Quedem al Zurich?

Una proposta de la Gemma del Blog Truquem al Gegant del Pi

El panell verd es va il·luminar i el mateix van fer els ulls blaus d’en Jan. - Què fa la Fuchsia patrullant per aquí? Va pensar mentre recordava els meravellosos anys que havien passat junts, de jovenets, a l’escola aeronàutica de l’espai.

- Eeeeei, Fuchsia!! Hahaha Què fas? –va dir dirigint-se al panell lluminós
- Holaaaa, Jan! Res... feina rutinària. –va respondre una bonica veu femenina.
- Què passa alguna cosa?
- No, no, en absolut. Unes voltes de control i ja està. Sospitava que series per aquí, així que he activat els posicionadors perquè em detectessis hehehe. No falla.
- Ets una mica imprudent –però m’agrada, va pensar- i si no arribo a ser jo?
- Doncs no ho sé, però eres tu! –va dir ella després d’una rialla.
- No tens por de res, noia... això a vegades pot ser bo, però altres vegades...
- Au, Jan, no em sermonegis –va interrompre la bellíssima uranita- Et volia convidar a un te! Un te, sí, IRW (*) que fa temps que no ens veiem i et vull explicar moltes coses.
- Què faig, doncs? Vaig a la càmera de migració corporal?
- No res, cap càmera. Baixem, baixem tots dos, quedem al Zurich!
- Zurich? Quin Zurich?
- Ostres, Jan! Al Zurich, la cafeteria, Barcelona, Catalunya, Planeta Terra.
- Hahahaha estàs completament sonada! Però tu saps la de quilòmetres...?

No cal dir que la guanyadora del petit debat va ser la Fuchsia, mossa d’Esquadra espaial. Una preciosa uranita de 4 mesos complerts d’edat(**), ulls verds, cabell color del foc i poc menys de metre i mig d’alçada (els uranites són baixets).
Tres hores més tard, set de la tarda hora de la Terra, dues lift-naus fan un perfecte descens en vertical al mig de l’Estrella de la Plaça de la Independència, ben bé una al costat de l’altre. Els dos joves surten de les micro-naus, les pleguen i guarden a les motxilles especials marca ACME.

- Quant de temps, Jan!! –La Fuchsia fa saltets com una criatura i es fan una abraçada plena d’afecte.
- Més de tres anys, ja!... Bé... dels terraquis...

Tots dos parlen a la vegada gairebé sense escoltar-se, mentre caminen per la plaça. Després, asseguts a una taula del Zurich ja s’explicaran la vida amb més calma. Pel seu costat, un parell d’androids corren darrera uns infants trapelles... una mena de semàfor sembla aparèixer del no res indicant-los que estan trepitjant la zona de bateries soterrades i que poden notar petites descàrregues de corrent si no tomben a la dreta.

El Zurich no ha canviat gairebé gens des de la seva darrera reforma, fa ja setanta-vuit anys, això el fa tan encisador. La gent pren cafè, te, refrescos tradicionals. És agradable menjar un entrepà de pernil o unes patates fregides quan portes dies d’alimentació per pegats cutanis. El públic sí que és diferent, però el local no i, tan acollidor com sempre, té les portes obertes a qualsevol que vulgui passar una estona de calma, de xerrar, riure... vingui d’on vingui.

(*) IRW: En el món real: (trobar-se de veritat, cara a cara)
(**) El pas del temps és molt diferent a Urà i a la Terra. La Fuchsia tindria uns 29 anys terraquis.