dilluns, 25 d’abril de 2011

Diada de Sant Jordi (Relats Conjunts)

Diada de Sant Jordi. Florista a la Rambla.
Text escrit a partir d'una proposta de Relats Conjunts


Quan era petita el seu pare li deia que dibuixava molt bé, i ella s’alegrava pensant que així era... fins el dia que va veure una làmina de la Sílvia, molt millor que el que ella havia fet mai.
D’adolescent li deien que era molt afinada cantant, però ella escoltava la Laura i sabia que la seva veu, malgrat no ser lletja, no resistia la comparació.
De més grandeta, algú li va dir que llegia molt bé, i s’ho creia, i es veia treballant a la ràdio i... fins que va sentir la Sònia, recitant amb una veu clara, neta i bonica, molt més maca que la seva... i va entendre que allí no tenia res a fer.
De jove sentia que tenia facilitat per entendre’s amb els més petits, pensava que potser seria una bona mestra, però quan va veure la Glòria i la Marta, en plena conversa preparant-se una classe, va sentir clarament que ella no podria arribar mai a fer-ho com elles.

Coses tan diverses! I així una vegada i una altre... Ara, a la maduresa, era conscient que no sabia fer res bé. No destacava en res. Mitjania en tot. Una acceptable suplent per si un dia manquessin els titulars, però res més.

Sant Jordi... Va passar per davant de les parades dels llibres. Alguns autors signaven les seves obres i se’ls veia contents i feliços. Novel•les, poemes, eren com els seus fills, n’estaven orgullosos. Es sentien satisfets. Ho havien aconseguit.

En arribar a casa va agafar les seves llibretes i les va tirar. Va engegar l’ordinador i va esborrar tots els documents començats amb intenció de fer alguna cosa que valgués la pena. Havia somiat alguna vegada en ser escriptora? Ridícul. Ja ni ho volia provar.

16 comentaris:

  1. Trista història de sentiments de frustració i fracàs.
    Qui no s'ha sentit alguna vegada fracassat? Però potser la nostra protagonista destacava en ser una bona persona i la bondat és la més important i preuada de les qualitats del ésser humà.

    ResponElimina
  2. Molt bé Assumpta!! Acaba malament!

    Ara seriosament, una història de frustracions, i encara que sembli exagerat, segur que molta gent s'hi pot sentir reflectida.

    Llegint-te se m'han acudit algunes desviacions de la història que la podrien fer diferent, te'n dic una. Després de totes les frustracions de la joventut, resulta que de gran ella se segueix mostrant frustrada, però és una mega crack en alguna cosa, tothom la valora menys ella mateixa. Ella segueix pensant que el que ella fa no val res, però en realitat és la 'number one' en alguna cosa. Encara més psicològic, no?

    Per cert, et responc aquí. El RC el tinc pensat i el faré. Encara no sé on. El problema de fer-lo al Bona nit és que no vull retornar amb un RC. Si començo d'una altra manera el faré allà. Si no, a la Comunitat, ja saps.

    ResponElimina
  3. potser només és ella que es pensa que no val per res i en el fons potser només es un problema de personalitat i que mai ningú l'hi ha dit el que realment val. Bona i trista història

    ResponElimina
  4. Crec que és un sentiment que, a vegades, ens acompanya a tots en algun moment de la nostra vida.

    La majoria no resistim la comparació amb els més bons. I és que tenim aquesta mania de comparar-nos amb ells, amb els que despunten per sobre de tot, i aquests, en són un percentatge ben diminut de tota la gent.

    Potser no cal comparar-se amb els més bons i assumir les nostres limitacions i potenciar les nostres habilitats.

    Jo, per exemple, sempre tinc la sensació que faig un munt de coses prou bé, però no sóc un crack en res. És a dir, com es sent el teu personatge del relat. Tampoc em genera frustració (dona, a veure, ja m'agradaria tenir un reconeixement genial en algun aspecte), però bé, és el que tenim i amb això hem de viure. I jo, miqueta a miqueta, miro de millorar en aquells aspectes que em sé més fort, i per contra, miro d'aprendre més (i quan no s'arriba, dissimular) aquells aspectes que no domino tant.

    ResponElimina
  5. M'ha agradat el relat però no m'ha agradat com s'acaba.
    Està bé intentar ser el millor en alguna cosa (o en moltes com la protagonista del conte ;-D) però el que està clar és que això no es pot aconseguir rendint-se a la primera de canvi. Aquesta dona ha d'entendre que si tots aquells escriptors que signen feliços a les parades de Sant Jordi haguessin fet el mateix que ella, a les llibreries només podrien vendre el "Tirant lo Blanc". :-D
    Tots tenim les nostres limitacions, és cert però el que no és cert és que no valguem per res. De "millor" només en pot haver un però això no vol dir que els altres siguin dolents. :-)

    ResponElimina
  6. Hola, m’ha sorprès el relat. Si una cosa estic aprenen últimament és que no hi ha ni millors ni pitjors, tots som diferents i aquesta és la clau. Sempre hem d’aspirar a més, però, per satisfacció pròpia no per comparació.

    Diga-li a la protagonista del relat que reculli la llibreta i arregli l’ordinador, que si el que ha escrit no li satisfà que, torni a començar. Tants cops com necessiti i segur que al final se’n sortirà., i mentre ho prova segur que s’ho passa més que bé, pipa!!

    Fins aviat i ara toca gaudir de la MONA!!!

    ResponElimina
  7. Que trist! I en XeXu ben content! :) Però té raó, segur que fa alguna cosa bé i ella no la valora. Segur. L'hem de trobar no?

    I passar-s'ho bé escrivint, dibuixant, llegint cantant? per què no valorar els moments bonics?

    Si féssim com ella ja tindríem tots els blogs tancats. Sempre hi ha algú que fa una cosa millor. Sempre. Però a vegades és una sort, pots gaudir sense excessives responsabilitats de mantenir-te dalt de tot.

    Com que crec que això que li passa a ella ens passa una mica a tots, hem de trobar-hi sempre remei. Gaudir del que fem ... el millor remei.

    ResponElimina
  8. Un relat molt interessant Assumpta! mira és el que ens passa a molta gent, si ens comparem amb els altres , si volem ser com algú altre, no treballem pera mirar de ser qui som i com som, potser al final del relat hi ha una certa acceptació, acceptar la mediocritat, a partir d'aquí té un futur nou la protagonista aprendre a ser ella mateixa i no comparar-se amb ningú, i segurament comprendrà que dibuixa bé, que escriu bé que canta bé perquè ho fa com ella sap....perdona el rotllo però m'ha sortit així...( per cert aprofitant que el 202 joc literari proposat per en Tibau va de sant Jordi he fet la continuació del meu relat conjunt) l'he programat per demà

    ResponElimina
  9. no l'he programat per avui al vespre...com que em vas dir que seguís el relat t'he fet cas....

    ResponElimina
  10. No recordo on ho vaig sentir (si en alguna pel·lícula) o qui m'ho va dir, però que tots som únics i bons per alguna cosa. Sols cal trobar-la.

    El que passa és que de vegades està tan amagada que les frustracions fan que sigui molt difícil, o fins i tot que no es trobi.

    Molt bon relat i ben diferent!

    ResponElimina
  11. A TOTS VOSALTRES:

    Mil gràcies per cada visita i cada comentari que deixeu!! :-)

    La veritat és que va quedar un relat molt trist... hauré de fer alguna cosa per arreglar-ho!

    Resulta que al principi de tenir el blog, tots els meus relats acabaven bé. Em costava escriure una cosa i deixar-la amb un final trist... Per moltes penúries que passessin els personatges, sempre mirava de donar-hi un final positiu o, com a mínim, esperançat.

    Un dia, a ca la Carme Rosanas, vaig veure una petita juguesca entre ella i en XeXu.

    Resulta que la CARME també donava normalment finals positius a les seves històries, mentre que en XEXU podia fer finals absolutament dramàtics. En aquella juguesca es reptaven a canviar-se aquest rol. La Carme havia de fer un relat trist i en XeXu un d'optimista.

    Jo, que ho vaig llegir, em va fer gràcia i ho vaig voler provar... Fer un relat amb final negatiu!!
    No m'agradava massa perquè jo mateixa acabava amb el cor encongit, però un cop fet el primer, va sortir el segon i el tercer... i ara el problema és fer-ne un que acabi bé!!

    Si us fixeu en els comentaris d'en XEXU "Molt bé Assumpta!! Acaba malament!!" i de la CARME "Que trist! I en XeXu ben content! :)" fan referència a aquest canvi de papers :-)

    En tot cas, us vull donar les gràcies pels comentaris tan macos que heu deixat perquè, si bé es tracta d'un conte, i us asseguro que és inventat, a vegades hi deixem una petita part dels nostres fantasmes personals i com estic segura que molts de vosaltres així ho heu interpretat, he captat en les vostres paraules un intent d'animar a la protagonista que m'ha arribat al cor... Començant per en JPMERCH que li dedica unes paraules precioses, tots vosaltres li aneu deixant missatges que estic segura que emocionarien a la protagonista, fins i tot en XEXU, que proposa una mena de joc psicològic, jo crec que al final algú li diria alguna cosa, com així pensa en GARBI ;-)

    EL PORQUET li dóna un consell magnífic "Potser no cal comparar-se amb els més bons i assumir les nostres limitacions i potenciar les nostres habilitats." que segur que l'ajudarà ;-) i, més, quan vegi que en McABEU pensa el mateix "De "millor" només en pot haver un però això no vol dir que els altres siguin dolents. :-)"

    Així doncs, com diu QUADERN DE MOTS, crec que recomanaré a la protagonista que recuperi els relats de la "paperera de reciclatge" (tant real com virtual) :-) i li diré que segueixi el consell de la CARME: que ho segueixi intentant i que en gaudeixi!! ;-) així finalment, i amb els ànims de la RITS, superarà aquest sentiment de fracàs que la va dur a pensar que no valia per res...

    ELFRI.- Hehehehe amb tota la cara dura del món et dic que et penso copiar la idea ;-))
    El meu relat d'en TIBAU serà una continuació d'aquest... Noia... si tens bones idees jo te les copio :-DD

    ResponElimina
  12. És molt trist i a la vegada molt real. Voldríem ser molt bons en alguna cosa però sempre hi ha algú -o molts més- que ho fan millor que nosaltres. M'ha agradat molt com expliques aquests sentiments de realitat i desig que diria el Luis Cernuda.

    ResponElimina
  13. Un bon relat, cal saber que tots som aprenents.

    ResponElimina
  14. El dia que deixi de preocupar-se de ser la millor i assaboreixi fer les coses pel gust de fer-les, sense enveges, serà moooolt més feliç.
    (ho diu algú que no és la millor en res, però que s'ho passa molt bé anant fent...)
    Doncs això, molt ben escrit

    ResponElimina
  15. Potser sí que és un pèl trist el final, però mira la quantitat de comentaris reflexius que ha generat, i és que tots, a la vida, traiem molt més profit dels "finals tristos" que no pas dels "feliços".

    Si la noia, com m'ha semblat que passaria mentre anava llegint, escriu una novel·la i guanya el Sant Jordi, els comentaris no haurien tingut aquest punt de reflexió per part dels lectors que tant m'ha agradat.

    ResponElimina
  16. Buf, les comparacions són odioses. La por al fracàs perquè una altra persona et superi és segurament un dels fracassos més grans perquè no et deixa intentar arribar a una meta o a un somni.
    Trist el relat, però m'ha agradat molt!

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!