Demanant un taxi (II) (Relats Conjunts)

Demanant un taxi, de Lisbeth Firmin, 2004
Escrit a partir d'una nova proposta de Relats Conjunts

Es sentia feliç, molt feliç, com ja ni recordava que algú es pogués sentir.

I què importava si un plugim pesat, avorrit i molest seguia caient? Per ella era com si fos un d’aquells preciosos dies d’hivern on el fred viu, intens i estimulant era suavitzat a estones per la carícia d’un sol brillant i lluent dalt del cel.

Sense importar-li ni poc ni gens si la gent la mirava pel carrer, va sortir fent saltironets i equilibris damunt les seves sandàlies noves... Al seu costat una dona quasi va relliscar amb el terra moll i deixà anar una mala paraula per tants dies de mal temps.

Avui s’havia atrevit a telefonar-lo! Al company més tímid de la feina, al que feia mesos que li tenia el cor robat, el que es posava vermell quan ella el mirava, el que escrivia uns articles preciosos a les pàgines culturals de la revista, que entenia de pintura, de música, de poesia... però que quasi no obria la boca a les reunions.

Es passava les hores somiant i esperant que ell li digués alguna cosa i ell no deia res. Però, què caram, avui havia pres la iniciativa trucant-lo ella i havia sentit la seva veu a l’altre costat de la línia i s’havia sorprès en sentir com de fort podia arribar a bategar el seu cor quan ell, mig titubejant i quequejant, li havia dit que sí, que li agradaria molt anar a dinar amb ella.

I és que no en tenia cap dubte. Mai havia estat tan segura de res. Volia passar la resta de la seva vida amb aquell home. Ja podia ploure, tronar o nevar, que ella anava decidida a trobar-se amb el seu futur.

La pluja s’intensificava i el paraigües li servia de poc... No tenia la menor intenció d’arribar a la seva cita completament xopa...

- Taxi!!