En Manel estava molt enamorat de la seva dona. Ella, tot i la seva naturalesa malaltissa, era la seva força.
En Manel, alt, fort i ple de vida, només trobava la seva raó de ser en un somriure de l’Anna... i ella, conscient que això el feia feliç s’esforçava per mostrar-li el seu amor en cada gest.
La debilitat de l’Anna augmentava cada dia i els metges no acabaven de saber què tenia.
- No és una dona forta -deien, i semblava que això ho explicava tot.
En Manel s’adonava de com ella sempre tenia fred i, protector, li deia:
- Anna, té, agafa aquesta bossa d’aigua calenta i posa-te-la als peus, veuràs com aviat reaccionaràs, no et sàpiga greu demanar-me-la, dona.
I ella ho feia com una nena obedient i es quedava adormida així, amb aquell respirar quasi imperceptible que tenia, mentre ell somiava en quan ella es recuperaria i en com en serien de feliços tots dos, tant com s’estimaven.
Però el temps passava i en Manel veia que ella respirava tan fluixet que ja no la podia sentir... i justificava que la seva fredor fos cada dia més intensa en el fet de que s’apropava l’hivern. Pels matins ella li regalava el seu somriure i ell començava el dia ple d’esperança... i poca cosa més podia fer l’Anna, perquè en realitat feia temps que era morta, però no ho acabava de demostrar per no deixar sol el seu Manel.
Bé, la veritat és que, malgrat haver-lo escrit jo mateixa, em dóna molt mal rotllo :-)
Em va venir al cap fa ja algunes setmanes i em sabia greu no dedicar-li un post, així que he buscat una imatge a Google, l’he retocat una mica i aquí està.
Tan sols afegir que, com em deien quan era petita, “això no és veritat, eh? tan sols és una història” :-)
De vegades una historia també pot posar la pell de gallina.
ResponEliminaÉs un bon relat que sorprèn al final, i té aquell puntet de posar-te els pèls de punta quan l'acabes. Sembla que l'amor pot arribar tan lluny que fa por!
ResponEliminaSí que fa posar la pell de gallina!
ResponEliminaPerò en canvi té aquella cosa de dolç... potser sí que fa por que l'amor pugui arribar tan lluny, però també entendreix... no?
és una bona història Assumpta.
ResponEliminaTrist, molt trist... però és una història d'amor entranyable...
ResponEliminaSalut!!!
Ostres, quin final!. Tens raó que dóna mal rotllo, però està molt ben escrit. És un relat molt tendre, l'amor d'ell és molt gran però el d'ella és infinit. :-)
ResponEliminaAh!, i gràcies per haver seguit la broma del meu diploma penjant-lo a la barra lateral. Si ho hagués sabut m'ho hagués currat una mica més que m'ha quedat molt senzill, però la intenció és bona :-DD
aix, Assumpta! Quina història més trista... i més freda! buff... Però és preciosa! ains...
ResponEliminaJo crec que, tal com l'has "solucionat", no en dóna, de mal rotllo. Més aviat és una vida entregada fins al final, i això sempre és bonic.
ResponEliminaBuf, no sé... què voleu que us digui: vida dedicada a l'amor, estimació fins al final i tot el que vulgueu, però francament, a mi em dóna més aviat mal rollet, eh? :(
ResponEliminaes faria tot per cuidar a la persona estimada, oi? tan el Manel com l'Anna ho fan, sense tenir-se en compte ells mateixos.
ResponEliminaDespren tanta tendresa.... però és molt trist
Un final apoteòsic, de veritat que fa posar la pell de gallina, preciós i tendre tant com tenebrós... ja m'entens..,
ResponEliminaEncara que no hagués fet fred m'hauria deixat gelat... Sort, ves que dic,.. que és un relat que impregna... Tot el que es pot concebre pot existir... Tristíssim.
ResponEliminaQuines realitats poden haver-hi. Anton.
trist i tendre alhora....ei has llegit Pere Calders té un conte molt diferent al teu perquè el d¡ell és hilarant però té alguns punts en comú...també hi ha un mort que entossudeix a fer veure que no ho està...Molt bo Assumpta, el teu conte!
ResponEliminaUna historia si.....però bona i esperem que no haver-la de viure..
ResponEliminaHola Assumpta!
ResponEliminaUn bon relat, trist i tendra alhora.
salutacions
sílvia
Molt ben escrit Assumpta, però va ... ara en toca un d'alegre, no?
ResponEliminaMolt bon relat però trist. I molt ben escrit.
ResponEliminaLa meva àvia va morir després d'un Alzheimer devastador i llargíssim i va ser ben bé així: al final només podia somriure, i quan va morir a tots ens va quedar la pregunta de quan havia mort, com si s'hagués anat esborrant poquet a poquet i a la fi només ens hagués quedat el seu cos derrotat, però la seva ànima fes temps que estigués gravitant entre nosaltres, fora ja del seu cos que era com una carcassa.
ResponEliminaDoncs sí que dóna mal rotllo, sí, però com no és veritat, oi?
ResponEliminaAi l'amor!
Ui! La comprovació, i juro que és veritat o que caigui un llamp ara mateix damunt de l'avi Gres i quedi socarrimat fins els pèls de sota els mugrons, eh? La comprovació diu:
HAMESSI
És que se'n foten o què?
Molt maca, i molt trista, la història. En podem traure que l'amor pot ser molt gran, tant que pot sobrepassar els murs més alts i més gruixuts!
ResponElimina*Sànset*
Gràcies a tots! M’alegra molt que us hagi agradat!! M’heu posat comentaris molt macos! ;-)
ResponEliminaLa veritat és que a mi mateixa em dóna sensacions contradictòries depenent de si el llegeixo pel matí o per la nit :-)
Vaig estar setmanes sense decidir-me a posar-lo i, al final, quan ja tenia el post fet i tot, encara dubtava de si no clicar el botonet de publicar!
Ah!! demà venen els Reis (aquests són els que haurien de regnar i no d’altres!) Quina il•lusió!! Jeje Sempre em fa molta gràcia esperar aquest dia!! ;-)))
Abraçades i petons generalitzats!!
uf, una mica tètrica la història per llegir-la la nit de reis. Per molt bonica que sigui.
ResponEliminaMolt maca, però massa trista per llegir-la tot just avui, de totes maneres ets una relatista magnífica!!! Petons i bona nit de Reis :)
ResponEliminaSi no és veritat ja em quedo més tranquil, perquè la veritat és que dóna una mica de mal rotllo.
ResponEliminaTot i això, no deixa de ser un bon escrit.
Adéu!
Dona mal rotllo, però és tot un senyor conte! Veus com s'havia de publicar!!
ResponElimina