dimarts, 12 de gener del 2016

Feliç de copiar aquest text...

Acabo de llegir un article que m'ha emocionat... escrit per en Joan-Lluís Lluís a VilaWeb

El dedico, sense ressentiment, però amb un punt de tristesa a aquells que es dediquen a criticar sense proves, a imputar brutícies a qui no les té, a generalitzar defectes, a acusar amb injustíssima lleugeresa:




"No hi ha cap dubte que mai Carles Puigdemont no tindrà tants amics autoproclamats com ara. Coses de la fama, sobretot de la fama sobtada. M’atreveixo a parlar d’ell, doncs, amb prudència, però també amb una certa fruïció, ja que és la primera vegada que puc dir que mantinc una relació amistosa amb el president de Catalunya. Una relació certament discontínua, feta de trobades a peu de carrer, d’encontres en actes oficials o manifestacions independentistes i, de tant en tant, d’una orxata compartida. El vaig conèixer fa vint-i-cinc anys, quan jo acabava d’entrar com a redactor al setmanari El Punt Catalunya Nord i que ell, com a redactor en cap del Punt, feia visites regulars a la redacció de Perpinyà. Recordo un periodista de llenguatge planer i directe, amb un indiscutible bagatge cultural. Sí, ho sé, la frase que acabo d’escriure pot sonar a llagotera, però l’escric sincerament i, a més, molt tranquil·lament, ja que és bastant improbable que el principal interessat tingui prou temps per llegir aquest article.



Més tard, em va sorprendre de saber que Puigdemont estava afiliat a Convergència Democràtica de Catalunya, el veia d’un perfil social més proper a Esquerra Republicana de Catalunya. En aquells anys, a més, no era corrent de trobar un convergent que fos tan límpidament independentista. I amb una capacitat tan espontània d’expressar que la seva nació incloïa el conjunt dels Països Catalans. Un independentisme que posava com a missió essencial al nou país garantir la consolidació de la llengua catalana com a llengua pròpia.

Però, de totes les converses, lleugeres o més profundes, que hem pogut anar desgranant, la que recordo més clarament és la que vam tenir en un cafè de Perpinyà, quan li faltava poc per a ser batlle de Girona, sobre ètica i moral aplicades a la política. Vam parlar bastant d’Artur Mas, que acabava de ser elegit president de la Generalitat. Recordo un Puigdemont rotund a l’hora de defensar la integritat de Mas, atribuint-li una autoexigència de tipus ‘calvinista’, i un altíssim sentit de la integritat moral. Res que els actes d’Artur Mas hagin desmentit els anys següents, i fins avui. I en sentir-lo parlar així del president incipient, notava com Puigdemont no lloava el seu líder polític per efecte mecànic del deure militant o per afany de mimetisme, sinó perquè sentia que formava amb ell una mena de germandat moral. Que volia ser com a alcalde de Girona allò que pensava que Mas seria com a president de Catalunya. Vaig pensar que quan hagués guanyat l’ajuntament ja toparia amb la realitat política i que només llavors ell i la seva consciència podrien saber de debò si era digne del model de conducta que es proposava de seguir. I tinc avui la convicció que no hauria acceptat el repte de presidir Catalunya si no hagués pensat que podia succeir Artur Mas sense envermellir.




En qualsevol cas, quan, fa un mes, vaig escriure aquí mateix una crònica d’opinió en la qual m’atrevia a recordar als setanta-dos diputats independentistes que no eren sinó servidors del poble i que havien d’obeir-lo, pensava en Carles Puigdemont com un dels diputats que ja devia tenir-ho clar. I per això m’atreveixo a creure’l quan diu que deixarà la pell per complir allò que el poble sobirà li ha dictat."

El President Mas ha deixat el càrrec quan el cert és que hi tenia tot el dret... 

Molts deien "només pensa en la cadira", "primer de tot és ell"... Ara diuen "ja li ha costat!", "ja era hora!"... 

I jo tan sols puc dir: Gràcies, President Mas, gràcies i mil vegades gràcies... per tot el que ha aguantat, per les eleccions guanyades i presidències "perdudes", per la feina feta, per la gran lliçó d'amor a Catalunya i, també, per deixar "el nostre procés" en mans d'algú que, en les coses importants, sembla ser que se li assembla tant. 

3 comentaris:

  1. Saps, si jo tingués alguna aspiració (i capacitat) política, admiraria per sobre de tot Junqueras i voldria assemblar-m'hi. Els republicans encara ens volem assemblar més a en Joan Tardà, però aquest home és un món a part. A dia d'avui, Junqueras em sembla exemple de tot. Així que si un dia un amic periodista que tinc m'entrevistés i em preguntés jo li parlaria meravelles de Junqueras, i li diria que em vull assemblar a ell.

    Una altra cosa és com veuen els altres aquella mateixa persona, no la gent del carrer, sinó les persones que per rang han de tractar, negociar, reunir-se amb ell. I fins i tot, cadascú, per més que admiri el seu líder, sap que té defectes i que no sempre fa les coses bé o com tocaria.

    Està molt bé que estiguis tan agraïda al President Mas, la veritat és que ha fet una gran feina i que té moltes virtuts, però sense entrar a discutir la seva moralitat, que no poso en dubte perquè no el conec, la majoria de mèrits que se li atribueixen estan sobrevalorats. D'agraïts n'hem d'estar, com també ho hem d'estar a la CUP pels gestos finals, encara que no ho vulguis reconèixer, perquè el seu sacrifici, com dic, ha estat més gran que el de CDC. I estic completament convençut que en les negociacions eren, com a mínim, tan bel·ligerants els uns com els altres. Bé, és igual, perquè no et convenceré mai. Només dir que si m'inclous a mi entre els que acusen sense proves, que no ho sé, dir-te que algunes coses que m'enerven les he sentit de veu del mateix Junqueras, que per més defectes que pugui tenir, i per més infravalorat que estigui en la resolució d'aquest conflicte, jo me'l crec.

    ResponElimina
  2. M'agrada que tinguis aquesta confiança tan gran en en Junqueras ja que li espera una tasca ben difícil. I, amb el que tenim per davant, el que jo vull és que tot li vagi bé, que sàpiga envoltar-se de persones ben preparades i que es prenguin les decisions més encertades, perquè, de moment, de calers no en tenim gaires i a ell justament li pertoca la part econòmica. Així doncs, molta sort i molt d'encert.

    No, tu més que estar inclòs dins del grup dels que acusen sense proves (que em referia a aquells que directament l'han estat qualificant de corrupte quan deu ser l'home més investigat per part dels serveis secrets i no secrets espanyols sense que se li hagi trobat mai ni una multa de tràfic impagada) tu, si un cas, estaries en el grup d'aquells que això els deixava indiferents... si el critiquen, que el critiquin... "A río revuelto, ganancia de pescadores."
    Hi ha un refrany castellà que diu "calumnia, que algo queda"... o sigui, que si es vol fer mal algú, doncs es deixen anar unes quantes mentides i, encara que després es demostri que tot era fals, segur, segur que hi haurà algú que es quedarà amb una mica de dubte pensant si "no hi hauria ni que fos una petita part de veritat".

    De la CUP prefereixo no parlar gaire: Ells són els que, junt amb l'Estat espanyol han difamat a en Mas i, per mi, els veig com a dues coses al mateix temps. Per una part veig gent que em mereixia molt de respecte, com en David Fernàndez, i per altra part veig un grup de mentiders (jo l'empat no me'l creuré mai) més disposats a pactar amb CSQEP que no a lluitar per la independència de Catalunya.

    Per cert, has dit que en Junqueras et sembla exemple DE TOT... Així m'agrada, ja saps que és creient, eh? :-DDD

    ResponElimina
  3. Assumpta alguna altra vegada ja ho he dit mai he votat Convergència ( excepte quan ara ha estat a junts pel sí) però respecto totalment el senyor ex president Mas , no suporto i no se com ell ha pogut, el foment de l'odi contra una persona i a més tant des de el que si es pot com dels pepes....i convençuda que l'han investigat a fons i no li han trobat res és més avui ha renunciat a l'acta de diputat amb la qual cosa perd la immunitat.....

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!