Diada de Sant Jordi.- Joc Literari 202

Aquesta vegada la proposta de Relats Conjunts i dels Jocs Literaris d’en Jesús M. Tibau han coincidit en el tema: la nostra estimada tradició de sant Jordi. Seguint l’exemple de l’Elvira, he fet com un relat en dues parts, el primer, ahir, per Relats Conjunts i la continuació, que podeu llegir tot seguit, pels Jocs Literaris:


Després de tota una vida de no aconseguir fer realitat cap dels seus somnis, aquell Sant Jordi dels seus cinquanta anys va pensar que ja havia arribat el moment de tocar de peus a terra. Va esborrar de l’ordinador tots els seus escrits i va tirar les seves llibretes a una de les bosses de paper que feia servir per la recollida selectiva. Va seure al sofà, va respirar fons i va tancar els ulls.

De fet, no sabia com es feia això de ser realista. Ja en sabria? Tota la vida havia estat una somiadora. És el mateix ser somiador que infantil o immadur?

És normal pensar que les coses poden tenir sentiments? És que ara li sabia greu haver tirat les llibretes... De fet, les podia recuperar perfectament ja que la bossa on les havia llençat era ben neta, tan sols hi havia uns cartronets i molts papers de propaganda. Què pensarien els seus quaderns? Tantes vegades com els havia mirat amb tendresa, pensant que algun dia aniria omplint les seves pàgines d’històries magníficament escrites...

Es va aixecar, va rescatar els seus blocs -que es van alegrar molt d’aquesta salvació in extremis- i es va posar la jaqueta per baixar a tirar la resta al contenidor... i, un cop al carrer, va arribar fins la placeta. Les parades de llibres i roses ja començaven a tancar, tot i que algunes persones encara feien les darreres compres. Ja no hi havia escriptors signant les seves obres i els dependents anaven guardant en capses de cartró els llibres que no s’havien venut.

Una nena gitana d’uns deu o onze anys, despentinada, amb cara de cansada i un somriure preciós, oferia roses a dos euros, les mateixes que al matí en costaven cinc i a primera hora de la tarda quatre. La va mirar i va pensar que ja era hora que la petita descansés... n’hi quedaven sis... les hi va comprar totes i n’hi va donar quinze eurus. La xiqueta li va deixar anar un gràcies tan expressiu i tan alegre que la va fer riure.

Ella mateixa s’acabava de regalar sis roses, no estava malament. Mai n'havia tingut tantes. Sis roses comprades a una nena preciosa, una nena d’ulls foscos i riallers, una petita que va marxar corrents, fent saltironets.

Ben mirat, aquell dia tampoc era tan horrible com havia pensat feia unes hores... va romancejar una mica mirant com tothom anava plegant i la plaça es buidava.

Quan ja donava mitja volta i anava caminant poc a poc de camí cap a casa, uns copets a l’esquena la van fer girar. La petita gitana, amb el mateix somriure d’abans i amb el braç ben estirat li estava oferint un llibre. Un llibre vell però encara ben conservat. Movia la maneta amb insistència indicant de forma indubtable que volia que l’agafés.

- És per mi?
- Si senyora, per tu que m’has comprat les roses.
- Me’l regales? Ja ho saben a casa que has agafat...?
- No l’he agafat pas de casa, senyora, que te l’he comprat allí -I amb el seu dit va senyalar enèrgicament la darrera parada que tancava, d’una antiga botiga de llibres vells i d’ocasió- L’he comprat jo, amb els tres eurus que sobraven. Té, agafa’l, és un regal de sant Jordi. Has de dir que sí.
- I tant que dic que sí! I moltíssimes gràcies!!

La nena no es va esperar més, rient, va marxar, creuant la placeta corrents. I ella va sentir com un munt d’il•lusions i ganes de viure renaixien al seu cor. Va mirar el títol del llibre... “Grandes esperanzas”, de Charles Dickens.