dimecres, 23 de maig de 2012

"Carta de una desconocida", d'Stefan Zweig

Fotograma de la pel·lícula del mateix títol, de l'any 1948
protagonitzada per Joan Fontaine i Louis Jourdan


No havia llegit res d’Stefan Zweig quan, de cop, fa uns mesos, semblava que tota la catosfera en parlava. La Carme en va fer dues ressenyes amb poc temps, l’Elfri n’havia inclòs un a la llista de llibres llegits del 2011 i en Josep Lluís li va comentar que també l’havia llegit.

Els dos llibres que havia ressenyat la Carme m’havien cridat l’atenció, i vaig tenir una gran sorpresa quan una amiga me’n va regalar un dels dos per Sant Jordi!! Em va fer molta il·lusió, va arribar el mateix dia i ja vaig pensar que passaria al davant de molts altres que tenia en llista d’espera.

El vaig llegir ahir. Sí, d’una tacada!! Em vaig llegir tot el llibre seguit! :-) Un detall curiós és que jo pensava que em costaria d’entendre, no sé per què, tenia la sensació que havia d’estar escrit de forma una mica enrevessada i no és així en absolut.

Un jove escriptor, home d’uns vint-i-cinc anys, es trasllada a viure a un bloc de pisos. Al mateix replà viu una dona viuda i la seva filla de tretze anys que, des del primer moment que el veu el converteix en el centre del seu món. La primera il·lusió de nena es converteix en un amor absolutament incondicional... Passen els anys i, malgrat diferents circumstàncies de la vida, canvis de lloc de residència, anades i tornades, ella sempre seguirà perdudament enamorada de l’escriptor.

Tot ell és un llibre trist. Un llibre que parla d’una gran soledat.

En la meva opinió, si tot el que s’explica a l’obra fos real, aquesta noia no estaria bé. Crec que el seu no és un amor normal sinó una obsessió, una malaltia... Seria possible que algú visqués una història així? Doncs, potser sí... Al principi, sabent de què anava la història, dubtava que em resultés creïble, però sí, penso que me’l puc creure. En una ment malalta, però me’l puc creure... O, al menys, em puc creure la part que fa referència a la noia. El paper del protagonista masculí ja em resulta més artificial. Tot i així, és un llibre que fa pensar molt i jo, que sempre dic que no m'agraden les històries tristes, puc dir que m'agrada haver llegit aquesta obra. Potser perquè és curta, no s'embolica, no es recrea en patiments (tot i que queden clars). En fi, un bon llibre!

Nota: He posat la foto de la pel·lícula però no en feu massa cas. Ahir vespre vaig estar mirant vídeos i no és fidel a l’obra cosa que, com ja he dit altres vegades, em posa moooolt nerviosa. Només un detall: L’home del llibre és escriptor i el de la pel·lícula és pianista. Però hi ha diferències molt més grans i “greus”.

21 comentaris:

  1. Vaja! No coneixia pas la història, i no sé si em sonava de res... diria que no. Però suposo que no és la primera història que sento d'una adolescent que s'enamora d'un home adult, en la literatura i en la ficció sempre n'hi ha, d'històries d'aquestes.

    Pel que expliques, suposo que no és un amor gaire "normal" però també suposo que és fàcil que una cosa així esdevingui una obsessió per una ment tendra com la d'una noia de 13 anys. Llàstima que acabi sent una història trista... però fer-li un final feliç segurament hauria estat massa disney.

    I quina tela la pel·li... si ni tan sols l'ofici del protagonista masculí és el mateix, i dius que això no és el pitjor,... no vull pensar quantes altres coses han canviat!!

    ResponElimina
  2. Darrerament no coincidim massa en lectures, jo no estic llegint res que et pugui agradar i em temo que aquest no seria del meu estil tampoc. Però que hi farem, oi? Ja ho trobarem.

    ResponElimina
  3. A mi, la versió d'aquesta història que més em va agradar va ser una obra de teatre amb tres actrius, una per a cada edat de la protagonista. Una molt bona obra, pel meu gust millor que la pel·lícula.
    I si vas llegir el llibre d'una tirada, et va atrapar i et va agradar, al marge de si la història era trista o no, o si la protagonista podia estar desequilibrada, és perquè crec que en Zweig va escriure un llibre extraordinari. A mi també em va agradar molt.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  4. Al gener d'enguany la vam representar al teatre, però a 4 veus (com diu en Galionart, però amb 4 edats....)És un text preciós, íntim, que ens va emocionar a qui vam tenir la sort de llegir-lo i representar-lo en veu "alta" davant d'un públic. Molt bona elecció, i tant que si!
    Un petó ben gran Assumpta :)**

    ResponElimina
  5. És un gran llibre, que es llegeix molt bé i amb molt d'interès.

    Jo també me'l vaig llegir molt de pressa.

    ResponElimina
  6. YÁIZA.- Jo vaig conèixer la història al blog de la CARME i em va cridar molt l'atenció... I, clar, hi ha moltes coses que ella no havia posat a la seva ressenya -ni jo tampoc- per no fer spoilers, però la veritat és que és un llibre que no deixa gens indiferent :-)


    XEXU.- Ui, no passa res!! ;-))
    Encara que llegim coses diferents, a mi m'agrada igual mirar les teves ressenyes!!
    I si sabessis el que estic llegint ara! hehehe "Luces de bohemia", de Valle-Inclán!!
    Aquest el llegeixo perquè el vaig veure al blog d'en MARCEL i m'espera a que el llegeixi jo per fer la ressenya... Després agafaré un altre Dickens... però aquesta tarda una amiga m'ha portat un llibre que també va ressenyar la CARME... i tinc un caos de llista!! :-)))


    GALIONAR.- Sí, sí, d'una tirada! I jo sóc lenta llegint! :-)
    Vaig començar després de dinar i vaig acabar-lo... no sé, potser en un parell d'hores o poc més... però és que enganxa molt, molt.
    Ella em fa molta llàstima. Però sí, sí, m'ha sorprès que pensava que seria complicat i no ho és, es va llegint seguit i no tens ganes d'aturar-te :-))


    CRIS (V/N).- Eeeeei!! No sabia que feies teatre!! Doncs mira, el teu comentari, després del de la GALIONAR queda genial, perquè imagino perfectament que és una obra que pot quedar molt bé adaptada al teatre. Jo estic molt contenta d'haver-la llegit!! :-))


    CARME.- Mentre el llegia et tenia present a tu! ;-))
    Després, vaig tornar a llegir la teva ressenya i també em va semblar que la història és trista i que aquest amor és una obsessió malaltissa... però el que sent ella m'ho puc creure (no és bo, però m'ho puc creure)... En canvi ell... caram... si fos veritat, seria terrible, eh?
    Ara m'han vingut més ganes de llegir coses d'aquest autor! ;-))

    ResponElimina
  7. Fa temps que tinc en Zweig en el punt de mira. Quan la resta de llibres pendents deixin de posar-se davant li fumbré un bon tret!

    Mai, mai de la vida he aconseguit llegir-me un llibre en un sol dia... impossible! Aaaagh! Quins lectors esteu fets per la catosfera!

    ResponElimina
  8. Doncs no n'havia sentit a parlar d'aquest escriptor. Ara, per la temàtica d'aquest llibre... uff!! Els llibres tristos no m'agraden. Per tant, amb el teu permís, el descarto!!!

    ResponElimina
  9. No conec el llibre ni la peli, però les obsessions mai són bones, encara que el fet de no poder assolir quelcom ens fa sovint obsessius.
    Vols dir que un pianista no pot ser escriptor o a l´inversa? ;)

    ResponElimina
  10. Tens raó la noia no estava bé emocionalment, estimar aixi en absolut silenci , sotjant l'altre sense dir res mai...més que obsessió una manca d'autoestima preocupant mai mai va gosar manifestar els seus sentiments ni tan sol ho va intentar...tanmateix el llibre és magistral! a mi em va encantar ....

    ResponElimina
  11. jo que llegeixo llibres per evadir-me de la realitat i alegrar-me no em van gens els llibres trists!

    ResponElimina
  12. No el coneixia i tampoc m'anima a llegir-lo que diguis que és una història trista. :-)
    En quant a això de la versió cinematogràfica, ja n'hem parlat més d'una vegada: Costa d'entendre que un director o un guionista es basi en un llibre per després canviar tot el que li sembli. :-P

    ResponElimina
  13. Sempre passa, que mai és ben bé igual un llibre que la seva versió en pel·lícula, encara que actualment potser ho intenten més que abans.

    ResponElimina
  14. Siempre las películas vasadas en libros nos decepcionan. Ne gustó la crítica qui hiciste del libro y si hay gente que es obsesiva en el amor y no creo que eso sea normal.Besos tía Elsa.

    ResponElimina
  15. Me’l vaig llegir quan la meva filla el llegia mentre feia 3 er d’ESO (i crec que no és una lectura per adolescents). A mi em va agradar, l’estil, la manera d’escriure... Però la dona no la deixa massa bé, ja que crec que encara que es pot fer per amor alguns dels episodis que fa i viu la protagonista, en general la vaig trobar malaltissa, portat massa a l’extrem (espero que no sigui realista) perquè pobres dones.
    L’any passat vaig llegir “Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona” , i em vaig trobar amb una dona que viu per l’obsessió d’un remordiment. Un altre cop les dones...
    Ara, en Zweig escriu molt bé i sap portar la tensió i la descripció a un nivell altíssim. Sorprèn que sent un home i sobretot en l’època en la que va viure, que escrigui posant-se a la pell d’una dona.

    ResponElimina
  16. PORQUET.- M'hi jugo el que vulguis a que aquest també el llegiries en una tarda! ;-)
    És molt curtet,però és que, a més, enganxa molt, és tot ell com una carta i clar... no el pots deixar a mitges!! :-)


    JORDI DE LA BANYERA.- Sí que és trist... sobre tot el fa trist el caràcter, la personalitat, la situació de la protagonista... però és molt breu i està molt ben escrit. Jo crec que potser et sorprendria i t'agradaria, mira que et dic! :-)


    SA LLUNA.- Jo tampoc n'havia sentit a parlar mai fins que em vaig trobar l'autor per la catosfera i un parell de ressenyes al blog de la CARME... i em va cridar l'atenció... i ha valgut la pena, perquè està molt ben escrit :-)
    Hehehe sí, clar que podria ser les dues coses... però al llibre "només" és escriptor ;-))


    ELFREELANG.- Mira!! potser sí... crec que dones en el clau! Més que obsessió... o "a més" d'obsessió, hi ha una manca total d'autoestima. Ella no compta per res, només compta ell.
    Trist i molt ben escrit. Totalment d'acord :-)


    PONS007.- Per què et vols evadir de la realitat, PONS?
    A mi tampoc m'agraden, en principi, els llibres tristos, però aquest té alguna cosa que el fa molt interessant. A més, és breu, no es recrea en situacions tristes, no en fa pàgines i pàgines... tot i que no ho amaga. Està molt ben escrit.


    McABEU.- Això del cinema no ho acabaré d'entendre mai... Si no els agrada com està el llibre, doncs que facin una cosa diferent i no el mencionin... sembla que l'agafin només per aprofitar-se del nom i després fer el que volen!
    És molt trist, sí... molt. Però com és breu, no es recrea en detalls de tristor, sinó que tot està com "concentrat i intens"... i molt ben escrit :-)


    JOMATEIXA.- Jo trobo que si una pel·lícula diuen que està basada en un llibre, com a mínim, no ha de CONTRADIR el llibre :-)
    Clar que, potser, per falta de temps, s'hauran d'obviar detalls, però ha de ser lògica i coherent amb l'obra ;-))


    TÍA ELSA.- La protagonista del libro se enamora de un joven escritor vecino suyo, cuando ella tiene trece años y él venticinco y, a pesar de cambios de ciudad, de trabajo, de circunstancias, sigue toda la vida obsesionada por este amor, lo que la lleva a situaciones muy, muy tristes. No obstante, está muy bien escrito, me ha gustado leerlo :-)
    Y los cineastas, no sé qué hacen... no respetan las obras originales!!


    QUADERN.- Ah, aquest és un tema ben interessant, quines lectures aconsellen llegir als adolescents a les escoles... Jo tampoc crec que aquest sigui un llibre molt adequat per a persones de 14 anys...
    Sí, és cert, la dona queda com supeditada, disculpant qualsevol cosa a l'home, per l'adoració que li té...
    Em feu venir ganes de llegir-ne més!! :-)

    ResponElimina
  17. vull evadir-me de la realitat perquè la meva vida es una tortura sense repòs!

    ResponElimina
  18. Home, PONS, no em diguis això, que jo m'ho crec tot... ara pensaré que de veritat ho passes fatal i ja no m'atreviré a fer-te més bromes sobre WordPress per si un cas et sap greu i encara el faig patir més :-(

    ResponElimina
  19. Altre cop l´Assumpta em posa la mel a la boca...el Zweig el vaig llegir fa temps però aquest no el conec.. ja m´he posat a buscar-lo i es clar la posaré a la tauleta de nit per anar llegint a poc a poc... no tot d´una tacada com fas tu!!!!Gràcies pe teu blog, aqui un surt relaxat...

    ResponElimina
  20. no pateixis, no et prenguis seriosament mai del que escrigui, mai

    ResponElimina
  21. EL PERE.- Una de les bones coses de la catosfera són les recomanacions de llibres ;-)
    I segur que també el pots llegir d'una tacada, si és curtíssim, és com un relat! No té ni cinquanta pàgines! ;-))
    Gràcies a tu per passar, de veritat! :-))


    PONS007.- Eeeeei, gràcies, maco!! Smuaaaaaaac!!
    És que és cert que tinc la tendència innocent a creure-m'ho tot i pensava, caram, potser el xiquet té algun problema i jo aquí fent broma, jugant a portar-li la contrària i coses així :-))

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!