dijous, 2 d’octubre de 2008

Coses inacabades...

La majoria de la gent pensa, per les apariències, que sóc molt calmada. Altres -si em coneixen en determinades circumstàncies- pensen que sóc un nervi... i, en realitat, sóc les dues coses.

Aparentment tot ho faig poc a poc, tan poc a poc que em poso nerviosa a mi mateixa.... i no ho dic per riure, no, que a vegades hi pateixo molt quan veig que el temps no m’arriba, que tothom s’organitza millor que jo...

Ja de petita recordo la mare sempre amb el “vaaaaaaaaaaaa, nenaaaaaaa”. O les notes de l’escola (en castellà per suposat) “trabaja bien, pero es muy lenta”.

I no sé si és per això o no té res a veure, que també sóc inconstant... començo dotzenes de coses que no acabo, tinc quantitat d’idees i projectes que es queden pel camí (falta de força de voluntat?)

A vegades això m’empipa i, fins i tot, en algunes ocasions, em provoca molta ansietat. Perquè, al mateix temps que sóc inquieta (jo voldria fer coses!! el meu cap bull!!), el meu ritme és increïblement pausat.

Penso que necessitaria una “Súper Nanny” com la que sortia per la tele i que em fes una “rutina” com la que feia als petits: “tal hora llevar-se, tal hora esmorzar, anar al cole, estudiar, jugar, ajudar a la mare, endreçar l’habitació...”

Fa uns dies em vaig donar compte, només en l’àmbit del punt de creu, de la quantitat de coses que he deixat a mitges, moltes de les quals ni recordo la revista en la que estava el gràfic, ni quins fils feia servir. Malgrat això, el meu cervell segueix donant ordres de començar coses noves...

Una mostra de coses començades i inacabades... Les fotos son horribles, algunes fetes fa temps, amb mala llum, etc... és igual...

Això havia de ser un coixí amb uns abecedaris d'inspiració antiga. L'original era per un quadre, però jo tenia il·lusió per fer-lo coixí. Una mostra d'això que dic és que està tot començat. No feia primer unes lletres, desprès les altres... La cenefa del voltant: començada i no acabada. Les lletres daurades: començades i no acabades... i així tot...


Això era un quadre llarg i prim amb gladioles... m'entusiasmava!!... Doncs així està... (els braços que es veuen son els del meu marit, la foto horrenda és meva)


Això era un quadre preciós. Només es veu un trosset perquè no és foto, ho vaig fer fa temps posant la roba directament a l'escaner. I aquest si que l'he d'acabar com que em dic Assumpta perquè li falta poquíssim. He de trobar l'esquema com sigui!


Aquest quadret (també es escanejat) el vaig comprar com a souvenir a Holanda, fa quasi vint-i-sis mesos. No és gaire gran... doncs a mig fer està!!

I tot això no és més que una petita mostra! Hi ha un drap de cuina, unes estovalles, etc. Podré algun dia aprendre a organitzar-me?

De totes formes... no vull que això sembli un article tot trist... així que acabo amb uns quadres (i posaré les fotos ben grans) que vaig fer per la meva sogra i la meva cunyada amb uns esquemes triats per elles mateixes. Cada una va triar el que més li agradava d'una sèrie de revistes que els hi vaig portar i que sí que vaig acabar!!


El de la meva sogra, tal com el té penjat a la saleta


El de la meva cunyada, el dia que li vaig regalar, recient desembolicat el paquet i recolzat no veig ben bé on :-)

25 comentaris:

  1. Traducción al castellano

    La mayoría de la gente cree, por las apariencias, que soy muy calmada. Otros –si me conocen en determinadas circunstancias- creen que soy un nervio y, en realidad, soy ambas cosas.

    Aparentemente todo lo hago lentamente, tan lentamente que me pongo nerviosa a mi misma… y no lo digo para reír, no, que a veces sufro con ello cuando veo que el tiempo no me alcanza, que todo el mundo se organiza mejor que yo…

    Ya de pequeña recuerdo a mi madre siempre con el “vaaaaaaaaa, niñaaaaaaaaaa”. O las notas de la escuela “Trabaja bien pero es muy lenta”

    Y no sé si es por eso, o no tiene nada que ver, que también soy inconstante… empiezo docenas de cosas que no termino, tengo cantidad de ideas y proyectos que se quedan por el camino (¿falta de fuerza de voluntad?)

    A veces esto hace que me enfade conmigo misma, incluso a veces me provoca ansiedad.

    Porque, al mismo tiempo que soy inquieta (¡yo quisiera hacer cosas! ¡mi cabeza no para!) mi ritmo es increíblemente pausado.

    Creo que necesitaría una “Súper Nancy” como la que salía por la tele y que me crease una “rutina” como hacía con los pequeños: “a tal hora levantarse, a tal hora desayunar ir al colegio, estudiar, jugar, practicar música, ayudar a mamá, ordenar la habitación..."

    Hace unos días me di cuenta, sólo en el ámbito del punto de cruz, de la cantidad de cosas que he dejado a medias... muchas de las cuales ni tan solo recuerdo en qué revista estaba el gráfico, ni cuáles eran los hilos que usaba... A pesar de eso, mi cerebro sigue dando órdenes de empezar cosas nuevas...

    Una muestra de cosas empezadas y inacabadas…

    La primera foto corresponde a lo que tenía que ser un cojín con unos abecedarios de inspiración antigua. El original era para un cuadro, pero yo tenía la ilusión por hacerlo en cojín. Una muestra de lo que digo es que está todo empezado. No hacía primero unas letras, después las otras… La cenefa de alrededor: empezada y no acabada. Las letras doradas: empezadas y no acabadas… y así todo.

    Lo segundo era un cuadro alto y estrecho con gladiolos… ¡me entusiasmaba!... Pues así está… (los brazos que se ven son los de mi marido, la foto horrenda es mía)

    La tercera era un cuadro precioso. Sólo se ve un trocito porque no es una foto, puse la tela directamente en el escáner. Y este sí que tengo que terminarlo como que me llamo Assumpta porque le falta poquísimo. ¡Debo encontrar el esquema como sea!

    Y el último (también escaneado) es un cuadrito que compré para hacer como souvenir en Holanda, hace casi veintiséis meses. Es pequeño… pues a medio hacer está.

    Y esto no es más que una pequeña muestra. Tengo un paño de cocina, un mantel, etc. Podré algún día aprender a organizarme?

    De todos modos, no quiero que esto parezca un artículo triste… así que acabaré con unos cuadros (y pondré las fotos bien grandes) que hice para mi suegra y mi cuñada con unos esquemas que ellas mismas eligieron entre una serie de revistas que les lleve… ¡estos sí los terminé!

    El primero es el de mi suegra, tal como lo tiene colgado en la salita de su casa y el segundo es el de mi cuñada, el día que se lo regalamos, recién desenvuelto y apoyado en alguna parte :-)

    ResponElimina
  2. Bueno algunos terminaste. Uo creo sinceramente que es cuestión de organizción y que te propongas no empezar nada nuevo hasta no terminar aquello que realmente quieres,besitos y suerte tia Elsa.

    ResponElimina
  3. T'has adonat que els que ens expliques que vas acabar són els que eren pels altres? Algú els esperava... no sé si té res a veure, però és força significatiu.

    Fas unes coses precioses, Assumpta. I tant que les acabaràs! Imagina't que nosaltres estem aquí impacients per veure les fotos de les feines acabades.

    ResponElimina
  4. Et podria dir que una solució és no tenir tantes idees o projectes, però que avorrit, no? Tothom ho fa, de deixar coses inacabades! Em sembla que el millor serà conviure amb això, i el que acabis, ben acabat estarà.

    ResponElimina
  5. Apa que també...
    Quina propaganda que ens fem, eh?
    Què passa? Que tu també ets de les que fan coses pels altres i el seu es queda per fer???
    Ai, aquesta educació altruïsta....

    ResponElimina
  6. Assumpta,

    M'hi he vist molt reflectida!

    De mi també diuen que tinc un semblant tranquil i que desprenc pau, xò sé perfectament que sóc un sac de nervis, i aquests nervis sovint em paral·litzen...

    I tb vaig a poc a poc amb les coses. Però això ja he aprés a portar-ho bé. Necessito el meu temps i crec que la vida es gaudeix millor poc a poc.

    Coses començades i no acabades,...milers!!! i si que fa ràbia, xò.... així quan aconsegueixis acabar-ne alguna et sentiràs molt bé!!!

    un petó

    ResponElimina
  7. En mi ciudad ha amanecido un día precioso. El sol luce en un cielo completamente limpio. Vamos, un día para empezar cosas y para terminar las iniciadas.

    Oye, me abruma tu actividad. Cada día me sorprendes un poco más.

    Tú sigue; sigue empezando cosas y terminando las que sean. Algunas tal vez duerman un tiempo en algún rincón, pero llegará su momento y serán completadas debidamente.

    No mires para atrás, las mismas cosas te irán requiriendo "completez" (esta palabra me la he inventado y ni siquiera sé si la he escrito correctamente), y a su tiempo les llegará.

    ResponElimina
  8. hi ha grans artistes al món que anaven lents, i d'altres que no acabaven les obres.
    Es important que passin els anys però i tinguem ganes de fer coses i de regalar també.

    ResponElimina
  9. Mmmm... sí que entenc aquest neguit, provocat per voler sempre començar coses noves i deixar-ne algunes a mitges. Crec que és possible aprendre a disfrutar del que estem fent en cada moment, posant-nos-hi fins al final, i llavors començant nous projectes. Vaja, jo n'he après força, perquè també era dels teus, abans.
    Resulta més tranquil·litzador per l'esperit relaxar-se, anar fent i no començar munts de projectes alhora. Ja veuràs com, si t'ho proposes, te'n surts!

    ResponElimina
  10. ¡Que cosas más chulas has hecho! las acabadas y las otras... yo he sentido como si hablaras de mi porque yo sí comienzo las cosas y las dejo a medias en todos los niveles, estudios, relaciones... a veces he llegado a estar con 8 libros a la vez porque no podía esperar a acabar uno para empezar otro. Yo creo que el empezar cosas nos da como una especie de descarga de adrenalina, un subidón de entusiasmo... y uno sin saberlo se hace un poco "adicto" a esa emoción agradable, que va desapareciendo conforme avanza la labor emprendida, y claro... anhelando volver a sentirala empezamos otra ...ooooh! el éxtasis... la inyección de vida de las cosas que comienzan... y ya nos hemos embarcado en otra cosa... pero tu misma sabes que también acabas muchas y además bien bonitas. Eres una artista.
    Y si realmente necesitas acabar las que aún no están quizá te podrias proponer dedicarles 20 ó 30 minutos al día a esas cosas, así uno siente que esta en ello, pero...
    puedes seguir con lo demás.
    Un saludo.

    ResponElimina
  11. Has fet un reconeixement públic de la teva manera de fer i has manifestat les teves ganes de canvi. Jo penso que vas pel bon camí, perque després de tota aquesta exposició, ara que ho tens tot a mà, hi posaràs fil a l'agulla (mai més ben dit) i aniràs fent fins acabar-ho...Ja ens ho explicaràs!!
    De totes maneres, pel que veig, no tot ho deixes a mitjes, sinò que ho acabes, i molt bé!!... Quins quadres més macos i quina feinada!!
    No t'atormentis i disfruta amb el que facis!!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  12. Uix, jo sóc igual. Sempre vaig pensant que si no ho acabo avui, ja ho faré, ja ho faré, ja ho faré. Aquest ja ho faré, pot tardar mesos fins que algun dia se m'il·lumina alguna bombeta que tenia fosa del cervell, i llavors ja depèn de les ganes que en tingui o no d'acabar-ho.
    També em passa que durant uns dies, o temps de curta durada, m'encapritxo de fer algunes coses, com per exemple pintar o manualitats o bricolatge, o qualsevol altra cosa, i ja està, em dura aquell temps curtet i au. Fins que ho torno a deixar a mitges.
    Ara bé, la Súper Nanny, crec que no ajudaria gaire, perquè sempre hi ha coses noves per fer, i potser això és un dels meus pecats, ser una mica desendreçada. Crec que si fos pacient de la super nanny, li sortiria el tret per la culata.
    Així que, no et preocupis, a vegades més val fer-ho lent i bé, que no ràpid i malament. Tu estàs tranquil·la no? doncs ja està, cadascú té el seu ritme!!! Petonets!!! Ja hem tornat a remontar eh? tenies raó!!!

    ResponElimina
  13. TÍA ELSA Sí, sí, de hecho he terminado muchas cosas jeje... pero también es bien cierto que algunas que empecé con mucho ánimo se quedaron a la mitad... ay, ay.
    Eso debería hacer jeje, seguir tu consejo :-)
    Besitos!!!


    CARME Ostres!! doncs és cert :-)... Sí que quan em proposo fer una cosa per regalar l'acabo... uhmmmmm això no sé si es ser bona persona o tonta rematada jejeje :-))
    Saps què? Ara faré com que vosaltres espereu que vagi acabant el que tinc començat i a veure si així hi trobo l'ànim :-))
    Moltes gràcies :-)
    Abraçades!!!


    P-CFACSBC2V Home!! :-)) Però per no tenir tantes idees necesitaria una intervenció cerebral i, la veritat, uhmmmm... no sé... jejeje.
    Sí, potser també millor que no m'hi trenqui el cap i hi aprengui a conviure, com tu dius :-)
    Abraçades!!!


    MONTSE Lletres & Fotos Sí, jajaja... avui bona propaganda :-))
    Potser el fet de pensar que una altre persona ho espera crea una il·lusió més forta que "l'ansia" de començar una cosa nova (ostres, això ja sembla psicoanàlisi, eh? jejeje)
    Petons, guapa!!!


    RITS Nena!!! Pel que dius, crec que som "pastades" :-))
    I també és cert que quan consegueixo acabar-ne alguna em fa moltíssima il·lusió jeje
    Petonassos!!!


    MIGUEL ÁNGEL ¡Me gusta tu modo de decir las cosas!
    ¿Sabes? Esta frase "Tú sigue; sigue empezando cosas y terminando las que sean" es muy tranquilizadora, es como si me "desdramatizase" el hecho de dejar algo sin acabar, y, al tranquilizar, produce a su vez el efecto relajante necesario para tomar la decisión de ir terminando algo jeje
    ¡Uy! tu lo has expresado muy bien y yo muy mal :-) No sé si se entiende.
    En resumen, que tu post me ha dado tranquilidad :-)
    Por cierto, la palabra "completez" seguro que está bien escrita jeje... si la has inventado tú, a tí corresponde decidir su ortografía ;-)
    Un abrazo!!!


    ESTRIP Sí!! :-) Em vaig quedar parada quan vaig saber que Vermeer tardava un munt en donar un quadre per acabat, en canvi, Van Gogh anava com un llampec... Tots dos m'agraden molt (mira... ja estic pensant en articles per ells jajaja)
    Abraçades!!!


    FERRAN Ai, tu n'has après! :-) Jo no encara... però després d'aquesta sessió psicològica a la que m'estic sotmetent crec que ja estaré més mentalitzada (però costa, eh? ufff)
    Jo ho he d'intentar :-))
    Abraçades!!!


    RAQUEL ¡Ocho libros a la vez! ¡Madre mía!... Uy, creo que eres un caso más grave que yo todavía :-))))
    Creo que describes muy bien esta sensación de entusiasmo, la ilusión por la cosa nueva que emprendes... ay, Raquel!! ¿Qué vamos a hacer? :-)
    No, no es que necesite acabar las que están empezadas... eran para mí jeje... pero hay un par que les falta poco, poco. A ver si te hago caso y me dedico un ratín cada día.
    Y gracias por las cosas bonitas que dices :-)
    Besotes!!!


    MONTSE, Una mica de tot Gràcies guapíssima! Sí, és cert això que dius, ganes de canvi sí... però no sé què tal sortirà això :-) Jo sóc la reina dels bons propòsits jeje.
    I això del punt de creu era un exemple tan sols... És qüestió de força de voluntat :-)
    Moltes gràcies i abraçades!!!


    INSTINTS M'has fet molta gràcia amb això de que la Súper Nanny li sortiria el tret per la culata amb tu!! jeje
    De fet jo crec que també seria un cas difícil per ella, pobre dona. Però, no sé... de moment que vingui i que ho provi!!
    Siiiiiii ara lluitem fins al final (com va prometre en Pep) i anem guanyant!! jejeje
    Abraçades!!!

    ResponElimina
  14. Doncs per tenir coses inacabades, trobo que en fas forçes, com anar a comprar al Corte Inglés com dius en un altre post que paciència se n'ha de tenir eh... i tot això que mostres, totes les fotos què fas... no sé... pots ser lenta però trobo que força de voluntat n'estàs agafant, ara agafa moltes ganes per acabar el que està inacabat, no hi ha res que senti millor que acabar el que tens a mitges :)

    ResponElimina
  15. CESC Ai... això voldria, Xiquet :-))
    A veure si faig un esforç i puc anar acabant aquestes coses pendents ;-)
    Abraçades!!!

    ResponElimina
  16. Esto de empezar cosas y no acabarlas nos pasa a todos, quien diga lo contrario miente como un bellaco.
    Un abrazo

    ResponElimina
  17. doncs ja està bé anar començant coses, sempre hi ha més possibilitats de que les acabis que no pas si no comences mai.

    Veus què bé t'han quedat els dos que vas acabar? :-)

    ResponElimina
  18. Eiiii... si és perfecte ser com ets... Jo sempre miro la part positiva de les coses i la teva part positiva és que si comences moltes coses vol dir que vols aprendre i això es bo!!!....El que sovint ens pot passar, és que de vegades comencem una cosa, mes que res per aprendre o entendre el seu procés, i quan ho hem fet, després el que queda és el treball repetitiu d'acabar-ho i és llavors, quan tenim mil i una excuses per no fer-ho i seguidament decidim començar un altre cosa, que de ben segur és més excitant per nosaltres,... però com et deia és una manera d'aprendre ..... mirat-ho així... jejejeje....

    ResponElimina
  19. GEORGE Jejeje me has hecho reír con la expresión esta de que quien diga que no "miente como un bellaco" :-)))
    Un abrazo!!!


    BRUIXOLETA A tu jo t'anomenaré "mestra de la ment" o quelcom semblant... tens unes conclusions veritablement genials :-)) Quan jo estic empipada per la meva falta de constància, vas tu, em dius "sempre hi ha més possibilitats de que les acabis que no pas si no comences mai" i penso "Què caram, si té tota la raó!!" jeje
    Abraçades fooooortes!!!


    PRAXIS jejeje em sembla que us contractaré a tots de psicòlegs perquè, llegint les opinions de tots, començo a pensar que no es tan greu això de deixar coses inacabades... he de mirar d'esforçar-me una mica més, però si no, doncs tampoc passa res, perquè, com tu dius, alguna coseta haurè anat aprenent pel camí!! ;-)) Iupiiiiiii jeje
    Abraçaaaades!!!

    ResponElimina
  20. Assumpta:
    Em continues sorprenent... pel teu bloc tan original.
    No en conec cap altra de tant singular, personal, sincer, comunicatiu...etc...
    Per molts anys tinguis tant empenta...jeje.
    Tot escoltant la "polonesa" he pogut contemplar els teus "punts de creu"
    Per mots anys

    Manel

    ResponElimina
  21. Quina passada de gladiols! :)i dic jo.....per qué no vas acabant un per un els treballs? per qué en començes un sense acabar els altres!? :)
    petonets

    ResponElimina
  22. MANEL FILELLA Ostres!!! Ara sí que no sé pas què dir :-))
    M'agrada molt que pensis això del meu blog, la veritat, dir el contari seria una mentida enorme, suposo que a tots ens agrada que ens diguin coses boniques :-)
    Però t'asseguro que hi ha blogs meravellosos per la blogosfera, alguns amb fotos magnífiques, altres amb articles seriosos i molt treballats d'opinió, altres que són poesia pura, amb una utilització de les paraules a la que jo mai arribaré...
    Una vegada vaig llegir a un blog que tots junts som com la sorra de la platja i que cada u és un granet. Sense el nostre petit granet, la platja ja no seria la mateixa :-)
    A mi també m'agrada visitar el teu, Manel, la teva aportació a aquesta platja nostra ;-)
    Uffff jeje gràcies de veritat!!
    Abraçades!!


    AIGUA Ai, la meva germana sempre em renya pels gladiols! i és que eren un dels seus preferits!!
    I la pregunta que em fas és la mateixa que em faig jo i que no sé respondre jejeje "Per què en començo de nous sense acabar els antics?" Donc no ho sé, xiqueta :-) però de veritat que miraré de no fer-ho... tant ;-)
    Abraçades!!!

    ResponElimina
  23. vés que no sigui mestra de lament. De pensar en voler començar coses i no acabar-ho fent... ;-)

    Petonets :-)*

    ResponElimina
  24. BRUIXOLETA Nooooooo, no i no... jo sé el que dic. I mira que diu tothom que entra al teu blog: que allí si senten a gust. I és cert... ara diré una expressió que semblarà raríssima perquè potser m'ho acabo d'inventar jeje... però hi ha "pau mental"...

    Per tant, mestra de LA MENT, separat :-)

    Petoooons!!!

    ResponElimina
  25. Aaaai... buenu. Almenys ja veig que no estic sola!

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!