divendres, 12 d’abril de 2013

El relat d'en Roger


Amb motiu de la Festivitat de Sant Jordi, el Centre on el meu nebot gran, en Roger, de 17 anys, estudia 2n de Batxillerat, ha organitzat un concurs de redacció.

Avui era el darrer dia per presentar els escrits. Fa una estona, parlant amb ell per telèfon, ho comentàvem, m'ha explicat de què anava la seva redacció i, com m'ha agradat tant, li he demanat permís per posar-la al blog.

És per a mi un orgull molt gran i un honor molt especial presentar-vos el relat d'en Roger.


Camí cap a Ítaca

Conten les velles padrines dels pobles una història que ha sigut transmesa des de fa anys de generació en generació, fins al punt de no saber-se el veritable origen. Hi ha qui diu que tan sols és una rondalla que s’explica als més menuts de les cases i hi ha qui recolza la possibilitat que pugui ésser certa. El que de ben segur es pot afirmar, és que la llegenda ha anat patint petites variacions amb el transcurs del temps. Sigui com sigui, si és verídica o no, jo no ho sé. I, per tant, em limitaré a explicar-la i deixar que cada u pensi el que vulgui.

En Berenguer era ben bé allò que hom en diu “un bon home”. Era l’hereu del Mas Pujol i a més de la feina diària, encara trobava temps per fer d’alcalde.

El seu era un poble no massa gran però molt bell. Les seves gents eren treballadores, responsables, afables i solidaries. La bona convivència, la pau i l’harmonia regnava entre tots ells.

Però com sol passar en totes les histories, aquesta també tenia el seu punt fosc. El poble d’en Berenguer formava mancomunitat amb un poble veí el dirigent del qual era un home barbut, malcarat i amb una cara poc expressiva, d’aquelles cares que mai saps que pensen, però que no te’n refiaries gaire. I com el poble era al sud de la Pica d’Estats, el van començar a anomenar, i no sense justificació, el monstre de l’Estat.

“El monstre” tenia com a estranya mascota un toro, no tenia ni nom, tan sols es referia a ell com a mon toro, suposo que fou per això que la gent l’acabà coneixent com a Montoro, com si fos un sol mot. Com a ma dreta del monstre, hi havia un personatge de poca cultura, que les seves màximes expressions d’enginy es produïen quan explicava algun acudit brut i de poc gust, per això la gent li havia posat el pseudònim del “verd”.

A la vila d’en Berenguer no s’explicaven gaire bé de que vivien la gent del sud. Pensaven que es dedicaven a l’industria tèxtil, per que quan preguntaven que fa aquell poble, la resposta sempre era: roba, roba i roba.

Ningú no entenia massa bé, perquè amb els diners que aportaven a la mancomunitat, no aconseguien veure millores, ni un major progrés en el poble. Per contra, la vila del monstre cada cop lluïa més, gastava molt i sempre estava fent festes. De ben segur la confecció havia d’esser una industria creixent.

Berenguer, que era un bon alcalde, va decidir que havia de fer alguna cosa. Va recordar que tenia un cosí, que vivia a la Jonquera, que era enginyer tèxtil i el va fer venir.
El cosí, que tot i ser borni, tenia molt bon ull per aquesta mena de negocis, de seguida ho va tenir clar.

–Estimat Berenguer, has vist algun teler o alguna filatura? Has vist passar camions de bobines de fil, de llançadores, o de confecció acabada? Has vist el fum de les xemeneies o has sentit la remor de les fàbriques?

En Berenguer va fer memòria.

–Tenen un esplèndid polígon industrial, presumien de haver gastat un dineral, que a la fi, havien pagat tres cops més que el pressupostat. Però ben mirat, sempre que hi passo a prop, sembla abandonat, buit i sense moviment. Les naus no tenen rètols, les persianes son baixades i els aparcaments deserts.

Aquell bon home, començava a veure-hi clar.

– Com poden gastar tant? D’on surten els diners i per què nosaltres no podem invertir i créixer tant com ells?
-Berenguer, que n’ets d’innocent. – deia el cosí de la Jonquera - D’on no n’hi ha, no en pot rajar. Ells tenen i vosaltres no, on creus que van a parar el vostre esforç i sacrifici? Per on es perd el fruit del vostre treball? On es el resultat del vostre esforç i de les vostres il·lusions?

“BAND: L’alcaldia del poble fa saber, que es convoca a tots els habitants a una reunió urgent i de gran importància, que tindrà lloc al casal el proper dia onze. Qui no hi assisteixi que després no es queixi”

El dia assenyalat, el casal era ple de gom a gom, poques vegades s’havia vist tanta gent reunida. Joves i grans, dones i homes, nens i nenes, de la muntanya i de la plana, obrers i patrons, autòctons i nouvinguts. Hi eren tots. Respectuosament, varen escoltar amb atenció les explicacions d’en Berenguer i poc a poc es varen sorprendre, indignar, emprenyar i ofendre.
Després, tothom ho va tenir molt clar. Calia desfer la mancomunitat i avançar cadascú pel seu camí.

Per contra “el verd” proposava de fusionar els dos pobles en un de sol per, segons ell, poder ser més grans i mes forts. Però no se’n sortia. I quan menys cas li feien, més ximpleries deia, més s’encenia i a la fi, amenaçava.

El monstre de l’Estat i la seva colla, van voler fer pressió i van incomunicar el poble d’en Berenguer, tallant la carretera a la sortida de la seva vila, també van tallar els pals de la llum i del telèfon, i no els van enverinar l’aigua del riu, per que aquest baixava en direcció contraria.

Va ser una època difícil, però els homes, treballadors i honestos, acostumats al sacrifici del molts anys, van obrir nous camins cap el nord, sense deixar mai de mantenir el contacte amb les bones gents que hi havia al sud. I així el poble va créixer, va prosperar i va tornar a ser ric i ple.

Els fets i personatges que apareixen en aquesta narració futurista són fruit de la imaginació del seu autor. Qualsevol semblança amb la realitat és tan sols coincidència.

23 comentaris:

  1. Tens un nebot molt eixerit!!! I el conte és molt bo.

    Visca en Roger!!! Visca en Berenguer!!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hehehe em partia de riure quan el llegia.. amb això del "roba, roba i roba" i el cosí de la Jonquera que és borni però té bon ull!! ;-))))

      Suprimeix
  2. M'ha agradat el conte, molt bo!. :-))
    Ja he llegit que no té res a veure amb la realitat però el que a mi m'agradaria és que la realitat s'assemblés al conte i que algú s'adonés d'una vegada que aquests que viuen de fer "roba, roba i roba", no ens convenen gens.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ei, MAC, molt bo això teu!! "el que a mi m'agradaria és que la realitat s'assemblés al conte... Ja tens raó, ja!!, Tota la raó!

      A veure si entre l'hereu de Mas Pujol i el cosí de La Jonquera ho arreglen tot :-DDD

      Suprimeix
  3. Sí sí, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència, ja es nota. Hi ha posat imaginació, no es pot negar, i té punts bons l'escrit, se'ls ha d'anar trobant el paral·lelisme amb la realitat, però no és massa difícil. Com s'espavila el noi, i mira què et diré, quan llegia el primer paràgraf he pensat que retirava a la seva tieta...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És la gràcia pròpia de la família, que no es pot dissimular!! :-))

      La veritat és que, tot i saber de què anava, en llegir-lo em vaig fer un fart de riure :-D

      Suprimeix
  4. hehe, m'ha fet riure i no sé ,he trobar una certa retirada amb.. res, deuen ser imaginacions meves ;) Felicita'l!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. MIREIONA, no sé pas què anaves a dir,però si has trobat alguna semblança amb alguna situació, no sé pas què pot ser :-P :-P

      Suprimeix
  5. Quan estava llegint m'he pessigat, estic somiant o aquest noi té una imaginació brutal!! ;)

    Felicita'l de part meva, és un bon treball!!
    Vols kleenex tieta? ;)

    Molt bon dia...aferradetes!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Un pitet, gràcies :-DD

      Oi que està molt bé? ;-)) (sí, sí, el pitet... ja deia hehhe)

      Suprimeix
  6. Ostres, tu, quina imaginació tan fantástica, el teu nebot! El conte és boníssim! Aquest noi arribarà molt lluny!
    Felicitats i una abraçada!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hehehe és molt maco i, sí, de fantasia no n'hi falta, això és ben cert!!
      Moltes gràcies, guapa!! :-))

      Suprimeix
  7. La forma és diferent, el contingut el mateix.
    Estic repassant tots els blocs que participen amb el joc de la Carme. Tinc sorpreses com aquesta!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola, HELENA! ;-)) Doncs espero que t'hagi agradat el relat del meu nebot ;-))
      Ja veus, jo no tinc fills, així que he de presumir de nebots hehe

      Suprimeix
    2. Jo tampoc tinc fills, i em cau la baba amb el meu nebot!

      Suprimeix
  8. doncs corre a felicitar-lo de part meva! un conte excel·lent!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, guapa!! Li diré que entri a mirar els comentaris! Segur que li farà molta gràcia llegir-vos a tots!! ;-))

      Suprimeix
  9. Molt bo el conte. Felicita al nebot!
    Quin veïns més perillosos! Ja fan bé de separar-se'n, és la única manera.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies a tu per passar a llegir-lo!! ;-))

      Amb veïns així no es pot conviure... s'ha de fer cas al cosí de La Jonquera que en sap molt de tot això :-DDD

      Suprimeix
  10. Ja podem presumir de nebot, la veritat es que escriu molt bé. Potser té a qui semblar-se dons tu no ho fas gens malament.
    Les tietes, el felicitem i ens eixugem la baba. Oi?? Petons....

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A mi em fa moltíssima gràcia el sentit de l'humor que ha anat posant en tot el text... Anava llegint i anava rient :-))

      Hehehehe reunió de tietes (bé, i mare i cosina) amb pitet!! :-))

      Petons!!!

      Suprimeix
  11. Molt bon relat!!! i molta sort en el concurs, Roger!!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Quan llegeixi els vostres comentaris estarà ben content!! ;-))

      Ei, el premi és bo!! Un val del FNAC per 50 Eur!! ;-)) Jo en vull un!! Jo en vull uuuuuuuun!!! :-))

      Suprimeix

...i moltes gràcies per la visita!!