dijous, 18 de desembre de 2008

L'avi Joan i els pastorets

És un conte de Nadal, ja el vaig posar l'any passat, però ara l'he passat al català :-)

L'AVI JOAN I ELS PASTORETS:

Vull explicar-vos la història de com, quan era petit, em vaig convertir en figureta de pessebre. Llavors, quan ho vaig explicar, ningú no em va creure i suposo que ara vosaltres tampoc em prendreu seriosament, però, ¿sabeu una cosa? Doncs que, en el fons, m'és igual.

Jo tenia 8 anys i el que vaig viure va ser tan increïble que volia cridar-ho als quatre vents, que tothom ho sabés... però els adults, tan intel•ligents ells, em donaven copets a l'esquena i deien "quina imaginació que té aquest nen".

A força d'insistir, l'únic que vaig aconseguir va ser sentir com una nit els meus pares parlaven, molt preocupats, de les meves "obsessions". Així va ser com, d'un dia per l'altre, vaig decidir callar. Tothom va pensar que ja m'havia avorrit de tant explicar la mateixa fantasia i, en poques setmanes, ja se'n havien oblidat. Jo no. Aquells records mai marxaran de la meva ment... ni del meu cor.

La setmana passada va venir en Roger, el més petit dels meus néts, té set anys. Va aparèixer tot content, disposat a ajudar-me a muntar el Pessebre... (aquest xiquet és el que més s'assembla a mi; gaudeix molt amb totes aquestes coses)

Vàrem treure les caixes de l'armari, les bosses de plàstic amb les muntanyes de suro, vam posar la vella roba de sac damunt la taula... Érem dos bons amics treballant plegats.


Ell va suggerir posar la cova més a l'esquerra, perquè quedés diferent del que vàrem fer l'any passat, i anava desembolicant, una per una, amb tota delicadesa, les diferents figuretes que havia guardat onze mesos enrere: la Verge, l'àngel, un pastor...

Llavors vaig decidir explicar-li la història al meu nét:
- Roger, ¿descansem una estoneta? ¿vols berenar?
- D'acord, col•loquem aquesta muntanya i berenem.

Vaig preparar dues tasses de llet amb Cola-cao –jo no puc abusar-ne, però un dia és un dia– i unes llesques de pa amb tomàquet, pernil i formatge.
- Fillet, ¿què et puc explicar una cosa?
- És clar avi, ¿és una història?
- És una cosa que em va passar a mi, fa molts anys, quan tenia aproximadament la teva edat.
- D'acord, explica-m'ho –va dir en Roger, empassant-se ràpidament un tros de pa per no parlar amb la boca plena.
- El que et diré és cert... però si tu creus que és un conte... doncs... no passa res, ¿d'acord? –vaig somriure.
- Ai, avi, que misteriós...


- Fa molts anys, els meus pares, les meves germanes i jo vivíem a la casa del poble...
- On anem l'estiu, ¿oi?
- Exactament. Doncs bé, allí, per Nadal, també posàvem el nostre Pessebre. Les meves germanes grans ho volien fer tot i a mi gairebé no m'hi deixaven col•laborar. Un any, quan ja l'havien muntat, jo, mig enfadat, em vaig aixecar del llit mentre dormien, decidit a moure totes les figuretes i posar-les al meu gust.
- Je, je... jo li vaig fer això mateix una vegada a la Núria –em va interrompre en Roger– però segueix, segueix, avi.

- Bé doncs... resulta que em vaig acostar poc a poc a la taula on era el Pessebre... portava una espelma que ho omplia tot d'ombres. Al apropar la meva mà per començar a moure pastors, vaig sentir una veu suau que deia "¡vigila!"
- ¿Qui era?
- Un pastor, Roger, un pastor del Naixement
- ¿Què...?
- Ja m'ho pensava que no em creuries –vaig dir.
- Bé, tu continua –el nen tenia la tassa de llet a la ma i la boca entreoberta. Els ulls li brillaven.


- Vaig acostar l'espelma a les figuretes i vaig veure que es movien i que parlaven entre elles. Em vaig quedar mig paralitzat, sense saber què fer. Uns segons més tard vaig poder murmurar "però, ¿què passa aquí?".
Un pastoret que portava un petit xai als braços em va dir: "¿no ho saps? ¿no has vist l'àngel?" El cor m'anava tan fort que pensava que em passaria alguna cosa.

- ¡Mare meva! –va exclamar en Roger, aquesta vegada sense preocupar-se per empassar, amb la boca plena.
- El pastor seguia parlant: "Estàvem asseguts al costat del foc quan se'ns ha aparegut un àngel... ¡Ens hem espantat molt! Però ell ens ha dit ràpidament que no tinguéssim por, que venia a anunciar-nos una gran notícia, que a la ciutat de David ha nascut el Salvador, el Messies... ¡que trobaríem el nen faixat amb bolquers en una menjadora! Quan l'àngel ha deixat de parlar n'han arribat uns altres i tots junts entonaven uns càntics meravellosos que deien Glòria a Déu que està en el Cel i a la terra Pau als homes a qui el Senyor estima"...
Jo escoltava al pastoret mig embadalit. Ell seguia parlant: "Els àngels han marxat fa poc i ara estàvem pensant que el millor seria apropar-nos a Betlem, a veure què es això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber"


En Roger em mirava però ja no responia res, així que vaig continuar amb l'explicació.

- Jo em sentia emocionat i molt feliç, com flotant, així que no se'm va ocórrer altre cosa que dir-li al pastoret: "deixeu-me anar amb vosaltres, si us plau, si us plau". Un pastor alt i fort que estava al seu costat em va respondre: "vine" i, a l'instant, vaig sentir com un vertigen, com si una força em xuclés endavant, vaig tancar els ulls molt fort i, al obrir-los, ¡estava al Pessebre! ¡era de la mida de les figuretes! ¡Roger, jo era un d'ells! ¡Era allí!

Em van donar una manta bruta i apedaçada però molt calentona i m'hi vaig abrigar bé... ¡es que anava amb pijama i sabatilles!
Vàrem caminar una estona fins que arribàrem al nostre destí:
¡Allí estava! ¡Tot tal i com havia dit l'àngel!... Vàrem veure a Maria i a Josep, i al petit Jesús a la menjadora... ¡Jo ho vaig veure! ¡Jo hi era!...
I vaig plorar i riure de l'emoció en aquell moment. El meu cor em ballava feliç al pit i vaig sentir que m'inundava la sensació de pau més gran, més bonica e indescriptible que ningú es pugui imaginar.


Vaig mirar al meu amic pastoret i li vaig dir a cau d'orella: "Gràcies per deixar-me venir" i li vaig tornar la manta...
De cop i volta tornava a ser a la saleta de casa, amb la meva mida habitual i amb l'espelma gairebé consumida. Les figuretes, immòbils, eren totes davant el portal.
Vaig mirar el Naixement, vaig fer un petó al Nen i vaig tornar al llit.

Al dia següent em van despertar els crits de la meva germana: "¿qui ha posat tots els pastors junts aquí al davant? ¡segur que ha estat en Joan!"
Em vaig aixecar d'un salt, corrent i cridant: "¡han estat ells mateixos!, ¡ho han fet sols!" La meva germana no em feia ni cas i els tornava a posar tots tal i com els havia deixat el dia abans.

A partir d'aquell moment, vaig intentar explicar tot el que havia viscut, a la família, als amics... Ningú no em va creure. Tots se'n reien i asseguraven que ho havia somiat... i jo insistia i insistia... llavors es quan parlaven de la meva gran imaginació... i jo anant repetint el que m'havia succeït durant un munt de dies; fins que vaig comprovar que els meus pares començaven a preocupar-se. Llavors no ho vaig explicar mai més. Fins avui, Roger, que t'ho he explicat a tu.

- Avi, ¿tu estàs segur que no ho vas somiar?
- Seguríssim.
- Llavors, jo et crec. T'ho prometo.

El meu nét es va apropar i em va donar una gran abraçada.

Per això ara us ho he explicat a vosaltres, perquè, si em voleu creure, bé, i si no, no m'importa. El que em val és que en Roger m'ha cregut. Potser qualsevol nit ell també pugui anar a Betlem, amb els pastors, a adorar el Nen.

38 comentaris:

  1. Versión en castellano

    "EL ABUELO JOAN I LOS PASTORCITOS"

    Os voy a explicar la historia de cómo, cuando era pequeño, me convertí en figurita de Belén.

    Cuando lo conté entonces, nadie me creyó y supongo que ahora tampoco me vais a tomar en serio pero, ¿sabéis qué? Pues que, en el fondo, me da igual. Tenía 8 años y lo que viví fue tan increíble que quería gritarlo a los cuatro vientos, que todos lo supieran... Pero los sesudos adultos me daban palmaditas en la espalda, se reían y decían “qué imaginación tiene este niño”.

    A fuerza de insistir, lo único que logré fue sorprender una conversación nocturna de mis padres en la que expresaban su inquietud por mis obsesiones. Así fue como, de un día para otro, decidí callar. Todos pensaron que me había aburrido de contar la misma fantasía y, en pocas semanas, se habían olvidado de ello. Yo no. Nunca se me irá de la mente ni del corazón.

    El miércoles pasado vino Raúl, mi nieto menor, tiene siete años. Apareció contento, dispuesto a ayudarme a montar el Pesebre... Ese muchachito es el que más se parece a mi; disfruta con ello. Sacamos las cajas del altillo, las bolsas de plástico con las montañas de corcho... Pusimos la vieja tela de saco encima de la mesa. Éramos dos buenos amigos trabajando en equipo. Raúl sugería colocar la cueva más a la izquierda, para que quedase distinto del que hicimos año anterior, e iba desenvolviendo, una por una, con todo cariño, las distintas figuritas que, con la mayor delicadeza, había guardado hacía once meses: la Virgen, el ángel, un pastor...


    Entonces decidí contarle la historia a mi nieto:

    - Raúl, ¿descansamos un rato?, ¿quieres merendar?
    - Vale, colocamos esta montaña y merendamos.

    Preparé dos tazones de leche con cacao –yo no puedo abusar, pero un día es un día- y unas rebanadas de pan con jamón y queso.

    - Raúl, ¿te puedo contar una cosa?
    - Claro, abuelo, ¿es una historia?
    - Es algo que me sucedió a mí, hace muchos años, cuando tenía aproximadamente tu edad.
    - Vale, cuenta –dijo Raúl tragando rápidamente un bocado para no hablar con la boca llena.
    - Lo que te voy a explicar es cierto... pero, si tu crees que es un cuento... pues... no pasa nada ¿vale? –sonreí.
    - Uy, abuelo, que misterioso.


    - Hace muchos años, mis padres, mis hermanas y yo vivíamos en la casa del pueblo...
    - Dónde vamos en verano, ¿verdad?
    - Sí. Pues allí, por Navidad, también poníamos nuestro Belén. Mis hermanas mayores lo hacían todo y a mí casi no me dejaban colaborar. Un año, cuando ellas ya lo habían puesto, yo, medio enfadado, me levanté de la cama mientras dormían decidido a mover todas las figuritas y a colocarlas a mi gusto.

    - Je, je... yo le hice esto una vez a Marta –me interrumpió Raúl - sigue, sigue, abuelo.

    - Pues bien... resulta que me aproximé silenciosamente a la mesita donde estaba el Nacimiento. Llevaba una vela en la mano que lo llenaba todo de sombras. Al acercar mi mano para empezar a mover pastores, escuché una voz suave que decía “cuidado”

    - ¿Quién era?
    - Un pastor, Raúl, un pastor del Belén.
    - ¿Qué?
    - Ya pensaba que no me creerías –dije
    - Bueno, tu continúa –Raúl tenía el tazón de leche en la mano y la boca semiabierta. Los ojos le brillaban.

    - Acerqué la vela a las figuritas y vi que se movían, que hablaban entre ellas. Me quedé medio paralizado, sin saber que hacer y, unos segundos más tarde pude murmurar “pero, ¿qué pasa aquí?”. Un pastorcillo de túnica a rayas azules que llevaba un corderito en brazos se giró y me dijo: “¿no lo sabes? ¿no has visto el ángel?”. El corazón me latía tan fuerte que creía que me iba a dar algo.

    - ¡Madre mía! –exclamó Raúl, esta vez sin preocuparse por tragar, con la boca llena.

    - El pastor seguía hablando “Estábamos sentados al lado del fuego cuando se nos ha aparecido un ángel... ¡Nos hemos asustado mucho! Pero él ha dicho enseguida que no tuviéramos miedo, que venía a anunciarnos una gran noticia, que en la ciudad de David ha nacido el Salvador, el Mesías... ¡qué encontraríamos al niño envuelto en pañales en un pesebre! Cuando el ángel ha dejado de hablar, otros se han unido a él con unos cánticos maravillosos diciendo Gloria a Dios que está en el cielo y en la tierra paz a los hombres a quién el Señor ama”.

    Yo escuchaba al pastor embobado. Él seguía hablando “Los ángeles se han ido hace poco y ahora estábamos pensando en que lo mejor sería acercarnos a Belén, a ver qué es eso que ha pasado y que el Señor nos ha hecho saber”

    Raúl me miraba, ya no respondía nada, así que continué con la explicación:

    - Yo me sentía emocionado y muy feliz, como flotando, así que no se me ocurrió otra cosa que decirle al pastorcillo “dejadme ir con vosotros, por favor, por favor”. Un pastor alto y fuerte que estaba a su lado me respondió “ven” y, al instante, sentí un pequeño vértigo, cerré los ojos y, al abrirlos ¡estaba en el Belén! ¡era del tamaño de las figuritas! ¡Raúl, yo era uno de ellos! ¡Estaba allí!

    Me dieron una manta algo sucia y raída, pero muy calentita y me abrigué con ella... ¡iba en pijama y zapatillas! Anduvimos un rato hasta que llegamos a nuestro destino:

    ¡Allí estaba! ¡Lo encontramos todo tal y como habían dicho los ángeles!... Vimos a María y a José y al pequeño Jesús en el pesebre ¡yo lo vi! ¡Estuve allí! y lloré y reí de la emoción en ese momento.
    Mi corazón bailaba feliz en el pecho y sentí que me inundaba la sensación de paz más hermosa e indescriptible que se pueda imaginar. Miré a mi amigo pastorcillo y le susurré “gracias por dejarme venir” y le devolví su manta.

    De repente, estaba de nuevo en la salita de la casa, con mi tamaño habitual, con la vela casi consumida. Las figuritas, inmóviles, estaban todas delante del portal. Miré el Nacimiento, le di un beso al niño y regresé a la cama.

    Al día siguiente me despertaron los gritos de mi hermana “¿quién ha puesto todos los pastores juntos aquí delante? ¡seguro que ha sido Juan!”. Yo me levanté de un salto, corriendo y gritando “han sido ellos mismos, lo han hecho solos”. Mi hermana no me hacía ni caso y los estaba poniendo todos como los había dejado el día anterior.
    A partir de ahí, traté de explicar lo que había vivido, a la familia, a los amigos... Nadie me creyó. Todos se reían y aseguraban que lo habría soñado. Yo insistía e insistía... entonces hablaban de mi gran imaginación. Y yo, venga a repetir lo sucedido durante varios días; hasta que comprobé que mis padres empezaban a preocuparse. Entonces no lo conté nunca más. Hasta hoy, Raúl, que te lo he explicado a ti.

    - Abuelo, ¿tu estás seguro de que no lo soñaste?
    - Segurísimo.
    - Entonces, yo te creo. Te lo prometo.

    Mi nieto se acercó y me dio un gran abrazo.Por eso ahora os lo he contado a vosotros, porque si me queréis creer, bien, y si no, no me importa. Lo que me vale es que Raúl me ha creído. Tal vez cualquier noche él también pueda ir a Belén, con los pastores, a adorar al niño

    ResponElimina
  2. Pues lo dice tan convencido, que yo le creo, de alguna forma, estuvo alli. Y la sensación de haber estado allí, nadie se la quitará. Un beso

    ResponElimina
  3. Pensava que anaves a acabar-lo dient que el nét també havia viscut el mateix, i que per això creia l'avi, i les seves expressions de sorpresa al llarg del relat de l'avi quadrarien també.

    Ei, m'he assabentat a cal Cesc que és (o era) el teu aniversari, així que moltes felicitats!

    I per cert, que l'altre dia em vaig descuidar de dir-te que és genial la felicitació nadalenca dels jugadors del Barça que tens penjada a la barra lateral.

    I una darrera cosa! El relat de la Laura, brutaaaaaal!

    ResponElimina
  4. ISABEL Uaaaaaaau!! ¡Me encanta leer tus palabras! Ya sois dos que le creéis, el nieto y tu :-))
    Bueno... somos tres, porque yo también le creo :-))
    Gràcias!!
    Muchos besos!!!




    XEXU Ai!! Moltes gràcies!! Ets el tercer en felicitar-me!!! jajaja a les 00.00 ho ha fet el meu marit, que no fallem mai en felicitar-nos "en punt" jejeje :-)) i, ràpidament, en Cesc que bé... m'ha emocionat, eh? és una passada :-)
    I ara tu!! :-)) Gràcies!!

    En faig 47!! 47 tacos (mare meva!! jaja) tot i que he anat com una cria a veure el meu perfil de Blogger i encara marca 46!! No, nooooo!! Senyors de Blogger, a veure si actualitzem, eh? :-)

    Ostres, doncs mira, no hi vaig pensar en aquesta opció pel relat... Hauria estat molt bó que el net cregués a l'avi perquè ell havia viscut la mateixa experiència!! :-))

    Siiiiiii vaig llegir el relat de la Laura i em va agradar molt... però ho vaig comentar al blog de la Carme jajaja. És que aquell blog té un format tan estrany... però sí, sí... i ja li he passat l'enllaç a l'Òscar que ha dit que ho intentarà :-))

    Jajaja m'ho vaig passar pipa muntant el vídeo del Barça!! Vaig copiar la idea del Blog de l'Anna i el Lluís, ho vaig baixar, vaig buscar imatges i apa!! :-))

    Una forta abraçada!!

    ResponElimina
  5. Que linddo, seguro Raúl le creyó porque él también vivio esa experiencia! Besos tía Elsa.

    ResponElimina
  6. Moltes felicitats!!... Ets molt joveneta!! i pel que et llegeixo, a vegades com una nena il.lusionada!!... Això està be i no s'ha de perdre!!
    I referent a aquest conte que ens regales...perqué no somiar que alguna vegada he estat pastoreta dins un pessebre!!...Els hi ha molt bonics i segur que una passejadeta pels seus caminets a prop del riu ha de ser tota una passada!!
    Una abraçada

    ResponElimina
  7. PER MOOOOOLTS ANYS! :-)

    Després llegiré la història.

    ResponElimina
  8. Saps una cosa estimada Assumpta... primer de tot moltes felicitats, i en segon lloc... aquestes coses sí que me les prenc en serio... em recorden històries que hem passat i que sembla que amb el pas dels anys els problemes abarquin el nostre temps quan realment tenim coses tant tendres com històries com aquestes que han format part de la nostra felicitat... m'esperen, faig tard, però sé que tu hi seràs, que tinguis un feliç dia...

    ResponElimina
  9. ASSUMPTA! Tres coses, bonica.
    1ª) Jo que sempre dic que el nadal no m'inspira... ara m'has emocionat amb aquest conte! M'ha agradat molt.

    Segona cosa, que he vist que eras el teu aniversari i volia fer-te una abrqaçada i enviar-te moltes felicitats!

    I finalment que passis per casa quan puguis.

    ResponElimina
  10. TÍA ELSA ¡¡Muchas gracias!! ¿Sabes? ¡Varios habéis dado la misma interpretación al cuento! :-)) I lo cierto es que no era mi intención, pero me parece absolutamente genial que dé esta sensación la historia!! Me gusta!!
    Besazos!!!


    MONTSE A mi m'agradaria veure la quantitat de magnífiques fotografies que faries tu, convertida en pastoreta, caminant pels camins d'un pessebre :-))
    Estic segura, seguríssima, que, com cada dia, ens deixaries sorpresos amb la teva mirada tan especial :-)
    Una forta abraçada!!!


    P-CFACSBC2V Jejeje mooooltes gràcies!! :-))
    Prepara't que demà vas tu!! jajaja
    Una abraçadaaa!!!


    CESC Moltíssimes gràcies, amic meu, Xiquet!! :-))
    Si alguna persona pensava jo que podia agradar el relat, aquesta persona eres tu, que conserves tan vius records de la infància i que a vegades ens en regales trossets en els teus preciosos escrits, així que m'alegra moltíssim llegir les teves paraules :-))
    Gràcies de nou també tant per la felicitació d'ara com per l'Escrit (no-perdut... que el vaig trobar ben aviat) jeje!! :-)
    Una súper abraçada!!!


    CARME Moltíssimes gràcies!! :-))
    Jajajaja pel teu blog ja he passat!!! Ja he recollit el regal (oeeee oeeeee... una passada!!) i ja el tinc aqui a la barra lateral, junt amb la meva Sagrada Família :-))
    Ja saps que les criatures ens aixequem mooolt d'hora quan passen els Reis :-))
    Uaaaau!! M'alegra moltíssim que t'hagi agradat el meu conte!! :-))
    Moltes gràcies per tot!!!
    Un petonàs!!!

    ResponElimina
  11. Primer de tot: mooooooooooooltes felicitats!!!!!!!!!!!

    m'han xivat que és el teu aniversari! disfruta moltíssim d'aquest dia. Per cert, crec que les persones que neixen al voltant de nadal tenen una màgia especial! i no ho dic per dir!!
    segur que has estat el millor regal que han tingut els teus pares per nadal!!!

    el relat és preciós!!!! x l'avi i el net i la seva complicitat, el temps que passen muntant el pessebre ja per si sol és bonic, per la complicitat entre els grans i petits.

    un petó ben gran!!!!!!!

    ResponElimina
  12. als avis sempre se'ls ha de creure. Molt maco.

    I moltes felicitats. Petons.

    ResponElimina
  13. Què maco!

    I per molts anys!!!felicitats!!que t'ho passis molt bé avui i bufa fort les espelmes =P
    Petoneeets!

    ResponElimina
  14. Molt bonic, el conte! I qui no ha pensat en coses així tot fent el pessebre! M'has recordat que quan el feia també anàvem canviant cada dia les figures de lloc, especialment els Reis.

    ResponElimina
  15. Jo m'ho crec, que amb imaginacio es pot fer de tot: fins i tot viatjar dins del pessebre!

    ResponElimina
  16. Hola Assumpta,

    Arribo tard per felicitar-te... però arribo.

    ......Figuretes del pessebre, una a una van tornant.....

    Una abraçada

    ResponElimina
  17. Un conte algo mes que bonic.Bon nadal

    ResponElimina
  18. És aquest anhel de l'home d'apropar-se a Deu i la seva pau. El nadal també són dies de recolliment. La història és bella i tendre i qui sap si també veritat...la il.lusió no la podem perdre mai...saludus campeona!!!

    ResponElimina
  19. quin conte tan especial i bonic. Estic segura que en Roger també hi va anar...

    M'has fet pensar de seguida en el meu avi, que sempre ens explicava històries i ens les creiem sempre! De petits ens vam fer un fart d'anar per la muntanya cridant la Heidi, pq ell ens deia que hi era. I pel Delta, sempre era una aventura saltar troços de sorra que ens assegurava que eren arenes movedisses i que si quèiem, ens enfonsariem...

    ... llegint-te he tingut ganes de ser una pastoreta i caminar cap al naixement, quina emoció!

    Petonets! :-)***

    ResponElimina
  20. Entrava a la part dels comentaris per deixar constància que el relat m'ha encantat, de debò. Molt maco!

    I llegint altres comentaris, me n'assebento que... és el teu aniversari? Doncs, per molts anys!! (herzlichen Glückwunsch, que diuen els alemanys :), espero que hagis passat un dia molt bonic, i que per proper continuem llegint-nos!

    Per molts anys, Assumpta!

    ResponElimina
  21. RITS Moltíssimes gràcies guapíssima!! :-)
    Doncs suposo que sí que els meus pares deurien estar molt contents perquè era la primera i semblava ja que tardava (ai, jeje em costa ser puntual)
    Magia especial? Sona bonic!! jeje però crec que sóc bastant... "normal" ;-))
    Saps? alguns dels meus avis van morir abans que jo nasqués i altres quan era petita, apenes en tinc cap record, però sempre m'ha agradat aquesta complicitat que es pot veure entre avis i nets, estic segura que és molt, molt enriquidora per a les dues parts :-)
    Petoooons!!!


    ESTRIP Sí senyor, se'ls ha de creure :-))
    Moltíssimes gràcies, de tot cor.
    Una forta abraçada!!!


    BAJOQUETA Me l'acceptes pel concurs de relats del teu blog? al cap i a la fi aquí no hi ha "Cap ovella al seu corral", que totes són en camí cap a a la cova :-))
    Petonassos!!!


    SPAGHETTI Míra la meva estudiant!! :-))
    Espero que els exàmens hagin anat molt, molt rebé!! :-)
    ai!! no he bufat espelmes!! he menjat Galetes Príncipe (jejeje, cert, eh?) què val? :-)
    Moltes gràcies, guapa!!
    Petons!!!


    P-CFACSBC2V Era tan bonic allò d'anar apropant els reis a la cova!! formava part de l'emoció, de l'espera, de tota la màgia del Nadal :-))
    Ai, P-C, que poc et quedaaaaaaa :-)
    Però no m'atraparàs, eh? jeje
    Una abraçada!!!


    VERO En aquest cas no era la imaginació, eh? :-)) què hi va anar de veritat!! :-)
    Potser li va faltar rebre la carta de Hogwarts als onze anys, però aquell nen alguna força màgica ha de tenir :-)
    Petoooons!!!


    HORABAIXA No arribes pas tard!! :-) Tot el dia 19 és el meu aniversari!! així que arribes perfectament bé :-)
    Moltíssimes gràcies!!
    Abraçades!!!


    TONI BRA Moltes gràcies!!!
    Bon Nadal i un any nou plè de salut, amor i inspiració fotogràfica :-)
    Abraçades!!!


    NOCTAS És molt maco això que dius de l'anhel de l'home d'apropar-se a Déu :-)
    Potser aquests dies, si veritablement logrem omplir-nos de bona voluntat, ho aconseguim :-))
    (Jo crec que la història és veritat, eh?)
    Abraçades!!!


    BRUIXOLETA Ara ho entenc!!
    I ho dic total i absolutament de veritat!! Tu has sortit a l'avi!!
    No em diràs que no és una genialitat això d'anar per la muntanya cridant la Heidi!!
    He pensat ràpidament en l'Elevanda, sortint a passejar de nit per anar al mar...
    Tens la imaginació de l'avi!!
    Si tu vols et fas petita i pujes al pessebre :-))
    Molts petons!!!


    FERRAN Em fa ilu que t'agradi el relat!!
    Sí, noi, em faig gran ja... i no m'ho explico, fa quatre dies en tenia vint-i-cinc... i ara... jajaja
    A veure què tal... ich danke Ihnen vielmals
    Moltes gràcies! :-))
    Una abraçada!!!

    ResponElimina
  22. Felicitats per:
    1er. El conte, m'ha agradat molt, demà el llegiré als meus fills i
    2on. Per l'aniversari, no es fa cada dia això, oi?
    Salut!

    ResponElimina
  23. SERGI.M Ostres!!! Llegiras el meu conte als teus fills!!
    Això és un regal que em fas en un dia en que no paro d'anar d'emoció en emoció :-))
    Moltes, moltíssimes gràcies!!! Per llegir el conte i per felicitar-me per l'aniversari :-))
    Abraçades!!

    ResponElimina
  24. Hola!
    Bona història i millor postal de Nadal amb els jugadors dels Barça :)
    Salutacions
    sílvia

    ResponElimina
  25. ... Sento arribar tard ...

    PERÒ MOLTES FELICITATS !!!!!!!!!!

    I ja veus, que són 47 ... res !
    que estàs igual que en la foto ...
    ningú no ho sap si no ho dius !!!
    Preciós el conte i vols que et digui un secret?
    ... Jo també m'el crec a l'avi Joan !!! ;)

    ResponElimina
  26. ei Assumpta, que no veig on dius que és el teu aniversari, però per altra gent que et felicita, dedueixo que és avui: PER MOLTS ANYS !!!! :-)*** &hearts!

    ResponElimina
  27. ups! no ha sortit el cor!!! mmmmmmmmmmmm........no era un signe d'exclamació lo del final?? ejem... :-S

    ResponElimina
  28. ara sí (que he anat a mirar els apunts): :-)**** ♥

    ;-)

    ResponElimina
  29. SILBAMBO Gràcies per les teves paraules :-)) i la felicitació... jejeje... ho vaig veure a un altre blog i no vaig resistir la temptació de fer-ho però posant gent del Barça jiji.
    Ah!! He mirat d'entrar al teu blog, però alguna cosa faig malament perquè no puc veure cap post... Em sap greu...
    Petons!!!


    -ASSUMPTA- Què va!! aqui ningú arriba tard :-))
    Cada missatge em fa una il·lusió molt gran, sigui l'hora que sigui jeje
    Siiii!! li he dit a l'avi Joan que el creus i s'ha posat molt content!! :-))
    Gràcies i un petonàs!!!


    BRUIXOLETA Jejeje és que jo no ho vaig dir :-) Però en Cesc em va dedicar un Escrit preciós al seu blog i molta gent ho ha llegit i han vingut directes a posar-me coses boniques :-)) o, fins i tot en els seus blogs, com la Rits... els regals de la Carme... el teu regal-premi al meu blog... Quin dia!! :-))
    I jo estic feliç i contentissima!! :-))
    Jejeje jo t'havia anat a posar la "xuleta" dels cors al teu blog :-))
    Petonaaassos!!

    ResponElimina
  30. Més val tard que mai: Moltes felicitats!!!

    El regal ens l'has fet tu amb aquest conte, jejeej.

    Adéu, que vagi bé!

    ResponElimina
  31. Abans de llegir-lo al fills:

    Els he avisat que era un conte de Nadal i el meu fill de vuit anys, que ha quedat per fer un treball amb un company (casualment un conte de Nadal) m'ha dit que molt bé, que així el podria copiar...

    Després de llegir-lo:

    Les cares eren de foto...
    Després en Joel ha afegit:
    -No crec que ho puguem copiar això... hem de fer el treball a mà!

    Bé només volia que ho sabéssis.
    Salut!

    ResponElimina
  32. alguns els hi montaran el pessebre a Liverpool,una mica lluny si,pero sera maco de veritat

    ResponElimina
  33. ALBERT Que consideris aquest conte un regal, em fa una il·lusió enorme!! :-)
    Una forta abraçada!
    Assumpta :-))


    SERGI.M Ostres, gràcies!! Gràcies per passar a explicar-m'ho :-))
    La veritat és que m'entren ganes de fer-ne una versió reduida per si la vol copiar jeje
    Ho faig? :-))
    Abraçades per a tu, pel teu fill i per l'amiguet!!!


    DDRIVER Ja que tens bitllets d'avió, podrias anar-hi jejeje
    Abraçades!!!

    ResponElimina
  34. OHHHHHHH! tard.....mai es tard..... :) moltes felicitats i per molts més!!!!!!
    petonets

    ResponElimina
  35. AIGUA Moltíssimes gràcies!! :-))
    I tant que mai és tard!!
    Un petó molt fort!!!

    ResponElimina
  36. Hola Assumpta!
    silbambo sóc jo, així que cap problema. L´altra dia vaig entrar amb el "OpenID".
    salutacions
    sílvia

    ResponElimina
  37. SILBAMBO Aaahh!!! jejeje :-)
    Gràcies per avisar, guapa :-)))
    Petons i força Barça!!!

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!