"Els papers pòstums del Club Pickwick", de Charles Dickens.

Autor: Charles Dickens
Editorial: Debols!llo, clásica
Títol original, idioma, any: The Posthumous Papers of the Pickwick Club, anglès, 1836 (per entregues)
Traductor al castellà: José Maria Valverde
Gènere: Novel·la
Número de pàgines: 999


Després d’haver llegit uns quants llibres de Dickens sense seguir cap ordre concret en quant a cronologia, em vaig adonar que justament no havia començat pas pel primer que havia escrit sinó mes aviat al contrari (Grans esperances, la meva primera lectura seva, va ser escrita 1860-1861, Una història de dues ciutats l’any 1959 i, en general, tot el que havia llegit era més proper a la seva maduresa), així doncs vaig decidir buscar la seva primera novel·la.

Després d’una infància molt difícil en la que el seu pare va ser empresonat per deutes (cosa que el va marcar profundament i que apareix a moltes de les seves obres) trobant-se ell en la necessitat de treballar des de els dotze anys, el jove Charles va prendre la encertada decisió d’estudiar taquigrafia, cosa en la qual es veu que ben aviat va destacar essent-li fàcil trobar llocs de treball a despatxos d’advocats, procuradors, etc. La reelaboració i redacció de les notes que prenia eren molt bones i va arribar a ser reporter de la Càmera dels Comuns, escrivint els informes que se li demanaven.

L’any 1836 va començar a publicar al Monthly Magazine una sèrie de contes que signava amb el pseudònim de Boz. Aquestes narracions li van donar, amb tan sols vint-i-quatre anys, cert prestigi als diaris anglesos de l’època (que eren el planter de molts escriptors). Aquell mateix any, l’editor del diari Evening Chronicle va proposar-li la redacció d’una sèrie d’episodis, que s’anirien publicant per entregues, que havien d’explicar les aventures de diversos membres d’un imaginari club londinenc. Aquests capítols van ser el que després, l’any 1937 es va editar en forma de llibre amb el nom d’els Papers Pòstums del Club Pickwick.

Al contrari dels altres llibres que havia llegit de l’autor, amb un fil argumental clar de principi a fi, aquí el que trobem és una sèrie d’episodis protagonitzats per uns personatges molt especials, el Sr. Samuel Pickwick, i tres dels seus seguidors, un d’uns cinquanta anys i dos força més joves. El Sr. Pickwick és un home de mitjana edat, molt ric i molt bona persona, idealista, somiador i que es dedica a fer viatges (sense allunyar-se mai massa de Londres) per fer estudis de la naturalesa humana, conèixer curiositats, costums, històries, tradicions dels llocs que visita.

Ben aviat se’ls uneix un nou personatge, Sam Weller, que va ser extraordinàriament ben acollit pels lectors de l’Evenig Chronicle, fent pujar la tirada de la publicació d’una forma espectacular i és que el bo d’en Sam, que entra a treballar com a fidel criat del Sr. Pickwick, s’expressava en l’anomenat cockney, o anglès de la baixa classe urbana anglesa i això va caure molt bé als seguidors de les històries.

Els protagonistes passen per diversos episodis en que es troben en diferents embolics i coneixen els més estranys personatges. Viuen les intrigues d'un procés electoral, passen força dificultats a una cacera, un d’ells es veu embolicat en un duel, tenen problemes amb la justícia i un munt de situacions divertides i insòlites.

Diuen que Dickens havia llegit el Quijote i li havia agradat molt, inspirant-se en els dos personatges principals, Don Quijote i Sancho Panza, per crear les figures del Sr. Pickwick i Sam Weller (tot i que amb diferents descripcions físiques). És molt possible que així fos.

Enmig de la narració principal, trobem que alguns personatges expliquen algun conte, o es troben alguns papers amb alguna història interessant, o algú recorda alguna vella llegenda. D’aquestes n’hi ha de tots els tipus, de fantàstiques, de tristes, de por...

En tot cas, és un llibre ben diferent a tot el que havia llegit fins ara de Dickens, però on es veuen ja clarament algunes de les seves característiques més típiques. La crítica a algunes institucions (advocats i sistema judicial no surten massa ben parats), el seu sentit de l’humor que en alguns passatges em va fer riure de bona gana, algun record d’infantesa (les presons de deutors) i la capacitat de crear personatges de les característiques més diverses i aconseguir que el lector se’ls cregui.

En fi, llegim Dickens i gaudim-ne, val la pena!! Feliç any Dickens a tothom!!