Banyistes de... (Relats Conjunts)

La Feshwa és una noia molt bonica, té disset anys, cabell castany i pell molt blanca. Passeja de bracet amb la seva àvia, que no està massa bé de salut i el metge li ha dit que una de les coses que més bé li anirà és caminar, caminar cada dia una bona estona. Té només setanta-dos anys però el cert és que està molt envellida.

Fan cada dia una ruta similar, buscant carrers amb ombra on els arbres les protegeixin d’un sol que no els agrada gens però, abans de girar i agafar el camí de tornada, fan uns breus metres pel nou passeig marítim. L’àvia mira i s’esgarrifa del que veu:

- Sembla com si no hagués passat res. Mira, la gent ja s’atreveix a posar-se a prendre el sol com si res. Poca memòria, això és el que tenen... I les criatures, les menys tapades. Quina bogeria!

- Avia, no s’ho prengui així. No és qüestió de memòria... no veu que molta d’aquesta gent no ho va viure? Les autoritats sanitàries diuen que els sistemes d’elaboració de l’ozó artificial són totalment segurs i que no hi ha perill.

- I tu les creus a les autoritats sanitàries, Feshwa?

- Per què no, àvia?. Han passat molts anys, gairebé quaranta, i el pare diu que la gent que havia viscut fora no era feliç a les ciutats soterrades, enyoraven molt la Superfície. Ara veig com tot imitava l’exterior. Els fanals de llum-del-dia i de penombra-de-nit. Les plantes artificials que creixien, les brises, els ocells... Però vostè mateixa m’ha dit moltes vegades que no era el mateix. Jo vaig néixer allí sota i estava força bé; però, des del gran dia de la Sortida, que sento que respiro molt millor a l’exterior, estic més contenta, doncs aquesta gent també tenen ganes de passar-ho bé.

- Entenc que s’ho vulguin passar bé, però jo no em posaria en risc d’aquesta manera. Exposar-se al sol!

- Va, àvia, no remugui més –la noieta li fa pessigolles a l’anciana i les dues riuen- estigui tranquil·la, dona. Segueixen el seu passeig.

L’àvia ben agafada del braç de la seva néta. Prefereix no tornar a treure el tema, però tremola quan recorda el quart dia del gran desgel, el gran cataclisme mundial que va suposar la sobtada pujada del nivell del mar. La por que va sentir en el precís instant en que es va informar la població que la baixada als refugis soterranis era imminent... i tots els anys viscuts a les ciutats allí preparades durant els anys de prevenció.

Mentrestant, la Platja de Vilafranca del Penedès s’ha anat omplint més. Elles dues tomben a la dreta i continuen la seva caminada per llocs més ombrejats. La gent comença a agafar un to vermell.


Escrit seguint la proposta de RELATS CONJUNTS