divendres, 14 de setembre de 2012

Cap a l'escola.- Joc Literari 252


- Mira Marc, ja hi som.

En Marc respira fons, es deixa anar de la mà de la mare... De dins l'escola es sent el plor d'un infant

- Mama, jo no ploro, eh?
- No fill, és clar que no. Aquesta escola t'agradarà molt.
- Sí, ja ho sé! I aquesta tarda sabré llegir!!

La mare no sap si dir-li que el procés serà una mica més lent, però... el veu tan content, que li somriu amb dolcesa...

- Fins després, fill meu.
- Fins després, mami!


Escrit a proposta de J.M. Tibau al seu Blog Tens un racó dalt del món.

17 comentaris:

  1. A vegades no cal donar tantes explicacions i gaudir de la il·lusió.

    I aprendre a llegir sempre és màgic, què importa quan es trigui...

    ResponElimina
  2. Ostres! és el comentari més curt que he fet mai... he, he, he...

    Respirar fons, dius i em recorda en Guillem, avui, que ha hagut de respirar molt fons per entrar a l'escola. Li agrada molt l'escola, i ja va a l'escola dels grans des de l'any passat. Però s'enyora una mica. I el moment del comiat és el pitjor.

    Però aprenen tantes coses i gaudeixen tant que s'hi acostumen de seguida.

    ResponElimina
  3. El primer dia llegir i el segond, ja les arrels quadrades.

    ResponElimina
  4. Avui m´ha encantat arribar tard, no puc triar quin comentari m´ha fet més gràcia.

    El teu relat molt tendre, i és que quan són petits i volen ser grans, neguen les coses que fan els altres per superar el moment important del canvi...Mama, jo no ploro, eh?

    Molt bona nit...bessets!

    ResponElimina
  5. És emocionant un moment així. És la il·lusió de saber que s'inicia una cosa molt important, que el nen ja comença a fer-se gran. :-)
    Ho expliques molt bé, amb ben poques paraules. :-))

    ResponElimina
  6. ooooh que maco! m'ha agradat Assumpta!

    ResponElimina
  7. A quina escola va, aquet xiquet? Per cert, que teniu una màquina del temps, per fer més en menys temps?

    Molt tendre, molt maco.

    ResponElimina
  8. Jo vaig ser dels lents a aprendre a llegir, tant com he llegit després! En canvi servia per dibuixar de ben petita, i no m'hi he acabat dedicant.

    ResponElimina
  9. Molt precoç, en Tibau tindrà aviat un crític literari.

    ResponElimina
  10. aquesta escena es repeteix i es repeteis cada dia moltes vegades i per molts anys, molt maca la historia!

    espero que la teva mare es recuperi aviat del braç, m'agraden molt les fotos d'ella cosint...

    ResponElimina
  11. He estat fent aquesta feina durant 20 anys!!!!!!!! I ara, per fi, ja sóc lliure!!!, ja,ja...
    Ara no he de córrer al matí per portar els fills a l'escola perquè l'Oriol, el més petit, ja ha començat la universitat. I com les seves germanes, ja és gran i s'ha acabt això d'anar amunt i avall amb el cotxe. Ara ha d'agafar l'autobús, el tren, el metro i caminar un tros!
    Però demà, com hi haurà vaga, els baixaré fins a l'estació, no fos que arribessin tard a classe...

    ResponElimina
  12. Caram! Planter amb aquesta empenta necessitem! Molt dolç, molt tendre i molt bonic, Assumpta.

    ResponElimina
  13. Fa 20 anys que sóc a la mateixa escola, i tot va canviant, però les mirades dels fills a les mares, les abraçades inacabables, els petons que semblen els darrers, són instants que sempre em fan aturar, i desprendre un somriure.
    Es fan grans, més de pressa del que les mamis ens pensem!!!

    ResponElimina
  14. Sort que les mares sempre ens acompanyen quan més ho necessitem.

    ResponElimina
  15. Moltíssimes gràcies a tots pels vostres comentaris!!

    La foto m'ha fet sentir molta tendresa i, com em fa llastimeta quan veig els petitons que ploren el primer dia d'escola, doncs he volgut que el nostre petit protagonista, no plorés i anés ben decidit
    :-))

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!