"El nom del vent", de Patrick Rothfuss

Fa dies que vaig acabar de llegir aquest llibre i no em decidia a fer-ne la ressenya perquè sé que serà llarguíssima, tot i que tampoc és estrany amb un llibre de 872 pàgines. La dedico a en XeXu que ahir em va donar un ultimàtum.

En primer lloc, diré que el balanç és positiu, o sigui que m’ha agradat llegir-lo, fins i tot, hi ha hagut moments en que l’he trobat magnífic. Ara bé, també li he trobat punts fluixos, alguns dels quals feien que, a estones, se’m fes pesat. Podria dir que és un bon llibre però irregular, amb alt i baixos marcats. Crec que l’autor domina determinat tipus d’escenes i es perd en altres.

Un dels mèrits més grans de l’obra és que P. Rothfuss sap crear, amb tota naturalitat, el món sencer on passa l’acció de la novel•la. Es tracta de gènere fantàstic i, per tant, inventat, però inventat és també l’escenari on el situa: Països, rius, muntanyes, tot és fruit de la seva imaginació. Així mateix ho són les diferents races d’humans que els habiten (amb els seus trets físics característics, els seus idiomes, les seves creences, supersticions, costums, forma de comptar el temps i, fins i tot, sistema monetari)... igualment fa amb els éssers no-humans... Tot això ho anem descobrint a mida que anem llegint, sense que s’expliqui de forma especial, ja que no cal. És així i així se’ns va presentant.

Tot el món del llibre em fa pensar en un món medieval. Oblideu tecnologies, televisors, ordinadors, telèfons, cotxes a motor i imagineu carros, camins polsosos, tabernes...

Però el millor de la història és el món de la màgia que inclou i que em va fascinar. Hi ha persones que tenen el do de la màgia (en el llibre anomenada “simpatia”), capacitat que no es presenta amb varetes i ritus estranys sinó que ve a ser el fruit del poder mental que permet canalitzar l’energia. El coneixement del propi cervell, la possibilitat d’escindir la ment en diverses “parts” per poder-les utilitzar simultàniament en diferents funcions encaminades a aquest control de les energies és veritablement fascinant. Per exemple, agafar un tros de fusta amb la mà, establir un vincle mental amb ella per canalitzar l’energia suficient per tombar un gran arbre.

Ara bé, allí on només poden arribar uns pocs escollits és a conèixer “el nom” de les coses. El nom ÉS l’essència de la cosa. Qui pot saber el nom del vent i dir “vent, atura’t” i aconseguir que s’aturi, “Foc, apaga’t” i que així sigui, és el millor dels mags... Diuen les rondalles i llegendes que el gran Taborlin ho feia...

I amb això entro en una part que no em va agradar tant, fins i tot en alguns moments se’m feia pesada. Aquest univers que es recrea a la novel•la dóna molta importància a llegendes i històries fantàstiques i, a vegades, explicant-ne alguna, se’n fa un gra massa en quant a extensió... a mi en algun moment em va arribar a avorrir i esperava que acabés el capítol.

No sé qui és l'autor del dibuix,
però posant Kvothe a Google surt un munt de vegades aquesta imatge

El protagonista és en Kvothe, un home molt jove (no arriba als trenta anys) però que ha passat per moltes i difícils experiències. Extraordinàriament intel•ligent i al mateix temps sensible (és simpatista i músic). D’ell s’expliquen gestes i fets excepcionals, alguns dels quals són veritat i d’altres que no. Tot i la seva joventut, és ja una llegenda... Però ningú sap si és viu o mort i que se n’ha fet.

Ell, actualment, és l’amo d’una petita posada “Roca de Guia” i es fa dir per un altre nom. De moment no sabem el per què. Un cronista (que recull històries veritables per narrar) el troba i li demana que li expliqui la seva vida, cosa que ell accepta i diu que farà durant tres dies. El que Kvothe explica al Cronista serà el que l’autor, Patrick Rothfuss, ens traslladarà en una Trilogia de la que “El nom del vent” és la primera part. Cada dia d’explicació serà un llibre.

I arribo al que, per mi, és el pitjor... En aquest escenari magníficament recreat, regna un masclisme que no em va agradar gens, tant en fets objectius com subjacent en tot el text. El protagonista ingressa a la Universitat molt jove, als catorze anys, gràcies a la seva gran intel•ligència que pot demostrar davant del professorat reunit en una mena de Consell d’admissions: Tots són homes. La majoria dels alumnes són també nois. De fet, es diu que tan sols un deu per cent són dones. Les dones són destacades per la seva bellesa, dolcesa, bonica veu, caràcter misteriós... però poques vegades per la seva intel•ligència.

Tampoc em va agradar veure que l’autor té molta facilitat per explicar converses, anècdotes, fets que passen entre nois u homes: el protagonista amb els seus amics de la Universitat, amb el cronista, els homes que parlen a la taberna, els professors, etc. però li costa un munt elaborar una conversa mitjanament acceptable entre home-dona o noi-noia. Les converses entre els pares del protagonista, al principi del llibre, semblen repetitives, poc creïbles a vegades. Igualment quan el jove Kvothe parla amb alguna noia, després de poques frases ja se’ns diu que “van estar parlant durant hores”... “van fer una llarga passejada mentre parlaven de...” però dóna la sensació que l’autor no se’n surt.

En definitiva, un llibre que m’alegra haver llegit, i que en les millors escenes em ficava tant dins els fets que ho vaig passar francament bé “vivint” la història i passant pàgines quasi sense adonar-me’n. Suposo que llegiré la segona part. Ara bé, tampoc el compraré, miraré d’aconseguir-lo a la Biblioteca, com vaig fer amb el primer.

Petició: Fins ara, totes les ressenyes que he llegit d’aquest llibre han estat fetes per humans de gènere masculí. Hi hauria per aquí alguna bona noia/dona voluntària per llegir-lo i dir-ne la seva? Voldria saber si coincidim en la valoració. Gràcies.

Estadística: Aquest post té nou-centes noranta-nou paraules contant aquestes però no els peus de foto.

Patrick Rothfuss, tan pelroig com el protagonista de la història