 |
| La Grasse Matinée de Ramon Casas, 1900 |
Ja? Ja torna a ser l’hora de llevar-se?...
Cada dia se li fa més curt el temps de dormir quan, en realitat, es justament el contrari.
Trastorns de la son. Aquest va ser el primer diagnòstic. Per les nits dormia malament però durant el dia, de cop i volta, li venien el que ella anomenava “atacs de son”. Al principi fins i tot s’ho prenia una mica a broma; era conscient que durant la seva vida havia fet moltes tonteries, que allargava molt les jornades i que mai es sentia prou cansada com per anar al llit a una hora prudent. Fins i tot presumia de com aguantava desperta explicant que havia anat a dormir a les quatre, o que tan sols havia dormit tres hores. Estava segura que, si posava una mica d’ordre als seus horaris, tots aquests “trastorns” s’acabarien aviat.
Suposo que la naturalesa humana també posa els seus límits. Això de despertar-se cinc o sis vegades durant la nit. El fet d’adormir-se al sofà després de dinar –ella que mai a la vida havia fet migdiada-... que se li tanquessin els ulls a una reunió (o que el soroll del bolígraf en caure-li a terra la despertés)... Adormir-se completament davant de l’ordinador i no recuperar-se fins passades un parell d’hores.
Trastorns de la son. I què havia de fer?
Res. Havia passat el temps i cap especialista havia trobat la solució. I cada dia necessitava dormir més i més. Era com si el seu cervell s’hagués pres la revenja. Anava a dormir a les nou del vespre i es llevava a les deu del matí... Al cap de mig any a les vuit ja no s’aguantava i havia d’estar al llit fins a les onze... i si no ho feia així, el seu cos no resistia.
Havia deixat totes les seves activitats. No tenia temps per a res. De fet, gairebé no sabia ni a quin dia vivia. En fi. Hora de llevar-se! És la una del migdia i a les cinc ha de tornar a dormir.
Relat fet a proposta de la Carme Rosanas
Et tinc dit que no m'agraden els relats autobiogràfics! No, que està molt bé, una mica angoixant, i em temo que una mica autobiogràfic també és... segur que aquesta calor no hi ajuda massa.
ResponEliminaMés que "autobiogràfic" podríem dir que és un malson (hehehe parlant de dormir) del que podria ser, a partir de certes dades autobiogràfiques... però, de moment, gràcies a Déu!, bastant lluny de la realitat ;-))
EliminaBon dia, Assumpta, bon dia XeXu, parlant de son, precisament ahir a la nit, esperant el teu relat, em vaig adormir a l'ordinador... i no és broma. :) Però avui he tingut la sort de poder-me llevar a un quart de vuit sense cap problema.
ResponEliminaAquest final és realment inquietant: És la una del migdia i a les cinc ha de tornar a dormir.
Penso què faríem de les nostres hores si realment fossin tant poquetes. Les aprofitaríem millor? Dormir és com desaparèixer...
Gràcies per participar, Assumpta!!!
Vaja, sense voler-ho vaig provocar un petit "transtorn de son" ;-))) Ara bé llevar-se a un quart de vuit per mi és com fer una matinada d'aquelles heroiques (és l'hora en que es lleva en Josep Lluís, pobre!!) :-))
EliminaEl dia reduït a quatre hores... alguna cosa hauríem de menjar! i... què més?
Però, com diu en MAC, la idea del relat era que fos de terror... una idea molt bèstia. Com tu dius "dormir és com desaparèixer" ;-))
M'ha semblat un relat de terror. Fa por el començament quan la protagonista gairebé no dorm, però el final encara en fa més, ha de ser horrorós estar adormit gairebé totes les hores del dia. Ja ho diuen que totes les masses fan mal.
ResponEliminaBen escrit, però un verdader malson!! :-)
Aquesta era la idea, MAC!! ;-)) un relat de terror, de por psicològica... perquè, això no s'ha acabat! I si necessita més temps encara per dormir? I si un dia el temps desperta es redueix a una hora? I si un dia el temps desperta s'acaba?...
EliminaDoncs una idea molt ben portada a la pràctica. És realment angoixant imaginar una situació així. I contestant la teva una última pregunta: Si un dia el temps desperta s'acaba, aleshores TOT s'acaba. Així que val més que no passi mai. ;-)
EliminaPerò estaria viva! Viva i sempre dormint!...
EliminaHauríem de definir el concepte "viva". ;-D
EliminaDoncs que li funcionen els òrgans vitals: el cervell, el cor... ;-))
EliminaAquesta noia em recorda el conte de la Blancaneus. I ara, amb els prínceps que hi ha, qui la despertarà?
ResponEliminaEls trastorns de la son poden ser una malaltia molt important. Sense entrar en patologies, crec que cadascú necessita unes hores òptimes i diferents de vigília i de son que varien segons l'edat. Hi ha gent que pensa que la son és una pèrdua de temps, per mi és tot el contrari, és un poderós mecanisme intern que afavoreix el nostre benestar i bon funcionament.
Felicitats pel teu relat, Assumpta.
Gràcies, maca :-))
EliminaJa tens raó, ja... és important descansar però, a vegades, quan ets jove, fas tonteries i després ja no saps com "posar ordre"...
Hehehe quan l'estava escrivint també em va venir al cap la Blancaneus!! ;-))
Quina por, que se't mengi la son, per mi has aconseguit transmetre la por d'allò més bé, amb subtilesa...
ResponEliminaprometo que aquesta nit aniré a dormir d'hora no fos cas que em passi el mateix que a la teva protagonista!
Hehehehe vas anar a dormir aviadet? ;-))
EliminaJo, entre la calor, i els problemets (no tan exagerats ni molt menys, clar) com els de la protagonista, estic mig zombie sempre :-)
a mi em sembla que tot és culpa de la calor....bon relat! fins i tot jo ahir vaig fer la migdiada!
ResponEliminaUna part sí que és culpa de la calor, que és dolenta, malèvola, lletja, antipàtica, insuportable :-))
EliminaAi, ELFRI, enyores agafar una jaqueteta? ;-))
aiaiaiaiiiii ... com em sona això!!
ResponEliminaI encara que a la gent li sembli increïble, pot ser molt, molt real!!
No sé si dir-te bon relat!! jejjej
Aferradetes nina!!
Hola!!
EliminaSé que m'entens perfectament ;-)) En aquests moments ja m'estic clapant una altre vegada. Ai, mami, què pesat és tot això :-)
A mi em passa quan estic trista això. Puc dormir dotze hores seguides i al migdia tornar a tenir son. És com un refugi per no afrontar la realitat. Molt bona història, Assumpta!
ResponEliminaPot ser que tingui alguna cosa a veure... De fet, tot i que sóc de natural bastant positiva, el cert és que la meva situació actual no és gens bona mirada des de diversos punts de vista... és probable que certa "depressió" subjacent em produeixi aquest estat...
EliminaEn tot cas, espero que no estiguis mai trista! ;-)))
Hi ha una frase feta (vaja a no ser que em passi com a cal xexu, que l'he adaptat a la meva manera!) que diu que quan més dorms, més son tens. Potser ella va arribar a un punt de no retorn i havia de dormir si o si, i llavors, ja no va tenir aturador.
ResponEliminaOstres... doncs mira que si és veritat aquesta frase... glubs... ara jo no sé pas què fer :-)))
EliminaQuin problema! Pobre noia, deu ser angoixant sentir aquesta son, aquest cansament que t'impossibilita de qualsevol activitat!
ResponEliminaJa ho pots ben dir, pobre... és com que et passi la vida pel costat i tu ho vas veient però no et deixen "actuar"...
Elimina