Oncle Sam (Relats Conjunts)

CAPÍTOL I.- EL MATÍ

- Adéu, mama!
- Adéu, Lluís, no corris, vigila...
- Sí, mama!
Com cada dia, el meu fill marxa a l’institut. Jo pateixo una mica perquè fa uns mesos que li va donar per dir que no volia agafar l’autobús, que hi aniria en bicicleta. I què li havia de dir, jo? Està a punt de fer catorze anys i és un nen molt prudent, molt bon xiquet.
Vaig a la seva habitació a veure si s’ha fet el llit. Ho miro per costum, clar, perquè ja sé que sempre el fa, és molt maco.

Obro la porta i... Aaaagghh!! Ostreees!!
- Però, què és això?! –crido esverada.
Un home amb barret blanc m’assenyala amenaçadorament amb el dit mentre em mira de forma clarament agressiva.
- Però, què és això?! –repeteixo de nou la mateixa frase, doncs el meu estat d’estupefacció m’impedeix de buscar sinònims.



M’ho miro bé i aviat reconec la imatge: L'Oncle Sam en persona –bé, en cartolina- intentant reclutar joves per fer el soldat.
- Però, què és això?! –dic per tercera vegada, amb una lamentable manca d’originalitat- Com pot ser? El meu Lluís, que porta un clauer amb l’estelada i que l’any passat va fer un treball sobre Gandhi -li van posar un excel·lent- ha penjat una cosa tan bèl·lica i poc catalana ocupant l’espai on abans lluïen feliçment dos magnífics pòsters del Barça?

Ei, que tenir un fill que té gairebé catorze anys no és tan fàcil com sembla, eh? És un període complicat, l’adolescència, ja sabeu... I ara què faig? Pensem. Si li dic que no m’agrada i que el tregui, tot i ser tan bon xicot, em portarà la contrària per autoafirmar la seva personalitat, i a mi em fa al·lèrgia aquest personatge. No, ja ho tinc! Li diré que m’agrada. Clar que potser li costarà de creure, amb la de vegades que l’hi he explicat quan son pare i jo vàrem anar a la manifestació contra la guerra de l’Irak... però ja m’ho faré venir bé. Si li dic que m’agrada potser s’ho repensarà això de tenir-lo allí... I d’on el deu haver tret?... A veure si s’haurà fet amic d’algun d’aquests nois de grups estranys... No, no pot ser, tan pacífic que és ell...


CAPÍTOL II.- AL VESPRE

D’aquí a uns vuit minuts el meu fill arribarà d’anglès. És que quan surt de classe, al migdia, va a dinar a casa l’àvia i... Bé, és igual, ara no cal que parlem d’horaris i tot això, que estem pendents d’una altre cosa. Espero.

Sento el cric-crac del soroll de la porta que s’obre, que en Lluís ja té la clau, que és prou gran i és un noi molt responsable. Dos segons i em saludarà amb un crit... un, dos...
- Hola, mama!
- Hola, fill!! -Que maco és, més bon nen! Bé doncs, som-hi:

- Què fill, com ha anat el dia?
- Molt bé, mare...

Aquí podeu posar uns minuts de conversa relaxada, mentre en Lluís es menja el berenar –pa amb Nocilla- i que us estalviaré perquè sinó això quedarà tan llarg que no ho llegirà ningú. En un moment donat li dic:

- Escolta... d’això... que aquest matí he entrat un moment a la teva habitació per... obrir la finestra –aisss, no, no m’agrada dir-li mentides, però ara ja ho he fet-... i... doncs... he vist que tens un pòster nou... vull dir...
- Pòster nou?... Ah, la cosa aquella!! He, he, he –riu! ara sí que estic que no sé què pensar. Li ha dit “cosa aquella”!
- Cosa aquella?
- Si és horrible, mama. No em diguis que t’agrada... a tu? –pregunta estranyat.
- A mi?... Home, i a tu? Què t’agrada?... Bé l’has penjat... i has tret en Pep i en Messi, i...
- Apa, mama, no els he tret pas els del Barça, que són a sota... i l’he penjat perquè no s’arrugués, perquè primer l’he deixat dalt l’armari i ha caigut rodolant i s’ha doblegat una punta i si me’l carrego l’Arrastrat em mata.
- L’Arrastrat?

Us estalviaré els detalls de tota la conversa. Es veu que l’Arrastrat és el professor de Socials –pobre home, no sé si sap que li diuen així- i resulta que l’Institut ha adquirit unes reproduccions de diferents cartells històrics que ha repartit als alumnes perquè, per grups, en facin uns treballs i... res, que deu minuts més tard -venint de ballet, futbol, alemany i violí respectivament, i amb ganes de Nocilla també- arriben l’Alba, l’Alberto, en Marc i la Fàtima que, envaint el menjador de casa amb les seves llibretes, llibres i un parell de portàtils, miren el cartell, que, ja despenjat, jeu inofensiu sobre la taula mentre és observat, mesurat, analitzada la seva expressió, dibuixat –aquesta nena, l’Alba, dibuixa molt bé- i googlejat.

Ei, però què havíeu pensat? No porto tot el relat dient que en Lluís és molt bon xiquet, tranquil i responsable?

Escrit a partir d'una proposta de Relats Conjunts.