diumenge, 13 de juliol del 2008

Història real




"LOS DOS PANES"

Vaig escriure aquest relat fa un temps (agost 2006) per un petit concurs d'un grup d'Internet. Com hi havia gent de tot l'Estat espanyol i de sudamèrica la llengua per a fer-ho era el castellà. Havia de ser curt i estar relacionat d'alguna manera amb la temàtica de la guerra.

Tan bon punt el van convocar vaig saber el que volia explicar: Una història real que va passar al germà gran de la meva mare. Vaig canviar els noms però vaig ser molt fidel als fets originals. Avui m'ha vingut la història al cap i he pensat en copiar-la aquí.

- Mi padre se llamaba Hipólito y era un buen hombre y mi hijo se llamará Hipólito.

Con esta frase Juan quiso eliminar de antemano cualquier posible objeción a su decisión.

Noviembre de 1922. Acababa de nacer el primer hijo de Juan y Teresa, un niño precioso y perfectamente sano. A Teresa no le gustaba nada el nombre elegido por su marido, pero era una mujer feliz; cansada y feliz. Y muy enamorada. Así pues, el pequeño se llamó Hipólito.

Mayo de 1936, Teresa acababa de fallecer durante el parto de su octavo hijo. Ni la madre ni el pequeño habían sobrevivido. La abuela Carmen -madre de Juan- y su hija Pilar, que permanecía soltera, se trasladaron vivir al domicilio del joven viudo y sus siete hijos. La más pequeña, Cecilia, tenía tan sólo dos años y medio; el mayor, Hipólito, tenía trece.

Juan se mataba trabajando de sol a sol mientras su madre y su hermana cuidaban de sus hijos. La situación era difícil pero había mucho amor entre todos ellos y eso les ayudaba a seguir adelante.


Apenas dos meses después de la muerte de Teresa estalló la terrible Guerra Civil con lo que la situación de la familia pasó de ser dura a extremadamente complicada. Faltaba de todo lo más elemental.

Y es en este marco que, unos meses más tarde, vemos a Hipólito en la calle. Ya ha cumplido catorce años. No es un muchacho muy alto ni fuerte, está delgadito y es muy guapo. El pelo castaño, ensortijado, los ojos claros. Físicamente aparenta menos edad de la que tiene. Mentalmente es mucho mayor. Todo lo que le está tocando vivir le hace madurar rápidamente.

No ha salido por nada en especial. Ya ha ayudado a su abuela y a su tía a limpiar la casa y ahora quiere tomar el aire -o entretener el hambre- y, justamente entonces, ante sus ojos, una vieja furgoneta carga unas cestas con pan. Unos panes preciosos, hermosos... parecen tan tiernos. ¿Para quién serán? ¿Dónde llevarán esos panes? Y la imagen de Margarita y Cecilia, sus dos hermanas pequeñas -hermosas como él- pero que no han comido bien ni una vez en los últimos meses se aparece en su mente.

Se pregunta a sí mismo:¿Qué haces Hipólito?


- ¡Niñooo! ¡Muchaaaaaachooooooooo! ¡vuelveeeeeeeeee! ¡Al ladroooooooooooooooon!


Hipólito corre calle abajo con toda la fuerza que su edad le permite con dos panes robados. Uno en cada mano. Es ágil. En un minuto ha despistado a los que le gritaban y seguían con los brazos abiertos y puños amenazadores. Afloja el paso. Abraza los panes como un tesoro y, de repente, le parece oír la voz de su padre, su abuela Carmen, su tía Pilar “Robar está mal”. El pensamiento le dura un segundo. Desde el cielo siente una sonrisa que le tranquiliza.

Llega a casa con los dos panes y nadie le pregunta cómo los ha conseguido. Su abuela le mira con mucho cariño. Su padre no le dice nada, no le riñe... con su mano, esa mano cansada de tanto trabajo, le revuelve el pelo.

18 comentaris:

  1. Escribí este relato en agosto de 2006 para un pequeño concurso de un grupo de Internet. Como era de ámbito estatal y participaba también internautas de Sudamérica, el idioma debía ser el castellano.
    Tenía que ser más bien corto y estar relacionado de algún modo con "la guerra".
    La historia es un hecho real que le sucedió al hermano mayor de mi madre. Cambié los nombres pero fui muy fiel a los hechos originales. Hoy me ha venido la historia al recuerdo y he pensado en copiarla aquí.

    ResponElimina
  2. Et prometo que he llegit atentament l'història i veia el nen pels carrers corrent, el pare treballant, la família unida... els anys han canviat i no sé si encara es repeteixen històries tendres com aquesta que realment ho és... m'ha agradat molt Assumplta.

    ResponElimina
  3. De bona gent sempre n'hi ha, Cesc, el que passa és que no fan soroll, no surten a les notícies, però hi son...
    Moltissimes gràcies per llegir la història i per deixar-hi aquestes paraules tan maques!!
    Ets un sol!!
    .

    ResponElimina
  4. Realment varen ser moments molt difícils aquells. Suposo que en aquestes situacions extremes i gracies a l'esperit de lluita que té l'ésser humà, en molts casos, molta gent va poder sobreviure. Esperem que allò no torni a passar mai més.

    Felicitats per l'escrit, m'ha agradat llegir-lo.

    Gracies també per la teva visita i el teu comentari.

    Una abraçada

    ResponElimina
  5. ei, no sabia que escrivies! molt bé el relat i emocionant la història. Molts petons assumpta marple.

    ResponElimina
  6. Hola Assumpta, moltísimes gracies per la teva visita... caram !!! tens un blog molt interessant, t´expresses d´una forma molt planera, les teves histories resulten interessants, en quant a aquesta ultima, la he llegit detingudament i té un gran contingut emocional, és una historia que reflexa molt bé la dura situació dels temps de guerra ... i pensar que encara hi ha llocs al món on això es repeteix cada dia !!!!.
    Gracies per obrir-nos els ulls.

    ResponElimina
  7. Hola Assumpta,

    Soc aquí de nou. Nomes volia agrair-te la teva sinceritat i els teus nous comentaris.
    Jo també t'he posat entre els meus blogs per seguir els teus escrits.

    Una abraçada i fins un altre.

    ResponElimina
  8. Moltes gràcies Praxis i, com tú dius, esperem que no torni a passar mai més. Crec que, per molt que ens expliquin, no ens podem imaginar fins a quin punt pot ser de terrible.

    Caram, em fa molta il·lusió que també m'hagis posat a la teva llista de blogs :-)

    Abraçades!!

    ----------------

    Anna jajaja Assumpta Marple :-) Ai, algun dia ho hauré d'explicar tot això. Bé, si dic que jo de joveneta deia que quan fos gran volia ser com Agatha Christie segur que s'entén jaja

    Ah! I en quant a la meva afició per explicar històrias, precisament la teva germana te'n podria explicar molt, que era la meva "lectora-víctima" preferida jajaja

    Petons!!

    ------------------

    Maria Teresa El teu blog, a l'igual que el d'en Praxis, ha estat un gran descobriment que he fet avui, ambdós els teniu plens d'imatges precioses que parlen per sí soles. També t'he posat al meus "preferits" per poder visitar-te sovint.

    Moltes gràcies per les teves paraules .-)

    Petons!!

    ResponElimina
  9. Felicitats per l'escrit Assumpta...realment conmovedor i realista.

    Una abraçada i felicitats de nou pel Blog¡¡¡¡

    ResponElimina
  10. Que linda y tierna historia y pensar que es real, cuanto sufren los pueblos ante la insensatez del poderoso! Felicitaciones, dime cual fue el resultado de ese concurso?

    ResponElimina
  11. Tienes un lugar muy grato aquí, felicitaciones.
    Gracias por tu visita y comentario en mi cuchitril, mil gracias.

    Dejo mis saludos.

    Un fortísimo abrazo

    ResponElimina
  12. Moltíssimes gràcies bufö orador per les teves paraules! (m'agrada la foto de la teva imatge, és molt original i simpàtica :-)

    Abraçades!!!

    ---------------

    Hola Tía Elsa sí, ¡la de veces que mi madre ha contado esta historia! (ella era la hermanita pequeña, la que perdió a su madre antes de cumplir tres añitos)

    En cuanto al concurso, jajaja yo solía quedar por la mitad. Concretamente en este no recuerdo cómo quedé pero pot ahí andaría :-) Piensa que era un grupito muy reducido... Bueno, en realidad eran foros grandes, pero que se apuntaran a escribir relatos creo que nunca hubo más de 20 participantes.

    ¡Una vez gané! :-)) Con el relato que nunca jamás hubiese pensado que podría hacerlo ¡Aún me río cuando me acuerdo! :-) Salió una noticia en televisión sobre el hallazgo de unos arqueólogos de un par de esqueletos abrazados de 3000 años de antigüedad. A alguien se le ocurrió que éste podría ser un tema para un relato. ¡Y yo escribí mi relato medio en broma! (Los presentábamos con pseudónimo jaja) ¡Y gané! Y te aseguro que los había mejores que el mío. Supongo que me votaron con puntuaciones altas porque les hizo gracia el giro "poco serio" que le di.

    Tengo este relato aquí en el blog... a ver si sale:

    http://blogdeassumpta.blogspot.com/2007/12/javi-pea.html

    Abrazos!!!

    --------------------

    Hola Patricia !
    ¡Gracias por tus palabras! :-)
    Tu cuchitril si que es realmente bonito... Te tengo en mis blogs preferidos por si alguien que visite el mío quiere saltar hacia el tuyo y ver las magníficas fotografías que expones ahí, al igual que Praxis y Maria Teresa

    Son tres blogs en los que la imagen habla por sí sola.

    Abrazos!!!

    ResponElimina
  13. Preciós!!!!
    Molt maco, m'ha agradat molt i molt, enhorabona! Petons!

    ResponElimina
  14. Ai, moltes gràcies, Zel!! No havia vist el teu comentari :-))

    Molts petons!!

    ResponElimina
  15. Hola Assumpta,

    Maco el relat, i a més molt real. Fixat tu que tot i la gana, pesa més la conciència que la fam. Hauriem de recuperar valors perduts.

    La guerra civil, va omplir de desgracies moltes llars.

    Fins aviat

    ResponElimina
  16. Moltes gràcies horabaixa :-))

    I tant que s'haurien de recuperar molts valors...

    Una abraçada molt forta!!

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!