dimecres, 8 de març de 2017

Cent anys!!

Fa cent anys, el dia 8 de març de 1917, va néixer mon pare.

Recordo, quan era petita, que pensar en l'any 1917 em semblava molt llunyà!


En aquesta foto, a la que el pas del temps ha deixat un color horrible, ell tenia seixanta-quatre anys i jo vint. És del febrer de 1982, li faltava un mes per fer-ne seixanta-cinc.

A la imatge és impossible de veure, però jo anava amb texans (com la majoria de les vegades) i duia un jersei fi de coll alt i, damunt, un "polo" de màniga llarga de color grana que era d'ell. Ell sempre anava amb camisa i corbata per anar a treballar, no sabia anar amb "polos", no s'hi sentia gens còmode, però ma mare a vegades insistia perquè ho trobava més modern hehehe... 

El fet és que se'ls posava un parell de vegades i els abandonava. Aquest me'l vaig agenciar jo: m'encantava!!

Moltes felicitats, papi!!!

16 comentaris:

  1. Tota una efemèride que cal recordar. M'uneixo a les felicitacions! :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, MAC!! ;-))

      Al cel et guarden un tros de pastís (no es fa malbé... hi pots anar d'aquí moooooolts anys si vols hehehe)

      Elimina
  2. Per molts anys Assumpta per la part que et toca.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies!... Em fa il·lusió :-))

      Elimina
  3. El que més em crida l’atenció son aquests 44 anys de diferència, son molts anys, no? Que tens molts germans?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Efectivament... tinc un germà i una germana... Tots dos més JOVES que jo!! :-DDD

      No, no és broma, és la realitat.
      A mon pare li va tocar viure la guerra Civil espanyola. Ell tenia 19 anys quan va començar tot... Durant la guerra varen morir molts nois de la seva edat, moltíssims. Tota una generació va quedar minvada de nois.
      Ell, durant la guerra, va passar -per les condicions de vida i una espècie de camp de concentració on va estar- dues malalties molt greus. Era difícil sortir-se'n amb vida.
      Acabada la guerra, amb una salut molt feble, es va anar recuperant... Entre tot, va perdre un munt d'anys de la seva vida però, sortosament, es va recuperar del tot. Era un noi molt fort.
      Es va trobar prop de la trentena, era bastant guapo, bona salut i treballava. Per tant, era un molt bon partit -sobre tot, si pensem que, de la seva generació, i per la mortaldat en el front, hi havia moltes més noies que nois...

      Però ell, quan havia començat la guerra ja tenia una novieta, res oficial, una relació que començava... i va ser ella qui va morir, de tifus, per causa de la guerra.

      Ell tenia molt gravat tot el patiment que havia viscut... Recordo que una vegada m'explicava que un noiet ferit, prop seu, cridava "madreeeeeeee, madreeeeeeee" i que ell, en sentir aquella veu, va dir-li "No te preocupes, tranquilo"... i automàticament el noi, en sentir que per allí hi havia algú més, va deixar de plorar i es va calmar.

      En fi, que no tenia massa ganes de casar-se i menys de fer-ho amb alguna noia que el volgués "pescar" per no quedar-se soltera. Dit així sona molt bèstia però el cert és que llavors una de les metes principals de la majoria de les dones era "trobar un marit".

      Així que va anar passant el temps... els anys... I trobem al meu pare, un gairebé "quarenton", solter, vivint amb la seva mare viuda (llavors no es cobraven pensions) i el seu germà petit (catorze anys menor) que estava ja a punt de casar-se. Soci del Barça, anava als partits, sortia amb alguns amics (més aviat pel matí: a fer el vermut i tal)... però feia una vida molt casolana.

      Fins que un dia, a la feina, va entrar una noia nova. Una joveneta súper atractiva de vint-i-dos anys. Guapa perquè sí. I es van enamorar! :-))

      Al cap de set mesos ja es casaven: Ella en tenia 23 i ell 40.
      Ell va tenir molts dubtes per la diferència d'edat... però ma mare és molt tossuda... A més, les pors de mon pare aquí no valien. Si ma mare el va triar a ell no va ser "perquè faltessin nois al seu entorn" sinó perquè se'n va enamorar. Cupido és així.

      De fet, ma mare li va fer prometre que viuria, com a mínim 80 anys... "Si has estat 40 anys sense mi, com a mínim 40 amb mi"... I mon pare va complir la promesa, ja que en va viure 88 :-DD

      Jo sóc la filla gran i vaig tardar una mica a venir (sempre he estat mandrosota) però és que la meva mare primer va patir un avortament, pobreta...

      En canvi, després de néixer jo, al cap de tretze mesos ja venia mon germà (tot i que la reina de la casa seguia essent jo, eh?... hahaha...) i tres anys i mig després de mon germà, ma germana.

      T'has llegit tota la història, Pons? :-)

      Elimina
  4. La meva mare també era del 1917, hauria fer 100 anys aquest 12 de gener passat.

    I jo sí que m'he llegit tota la història i m'he emocionat doble, pel pons (que no en gasta) i per mi.
    El meu pare era del 1918 i també ells es can casar "tard" per culpa de la guerra i això que festejaven des dels 14 anys...

    Quina historia d'amor més maca!!! I quina sort que complís amb escreix la seva promesa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què tristes són les guerres... i què maco és l'amor que, al final, sempre venç ;-))

      No tenia pensat posar tota aquesta història, però davant la pregunta d'en PONS (que imagino que no ha llegit la resposta hehehe) em vaig animar a escriure-la pensant que potser agradaria als que anéssiu passant i estic súper contenta que haguem compartit aquests records!! :-))

      Elimina
  5. Ostres, i tant que és una efemèride per recordar. 100 anys, aviat és dit. Doncs bé, a celebrar-ho, no?

    ResponElimina
  6. En pons no ho sé, però jo si!!! M'ha encantat, la història de ton pare... que ... qui sap? potser va ser a prop del meu oncle Amadeu, que era dels que devia cridar "Mareeee, mareeeee", abans de morir a l'Ebre.

    M'has fet emocionar, noia.

    Veladament, però se't veu molt afavorida, amb els texans i el polo :)

    ResponElimina
  7. un dia maco per néixer ..... o sia si visqués en tendria cent! encara que ben mirat Assumpta el teu pare , igual que el meu, ja traspassats, són ben vius perquè els recordem i els tenim presents !

    ResponElimina
  8. per cert el meu pare era, és del 1916.....ben coetani del teu

    ResponElimina
  9. He tornat a passar per aquí i he llegit la història del teu pare, la teva àvia, la teva mare, tu i els teus germans.

    ResponElimina
  10. Felicitats!! 100 anys és una xifra ben bonica i d'aquí uns anys serà l'edat que -esperem- veurem arribar a molts vells! I sobretot, si hem d'arribar a viure tants anys que sigui per veure com el món es va posant una miqueta a lloc...

    ResponElimina
  11. Moltes felicitats!!! 100 anys, quanta història.
    Saps, ara jo he trobat un nou amor, i també, hi ha un 17 entre nosaltres.
    Si l'amor és autèntic, no hi ha anys que s´hi interposin!!!

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!