 |
| Theodor Kittelsen, Ekko, 1888 |
- És preciós, oi? Ja us ho havia dit que valia la pena fer aquesta excursió! Mireu, mireu quina alçada! És maco i inquietant al mateix temps... bé, inquietant perquè et fa sentir petit, però la seva bellesa...
En Jaume està contentíssim i ara assenyala cap a una banda, ara cap a l’altre, mostrant als seus amics el paisatge que el té atrapat. En Joan somriu:
- Tenies tota la raó, Jaume i, mira, encara hi ha parts on la neu no s’ha fos. El més curiós és que estigui tan tranquil, tan solitari.
- Suposo que és aquella part tan estreta, allí on el riu s’endinsa pel que sembla una cova. La gent te por de passar-hi, però si ho fas, veus que no és perillós i com després s’eixampla en aquest llac fantàstic!... Ei, Mariona, no dius res? Estàs molt callada.
La Mariona somriu però no respon.
En Jaume proposa acostar-se a la riba i baixar.
- Mireu, la part baixa, plena de gespa... Segur que hi ha flors precioses... He portat la càmera nova, podríem fer unes fotos espectaculars!... Mariona, què tens? No vols baixar?
- Bé... és que si baixem, potser se’ns farà tard. Imagina que es fa fosc i hem de tornar sense llum. Pensa que és una horeta ben bona de remar!
- Però, noia! Si són les tres de la tarda!!
- Sí, però... no veieu la boira? A mi aquest lloc... Bé, és maco, misteriós però, et sents tan desconnectat...
Els dos nois es miren i, de sobte, en Joan diu:
- Ei, Mariona... No serà el que estic pensant?
- Eh?... Mmmmm...
- Què tens a les mans?
- No res... hehehe... Val, d’acord, tornem a casa, nois... aquí no hi ha cobertura! No puc utilitzar el meu smartphone, segur que tinc whatsapps per respondre i...
- No pot ser!! –Criden els dos a una sola veu
- SER!... SER!... SER!... repeteix l’eco...
Escrit seguint la proposta de Relats Conjunts.
M'imagino tecnologia passada per aigua, el triomf de la natura per un instant..
ResponEliminaMolt bo, jo podria ser la Mariona!! M'has retratat la mar de bé... els meus comentaris de 'aquesta muntanya no té wifi' són antol·lògics... Bona pensada, m'ha fet gràcia!
ResponEliminaPer cert, no vas mirar la resposta que et vaig fer al recompte de posts al meu blog (he vist que li comentes a la Mireia al post de sota), em sembla que hauries...
Genial, nena!
ResponEliminaEl jovent, i alguns no tant joves, reaccionarien com la Mariona, segur.
M'has sorprès i m'has fet riure. I això últim sempre és d'agrair.
Boníssim. Hi ha gent que volen viure sempre tan connectats que no s'adonen que això els desconnecta de la vida que tenen al davant. ;-))
ResponEliminaMagnífica exposició d'una realitat que supera la ficció ... ens enganxem a les màquines i perdem el millor de la vida, petits instants que no s'han de repetir mai més.
ResponEliminaAferradetes i molt bon dia! :)
Genial el relat, Assumpta!!! Real com la vida mateixa!!! M'ha encantat.
ResponEliminaMolt bo!!!! smartphones a la muntanya no son bons companys!
ResponEliminamolt imaginatiu! m'ha agradat !
ResponEliminaQuè bo, la Mariona se sent desconnectada no del món sinó del wassap. Quina generació :)
ResponEliminaA indrets com aquest tindria que estar prohibit fer servir mòbils a no ser en cas d’emergència
ResponEliminaMolt real, mots deixen d'anar a un lloc fantàstic, degut a que no hi ha cobertura.
ResponEliminaGràcies pels vostres comentaris!! M'ho vaig passar pipa fent el relat!... Reconec que era una petita venjança personal contra aquests aparells malèvols que fan que les persones es tornin una mica cegues, sordes, mudes de tot el que no sigui la pantalleta!
ResponEliminaAmics, amigues, torneu a parlar amb la gent que teniu al costat! És agradable! ;-)))