dissabte, 21 de juny del 2014

Banyistes de... (Relats Conjunts)


La Feshwa és una noia molt bonica, té disset anys, cabell castany i pell molt blanca. Passeja de bracet amb la seva àvia, que no està massa bé de salut i el metge li ha dit que una de les coses que més bé li anirà és caminar, caminar cada dia una bona estona. Té només setanta-dos anys però el cert és que està molt envellida.

Fan cada dia una ruta similar, buscant carrers amb ombra on els arbres les protegeixin d’un sol que no els agrada gens però, abans de girar i agafar el camí de tornada, fan uns breus metres pel nou passeig marítim. L’àvia mira i s’esgarrifa del que veu:

- Sembla com si no hagués passat res. Mira, la gent ja s’atreveix a posar-se a prendre el sol com si res. Poca memòria, això és el que tenen... I les criatures, les menys tapades. Quina bogeria!

- Avia, no s’ho prengui així. No és qüestió de memòria... no veu que molta d’aquesta gent no ho va viure? Les autoritats sanitàries diuen que els sistemes d’elaboració de l’ozó artificial són totalment segurs i que no hi ha perill.

- I tu les creus a les autoritats sanitàries, Feshwa?

- Per què no, àvia?. Han passat molts anys, gairebé quaranta, i el pare diu que la gent que havia viscut fora no era feliç a les ciutats soterrades, enyoraven molt la Superfície. Ara veig com tot imitava l’exterior. Els fanals de llum-del-dia i de penombra-de-nit. Les plantes artificials que creixien, les brises, els ocells... Però vostè mateixa m’ha dit moltes vegades que no era el mateix. Jo vaig néixer allí sota i estava força bé; però, des del gran dia de la Sortida, que sento que respiro molt millor a l’exterior, estic més contenta, doncs aquesta gent també tenen ganes de passar-ho bé.

- Entenc que s’ho vulguin passar bé, però jo no em posaria en risc d’aquesta manera. Exposar-se al sol!

- Va, àvia, no remugui més –la noieta li fa pessigolles a l’anciana i les dues riuen- estigui tranquil·la, dona. Segueixen el seu passeig.

L’àvia ben agafada del braç de la seva néta. Prefereix no tornar a treure el tema, però tremola quan recorda el quart dia del gran desgel, el gran cataclisme mundial que va suposar la sobtada pujada del nivell del mar. La por que va sentir en el precís instant en que es va informar la població que la baixada als refugis soterranis era imminent... i tots els anys viscuts a les ciutats allí preparades durant els anys de prevenció.

Mentrestant, la Platja de Vilafranca del Penedès s’ha anat omplint més. Elles dues tomben a la dreta i continuen la seva caminada per llocs més ombrejats. La gent comença a agafar un to vermell.


Escrit seguint la proposta de RELATS CONJUNTS

33 comentaris:

  1. Un relat molt ben escrit que espero que no es faci realitat.....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també ho espero... casa meva desapareixeria!! :-DD

      Elimina
  2. Respostes
    1. Camipooooooonaaa!!! :-))
      De fet, has estat rapidíssima! ;-)

      Elimina
  3. No és del tot impossible que algun segle d'aquests ens pugui passar un cataclisme com el que descriuen l'àvia i la néta.
    (Segun!)

    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. I més quan els que tenen a les seves mans protegir una mica el món que és de tots, sembla que no estan massa per la feina, eh?...

      Medalla de plata!! :-))

      Elimina
  4. Sí que està molt ben escrit i a més s'adiu molt amb el quadre. És ben lògic que en aquest futur que expliques la gent que s'atreveixi a tornar a anar a la platja ho faci encara força tapada per por del sol. :-)

    Molt bo, m'ha agradat molt malgrat que, si la platja arriba a l'alçada de Vilafranca del Penedès això vulgui dir que per visitar Salou, Vila-seca o fins i tot Reus haguem de fer submarinisme. ;-D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Noi, hem estat de mala sort... Les nostres ciutats han quedat submergides per les aigües. Tot ha desaparegut! Barcelona s'ha convertit en una ciutat de llegenda i... ai, prefereixo no pensar-hi... Només és un conte!! :-DDD

      Elimina
  5. Un relat molt ben trobat, esperem que tot quedi només en una ficció i en la teva gran imaginació :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només de pensar que pogués ser cert, m'esgarrifo tant com la pobre àvia de la història ;.))

      Elimina
  6. Molt bo Assumpta, molt i molt bo! I ja saps que no reparteixo elogis perquè sí! Aquest cop has tingut una gran pensada, no se m'hauria acudit una distòpia amb aquesta imatge, però m'ha agradat molt la idea, i a més l'enfoc que li dónes amb la conversa entre àvia i néta. I ben escrit que està, avui una nota immillorable!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram! Estic autènticament sorpresa de l'èxit d'aquest relat i, com és sabut, la falsa modèstia no va massa amb mi. Si s'ha de presumir, presumeixo... i si penso que he fet una cosa senzilla i em trobo amb comentaris com els vostres, em quedo parada :-)

      Sempre que faig un relat així una mica estrany és, justament, perquè la imatge no em diu res de res. O sigui, a mi aquest quadre no m'agrada gaire (em fa venir una calor només de veure'l!! hahahaha... ficar-se a l'aigua amb tanta roba! la sensació de mullena, després, ha de ser terrible... i la sorra i tot... ufff) Així que, si vull fer el relat, no tinc més remei que intentar buscar alguna cosa, el que sigui, per molt absurd que resulti... i, clar, que em vinguin idees "ximpletes" no em costa massa :-))) Llavors, donar-li una mica de forma i ja està.

      En fi, que moltíssimes gràcies!! ;-))

      Elimina
  7. Jajajaaa, quina gran història! M'encantaria que la platja ens arribés a Vilafranca, perquè sóc de Vilanova i és el que més enyoro d'allà! Noia, t'has inventat una gran història; mai hauria pensat que aquesta imatge donés per a tant!
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies! ;-)) Com li deia a en XEXU, aquesta imatge no em deia res, el quadre no m'agrada, em fa venir calor hehehe... i, quan la imatge no em diu res, faig trampa i m'invento quelcom ben estrany... I, sorprenentment, té uns comentaris molt millors que els relats més currats i pensats :-DDD

      Nooooooooo, jo prefereixo que no hi arribi la platja a Vilafranca, eh? ;-)))

      Elimina
  8. Em sumo als elogis rebuts... Una gran història, Assumpta, molt ben pensada. Una aplaudiment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, xiqueta!! A partir d'ara tots els relats els faré així ;-))... La veritat és que, com deia, estic sorpresa de l'èxit del relat... No em venia al cap res més o menys normal ja que el quadre no em "diu" res i, mira, sona la flautaaa hehehehe

      Elimina
  9. Ostres, Assumpta! un relat genial!!!! tant per l'enginy de la història com per tot el que es despren, el com ens oblidem dels actes passats, de com es pot repetir tot, de les pors que agafem.... boníssim!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei, ja veig que us heu posat tots d'acord per fer-me contenta "piropejant" el relat, eh? ;-)))
      Gràcies, guapa!!

      Elimina
  10. Quin gir li has donat a l'imatge!
    Imaginació, Assumpta, d'això veig que no te'n falta!
    Tot i que pensar amb tot el que expliques fa una mica de basarda...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Espero que això no passi mai... més que res perquè on jo visc és on quedaria submergit sota les aigües... brrrr quina por!! ;-))

      Elimina
  11. Ostres, totes les modes tornen. Mai millor dit... fins i tot després dels apocalipsis. Molt bo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, suposo que al principi es taparien bastant fins que, poc a poc s'anirien exposant més i... no sabem pas com podria acabar... Quin malson! :-)

      Elimina
  12. Fixa't, jo també havia pensat amb aquestes dues senyores per fer el meu relat, tot i que la història no va com la teva que, per cert, és boníssima!!
    A nosaltres molt soterrats no ens aniria bé, semblaríem peixos en una peixera. ;)

    Aferradetes!! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo he soterrat Reus i Barcelona (les meves dues ciutats) sense manies hahahaha... menys mal que això no passarà mai (Oi que no??) :-)

      I el teu relat??

      Elimina
  13. He hagut de tornar a mirar la imatge. Em preguntava d'on treies aquestes dones. Molt bé Assumpta, m'ha agradat molt el relat i com gairebé tots espero que sigui ficció per sempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Alfonso!! Fa poquíssim que he descobert el teu blog! Genial!

      Ai, fill meu, jo també espero que no passi, més que res perquè visc a Reus, que quedaria totalment sota les aigües... ;-))

      Elimina
  14. No m'agradaria arribar a viure una situació semblant!!ª!! Em moriria si hagués de viure en refugis subterranis. M'agrada la llum del sol, i la necessito per sentir-me bé.
    Si passa, espero que no m'afecti. Nosaltres estem a uns 40 m a sobre del nivell del mar....
    M'agrada aquest relat "fantàstic", i també la pintura. Es molt bonica.
    Petons

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, Margarida... no et voldria espantar, però, en el meu relat, 40 m. sobre el nivell del mar no és "res" ;-))
      Jo també espero que no passi... però és que no em venia cap idea al cap (de fet, mirar el quadre em fa venir una calor! ufff hehehe)

      Elimina
  15. M'agrada aquest relat fictici i amb un punt de realisme que ens obliga a pensar en el futur.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Montse! :-)
      Quan el meu marit va llegir el relat em va dir que li semblava trist i és que, efectivament, ho és... i jo li vaig contestar que, tant de bo no hi haguéssim d'arribar perquè, com tu dius, nosaltres ja hi pensem en el futur, però els que tenen el poder a vegades sembla que tant se'ls en doni del què pugui passar al nostre estimat planeta :-)

      Elimina
  16. Bona ambientació, ja m'imagino la processó marinera dedicada a Sant Fèlix i per festa Major la colla castellera s'ha escindir i ara uns tenen samarreta negra i els altres la blanca.

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!