La llibreta groga i el túnel del temps

Quan jo era joveneta, uns setze anys, m’agradava molt escriure. La meva amiga Cristina es llegia la meva producció i em feia la crítica. Vaig començar algunes novel·les, sempre de misteri, amb un mort i uns detectius aficionats, que anava escrivint sense saber la continuació (o sigui, que semblava més una lectora que una escriptora) res de fer-me un esquema o guió a desenvolupar, què va! jo anava seguint “tal com raja”, al final em perdia, ho deixava, i en començava un altre (tot això a mà, és clar!!) He de dir que la majoria de les meves participacions a Relats Conjunts segueixen tenint el mateix esquema mental, gairebé mai sé ben bé com acabaran.

Una vegada, tan sols una, vaig tenir una bona idea. La recordo perfectament, era una història de ciència ficció; sí, sincerament, crec que era bona (altre cosa seria que jo l’hagués sabut desenvolupar amb èxit) però l’argument estava molt ben pensat i, aquesta única vegada, tenia molt clar tot el camí a seguir i on volia arribar.

Si jo tenia setze o disset anys, resulta que d’això en fa més de trenta. Posem que ho vaig escriure l’any 1978 o 1979. La història estava situada en el futur, principis del segle XXI, succeïa a Barcelona, capital de Catalunya, membre dels Estats Units d’Europa. Hi havia una moneda única, que vaig batejar com a “Unitats” (no massa original, però pràctic), s’havien inventat unes bicicletes amb un sistema que les feia anar molt més ràpid sense esforç... i, això sí, al Parc de la Ciutadella, que llavors no s’anomenava així, hi havia una mena de forat a una altre dimensió, com un passadís al passat, un passat simultani al present en que comença l'acció de la història


Em fa gràcia recordar aquest jove independentisme meu, la visió de la moneda única, el nom d’aquesta (recordem que el precedent de l’Euro es deia ECU: Unitat Monetària Europea en anglès), el detall ecologista de les bicicletes...

I em sap greu quan penso que tot això ho anava escrivint en una senzilla llibreta de tapes toves de color groc (un groc molt pàl·lid), amb fulles blanques, sense línies ni quadrets... i que la vaig perdre!!

La de vegades que la vaig buscar!! Vaig regirar tota l’habitació, gairebé tot el pis... i res... anys després la vaig tornar a buscar per llocs absurds, armaris on ja sabia que no hi podia ser...

Moltes vegades he pensat en recomençar-la. Però no... ja no tindria cap gràcia escriure sobre aquesta moneda única, ni aquestes bicicletes...

El que no sé és que s’haurà fet d’aquella noia que va caure pel túnel del temps i va anar a parar a l’any 1965, i dels seus amics que la buscaven... Bé, pensaré que, seguint el procediment que jo havia pensat, la van trobar.