El petó (V-J day a Times Square), Alfred Eisenstaedt 1945
Text escrit a partir d'una proposta de Relats Conjunts
Als ulls de tots, allò era un petó... i quin petó!! La gent se’ls mirava i somreia compartint el seu instant de felicitat... La guerra havia acabat!
Segons després, la mateixa gent cridava d’esglai... La noia va caure a terra i una taca de sang que s’anava fent cada vegada més gran tenyia el seu vestit blanc. Ell va fugir ràpidament. Tothom estava tan sorprès que ningú no el va seguir.
Hans Schoppahausweiss, disfressat, i amb un minúscul i afilat ganivet amagat al puny, amb el cervell embogit pels efectes de tot el que havia viscut i patit els darrers anys, pensava que alguns seguien essent els seus enemics. N’havia d’eliminar quants més millor.
En Hans, abans de començar la guerra, era un bon noi.
Alguns amb bigoti de formigues en dirien els "efectes col·laterals" de la guerra no?
ResponEliminaUna esgarrifansa m'ha recorregut el cos de dalt a baix. Em fas pensar que víctimes de la guerra n'hi ha de tota mena. El pitjor és que també victimitzen el seu entorn.
ResponEliminaHe trobat en el teu relat una molt bona crítica social.
Les guerres, en alguns casos, fan dels bons nois grans monstres.
ResponEliminaUn molt bon relat, Assumpteta. I molt inspirat.
un petó dels més famosos, però res comparable amb algun que jo recordo
ResponEliminaMolt bon relat Assumpta pobra noia i pobre Hans que havia embogit per la guerra!
ResponEliminaCaram, el rerefons que té el teu relat és impressionant! Molt bé Assumpta, m'agradat molt :)
ResponEliminaQue bo Assumpta! M'ha encantat. És esgarrifós, però dius les paraules justes, així de fred i de concís. Veig que segueixes entrenant a fer finals dolents (dolents de que acaben malament). Avui trobo que et superes, quin suc treus d'aquest petó. Felicitats!
ResponEliminaMolt bo! I amb final terrible!
ResponEliminaTu també t'entrenes ... o és culpa del tema del Post-it?
Te n'has sortit amb nota.
Boníssim! I molt original. Felicitats!
ResponEliminacaram!!! pobre noia...amb les ganes que hi posava
ResponEliminaUna guerra deu trastocar a qualsevol...
ResponEliminaEn pocas palabras surgió una historia que podria tener cierntos de páginas. Felicitaciones tía Elsa.
ResponEliminaLa última frase és el que m'ha esgarrifat més. Segurament en Hans no surt a les estadístiques dels ferits o morts a la guerra però la guerra ha destrossat la seva vida igual com ell ha acabat amb la vida de la noia.
ResponEliminaM'ha agradat molt aquest relat. Les paraules justes, molt ben escrit i ben diferent del altres inspirats per la mateixa foto, fins i tot del meu que he fet expressament "ben ensucrat"... potser per compensar l'anterior. :-))
molt bo,
ResponEliminaalmenys va morir feliç... o no...
Això es mareix un aplaudiment!! Bé serem més generosos 10.000 aplaudiments!!
ResponEliminapd. Un "morreo" dura més en una foto que en una películ·la!!!
Has donat un final ben cru a una imatge que en un primer moment sembla d'alegria i felicitat. No m'esperava que els esdeveniments succeissin d'aquesta manera!
ResponEliminaMolt ben trobat!
Carai!!!!!!!!
ResponEliminam'has deixat sense paraules!!!!
la guerra mai pot portar res de bo, ni un petó!
Tu segueix així, i dintre de poc et presentes al Planeta!!!
ResponEliminaQuina esgarrifança que provoca la teva història! Però ara mateix m'agradaria que tingués 300 pàgines per poder-les llegir totes seguides!!!
Maleides guerres que tot absolutament tot ho espatllen
ResponEliminaFins aviat
Òstic! La teua història fa pensar...Si les guerres són dolentes, pitjor són si mai les deixem estar! Bon relat! I quin personatge, el Hans.
ResponEliminaBon relat, amb aquest petó gelador.
ResponEliminaNenaaaaaa que esgarrifosssss !!! aisssss amb lo maca que es l´imatge i tu li has tret l´encant, mira, perquè es per un concurs de relats curts que si no..... aiiiissss si l´Alfred aixeques el cap !!!!
ResponEliminabon relat !!!! petonsssss
EL PORQUET.- Ja tens raó, ja... I què dolents són tots els efectes d'una guerra, oi?
ResponEliminaPILAR.- Em va sorprendre veure a "Relats Conjunts" dues imatges seguides inspirades en la Segona Guerra Mundial. El primer ja no el vaig fer perquè aquests temes no m'agraden, però a aquest, sabent que era una foto "falsa" i veient la postura tan forçada de la noia, m'ha fet pensar en tot això...
ÒSCAR.- Gràcies, maco ;-)
Aquest és un tema que sempre m'ha impressionat... Què fa un bon noi que es veu obligat a anar a una guerra? Què fa quan, mort de por, es veu obligat a disparar a desconeguts? Què sent algú quan sap que ha tallat una vida? Jo crec que molts deuen acabar així, amb traumes terribles...
JESÚS M. TIBAU.- Tens raó ;-)
Aquest és un petó artificial... jo també en tinc de millors ;-))
ELFREELANG.- Gràcies :-)
És que sempre he pensat que les guerres fan molts tipus de víctimes, molts.
MARIA.- Moltíssimes gràcies, Maria!!
XEXU.- Això de fer relats que acabin malament et deixa una sensació estranya... Potser que al proper el torni a fer acabar bé ;-)
Clar que els relats aquests en un post-it també m’han influït...
CARME.- Estic seguríssima que m’han influït... Suposo que això és queda una mica al subconscient, perquè quan vaig llegir el teu comentari vaig pensar... “Ostres, la CARME! Crec que té raó” ;-)
KWEILAN.- Moltíssimes gràcies, guapa! ;-)
GARBI 24.- Vols dir que hi posava massa ganes? Crec que si no hagués mort apunyalada hauria mort amb l’esquena partida... mare meva, quines incomoditats! ;-)
FINESTRETA.- Jo crec que sí... Conviure amb l’horror i la mort, quan tu ets una peça de les més petites i, sense poder decidir res et veus arrastrat... ha de ser terrible.
TÍA ELSA.- Es una época que seguro que dio historias reales que no podemos ni imaginar... Gracias, guapa.
McABEU.- Ja he vist el teu! ;-) M’ha agradat moltíssim... suposo que ha influït el recordar el primer relat, que em va arribar al cor... Però ara el que espero és que el proper Relat Conjunt no tingui res a veure amb les guerres... uff
JOMATEIXA.- Caram! No hi havia pensat... doncs mira, ja que ho dius, farem que sí, que va morir feliç ;-)
BLAKWOLF.- Hahaha un “morreo” en una foto... No s’acaba mai!! Tens coses boníssimes!! :-DD
Moltíssimes gràcies, guapíssima!!
ALBERT B. i R..- Moltes gràcies ;-) La veritat és que mai m’ha agradat aquesta foto... has vist la postura de la mà d’ell? Què fa?... doncs amaga el ganivet, és clar! ;-)
RITS.- Res... la culpa és de l’ambient de novel•la negra que corre darrerament per la catosfera amb els post-its hehe ;-))
MARGARIDA.- Uaaaaau!! Moltíssimes gràcies!!... La veritat és que mai m’he vist amb cor d’escriure res una mica més llarg, però el teu comentari m’ha fet pujar l’autoestima moooolt ;-)
QUADERN DE MOTS.- Sí, a part de matar, destrossen vides de moltes altres maneres...
OLGUEN DALMASAS.- Al pobre Hans li havien trastornat el cervell ensenyant-li a fer coses que ell mai hagués fet... Ara ja no sap ni qui és ni què fa...
MONTSE.- Moltes gràcies :-)
M.TERESA.- Donaaa no t’enfadis! ;-) Però la imatge no és bonica! Sembla que enlloc d’un petó li vulgui fer una clau de judo! ;-)