Carmen...

La Cristina és amiga meva des de fa uns mil anys. És l’amiga més “antiga” que tinc (no diré “vella” perquè si em llegeix em dirà que és tres dies més jove que jo, i té raó) Ens coneixem des de que teníem quinze anys (fa quatre dies...) i, quan jo em vaig casar i vaig marxar de Barcelona per venir a viure a Reus, varem mantenir aquesta amistat escrivint-nos cartes (cartes de veritat, a ma, a les que afegíem trossets de llana, de roba, del que fos, per explicar-nos les manualitats que fèiem)


Amb l’arribada d’Internet, aquestes cartes manuscrites es van canviar per correus electrònics i les cosetes que enganxàvem al paper van passar a ser imatges jpg... i els anys han anat passant i seguim parlant i explicant-nos les nostres coses :-)


Però l’altre dia la Cristina em va sorprendre molt quan em va dir que la seva mare entrava al meu blog i que li agradava! La seva mare! Quins records més bons tinc jo d’ella! :-) Al mateix temps que sentia com un atac de timidesa, em va fer molta, molta il•lusió!!


Fa un munt de temps que no la veig, però sé que està bé... que fa poc van celebrar les seves Noces d’Or (i he vist fotos de lo guapíssims que estaven) I també sé que li agrada molt l’informàtica, que ha fet cursets i sap fer coses de les que jo no tinc ni idea, com photoshop, per exemple :-)

Llavors li vaig dir a la Cristina que al següent article que fes hi posaria una salutació per la seva mare... i després vaig pensar que, millor que una salutació, seria un post sencer.


Malgrat que ja ens coneixíem d’un any o dos abans, segur que si dic quin és el primer record que ara em ve al cap d’ella es posarà a riure quan ho vegi... Em trasllado molt lluny en el temps. Estem de vacances i jo estic passant uns dies a casa la meva amiga, amb la seva família... tindríem uns disset anys nosaltres. La Cristina té una germana petita, una nena preciosa d’uns quatre anys i la seva mare, la Carmen, li està fent un jersei de ratlles de colors, amb els colors del parxís que llavors estaven molt de moda. Aquesta nena petita avui dia és una blogaire molt coneguda i que aviat em farà tieta virtual jejeje. La de vegades que hem recordat aquest jersei fent broma!!


Carmen, sempre amable i carinyosa... sempre atenta a que no ens faltés de res, generosa... :-) Com que no sabia quines imatges posar a aquest article que et dedico, he pensat que potser t’agradarien totes aquestes fotos de flors, que vaig fer la primavera passada.

Un petó molt gran!!