dimarts, 26 d’abril de 2011

Diada de Sant Jordi.- Joc Literari 202


Aquesta vegada la proposta de Relats Conjunts i dels Jocs Literaris d’en Jesús M. Tibau han coincidit en el tema: la nostra estimada tradició de sant Jordi. Seguint l’exemple de l’Elvira, he fet com un relat en dues parts, el primer, ahir, per Relats Conjunts i la continuació, que podeu llegir tot seguit, pels Jocs Literaris:


Després de tota una vida de no aconseguir fer realitat cap dels seus somnis, aquell Sant Jordi dels seus cinquanta anys va pensar que ja havia arribat el moment de tocar de peus a terra. Va esborrar de l’ordinador tots els seus escrits i va tirar les seves llibretes a una de les bosses de paper que feia servir per la recollida selectiva. Va seure al sofà, va respirar fons i va tancar els ulls.

De fet, no sabia com es feia això de ser realista. Ja en sabria? Tota la vida havia estat una somiadora. És el mateix ser somiador que infantil o immadur?

És normal pensar que les coses poden tenir sentiments? És que ara li sabia greu haver tirat les llibretes... De fet, les podia recuperar perfectament ja que la bossa on les havia llençat era ben neta, tan sols hi havia uns cartronets i molts papers de propaganda. Què pensarien els seus quaderns? Tantes vegades com els havia mirat amb tendresa, pensant que algun dia aniria omplint les seves pàgines d’històries magníficament escrites...

Es va aixecar, va rescatar els seus blocs -que es van alegrar molt d’aquesta salvació in extremis- i es va posar la jaqueta per baixar a tirar la resta al contenidor... i, un cop al carrer, va arribar fins la placeta. Les parades de llibres i roses ja començaven a tancar, tot i que algunes persones encara feien les darreres compres. Ja no hi havia escriptors signant les seves obres i els dependents anaven guardant en capses de cartró els llibres que no s’havien venut.

Una nena gitana d’uns deu o onze anys, despentinada, amb cara de cansada i un somriure preciós, oferia roses a dos euros, les mateixes que al matí en costaven cinc i a primera hora de la tarda quatre. La va mirar i va pensar que ja era hora que la petita descansés... n’hi quedaven sis... les hi va comprar totes i n’hi va donar quinze eurus. La xiqueta li va deixar anar un gràcies tan expressiu i tan alegre que la va fer riure.

Ella mateixa s’acabava de regalar sis roses, no estava malament. Mai n'havia tingut tantes. Sis roses comprades a una nena preciosa, una nena d’ulls foscos i riallers, una petita que va marxar corrents, fent saltironets.

Ben mirat, aquell dia tampoc era tan horrible com havia pensat feia unes hores... va romancejar una mica mirant com tothom anava plegant i la plaça es buidava.

Quan ja donava mitja volta i anava caminant poc a poc de camí cap a casa, uns copets a l’esquena la van fer girar. La petita gitana, amb el mateix somriure d’abans i amb el braç ben estirat li estava oferint un llibre. Un llibre vell però encara ben conservat. Movia la maneta amb insistència indicant de forma indubtable que volia que l’agafés.

- És per mi?
- Si senyora, per tu que m’has comprat les roses.
- Me’l regales? Ja ho saben a casa que has agafat...?
- No l’he agafat pas de casa, senyora, que te l’he comprat allí -I amb el seu dit va senyalar enèrgicament la darrera parada que tancava, d’una antiga botiga de llibres vells i d’ocasió- L’he comprat jo, amb els tres eurus que sobraven. Té, agafa’l, és un regal de sant Jordi. Has de dir que sí.
- I tant que dic que sí! I moltíssimes gràcies!!

La nena no es va esperar més, rient, va marxar, creuant la placeta corrents. I ella va sentir com un munt d’il•lusions i ganes de viure renaixien al seu cor. Va mirar el títol del llibre... “Grandes esperanzas”, de Charles Dickens.

13 comentaris:

  1. M'alegro que hagin coincidit en el tema i que hi hagi continuació... m'agrada més aquest final.

    Jo encara no sé el tema, però seguir que també el faré en dues parts, ja ho havia pensat i us seguiré en aquesta fòrmula.

    ResponElimina
  2. Molt bo Assumpta! ara amb final feliç...m'ha agradat molt! ( per cert com que acaba bé igual al XeXu no li agradarà tant com la primera part....o si? jejeje
    Vés per on ara tindrem relats dobles què bé! Bona nit!

    ResponElimina
  3. moltes gràcies de nou per la teva participació

    ResponElimina
  4. Molt millor així, i tant que si! :-)).
    Me n'alegro pels quaderns que segur que no es mereixien acabar en un contenidor i me n'alegro per ella, gràcies al gest de la nena aquest Sant Jordi ha resultat ser un dia genial. :-)

    Per cert, molt bona idea això dels relats dobles. Ara vaig a llegir el de l'Elvira i ja espero amb candeletes els de la Carme. ;-)

    ResponElimina
  5. un bon llibre i un bon títol per acabar un relat!

    *Sànset*

    ResponElimina
  6. El millor que pot fer un per ser realista és ser un mateix, després tot acaba sortint bé.
    Fins aviat.

    ResponElimina
  7. Veus com jo tenia raó. Destacava en bondat.

    ResponElimina
  8. Ara sí que m'agrada.

    Jpmerch: Destaca en bondat, sí. Ja podria encomanar-la a tothom, oi?

    Ah, la nena de les roses és un Àngel, oi?

    ResponElimina
  9. Què maco!!! M'ha agradadat molt.

    ResponElimina
  10. Moltíssimes gràcies pels comentaris! ;-))

    La veritat és que aquest és un relat més del "meu gust" o sigui, que acaba bé.

    El fet que Relats Conjunts i Jocs Literaris hagin coincidit ha permès fer aquesta mena de joc en dos capítols i la veritat és que, en conjunt, ho he trobat divertit... M'agradaria que tornés a passar i així poder anar fent proves (que tots dos acabin bé, els dos malament...) :-)

    ResponElimina
  11. Qui en sembra recull, però aquesta ha estat una collita instantània.
    Molt bona la història.

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!