Aparences

El passat 25 de novembre, en Xexu va escriure al seu blog un relat força interessant, Aparences, amb un final obert. La Carme el va continuar creant una nova història per a cadascún dels tres personatges principals El noi despentinat de les ulleres, Ella i El noi alt i guapo. Ara jo, a petició d’ells i sense veure-ho massa clar, miro de seguir la història... M'he passat amb el llarg, ho sé, però no ho se fer d'altre manera :-)



S’havia dit allò a sí mateixa sense pensar massa però ara les seves pròpies paraules li ressonaven al cap “Quan tingui necessitat d’una mica d’autoestima i de sentir-me admirada...”

Va arribar on havia deixat el cotxe, el cotxe nou, el que mostrava el seu alt status, i va seure a dins, sense arrencar encara, i es va repetir “quan tingui necessitat d’una mica d’autoestima...”

Va respirar fons. Es sentia inquieta... “Què et passa ara, Lídia?”

No havia d’haver quedat amb ells... Dir mentida darrera mentida, inventar tota una trajectòria professional de mèrits i fingir que era certa, i explicar-ho sense cap mena de vergonya a dos amics que la creien, li havia remogut alguna cosa per dins... i ara es trobava sola, reconeixent que tenia l’autoestima a nivells soterranis, que no s’agradava, que no tenia res de què presumir.

I per què? Si ella era intel•ligent, i molt! Havia estat de les primeres de la promoció a la Facultat. Tenia capacitat. Hagués pogut arribar lluny, molt amunt igualment... potser no tan ràpid, és cert... hagués tardat més, però hagués arribat.

Seguia allí... asseguda al cotxe. Sense arrancar... el temps del parquímetre havia excedit de sobres però, afortunadament, no hi havia cap vigilant...

La sensació que ara tenia era com si estès molt enfadada amb ella mateixa per haver-se negat la possibilitat de demostrar la seva autèntica vàlua. Però és que semblava tan fàcil anar pujant així. Era una dona molt atractiva i quan el responsable de recursos humans...

I ara què? No estic contenta, no sóc feliç... el cap de la meva unitat... no me’l estimo pas... ens utilitzem mútuament. No, no m’agrada la meva vida.

Potser no ha estat pas un error quedar amb en Toni i en Miquel... potser és el que necessitava. Ells han estat com un mirall on m’he vist i no m’he agradat...

Demà deixo la feina. Sóc molt jove, només tinc vint-i-vuit anys... tot un futur per davant. L’hipoteca del pis nou no la podré pagar ni en broma -va somriure- però compartiré el pis, llogaré dues habitacions, no em moriré pas per això, no... i enviaré currículums a...

Va engegar el cotxe... va arrancar i va sortir endavant, decidida a començar de zero, però ara sí... ara sí que es sentia orgullosa del que anava a fer...



Al dia següent, en Miquel, davant el mirall i amb el cabell encara moll, es mirava pensant si hi hauria alguna manera de pentinar-se per quedar una mica més ben arreglat. Anar al barber li feia mandra i sempre duia aquelles grenyes que li donaven un aire entre despistat, adolescent o de “savi distret”.

Va riure interiorment. Li havia fet gràcia la Rosa quan li havia dit que semblava un “savi distret”...però no li va respondre res, es va posar vermell, va dir quelcom d’unes fotocòpies i va desaparèixer de la sala.

Des de la trobada amb els amics del dia anterior, quan es va adonar que la mirada de la Lídia ja no era la mateixa, els ulls que li venien al cap una i una altre vegada eren els de la Rosa.

I si es posés una mica de gomina d’aquella d’en Santi? El seu company de pis ni ho notaria si n’hi agafava una mica.

Més o menys ben pentinat va sortir cap a la feina, va agafar l’autobús amb certa impaciència, tenia ganes d’arribar, era com si volés comprovar com era realment de maca la mirada de la Rosa.

Una hora després, davant la fotocopiadora, ella se li apropava dient:
- Què t’has fet al cabell, Miquel?
- No... res.
- Res? Que t’hi has posat gomina?

No eren tan sols els seus ulls, era el seu somriure, la seva veu... Mare meva! Aquella noia li agradava, i molt...

- Ah, sí... –semblo tonto... segur que pensa que sóc tonto... sembla que li vulgui fer creure que no sé què m’he posat... què li dic?
- No et queda malament, no... però m’agrada més com et queda normalment, despentinat, et dóna un aire més intel•lectual.

Va sentir com es posava vermell una altre vegada... i, com sempre, la seva timidesa feia aparició... no se li va ocórrer dir una altre cosa que:
- Ho sento.
- Ho sents?
- Vull dir... que no... que... que sento que... no t’agradi.
- Miquel... avui, quan pleguem d’aquí... vols que anem a prendre alguna cosa tu i jo?
- Sí.

La resposta li havia sortit tan ràpida que ni ell mateix s’ho creia. El cor li bategava fort i no sabia si havia de dir alguna altre cosa. Va restar callat.

La Rosa, compadida i feliç, només va afegir: - Doncs ens veiem després, ara vaig a la meva taula que tinc feina i es va girar, radiant mentre pensava... Si espero que ell em digui alguna cosa pot tardar mesos... l’hauré d’ajudar una mica.

En Miquel, sorprès i molt content, va anar també cap a la seva taula... però no hi va anar caminant, flotava...



Eren les set de la tarda, en Toni, un noi alt i guapo, estava assegut a la mateixa tauleta que vint-i-quatre hores abans. En menys d’un minut va mirar tres vegades el rellotge.

Va demanar un cafè i llavors es va fixar en aquell tipus de la gavardina... juraria que ahir també hi era, al mateix lloc de la barra, també sol. Un home ben estrany.

Passaven deu minuts i en Miquel que no arribava.

De fet, en Miquel en aquells moments estava en un núvol, amb la Rosa, havien anat passejant fins al carrer Petritxol i estaven prenent una tassa de xocolata. Ella li donava confiança, se sentia a gust...era com si amb ella li costés menys parlar... El resultat era que la seva cita amb en Toni li havia marxat totalment del cap.

A les set i vint, ja sense saber si marxar o quedar-se, en Toni va agafar el seu mòbil color taronja i va escriure un missatge “Miquel, et recordes q havíem qedat avui a les 7?” i el va enviar, distretament, al número de l’Albert.

L’home de la gavardina el mirava... No, no... eren imaginacions... Des de la desaparició d’aquells documents al Gabinet, li semblava que tothom el mirava. Era impossible que ningú sabés res.

Va sonar el seu mòbil... seria en Miquel... No, missatge de l’Albert... “Ja m’explicaràs a q jugues. O millor no.”

Merda!! S’havia equivocat a l’enviar el missatge!!... ara el trucaré i li explico.

En aquell moment, l'home de la barra va apuntar alguna cosa a una llibreteta, es va aixecar, va pagar i va marxar del cafè. Al mateix temps el mòbil color taronja va pitar tres vegades i va treure el missatge de "cargar la bateria" abans de quedar la pantalla negra.