- Mira Marc, ja hi som.
En Marc respira fons, es deixa anar de la mà de la mare... De dins l'escola es sent el plor d'un infant
- Mama, jo no ploro, eh?
- No fill, és clar que no. Aquesta escola t'agradarà molt.
- Sí, ja ho sé! I aquesta tarda sabré llegir!!
La mare no sap si dir-li que el procés serà una mica més lent, però... el veu tan content, que li somriu amb dolcesa...
- Fins després, fill meu.
- Fins després, mami!
Escrit a proposta de J.M. Tibau al seu Blog Tens un racó dalt del món.
és que és l'escola dels grans!
ResponEliminaA vegades no cal donar tantes explicacions i gaudir de la il·lusió.
ResponEliminaI aprendre a llegir sempre és màgic, què importa quan es trigui...
Ostres! és el comentari més curt que he fet mai... he, he, he...
ResponEliminaRespirar fons, dius i em recorda en Guillem, avui, que ha hagut de respirar molt fons per entrar a l'escola. Li agrada molt l'escola, i ja va a l'escola dels grans des de l'any passat. Però s'enyora una mica. I el moment del comiat és el pitjor.
Però aprenen tantes coses i gaudeixen tant que s'hi acostumen de seguida.
El primer dia llegir i el segond, ja les arrels quadrades.
ResponEliminaAvui m´ha encantat arribar tard, no puc triar quin comentari m´ha fet més gràcia.
ResponEliminaEl teu relat molt tendre, i és que quan són petits i volen ser grans, neguen les coses que fan els altres per superar el moment important del canvi...Mama, jo no ploro, eh?
Molt bona nit...bessets!
És emocionant un moment així. És la il·lusió de saber que s'inicia una cosa molt important, que el nen ja comença a fer-se gran. :-)
ResponEliminaHo expliques molt bé, amb ben poques paraules. :-))
ooooh que maco! m'ha agradat Assumpta!
ResponEliminaA quina escola va, aquet xiquet? Per cert, que teniu una màquina del temps, per fer més en menys temps?
ResponEliminaMolt tendre, molt maco.
Jo vaig ser dels lents a aprendre a llegir, tant com he llegit després! En canvi servia per dibuixar de ben petita, i no m'hi he acabat dedicant.
ResponEliminaMolt precoç, en Tibau tindrà aviat un crític literari.
ResponEliminaaquesta escena es repeteix i es repeteis cada dia moltes vegades i per molts anys, molt maca la historia!
ResponEliminaespero que la teva mare es recuperi aviat del braç, m'agraden molt les fotos d'ella cosint...
He estat fent aquesta feina durant 20 anys!!!!!!!! I ara, per fi, ja sóc lliure!!!, ja,ja...
ResponEliminaAra no he de córrer al matí per portar els fills a l'escola perquè l'Oriol, el més petit, ja ha començat la universitat. I com les seves germanes, ja és gran i s'ha acabt això d'anar amunt i avall amb el cotxe. Ara ha d'agafar l'autobús, el tren, el metro i caminar un tros!
Però demà, com hi haurà vaga, els baixaré fins a l'estació, no fos que arribessin tard a classe...
Caram! Planter amb aquesta empenta necessitem! Molt dolç, molt tendre i molt bonic, Assumpta.
ResponEliminaFa 20 anys que sóc a la mateixa escola, i tot va canviant, però les mirades dels fills a les mares, les abraçades inacabables, els petons que semblen els darrers, són instants que sempre em fan aturar, i desprendre un somriure.
ResponEliminaEs fan grans, més de pressa del que les mamis ens pensem!!!
Sort que les mares sempre ens acompanyen quan més ho necessitem.
ResponEliminaMoltíssimes gràcies a tots pels vostres comentaris!!
ResponEliminaLa foto m'ha fet sentir molta tendresa i, com em fa llastimeta quan veig els petitons que ploren el primer dia d'escola, doncs he volgut que el nostre petit protagonista, no plorés i anés ben decidit :-))