dilluns, 23 de març de 2015

Relats Conjunts: "La petita obrera"

Joan Planella i Rodríguez, 1885, La petita obrera

Aquesta noieta que veieu a la foto, sóc jo. Tot i que semblava més petitona, feia ja dos mesos i mig que havia fet els catorze anys i estava molt contenta de treballar com una persona adulta. Quan ho vaig dir a casa no els va fer gaire gràcia. Més ben dit, no els en va fer gens. Crec que el pare es va sentir una mica responsable que la nostra situació econòmica fos tan justeta, però no n’era pas de culpable. Pobre home, tant com treballava! Eren, com deia la mare, les circumstàncies.

La qüestió és que a mi, tot el tema dels telers, les robes, la confecció, em portava boja. Sí, sí, tal com ho dic. La mare treballava a la fàbrica i, de tant en tant, portava retalls, peces amb petites tares que els hi deixaven endur i jo me les mirava i remirava i, al vespre, després de sopar, entre les dues, en fèiem coixins, fundes, petits tapetes i, amb algun tros més gran, va sortir una faldilla maquíssima.

Però la mare s’havia de cuidar dels meus germans petits i només podia treballar mitja jornada i jo, mentrestant, a casa, morta d’avorriment i amb moltes ganes d’ajudar, de fer coses, de moure’m. Sí, és cert que anava a comprar, preparava el dinar i anava a escola, però tenia molt de temps lliure. A més, que a l’escola ja feia temps que havia après tot el que em podien ensenyar i, com m’agradava moltíssim llegir, doncs qualsevol altre cosa que m’interessés, segur que podia trobar un llibre que m’ho expliqués.

Si ja em va costar molt de convèncer als meus pares que em deixessin demanar feina a la Filatura, encara hi va haver algú a qui em va costar més de fer comprendre la il·lusió que em feia tenir un treball. Aquesta persona va ser senyor Valldoseres, l’amo. Se li va ficar al cap que jo era massa petita i que ell només agafava gent de setze anys en amunt. Quatre vegades vaig anar a molestar-lo al seu despatx! Quatre! Finalment, es va adonar que no anava pressionada per ningú i que allò de “fer roba” era una cosa que m’agradava molt. Això sí, em va dir que fins que fes els setze anys, no m’agafaria el dia sencer sinó només cinc hores. I m’hi vaig haver d'avenir. Clar, era això o res.

En vaig aprendre de seguida. M’agradava muntar els fils per les guies, passar la llançadora, pentinar-ho i veure com s’anava creant el teixit i s’anava enrotllant sobre si mateix fins formar una gran peça. Era maco veure com d’uns fils en sortia una roba. I, quan arribava el dissabte i el senyor Valldoseres em donava el sobre, anava disparada cap a casa, contenta i feliç a donar-ho als pares.

De nit, imaginava que, combinant els fils de formes diferents, podria aconseguir unes robes amb uns dibuixos preciosos, no com els de ratlles que fèiem sempre a la fàbrica. Ratlles més estretes o més amples però gairebé tots semblants i amb colors molt similars.

Un dia vaig decidir fer la prova. Vaig posar els fils com mentalment havia repassat dotzenes de vegades i vaig començar a teixir. Van sortir els primers centímetres de roba, un pam, mig metre... Era molt bonica aquella sanefa! I no tenia ni una errada! M’estava quedant tal com jo havia imaginat!

A la sala es va fer el silenci i jo ni me’n vaig adonar. L’Antònia de cal Valeri, la Josefina d’en Manel del gos, la Mercè de la caseta penjada i la Rosalia del Pont m’envoltaven mirant amb sorpresa el què estava fent. Uns passos més enrere, en Carles Valldoseres, el fill de l’amo, un jove de vint-i-un anys, molt ben plantat i que de tant en tant baixava per la Filatura, va exclamar:

- Caram! No sabia que tinguéssim cap encàrrec amb aquest disseny...

De l’ensurt que em va donar, em va caure la llançadora, vaig fer un crit i un salt enrere, em vaig tombar i no em va venir res més al cap que dir:

- Bon dia, senyor Valldoseres... jove... oi... oi que queda bonica aquesta sanefa?

Mentre l’Antònia i la Mercè es senyaven com si m’encomanessin al Senyor just abans de presenciar la meva execució, el jove amo es va apropar, va mirar la roba, va examinar el dibuix i, mirant-me seriós però sense renyar-me gens em va dir:

- Ara no és hora de fer experiments. Munta una de les peces que ens vindran a buscar dijous i, quan surtis, passa pel meu despatx.

Va, no us vull fer patir més. Us ho diré, perquè jo també me’n moro de ganes. No em va passar res, al contrari! Em van enviar –junt amb una noia de dinou anys, la Maria Bosch, de cal Menta, que feia dos anys i mig que treballava a la fàbrica gran- a fer uns cursos de disseny a Barcelona. Com és lògic, al principi els pares no volien, però una germana del Sr. Valldoseres, que vivia a Barcelona, ens va trobar allotjament en un Col·legi de Monges... Tinc uns records fantàstics d’aquells dies!

Moltes dones del poble somiaven amb en Carles Valldoseres com a gendre, però la majoria pensava que un noi com ell no es casaria pas amb una noia d’allí, que segur que devia tenir alguna xicota a la ciutat, alguna pubilla de família amb diners. Però s’equivocaven.

Des de que vaig tornar de Barcelona la meva feina ja no era als telers, tot i que hi baixava per donar instruccions de com fer les robes que la Maria Bosch i jo dibuixàvem i dissenyàvem adaptant-les a les diferents mides i colors que ens demanaven els clients. I, com m’agradava veure el resultat personalment, sempre trobava uns minutets per allargar les visites i felicitar les dones que treballaven directament les robes. Vaig deixar de ser la Mariona, la nena gran de cal Ceba, i em vaig convertir en la Senyoreta Mariona i, als divuit anys em vaig casar amb en Carles. 

Una vegada, quan ja feia més d'un any que érem casats em va dir que es va enamorar de mi en el moment en qui li vaig dir allò de "senyor Valldoseres... jove...", mentre defensava la bellesa del meu disseny. Em va fer riure que fos justament aquell moment en que jo em vaig sentir tan ridícula el que va fer que es fixés en mi.

Ara tinc noranta-dos anys. Fa quinze anys que sóc viuda i enyoro molt el meu home, tot i que crec que no pot faltar massa perquè ens retrobem. Això sí, els meus fills, néts i besnéts no em deixen ni un minut per avorrir-me. M’estimen molt i sempre em venen a fer companyia...

Perdoneu que us hagi explicat tot això tan llarg i que, segur que per vosaltres no té cap interès, però és que en veure la foto meva davant del telar, m’han vingut els records al cap i...


Santa Marta de Fontclara, 23 de març de 1963.
Mariona Molins, Viuda de Valldoseres.


Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

16 comentaris:

  1. Una aplaudiment ben fort, Assumpta!!!

    M'ha agradat molt aquesta història!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per llegir-lo sencer! ;-) A vegades els posts tan llargs desanimen... però m'ha vingut al cap aquesta història i no l'he volgut escurçar gens. Tot el que m'ha dictat la senyora Mariona ho he posat ;-))

      Elimina
  2. Ens has explicat tota una vida i, pel que sembla, força feliç. Un gran relat! :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Volia que fos feliç perquè, com tu has dit al respondre els comentaris al teu -magnífic- relat, el que primer ens ve al cap és que una nena no hauria d'estar treballant i menys en les condicions dures en que segur que en aquelles èpoques es feia... així que li he volgut donar la volta i imaginar un amo bona persona que no vol contractar nens i que al final ho fa per la insistència de la protagonista... pensar que encara que ella sembli una nena de deu u onze anys, en realitat ja en té catorze i inventar que, per ella, fer una feina i ajudar a casa és quelcom que la fa feliç... ;-))

      Elimina
  3. Caram, Assumpta! tota una vida! quina sort va tenir la Mariona. No tanta com la meva Aurora, història amb un inici semblant, qui sap si en Josep també és un Valldoseres. La diferència, l'Aurora si que pensava que tenia molt a aprendre a l'escola.

    Molt bona història, una mica un conte de fades, no trobes?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Més que de fades, de princeses... o de prínceps que s'enamoren de noietes pobres i les fan princeses :-))
      Però no totes les històries han d'acabar malament, a vegades els contes amb final feliç també es donen a la vida real, com és el cas de la Mariona que, et puc assegurar, és absolutament real :-)))

      Elimina
  4. Bonica història!
    Un bon relat, Assumpta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, GLO! :-)
      Imagino que la situació real de la nena no era tan fàcil, però confiem en que també tingués sort a la vida ;-)

      Elimina
  5. Ohhhhhh! Has tingut una vida "de relat"!!!! Ja ens ho imaginàvem, ja, que tenies mans d'artista, quan ens ensenyaves tot el que feies al teu racó d'Artesania!!!!!
    Quantes noies han perdut (i perden) la vida treballant hores i hores i sense poder estudiar o prosperar només per falta de diners!! Només cal mirar cap als tallers d'Àsia on es cus tota la roba que portem.
    Petons

    ResponElimina
  6. molt bona història, he gaudit molt llegint-la!

    ResponElimina
  7. Has convertit l'explotació infantil d'aquella època en una vida de somni per qualsevol. Poc s'ho pensava la Mariona quan demanava feina insistentment que les coses sortirien tan rodones. Realment, va tenir molta sort en tot, encara que també se la va buscar atrevint-se a fer el pas, a ser diferent a tota la resta. Bon relat, que podria ser un llibre, perquè una vida dóna per molt.

    ResponElimina
  8. M'agrada aquest relat amb aquesta mirada optimista.

    ResponElimina
  9. preciosa història Assumpta! un bravo!

    ResponElimina
  10. Una bonica història sortida de l'interior del quadre... i dels records de qui ja ho ha viscut tot...

    ResponElimina
  11. Molt bona!!! Sembla que siga de veritat i tot! M'has recordat a la meva àvia, que en té 98 i sempre em conta mil històries com aquesta... Qué bo és tindre gent gran al voltant! Molt bonica!

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!