Moai (Relats Conjunts)

Moais de l'illa de Pasqua.
Escrit a partir d'una nova proposta de Relats Conjunts

- Hehehehe
- Ai Bussifac, et passes el dia rient, cada vegada que passo per l’Ull de Vigilància m’encomanes aquesta rialla burleta.
- És que són tan graciosos, Murlanec! Ara n’he sentit un que parla d’obra extraterrestre.
- Ui, es nota que només portes dues llunes a l’Ull! Aquesta història l’havia sentit en Piskolabuc moltes vegades... si que fa gràcia, si. La d’estudis que han fet els seus científics per saber com estan fets i transportats aquests “caps”! com ells els anomenen.
- Em causen tendresa, no són mala gent, admiren les nostres llars, n’agafen un munt d’imatges amb aquestes... càmeres fotogràfiques seves... però no veuen res... em sap greu que tinguin el cervell tan desaprofitat...
- Si, són molt grans, però no saben res de res d’aprofundiment i optimització neuronal... En fi, segueixo la ronda, a veure si a dalt necessiten alguna cosa... Ah, i això de que no són mala gent, tu ja saps la que se’ns ve al damunt, que no tots són tan simpàtics com aquests, Bussifac.
- Ei, no em renyis... –somriu- després torna, dona, que m’agrada xerrar amb tu... per cert, que estàs molt guapa amb aquesta túnica de color sw3, Murlanec.
- Hahahaha, què ximplet!!

La Murlanec desapareix de l’Ull de Vigilància i es materialitza dalt de tot, per conversar amb Gualradioc, el cap de la comunitat Quarta Champ. Tant les percepcions oracle-cerebrals com les dades biològiques objectives que arriben de la Unitat de Glaceres i de la d’Oceans són pèssimes i els mexassividrencs s’estan començant a plantejar una intervenció activa per aturar tanta bogeria.

Aparentment, el que es pot veure a l’Illa de Pasqua, són uns caps enormes esculpits en roca volcànica. Però, veritablement, aquestes figures són la part exterior, la sortida a la superfície, la punta d’iceberg, d’una innumerable quantitat de túnels i construccions soterrades on viu, feliç i en pau, una avançadíssima civilització, anterior i subsistent a la pluja de meteorits que va acabar amb els dinosaures. Aquests éssers eren (i són) com nosaltres, però infinitament més petits i infinitament més intel•ligents. El seu únic problema és vigilar-nos, mirar que no ens carreguem el planeta, doncs ells també hi viuen. Estan enfeinats.


Nota: Podeu seguir votant pel vostre Súperheroi preferit a l’enquesta de la barra lateral: Superman, Spiderman, Batman o Súperbanyera!!

Quin és el vostre Súperheroi preferit?

Deu fer cosa d’uns quinze dies, després de sopar, fent una mica de zapping, ens va sortir una pel•lícula de Spiderman. Ja estava començada, però com no feia gaire, li vaig dir a en Josep Lluís que la podríem mirar: Un savi en busca d’una nova energia, s’empeltava a l’esquena (ben grapat al llarg de tota la columna vertebral) una mena de braços metàl•lics molt llargs, articulats, acabats en unes pinces, per poder manipular no sé quins elements perillosos amb elles i no haver-ho de tocar amb les mans... ara bé, el savi es tornava mig boig i Spiderman l’havia de vèncer.

Aquí teniu “el dolent”, el Dr. Octopuss i aquests braços súper forts:



En acabar la pel•li (dolenta però distreta... o sigui, que em va agradar, vull dir hehe) vaig pensar en fer un post (com diu en XeXu, els blogaires som malalts i sempre pensem en que TOT pot ser un post) on preguntar quin era el nostre Súperheroi preferit i em feia gràcia parlar de les seves vestimentes... Fins i tot vaig començar a buscar algunes imatges. Però, com passa tantes altres vegades, (també ho diu en XeXu) finalment vaig pensar que potser era una tonteria escriure sobre allò i ho vaig deixar córrer.

Però, casualment, fa uns dies, en un altre blog que de moment no diré quin és per mantenir el misteri, un blogaire explicava que havia llegit una notícia al diari en que es deia que el clor de l’aigua de les piscines pot produir mutacions a l’ADN i que, com ell va molt a nadar, estava començant a notar una sèrie de canvis en la seva persona que l’estaven convertint en Súperheroi.

Caram!! El tema tornava a picar a la porta del meu cervell!! Quan vaig veure aquell escrit, vaig deixar-hi un comentari en el que explicava que feia pocs dies havia estat a punt de fer un post sobre superherois i el blogaire en qüestió em va reptar a fer-lo de totes formes... decididament, era el meu destí!! Així doncs, us pregunto... Quin és el vostre Súperheroi preferit?

SÚPERMAN

Podeu llegir sobre els seus poders clicant AQUÍ. Els colors del seu vestit, amb blaugrana i groc, els trobo força bonics.



SPIDERMAN

Podeu llegir sobre els seus poders clicant AQUÍ. La seva indumentària també és blaugrana, per tant, m'agrada.



BATMAN

Podeu llegir sobre les seves habilitats clicant AQUÍ. El seu vestit és el que menys m'agrada, massa fosc.



SÚPERBANYERA

Podeu llegir sobre les seves habilitats clicant AQUÍ. Si voleu saber d'on li ve la força, cliqueu AQUÍ. Si el voleu llegir, cliqueu AQUÍ. La seva capa és, sens dubte, la millor de tots els Súperherois.



Però bé, no tot ho he de dir jo... Ara, la decisió és vostra. Podeu deixar aquí els comentaris que vulgueu, però perquè el vostre vot quedi registrat, ho heu de fer a l’enquesta que, durant una setmaneta, tindré posada a la barra lateral. Sort a tots els Súperherois!!

Acció contra la Fam

Fa ja molts anys que som socis de la ONG Acció contra la Fam, organització que treballa sobre el terreny principalment en els casos de necessitat d’aigua potable i nutrició bàsica. Avui he rebut un correu on s’adjunta aquest vídeo que vull compartir amb tots vosaltres.

I el banner per si voleu col·laborar amb la vostra signatura:

Pangrames

Ahir dissabte, entrant al Blog de la Mireia, em vaig trobar que havia fet un post amb una varietat de lletres que em va agradar moltíssim.

He de dir que sóc una fanàtica de les lletres, de les formes que representen. I, fins i tot, el fet d’escriure a mà, trobo que és com dibuixar... Una cal•ligrafia bonica fa que me la quedi mirant una estona, com qui mira una bona pintura.




M’agraden tant que, unint a la meva afició a brodar a punt de creu, he de dir que unes de les representacions que més gaudeixo fent són les dels abecedaris:





Però el que volia explicar aquí és que, quan en Josep Lluís i jo varem comprar el nostre primer ordinador (el van portar els Reis de gener de 2000, amb un disc dur de 8 Gigues i sense Internet) una de les coses que més ràpidament vaig fer va ser mirar totes les Fonts de les que disposava el Word... i em meravellava veient tants tipus de lletres diferents!

Per tant, les vaig voler provar totes per veure com eren. Jo sabia (per l’ordinador del despatx) que hi havia una frase en castellà amb la qual podies veure “com quedava” cada Font del Word. “El veloz murciélago hindú comía feliz cardillo y kiwi. La cigüeña toca el saxofón detrás del palenque de paja.” En aquest meravellós text surten totes les lletres de l’alfabet i així es pot veure l’efecte que fan:




Però jo no ho volia en castellà, així que vaig inventar una frase en català que, sense ser massa llarga, tingués totes les lletres de l’abecedari, i la vaig copiar en totes les fonts, en diferents mides, en majúscules, minúscules, negreta i cursiva.

La meva frase era: Posa-hi vuit kiwis, mitja dotzena de figues, pinyons i un xic d'oli arbequí.

Aquesta tarda hi he pensat i he anat a buscar el document, que té una burrada de pàgines, per cert, i aquí us en ensenyo algunes mostres ;-)





Després he sabut que d’això se’n diu Pangrama (tot i que potser en català aquesta no sigui la denominació correcta doncs no surt al diccionari, però no n’he trobat cap de millor). Diuen que el Pangrama més curt de la llengua catalana és "Jove xef, porti whisky amb quinze glaçons d’hidrogen, coi!"

Lletres catalanes... i boniques ;-)

Avui és la Diada Nacional de Catalunya. Per celebrar una data tan important escric amb aquesta lletra preciosa...

Visca Catalunya Lliure!!

Agraeixo a la Mireia del Blog “Un Altre Invent” que m’ha explicat el truc.

Onze de setembre: Diada Nacional de Catalunya

EL CANT DE LA SENYERA

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

ELS SEGADORS, HIMNE NACIONAL DE CATALUNYA

Catalunya triomfant,
tornarà a ser rica i plena.
Endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba.

Bon cop de falç,
Bon cop de falç,
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Ara és hora, segadors.
Ara és hora d'estar alerta.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines.

Bon cop de falç,
Bon cop de falç,
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Que tremoli l'enemic
en veient la nostra ensenya.
Com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes.

Bon cop de falç,
Bon cop de falç,
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

VISCA CATALUNYA LLIURE!!

Fotos meves de la històrica manifestació de Barcelona, 10 de juliol de 2010

Una història i uns blogs...

Jo no sé si us passa a vosaltres que recordeu ben bé quins van ser els primers blogs que vareu visitar... Alguns dels que jo primer vaig conèixer ja no existeixen, però tot i així els recordo perfectament. I altres segueixen actius, alguns amb un ritme d’actualització molt ràpid i altres més poc a poc, però hi són ben presents.

Un d’aquests espais és Planeta Aigua, potser el coneixeu... la seva propietària (Aigua) és amant de la natura en tota la seva varietat i al seu blog hi posa algunes fotos precioses. Recordo haver-li escrit en més d’un comentari que hauria de tenir-ne un altre, sense barra lateral, amb un cos central ben ample, que donés per a posar imatges grans i que així encara ens podria mostrar millor la seva habilitat de fotògrafa amateur.

Un dia em va sorprendre dient que m’havia fet cas i l’havia creat... és encara bastant nou, però a mi em sembla molt maco, es diu Instants de Natura.

Però, tot i que em va fer força il•lusió, no és ben bé per això que faig aquest post... principalment el faig perquè al darrer joc de la Imatge Misteriosa em vaig trobar un comentari d’algú a qui veia per primera vegada, aquesta persona es presentava dient que la seva mare era l’Aigua... i això sí que mereix un post especial! ;-)


M’agrada que cada dia hi hagi més blogs en català i que una joveneta de 12 anys s’hagi decidit a fer-ne un. Diuen que li encanta llegir i que devora els llibres, també li agrada escriure i anar al cinema, principalment pel•lícules de gènere fantàstic. El seu animal preferit és el llop, i per això el seu espai es diu així “El blog del llop”.

Fa dos dies que ha començat l’ESO i potser ara no tindrà massa temps, però jo crec que si l’anem visitant de tant en tant potser s’animarà a escriure més sovint, a fer-nos algun relat, a participar en alguna iniciativa catosfèrica, a explicar-nos els llibres que ha llegit... Des d’aquí, tot el meu ànim per a ella!!

Em venc el blog per 2.540,67 €

Avui he descobert (a la barra lateral del blog d’en Salvador Macip) que hi ha webs que –no tinc ni la menor idea de amb quins criteris- fan una valoració econòmica de les pàgines d’Internet i, per tant, també dels blogs. I jo, per provar, doncs he volgut saber quant valia el meu blog. Després, per seguir jugant, he anat buscant altres llocs on també fessin aquestes taxacions i he vist que no s'assemblaven gens ni mica:

Qui més el valora és BIZ Information, que diu que en puc treure 2.540,67 €



I qui menys diu que en puc demanar és Technorati, que el valora en 564.54 dòlars (443.53 €)



Entre mig de les dues, Stimator.com el taxa en 1,858 dòlars (1,459.66 €)



En definitiva, que he passat una estona divertida i entretinguda jugant amb aquests invents... Fins i tot (i és que s'ha de pensar en les finances) m'he buscat un convertidor de dòlars a Eurus :-)

Si ho voleu provar, he posat tots els enllaços... Ara bé, si me l’he de vendre, jo en demano la quantitat més gran, eh? Que hi ha moltes fotos! I relats! :-))

Això sí, que sàpiga qui el compri que automàticament en crearé un altre i li faré la competència (sóc sincera, no es podrà queixar) :-)

EDITAT DESPRÉS DE FER ALGUNES COMPROVACIONS: Crec que Technorati no funciona bé i que el més fiable per als blogs és el tercer enllaç, STIMATOR.

El so de la tempesta...

M’agrada sentir com plou si ell i jo som a casa.
No m’agrada el soroll d’un llampec que peta molt a prop.
M’agrada escoltar com descarrega un tro llunyà.
No m’agrada si cau pedra i pica contra les finestres.
M’agrada quan l’aigua refresca l’aire...

M'agrada anar a classe d'anglès!!

Ja fa uns dies, arrel d’uns comentaris “escocesos” a cal XeXu, vaig acabar explicant com en són de curioses les meves classes d’anglès. La meva professora, la Helen, és escocesa -d’aquí venia el parlar-ne-. No tan sols ens busca un tema de conversa diferent cada dia, tot preparant unes classes extraordinàriament divertides, sinó que, en algunes ocasions, ens porta sorpreses ;-)

Si resulta que un dia parlem del te, doncs ella ens prepara un te... si parlem de xocolata, ens porta uns bombons i detalls així.

Jo, que normalment porto la càmera al damunt, procuro fer-ne fotos, però l’altre dia les buscava per fer un post i em vaig adonar de que no en tinc tantes com creia... Em falten algunes de Pasqua, amb ous de xocolata, altres amb Panellets casolans, el dia del cafè... En fi, que n’hi hauria d’haver moltíssimes més!! i, per acabar-ho d'arreglar, en etiquetar les fotos amb les dates, em vaig equivocar amb les últimes, però la data que surt al post és la correcta... Però bé, perquè us feu una idea, aquí van aquestes que vaig poder trobar:

6 de març de 2009. Prenent el te... llet? llimona? sucre? unes galetones?

12 de juny de 2009. Gasosa amb gelat de vainilla dins i pastís de xocolata... Mmmm

18 de desembre de 2009. Pica pica salat, plum cake, tronquet de xocolata... Iupiiii

18 de juny de 2010. Pica pica, pastes i cava amb taronjada... refrescant!!

"El nom del vent", de Patrick Rothfuss

Fa dies que vaig acabar de llegir aquest llibre i no em decidia a fer-ne la ressenya perquè sé que serà llarguíssima, tot i que tampoc és estrany amb un llibre de 872 pàgines. La dedico a en XeXu que ahir em va donar un ultimàtum.

En primer lloc, diré que el balanç és positiu, o sigui que m’ha agradat llegir-lo, fins i tot, hi ha hagut moments en que l’he trobat magnífic. Ara bé, també li he trobat punts fluixos, alguns dels quals feien que, a estones, se’m fes pesat. Podria dir que és un bon llibre però irregular, amb alt i baixos marcats. Crec que l’autor domina determinat tipus d’escenes i es perd en altres.

Un dels mèrits més grans de l’obra és que P. Rothfuss sap crear, amb tota naturalitat, el món sencer on passa l’acció de la novel•la. Es tracta de gènere fantàstic i, per tant, inventat, però inventat és també l’escenari on el situa: Països, rius, muntanyes, tot és fruit de la seva imaginació. Així mateix ho són les diferents races d’humans que els habiten (amb els seus trets físics característics, els seus idiomes, les seves creences, supersticions, costums, forma de comptar el temps i, fins i tot, sistema monetari)... igualment fa amb els éssers no-humans... Tot això ho anem descobrint a mida que anem llegint, sense que s’expliqui de forma especial, ja que no cal. És així i així se’ns va presentant.

Tot el món del llibre em fa pensar en un món medieval. Oblideu tecnologies, televisors, ordinadors, telèfons, cotxes a motor i imagineu carros, camins polsosos, tabernes...

Però el millor de la història és el món de la màgia que inclou i que em va fascinar. Hi ha persones que tenen el do de la màgia (en el llibre anomenada “simpatia”), capacitat que no es presenta amb varetes i ritus estranys sinó que ve a ser el fruit del poder mental que permet canalitzar l’energia. El coneixement del propi cervell, la possibilitat d’escindir la ment en diverses “parts” per poder-les utilitzar simultàniament en diferents funcions encaminades a aquest control de les energies és veritablement fascinant. Per exemple, agafar un tros de fusta amb la mà, establir un vincle mental amb ella per canalitzar l’energia suficient per tombar un gran arbre.

Ara bé, allí on només poden arribar uns pocs escollits és a conèixer “el nom” de les coses. El nom ÉS l’essència de la cosa. Qui pot saber el nom del vent i dir “vent, atura’t” i aconseguir que s’aturi, “Foc, apaga’t” i que així sigui, és el millor dels mags... Diuen les rondalles i llegendes que el gran Taborlin ho feia...

I amb això entro en una part que no em va agradar tant, fins i tot en alguns moments se’m feia pesada. Aquest univers que es recrea a la novel•la dóna molta importància a llegendes i històries fantàstiques i, a vegades, explicant-ne alguna, se’n fa un gra massa en quant a extensió... a mi en algun moment em va arribar a avorrir i esperava que acabés el capítol.

No sé qui és l'autor del dibuix,
però posant Kvothe a Google surt un munt de vegades aquesta imatge

El protagonista és en Kvothe, un home molt jove (no arriba als trenta anys) però que ha passat per moltes i difícils experiències. Extraordinàriament intel•ligent i al mateix temps sensible (és simpatista i músic). D’ell s’expliquen gestes i fets excepcionals, alguns dels quals són veritat i d’altres que no. Tot i la seva joventut, és ja una llegenda... Però ningú sap si és viu o mort i que se n’ha fet.

Ell, actualment, és l’amo d’una petita posada “Roca de Guia” i es fa dir per un altre nom. De moment no sabem el per què. Un cronista (que recull històries veritables per narrar) el troba i li demana que li expliqui la seva vida, cosa que ell accepta i diu que farà durant tres dies. El que Kvothe explica al Cronista serà el que l’autor, Patrick Rothfuss, ens traslladarà en una Trilogia de la que “El nom del vent” és la primera part. Cada dia d’explicació serà un llibre.

I arribo al que, per mi, és el pitjor... En aquest escenari magníficament recreat, regna un masclisme que no em va agradar gens, tant en fets objectius com subjacent en tot el text. El protagonista ingressa a la Universitat molt jove, als catorze anys, gràcies a la seva gran intel•ligència que pot demostrar davant del professorat reunit en una mena de Consell d’admissions: Tots són homes. La majoria dels alumnes són també nois. De fet, es diu que tan sols un deu per cent són dones. Les dones són destacades per la seva bellesa, dolcesa, bonica veu, caràcter misteriós... però poques vegades per la seva intel•ligència.

Tampoc em va agradar veure que l’autor té molta facilitat per explicar converses, anècdotes, fets que passen entre nois u homes: el protagonista amb els seus amics de la Universitat, amb el cronista, els homes que parlen a la taberna, els professors, etc. però li costa un munt elaborar una conversa mitjanament acceptable entre home-dona o noi-noia. Les converses entre els pares del protagonista, al principi del llibre, semblen repetitives, poc creïbles a vegades. Igualment quan el jove Kvothe parla amb alguna noia, després de poques frases ja se’ns diu que “van estar parlant durant hores”... “van fer una llarga passejada mentre parlaven de...” però dóna la sensació que l’autor no se’n surt.

En definitiva, un llibre que m’alegra haver llegit, i que en les millors escenes em ficava tant dins els fets que ho vaig passar francament bé “vivint” la història i passant pàgines quasi sense adonar-me’n. Suposo que llegiré la segona part. Ara bé, tampoc el compraré, miraré d’aconseguir-lo a la Biblioteca, com vaig fer amb el primer.

Petició: Fins ara, totes les ressenyes que he llegit d’aquest llibre han estat fetes per humans de gènere masculí. Hi hauria per aquí alguna bona noia/dona voluntària per llegir-lo i dir-ne la seva? Voldria saber si coincidim en la valoració. Gràcies.

Estadística: Aquest post té nou-centes noranta-nou paraules contant aquestes però no els peus de foto.

Patrick Rothfuss, tan pelroig com el protagonista de la història

La resposta a la Foto Misteriosa (VIII)

A risc de ser pesadeta, vull començar, com sempre, donant-vos les gràcies per participar i fer-me passar una estona ben distreta. Vaig estar a punt de no fer el joc al mes d’agost perquè hi ha molta gent que no hi és, però al final vaig decidir fer-lo apurant els darrers dies... em sabia greu saltar-me un joc i això és ben bé gràcies a vosaltres.

I bé, la foto que dóna la resposta és aquesta:




Amb la bondat i màniga ampla que em caracteritza, he donat com a bones totes aquelles respostes que parlen de la “espuma” (jo diria crema) de cafè, llet, tallat, capuccino o qualsevol cosa similar, ja sigui del Viena o d’un altre lloc (en aquest cas és de la Pastisseria - cafeteria Soler i Pont, de la Plaça de la Llibertat). A més, mostrant també la meva gran generositat, he valorat com a correctes les respostes d’aquells que heu dit això del tallat tant si ho heu fet en única opció com si heu dit alguna altre cosa (o dos, o tres) més ;-)

Així doncs, han encertat aquesta imatge misteriosa:

MIREIA, que, a més, després d’un temps de reflexió, s’hi reafirma.
LLUÏSA que, tot i que en segona opció, acaba veient que allí hi ha cafè per algun lloc.
KUDIFAMILY que, gràcies a pensar -equivocadament- que no m’agrada la cervesa, es decideix pel tallat (algun dia us he d’explicar que a mi em van deslletar amb cervesa hehe)
RITS que, de cop i volta mira el que s’està prenent i diu “estic de sort, és això!!”
McABEU, tot i que ple de dubtes, admet que és el primer que li ha passat pel cap.
SM, que ja cal que m’estigui agraït per donar-li per bona perquè no sé si ho afirmava o bé o preguntava, però el meu lema és “in dubio pro bloguero” així que l’accepto.

He trobat molt curiós que un gran nombre de vosaltres heu vist pell humana en la foto i, el més divertit és que, jo me l’he mirat “volent veure-hi pell”... i... ostres!! podria ser perfectament... una esquena pigada, a la que estan passant crema protectora i hi ha una part mal absorbida ;-) Han recolzat aquesta teoria de la pell en primera, segona o tercera instància:

XEXU, que hi veia desodorant Sanex i tot... :-)
SM que la dóna juntament amb la correcta
BLAKWOLF, jove participant de la nova fornada de bloggers en català
ELVIRA FR, que s’apunta a la festa tot recordant que el Madrid ahir les veia quadrades a Mallorca hehe
SÀNSET, la teva magnífica descripció és la que jo he aconseguit visualitzar... però no és... ai!
INSTINTS... uuuuui xiqueta!! menciones el tallat però el rebutges expressament... això no has de fer mai... si l’haguessis “apuntat” encara que em dubtes te la donava per bona.
ALBERT B. i R. tot i que diu que no ho veu gaire clar...

Hi ha hagut altres opcions com el plat posat dret d’en P-CFACSBC2V, la pilota de tennis de la LLUÏSA, el gelat de vainilla d’en JESÚS PÁRRAGA, la part central d’un llibre obert de l’ALBERT del RACÓ BLAUGRANA, una porció de bescuit d’en McABEU, espuma d’afaitar o guix pintat sobre la pell d’INSTINTS, una poma golden mig florida de TU, JO I L’OTIS (que aquest mes s’emporta el premi a la resposta més original hehe) i roba de la CARME... a tots, moltíssimes gràcies :-)

Missatge especial per en FERRAN.- Xiquet, en Robert, un jugador del Barça de fa anys, valencià ell, va dir una vegada una frase molt normal però que a en Josep Lluís, a la meva germana i a mi ens va fer gràcia “si no xutes, no marques”... i l’apliquem sempre que volem dir que si no ho intentem, segur que no ho aconseguim... Si no t’arrisques a dir res, com vols sortir a la llista? :-))


Així doncs, la classificació queda així:

CLASSIFICACIÓ

VUIT ENCERTS: - - - -

SET ENCERTS: - - - -

SIS ENCERTS: Mireia.

CINC ENCERTS: McAbeu.

QUATRE ENCERTS: XeXu i SM.

TRES ENCERTS: Eli, Kudifamily, Garbi 24, Jordi Casanovas "Cròniques", Rits i Utnoa

DOS ENCERTS: Albert B. i R., Albert d’el Racó Blaugrana, Carme Rosanas, Elur, Estrip i Òscar.

UN ENCERT: Anna Tarambana, Assumpta Pijuan, Consuelo, Elvira FR, Instints, Jesús M. Tibau, Jordi (marit de Maria Escalas), Jordi Casanovas "Banyera", Kweilan, Lluïsa, Maria Escalas, Mercè, Montse de Lletres i fotos, Núr, P-cfacsbc2v, Ramon, Sànset, Tu, jo i l'Otis i Zel


NOTA: He mirat de fer-ho bé però em puc haver equivocat o deixar-me a algú al passar la llista. Si us plau, si algú veu un error, que m’ho digui i ho arreglaré ipso facto ;-)

Algú sap què és això? (VIII)

Ja fa més de mig any que vaig recordar que, en un grup d’Internet on entrava, havia fet un joc d’endevinar imatges vistes d’una forma “diferent” (o de molt a prop, o des d’un angle una mica estrany) i llavors vaig provar de fer-ho al blog. Les vostres respostes em van fer passar una estona ben divertida i vaig pensar que estaria bé fer-ho de tant en tant... una vegada al mes, per exemple ;-)

Des de llavors, aquesta és la vuitena vegada que us faig aquesta pregunta... Algú sap què és això?



La resposta la donaré demà per la nit (a les 21:00 aproximadament tancaré els comentaris) i, fins llavors, no donaré cap pista. Per tant, podeu repetir respostes, tan sols es tracta de saber quantes persones saben veure què és.

El premi serà la meva més sincera felicitació :-)

CLASSIFICACIÓ A DIA D'AVUI:


SET ENCERTS: - - - -

SIS ENCERTS: - - - -

CINC ENCERTS: Mireia

QUATRE ENCERTS: Mc Abeu i XeXu.

TRES ENCERTS: Eli, Garbi 24, Jordi Casanovas "Cròniques", SM i Utnoa

DOS ENCERTS: Albert B. i R., Albert d’el Racó Blaugrana, Carme Rosanas, Elur, Estrip, Kudifamily, Òscar, Rits

UN ENCERT: Anna Tarambana, Assumpta Pijuan, Consuelo, Elvira FR, Instints, Jesús M. Tibau, Jordi (marit de Maria Escalas), Jordi Casanovas "Banyera", Kweilan, Maria Escalas, Mercè, Montse de Lletres i fotos, Núr, P-cfacsbc2v, Ramon, Sànset, Tu, jo i l'Otis i Zel

Quan un dia acaba bé...

Avui és un dia del que em quedarà un record molt maco... i no és que hagi començat especialment bé. Tot normal... en Josep Lluís ja treballa, ha fet tres setmanes de vacances senceres i aquesta (des de dilluns) hi va només pels matins. Dilluns que ve ja tot com sempre. Als volts de les tres ha vingut a dinar... a la tarda a casa feia una calor que no s’hi podia estar, cap a quarts de set, mentre miràvem el sorteig de la Champions per la tele m’ha agafat mal de cap.

Ja feia un parell de dies que havíem decidit que avui aniríem a sopar a una Creperia bretona que hi ha aquí a Reus, així que m’he pres una aspirina i hem marxat aviadet ;-)

El sopar ha estat un èxit... l’aspirina havia fet el seu efecte (he de dir que jo sóc súper sensible a tots els medicaments... en prenc molt pocs, tan sols puntualment, menys dels que “hauria” de prendre i, per tant, quan em prenc alguna cosa em fa efecte ràpid).

Hem arribat els primers. Cap a un quart i mig de nou ja demanavem.

Si us hi fixeu, veureu que totes les taules i cadires són diferents!

La primera sorpresa ha estat descobrir que, típic de la Bretanya no tan sols són les creps sinó també les “Galettes” i jo no tenia ni idea de què era, però ho he volgut provar, clar (podeu llegir aquest post de la Mireia) i m’ha encantat. Enlloc d’explicar què és, poso foto:



I, de postres jo he pres una crep dolça de xocolata, ametlles i nata i en Josep Lluís gelat, una bola de llimona i una de mandarina.


Anar xerrant, un cafetó... i prop de les deu, quan allò començava a ser ben ple, hem marxat... Passejant (no puc dir “prendre la fresca” perquè no m’agrada dir mentides) però...

...pocs passos havíem fet quan un xiquet jove, guapo, de cabell llarg, arrissat i barba d’algun dia, s’apropa, em mira i, amb expressió lleugerament tímida però somrient, diu:
- Assumpta... Assumpta? Hola... em coneixes?
Jo, també somrient el miro demanant interiorment i amb urgència al meu cervell que em digués qui era... però res... amb expressió de disculpa li dic:
- Ostres, ho sento, però no...
Ell respon:
- Sóc en Dani, en Dani... de catequesi
- Mare meva!!... i tant què et recordo!!... Però és que estàs tan canviat!!
El recordo perfectament... i per demostrar-li li dic:
- Tu eres nascut el novembre... vas començar catequesi amb sis anyets tan sols! Imagina si ha passat temps!
- Sí –riu- sóc del novembre...
- I ara quants anys tens?
- Divuit.
- Divuit!... Estic molt contenta que m’hagis saludat!!... (estic feliç)
- Alguna vegada t’he vist...
- Pensa que vosaltres canvieu moltíssim en aquestes edats... em sap greu pensar que puc passar més d’una vegada per davant d’algun dels nens o nenes que hagi tingut fa temps i no dir-vos res perquè no us reconec...

Hem parlat uns minutets i ja ha marxat amb els amics que l’esperaven...

Es un xiquet maquíssim. Va fer la Primera Comunió amb vuit anys i mig, intel•ligent i espavilat com el que més. Encara va venir per la Parròquia un parell o tres anys més perquè sempre s’apuntava a fer els Pastorets... però potser la darrera vegada que el vaig veure tindria onze anys, dotze com a molt...
Estic tan contenta, tant, que s’hagi apropat a saludar-nos!! (no sé quantes vegades li he dit a en Josep Lluís!) ;-)

Després, tot pujant pel carrer Llovera, hem entrat a una geladeria, en Josep Lluís s’ha pres un altre cafè (ara descafeïnat) i jo un gelat petit de poma verda... i ja, després cap a casa...

Qui m’havia de dir que avui seria un dia tan maco? :-DD

Aquell post que no vaig fer...

En XeXu, a partir d’un post de l’Anna Tarambana, exposa la teoria que els blogaires, mentalment, de tot en fem un post: Una imatge que ens agrada, una conversa que hem sentit casualment, un programa de la tele, una situació que ens expliquen, una cançó que escoltem... El que passa és que moltes vegades aquests “posts que ens passen pel cap” no acaben sortint a la llum per causes diverses.

Ell, ens proposa que rescatem un (o més d’un) d'aquests "pensaments" i li donem una oportunitat ;-)

Aquí va el meu!!

L’estiu passat, després d’haver fet canelleres blaugranes per una font de Gran Via cantonada Passeig de Gràcia i d’haver descobert que aquesta font és una de les anomenades “Fonts Wallace”, vaig passar casualment per davant d’una de les altres que hi ha a Barcelona, a les Rambles, prop de l’entrada a la Plaça Reial.

Llavors em va passar pel cap buscar-les totes i fer-ne com un reportatge... fins i tot un blogaire, en Joan, em va ajudar donant-me informació d’on eren... però res, massa feina, finalment no ho vaig fer... I la font de les Rambles es va quedar sense post. Però ara ja en té ;-)