Tretze agendes

Faltava encara una hora perquè comencés el sopar anual d’alts directius de la Harper & Sukuda Corporation, la multinacional del sector de les noves tecnologies amb més beneficis durant 2009.

Per la Laura, recentment nomenada Vicepresidenta Directora General pels Països de la Unió Europea -amb una capacitat de decisió i marge de maniobra pràcticament absolut a la zona- era la seva presentació en un club tan selecte.

S’ho mereixia. Ho havia aconseguit tot amb el seu esforç, estudiant i traient notes brillants que li permetien l’obtenció de beques i treballant sense descans. Dues llicenciatures, postgraus, idiomes, el que fos necessari. Disponibilitat absoluta per viatjar, no dir mai que no a cap feina, encara que representés hores i hores sense dormir. Anar pujant poc a poc, assumint cada vegada més responsabilitats, llocs més importants i ara, finalment, havia arribat la recompensa.

Per damunt, només Jeremy Harper i Kakuei Sukuda, amos i presidents del gran imperi. Després, els sis Vicepresidents Directors Generals que es repartien el món en zones i dels que ella era la més jove. Tan sols trenta sis anys.

Maquillada amb discreció, amb un vestit caríssim però de línia sòbria, quasi sense cap joia, la Laura esperava asseguda a la butaca de la suite que ocupava en el luxós hotel. No estava nerviosa, al contrari, es sentia com qui ha fet bé el seu treball i ha arribat allí on volia arribar.

Mai ho havia explicat a ningú. Mai. A ningú. Però ara va tornar amb violència a la seva memòria. La veu aguda i burlesca de la Patrícia... “a casa teva sou pobres, oi?”, “a tu això no t’ho poden comprar, veritat?” “com és que el teu pare no treballa?”... i la petita Laura havia anat acumulant ràbia i impotència mentre callava tot el que li deien i estudiava més i més.

Fos el que fos actualment la Patrícia, segur que ella l’havia superat. Actualment, la Laura Fonts Solana tenia tot el que volia i més, ho tenia tot. I, d’ara en endavant, ja no hauria de treballar catorze hores diàries, com al principi, ni dotze, ni deu. Ara estava al davant de molta gent, i tenia un equip que sabia fer la feina. Treballaria de forma racional i es dedicaria a viure... I es repetia una i una altra vegada “ho tinc tot”.

Però no, ella sabia que no ho tenia tot... l’ombra de la malcriada Patricia es va esvair com la boira i, en el seu lloc, va aparèixer una altra persona. El record també feia mal, però era un mal molt diferent.

Una de les seves darreres converses amb en Joan se li va fer tan present com si hagués tingut lloc el dia abans... i havien passat més de deu anys!

(CONTINUARÀ...)

Podreu llegir el desenllaç d’aquest relat al blog Xarel-10, d’en McAbeu, dissabte al matí.

Foto tretze agendes: McAbeu
Text relat: Assumpta