mi també se m'ha fet curt. :-DD
ResponEliminaAl principi fa una mica d'angúnia (ell mateix ho diu) imaginar-se al pobre Moggis però a mesura que avança el relat tot es torna tant delirant i surrealista que no pots evitar somriure (i fins i tot riure). :-))
Molt bo, ASSUMPTA!!
Bon relat molt divertit, imaginatiu i surrealista.
ResponEliminaSA LLUNA.- Gràcies a tu per passar a llegir-lo!! ;-))
ResponEliminaA vegades m'he de refrenar una mica en extensió perquè si no, no pararia!! :-D
PONS007.- Sí!! Si ho vaig haver de retallar i tot!! Els mini-relats no s'han inventat per a mi! :-P
McABEU.- Doncs no sé... potser serà el diàleg que ho fa més àgil... hehehe jo pensava "Ai, Assumpta, això tan llarg no ho llegirà ningú!!" i ara tots em feu contenta dient que us ha fet riure!! :-DD
T'imagines unes ulleres amb ulls caminant sobre les barnilles? Seria anguniós, eh? pobret Moggís! :-DDD
MONTSE.- La veritat és que el quadre no m'agrada... no li trobo res especial... i, clar, si no em diu res, no em surt una història "normal", llavors he de deixar al cervell fer de les seves ;-)))
Doncs, se m'ha fet curtet. Molt divertit.
ResponEliminaUna història de feina col·laborativa i un final d'acudit del Gila, només hagués faltat que li hagués preguntat l'hora de la invasió.
ResponEliminaOsti, Assumpta... ara no sé que dir! És entre oníric, delirant, histriònic i original! Quin torrent d'imaginació has deixat anar per a escriure això! A mi no se m'acudeixen pas aquestes històries! Deu ser perquè sóc Capricorn, símbol de terra, i sempre estic ben arrelat!
ResponEliminaAplaudeixo i molt.... molta, moltíssima originalitat!
Boníssim! Boníssim! Boníssim! A mi el quadre també em fa angunia!
ResponEliminajajajajajajaja què bo! diria que de llegir el procés t'ha quedat una empremta....boníssim, surrealista, ben escrit i amb molta imaginació! et felicito!
ResponEliminaUf, quina angúnia! Sort que al final acaba bé. M'has fet recordar un llibre que m'agrada molt del Calvino.
ResponEliminaHe rigut molt també. Boníssim!
ResponEliminaDoncs si volies fer riure ho has ben aconseguit, jajajajjaaa!
ResponEliminaTens una ment privilegidada estimada Assumpta :) Un petó ben gran, bon relat, i tant que si!!
Hahaha Quina crack! Té moments que sembla escriptura automàtica! Mare meva, està genialment escrit i és un no parar de burrades i és molt bo.
ResponEliminaJa em diràs d'on has tret això de l'olifant...
JPMERCH.- Si a tu, que ets l’amo dels relats breus i ben trobats, aquest no se t’ha fet pesat, estic contenta!! ;-))
ResponEliminaRAFEL.- La veritat és que crec que és el relat que menys m’ha fet pensar en molt temps... va sortir així de raret tot solet... però això d’en GILA m’ha fet gràcia!! “Oiga, ¿es la guerra?” :-))
EL PORQUET.- Entenc que no sàpigues que dir... de fet, el relat ha quedat estrany, eh? La veritat és que el quadre no m’agrada gens ni mica. Ho sento per l’autor, però és que aquests ulls aquí... ecs. Llavors, no em venia cap idea mitjanament aprofitable, així que vaig haver de deixar anar la imaginació i anar fent... Però us ha fet gràcia, estic molt, molt contenta!! ;-))
ANNA TOMÀS MAYOLAS.- Ostres, moltes gràcies per aquest comentari tan bo!! M’has fet feliç!! Hehehe
Oi que sí que fa angúnia aquesta imatge?... No sé, aquests ulls per aquí a terra... No, no m’agrada...
ELFREELANG.- Ai, quin riure m’has fet amb això d’El Procès!! Oh, ves a saber, eh? Potser encara tindràs raó... que jo sóc una persona molt influenciable i ara tot ho veig surrealista!! :-DDD
PILAR.- Saps? Em costa moltíssim fer que un relat acabi malament! Una vegada en XEXU i la CARME van fer una mena de juguesca entre ells perquè la Carme en fes un acabant malament i en XeXu un amb bon final... I jo m’hi vaig apuntar i... costa, costa, fer-los acabar malament!! ;-)
Caram, doncs no he llegit res de Calvino, però ara m’ha entrat moltíssima curiositat per saber quin llibre és ;-))
KWEILAN.- Em feu molt contenta si dieu que heu rigut!! ;-))
Jo l’anava fent amb un somriure i aquesta era la meva idea... que, de tant ximplet, us fes sortir –com a mínim!- algun somriure!
Gràcies!! ;-))
CRIS (V/N).- Hehehe ostres, quan estigui amb l’autoestima baixa et cridaré perquè em diguis això de la “ment privilegiada” ;-))
En realitat el que passava és que no em sortia res “normal” i vaig deixar anar la imaginació pel seu compte! ;-)
MBOSCH.- Doncs no t’estranyi trobar-hi detalls d’escriptura automàtica, perquè el vaig escriure d’una tirada, tal com sortia... fins i tot canviant d’idea sobre la marxa (un primer i mínim esquema mental que anava desenvolupant méntre escrivia) o introduint nous detalls i elements.
Ximpleria que em venia al cap, ximpleria que posava :-DD
Doncs mira... si poses en el Google Translate el nom sencer del rei (les dues paraules) i investigues un mica, veuràs d’on surt el seu nom :-)))
Un relat ben surrealista, però la pintura ja ho és també, no? felicitats, no s'ha fet pesat el relat i el final és genial.
ResponEliminaHahaha, he buscat el nom del rei al traductor!! Estàs fatal, eh... Aquí, deixant missatges subliminals i sense dir res. Jo et vaig comentar la paraula 'olifant' perquè és una criatura de la mitologia de Tolkien. És com un elefant molt gros, com un mamut. En té un poema molt xulo. Te'l copio:
ResponEliminaOliphaunt
Grey as a mouse
Big as a house
Nose like a snake
I make the earth shake
As I tramp through the grass
Trees crack as I pass
With horns in my mouth
I walk in the South
Flapping big ears
Beyond count of years
I stump round and round
Never lie on the ground
Not even to die
Oliphaunt am I
Biggest of all
Huge, old, and tall
If ever you'd met me
You wouldn't forget me
If you never do
You won't think I'm true
But old Oliphaunt am I
And I never lie
FERRAN.- Moltes gràcies!! :-))
ResponEliminaA vegades em costa fer-los curts... i penso "això no s'ho llegirà ningú!" però estic molt contenta perquè veig que molts l'heu llegit sencer!! :-))
MBOSCH.- Hehehehe és que m'ho passo bé fent relats i posant-hi coses així, entremig... No recordava allò de les travesses dels meus relats, si no ho arribes a dir tu!! Quina gràcia m'ha fet! :-)
Eeeei, m'agrada el poema!! :-) Que ens sortirà a El Hobbit l'Olifant? :-)))