Al tercer cop la porta va cedir i es va obrir amb gran estrèpit, entrant –mig entrebancant-se- l’agent Romeu que, al mateix temps, treia l'arma de la funda amb una velocitat que ni en John Wayne.
- Quiet!
En Camargo va acotar el cap i va deixar anar un sospir de perdedor. La capsa de mistos a les mans tremoloses. Ni tan sols havia tingut temps d’encendre’n un. A la llar de foc, totalment sencer, l'original del dibuix a llapis que, anys enrere, fou utilitzat per anunciar el seu monòleg “Cinema negre”, la seva única incursió al món del teatre amb un cert èxit. La resta, tot fracassos.
Què estúpid havia estat d’utilitzar el barret i els guants en l’assassinat del productor que, dia rere dia, li negava una nova oportunitat! Quina mala sort que la càmera de seguretat dels magatzems del davant -"Gran Felicitat", xinesos- el gravés d’esquena i, el súmmum de la desgràcia, que a l’agent Romeu li agradés el teatre!!
Aquest no havia estat precisament el crim perfecte... He, he, he...quantes coincidències!!!
ResponEliminaGràcies, un relat curt pero molt ben lligat!
Era un mal actor i monologuista, però com a criminal era encara pitjor!
ResponEliminaQuan vas de mala sort, vas de mala sort. :-))
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaAnava de mal en pitjor!
EliminaLi faran creuar la passarel·la a peu?? ;)
Boníiiiiiisim, nina!
Aferradetes i bon dia! ♫
ostres, no l'hi surt ni una de dreta!
ResponEliminaM'ha agradat aquest microrelat de novel•la negra :)
Em va cridar l'atenció que el dibuix és a la llar de foc, però completament senceret i nou... Si algú l'havia volgut destruir, havia fracassat, sense dubte :-DDD
ResponEliminaGràcies per passar per aquí i llegir-lo!! ;-)))