"Carta de una desconocida", d'Stefan Zweig

Fotograma de la pel·lícula del mateix títol, de l'any 1948
protagonitzada per Joan Fontaine i Louis Jourdan

No havia llegit res d’Stefan Zweig quan, de cop, fa uns mesos, semblava que tota la catosfera en parlava. La Carme en va fer dues ressenyes amb poc temps, l’Elfri n’havia inclòs un a la llista de llibres llegits del 2011 i en Josep Lluís li va comentar que també l’havia llegit.

Els dos llibres que havia ressenyat la Carme m’havien cridat l’atenció, i vaig tenir una gran sorpresa quan una amiga me’n va regalar un dels dos per Sant Jordi!! Em va fer molta il·lusió, va arribar el mateix dia i ja vaig pensar que passaria al davant de molts altres que tenia en llista d’espera.

El vaig llegir ahir. Sí, d’una tacada!! Em vaig llegir tot el llibre seguit! :-) Un detall curiós és que jo pensava que em costaria d’entendre, no sé per què, tenia la sensació que havia d’estar escrit de forma una mica enrevessada i no és així en absolut.

Un jove escriptor, home d’uns vint-i-cinc anys, es trasllada a viure a un bloc de pisos. Al mateix replà viu una dona viuda i la seva filla de tretze anys que, des del primer moment que el veu el converteix en el centre del seu món. La primera il·lusió de nena es converteix en un amor absolutament incondicional... Passen els anys i, malgrat diferents circumstàncies de la vida, canvis de lloc de residència, anades i tornades, ella sempre seguirà perdudament enamorada de l’escriptor.

Tot ell és un llibre trist. Un llibre que parla d’una gran soledat.

En la meva opinió, si tot el que s’explica a l’obra fos real, aquesta noia no estaria bé. Crec que el seu no és un amor normal sinó una obsessió, una malaltia... Seria possible que algú visqués una història així? Doncs, potser sí... Al principi, sabent de què anava la història, dubtava que em resultés creïble, però sí, penso que me’l puc creure. En una ment malalta, però me’l puc creure... O, al menys, em puc creure la part que fa referència a la noia. El paper del protagonista masculí ja em resulta més artificial. Tot i així, és un llibre que fa pensar molt i jo, que sempre dic que no m'agraden les històries tristes, puc dir que m'agrada haver llegit aquesta obra. Potser perquè és curta, no s'embolica, no es recrea en patiments (tot i que queden clars). En fi, un bon llibre!

Nota: He posat la foto de la pel·lícula però no en feu massa cas. Ahir vespre vaig estar mirant vídeos i no és fidel a l’obra cosa que, com ja he dit altres vegades, em posa moooolt nerviosa. Només un detall: L’home del llibre és escriptor i el de la pel·lícula és pianista. Però hi ha diferències molt més grans i “greus”.