 |
| Ruta 66, Estats Units d'Amèrica |
- Dorm una mica, Oriol, va, que després et tocarà conduir i estaràs cansat.
- És que aquesta monotonia em deixa mig aixafat i ensopit, però en canvi no puc agafar el son.
- Si que malament, doncs.
- Fem-ho al revés, Laura. Condueixo jo una estona i a veure si tu pots dormir... El paisatge no és gens lleig, eh? És impressionant el Grand Canyon. Va, atura’t i canviem.
El cotxe redueix la velocitat i para a un costat de la carretera, cosa innecessària, ja que no hi ha cap més ànima en moltíssims quilòmetres a la rodona. Estiren les cames, fan unes quantes fotos i tornen a pujar. Passa poc del migdia, han sortit de l’Hotel Bel Air de Los Angeles que era fosc i han fet una sisena part del trajecte, més o menys. En arribar a Chicago els espera el Waldorf Astoria però, mentrestant, ja saben que tocarà fer un parell de nits al cotxe...
Una mica d’aventura... però mentre va conduint, l’Oriol comença a pensar que on hi hagi un avió... Així, amb petites parades, canvis de xofer, i pensaments de “Com va ser que vàrem dir que ho faríem en cotxe?” “Doncs mira, sempre serà una cosa per explicar”
- Nena... Laura... desperta... Laureta...
- Mmmmmmmm?
El noi llueix el millor dels seus somriures quan anuncia:
- Ja fa molt que som a Illinois. No ens queda gaire més d’una hora...
- Mmnnn... eh?... Mmmmm fff... ja arribem?
- Sí, sí, ja gairebé hi som.
- Aaaaai!! Què bé!!
La Laura s’incorpora de cop, es frega els ulls i parla contenta:
- Ja sabia que ho aconseguiríem, hehehe... Ara, a veure si hi ha sort amb les meves nines.
- Segur que sí, reina. A tot arreu tenen èxit i es venen molt bé.
- Ja però... el mercat americà, és tan diferent –sospira ella.
- No et posis nerviosa. Tot anirà bé, ja ho veuràs. Al maletí portes tots els estudis, propostes, opcions... Els de Los Angeles es van quedar impressionats hehe
- Sí, sí... i tant! Als de Los Angeles els hi va agradar molt tota la presentació. Abans de trobar-nos tindrem temps de descansar una mica, oi? Vull repassar-ho tot... De fet... vull veure si... On l’hem posat el maletí, Oriol?
- Sota el seient del davant.
- No... aquí no hi és...
- Nena...
- Para, para el cotxe, Oriol... para...
Deu minuts de frenètica inspecció de l’automòbil...
- No, no pot ser... s’ha quedat a l’habitació del Bel Air. Haurem de tornar...
-----------------
Escrit seguint la proposta de Relats Conjunts
No dona , no!!!
ResponEliminaQue als EEUU són molt pràctics, fes-t'ho enviar per correu... els hotels són prou amables!!! segur q ue arriba abans i tot que si torneu!!!
Ostres, quin mal rotllo haver de tornar, no?
Espero que funcioni la proposta de la CARME perquè si han de tornar a fer el viatge, aleshores tindran "dues coses per explicar". :-DD
ResponEliminaBon relat!!
Ostres tu, això sí que és una mala passada! Però després d'aquesta pallissa, jo optaria per la solució de la Carme, o en cas d'haver de tornar, aquest cop sí que ho podrien fer amb avió! Com a anècdota fer el trajecte amb cotxe està bé, però tornar enrere i després haver de tornar a Chicago... una mica excessiu!
ResponEliminaLa Carme és una dona de recursos. Perquè mira que si han de tornar enrere per buscar les nines...!
ResponEliminaGràcies pels vostres comentaris! Des del primer moment vaig tenir clar que volia fer alguna cosa explicant que, quan algú ja arribava, havia de donar mitja volta... No sabia si com a micro relat, o com... al final va sortir això ;-))
ResponEliminaNo es pot ser despistat!!!
ResponEliminaUna abraçada!