dissabte, 17 de setembre de 2011

Oncle Sam (Relats Conjunts)

CAPÍTOL I.- EL MATÍ

- Adéu, mama!
- Adéu, Lluís, no corris, vigila...
- Sí, mama!
Com cada dia, el meu fill marxa a l’institut. Jo pateixo una mica perquè fa uns mesos que li va donar per dir que no volia agafar l’autobús, que hi aniria en bicicleta. I què li havia de dir, jo? Està a punt de fer catorze anys i és un nen molt prudent, molt bon xiquet.
Vaig a la seva habitació a veure si s’ha fet el llit. Ho miro per costum, clar, perquè ja sé que sempre el fa, és molt maco.

Obro la porta i... Aaaagghh!! Ostreees!!
- Però, què és això?! –crido esverada.
Un home amb barret blanc m’assenyala amenaçadorament amb el dit mentre em mira de forma clarament agressiva.
- Però, què és això?! –repeteixo de nou la mateixa frase, doncs el meu estat d’estupefacció m’impedeix de buscar sinònims.



M’ho miro bé i aviat reconec la imatge: L'Oncle Sam en persona –bé, en cartolina- intentant reclutar joves per fer el soldat.
- Però, què és això?! –dic per tercera vegada, amb una lamentable manca d’originalitat- Com pot ser? El meu Lluís, que porta un clauer amb l’estelada i que l’any passat va fer un treball sobre Gandhi -li van posar un excel·lent- ha penjat una cosa tan bèl·lica i poc catalana ocupant l’espai on abans lluïen feliçment dos magnífics pòsters del Barça?

Ei, que tenir un fill que té gairebé catorze anys no és tan fàcil com sembla, eh? És un període complicat, l’adolescència, ja sabeu... I ara què faig? Pensem. Si li dic que no m’agrada i que el tregui, tot i ser tan bon xicot, em portarà la contrària per autoafirmar la seva personalitat, i a mi em fa al·lèrgia aquest personatge. No, ja ho tinc! Li diré que m’agrada. Clar que potser li costarà de creure, amb la de vegades que l’hi he explicat quan son pare i jo vàrem anar a la manifestació contra la guerra de l’Irak... però ja m’ho faré venir bé. Si li dic que m’agrada potser s’ho repensarà això de tenir-lo allí... I d’on el deu haver tret?... A veure si s’haurà fet amic d’algun d’aquests nois de grups estranys... No, no pot ser, tan pacífic que és ell...


CAPÍTOL II.- AL VESPRE

D’aquí a uns vuit minuts el meu fill arribarà d’anglès. És que quan surt de classe, al migdia, va a dinar a casa l’àvia i... Bé, és igual, ara no cal que parlem d’horaris i tot això, que estem pendents d’una altre cosa. Espero.

Sento el cric-crac del soroll de la porta que s’obre, que en Lluís ja té la clau, que és prou gran i és un noi molt responsable. Dos segons i em saludarà amb un crit... un, dos...
- Hola, mama!
- Hola, fill!! -Que maco és, més bon nen! Bé doncs, som-hi:

- Què fill, com ha anat el dia?
- Molt bé, mare...

Aquí podeu posar uns minuts de conversa relaxada, mentre en Lluís es menja el berenar –pa amb Nocilla- i que us estalviaré perquè sinó això quedarà tan llarg que no ho llegirà ningú. En un moment donat li dic:

- Escolta... d’això... que aquest matí he entrat un moment a la teva habitació per... obrir la finestra –aisss, no, no m’agrada dir-li mentides, però ara ja ho he fet-... i... doncs... he vist que tens un pòster nou... vull dir...
- Pòster nou?... Ah, la cosa aquella!! He, he, he –riu! ara sí que estic que no sé què pensar. Li ha dit “cosa aquella”!
- Cosa aquella?
- Si és horrible, mama. No em diguis que t’agrada... a tu? –pregunta estranyat.
- A mi?... Home, i a tu? Què t’agrada?... Bé l’has penjat... i has tret en Pep i en Messi, i...
- Apa, mama, no els he tret pas els del Barça, que són a sota... i l’he penjat perquè no s’arrugués, perquè primer l’he deixat dalt l’armari i ha caigut rodolant i s’ha doblegat una punta i si me’l carrego l’Arrastrat em mata.
- L’Arrastrat?

Us estalviaré els detalls de tota la conversa. Es veu que l’Arrastrat és el professor de Socials –pobre home, no sé si sap que li diuen així- i resulta que l’Institut ha adquirit unes reproduccions de diferents cartells històrics que ha repartit als alumnes perquè, per grups, en facin uns treballs i... res, que deu minuts més tard -venint de ballet, futbol, alemany i violí respectivament, i amb ganes de Nocilla també- arriben l’Alba, l’Alberto, en Marc i la Fàtima que, envaint el menjador de casa amb les seves llibretes, llibres i un parell de portàtils, miren el cartell, que, ja despenjat, jeu inofensiu sobre la taula mentre és observat, mesurat, analitzada la seva expressió, dibuixat –aquesta nena, l’Alba, dibuixa molt bé- i googlejat.

Ei, però què havíeu pensat? No porto tot el relat dient que en Lluís és molt bon xiquet, tranquil i responsable?

Escrit a partir d'una proposta de Relats Conjunts.

21 comentaris:

  1. Això els passa a les mames tafaneres que entren on no toca i s'emporten sorpreses. Que l'habitació d'un adolescent és sagrada, per més bon xiquet que sigui. Però qualsevol excusa és bona, no? Doncs la mala estona ja l'ha passat!

    Déu n'hi do la imaginació que hi has posat, està bé que la imatge sigui només una part de la història, i que no estigui centrada en ella.

    ResponElimina
  2. Assumpta, que de tant en tant s’han de ventilar les habitacions (jo de tant en tant també ho faig). ;D

    Bon relat, m’ha recordat l’època dels treballs en grup dels meus fills. Original.

    ResponElimina
  3. Ai!, si ma mare no hagués entrat en la meua habitació de tant en tant...

    Molt interessant i amé el teu relat. Com diu en XeXu, hi has posat molta imaginació. Tens raó en això que dius de l'extensió dels teus escrits, aquest fins i tot, has hagut de fer-lo en capítols.;-))

    ResponElimina
  4. Quin pes m'he tret de sobre! era per un treball de socials! uf! molt bon relat Assumpta!

    ResponElimina
  5. Molt bo i molt divertit...

    I clar que s'entra a les habitacions sagrades dels adolescents, a ventilar, a netejar, a portar roba neta a fer el que sigui! Les mames entren a tot arreu. O és que no ho sabíeu? Només faltaria! :) L'important no és entrar o no entrar, sinó saber-ho fer amb la mesura i la gràcia adequada, com la mare d'aquesta història.

    Uns quants aplaudiments: el primer per l'Assumpta, el segon per la mama i el tercer pel Lluís!

    ResponElimina
  6. T'he de dir que, sense conèixer a en Lluís però coneixent-te a tu :-), en cap moment havia patit per aquest noi però que és ben normal que sa mare si que ho faci. Si una mare no pateix pel seu fill i no entra a la seva habitació "per obrir les finestres" no és una bona mare. :-))

    ResponElimina
  7. Aquest noi es ben bé fill de sa mare, he he.:)

    ResponElimina
  8. Molt bo! I realista!

    Ai, ai, ai aquest Lluís, que casi provoca un infart a la seva mare...

    ResponElimina
  9. quant s'es bon xiquet s'ho és......molt bona aportació, mama d'en Lluis

    ResponElimina
  10. Ostres, és que és veritat! Quan som adolescents els pares van mirant què ens passa pel cap pels pósters que tenim a l'habitació! I clarament aquest no faria cap gràcia veure'l penjat...

    De paraula de comprovació m'ha sortit annie! Un nom, quina gràcia!

    ResponElimina
  11. Jollons, una història molt ben muntada!

    ResponElimina
  12. ais, els prejudicis que en poden ser de dolents!!!!

    ResponElimina
  13. Si és que... com fan patir, els fills!! I quina mare més mare i més enamoradíssima del seu estimat fill que ens has pintat!! =) Bon relat, sisi!

    ResponElimina
  14. Una història plena de tendresa.

    ResponElimina
  15. Sort que la mare va tenir mà esquerra i el Lluís estava de bones, si no és capaç de plantar-lo al menjador de casa.

    ResponElimina
  16. Moltíssimes gràcies a tots pels vostres comentaris! :-)
    Quan vaig veure la imatge d’aquest mes de Relats Conjunts em vaig quedar parada perquè ja els relats dels passats mesos de gener i febrer tenien relació amb la guerra i és un tema que no m’inspira gens.
    Al del gener ni tan sols vaig saber escriure res. El del febrer em va venir una idea ràpidament i encara me’n vaig sortir... i aquest pensava que em passaria com al gener... però de cop, i donat que estic llegint una trilogia de literatura juvenil, em va venir el rampell d’enfocar-ho cap allí...
    M’alegra molt que en Lluís –que és molt bon noi- i la seva mare, us hagin agradat!! Gràcies de nou per passar i llegir-lo ;-)

    ResponElimina
  17. Oh, oh! Quina trilogia llegeixes?? Aviam si la conec... =P

    ResponElimina
  18. YÁIZA.- Doncs són uns llibres que va treure ma germana de la biblioteca, li van fer gràcia i me'ls va passar i la veritat és que són molt divertits, probablement avui ja acabaré el tercer :-)
    Es una noieta dectectiva (ho escriu així, suposo que deu ser correcta) enlloc diu l'edat que té, però li calculo uns 15 anys que es diu Teresa Pi i té unes targetes en les que es fa dir "Tres Catorze" (per "Pi" hehe)
    Els tres llibres estan totalment relacionats. Són tres històries simultànies i, per tant, a tots tres es fan constants referències als altres casos. Llegir-los tots seguits és com llegir un sol llibre gruixut.
    L'autor és Andreu Martín i els llibres es diuen (per ordre)
    - Em diuen Tres Catorze.
    - Tres Pi erre que erre.
    - El tercer de Tres.

    Estan escrits en to d'humor, en present i es llegeixen moooolt ràpid perquè el ritme és trepidant :-)

    ResponElimina
  19. hahaha! ja ho diuen "de tal palo, tal astilla"! no podia sortir de cap altra manera!

    ResponElimina
  20. L'he llegit més d'una vegada i sempre m'ha tret un gran somriure. M'agrada el teu enginy.

    ResponElimina
  21. Molt ben trobat! Aquestes mares patidores.
    paraula de pas: angst->angoixa :D

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!