Demanant un taxi (Relats Conjunts)

Demanant un taxi, de Lisbeth Firmin, 2004
Escrit a partir d'una nova proposta de Relats Conjunts

Dr. Álvarez:

Estic cansada d’estar aquí. Demà al matí marxaré. Em llevaré ben aviat, aniré al vestidor on es canvien les noies que fan la neteja, em posaré la roba de carrer de la Mathilda-Rose, que té un pes i alçada semblant als meus... i sortiré. I m’escaparé.

Que jo sigui diferent a vostès, que el meu cap funcioni d’una altre manera, no vol pas dir que jo estigui boja (sí, ja sé que no diuen aquesta paraula, però la pensen).

El meu cervell no ha estat dissenyat per funcionar com els de la majoria. Jo puc convertir els meus somnis en vides i crear moltes històries al mateix temps. Però jo en sóc conscient d’això. No ho faig pas sense adonar-me’n.

No vull que em passi el mateix que a la Paula, que quan va entrar encara somreia i ara sembla tan sols una ombra mig apagada... Dijous passat, a les nou i disset minuts, va sortir de la seva habitació amb pijama, bata i sabatilles (d’aquelles de tovallola, de color blau cel, amb uns brodadets blau fosc). Duia una cigarreta encesa a cada mà... Caminant a passos petits, va anar a la zona de visites externes i es va asseure a una cadira. I tothom la mirava quasi amb por. Pobre Paula!! Jo la vaig veure i me la vaig endur a la nostra sala.

Quan divendres vostè em va sorprendre plorant i rient al mateix temps -en proporcions exactes del cinquanta per cent- vaig sentir que li deia a la infermera que em volia augmentar la medicació. No. Jo tinc motius per plorar i per riure... i si em venen les ganes a l’hora, doncs ho faig a l’hora i vostè no n’ha de fer res. Igual que no n’ha de fer res si vull comptar quantes lletres té una de les pàgines de cada llibre que puc llegir (el darrer en tenia una mitjana de dos mil cent vint-i-quatre) Quin mal faig?

No suporto aquest centre que no em fa sentir millor, que em vol transformar en no sé què... Tant de bo em pogués endur també a la Paula!!

Observarà, benvolgut doctor, que el meu escrit de comiat és molt coherent: No m’agrada estar aquí, ergo, marxo.

Quan surti, agafaré un taxi. No tinc diners, però això el taxista no ho sabrà fins que baixi. I a algú que surt d’un centre com aquest tampoc crec que li vulguin discutir massa cosa, oi? Em deixarà marxar...

Fins mai!

B.Y.E.